Poesies

<< Torna a la secció dels articles de la revista

 
     
 

VANDELLÓS

Entre el fuego del infierno
y la furia de algún dios,
surgió una bestia del fuego
cuyo nombre es Vandellós.

Su lengua escupía la sangre
de l*s plebey*s que engullía,
condenados a pasar hambre
si sus órdenes no cumplían.

Sus ojos despedían fuego
lanzando al cielo su ira
y las nubes lloraban de miedo
dejando a los bosques sin vida.

Sus excrementos caían al río
que perdía su brillo y pureza
y engañaba al hombre sencillo
con bienestar, trabajo y pereza.

Pero un día la bestia murió
y casi arrastra al hombre con ella,
todo a su alrededor desoló
y causó otro cáncer a la Tierra.

Y quiero llamar desde aquí
al poco sentido común que queda:
¡¡que no vuelvan a hacer surgir,
que se olvide por siempre la bestia!!.

¡Que en todo rincón de la Tierra
a sus hermanas se condene
y si es lo que el hombre desea
que junto a ellas reviente!.

Pere

 

 

Ja no hi queden osses

Ja no hi queden osses,
avui ha estat morta l’última exemplar,
un caçador l’ha matada.

Ja només queden mascles
i una petita esperança:
un ossell encara queda.

Tres mascles i un ossell,
però ja no queden osses.

Avui la gent s’alçarà
i anirà cap al cim,
entre núvols podran veure neu
i vaques, i verd,
però faltarà una cosa:
una ossa enmig del cel.

Ja no hi queden osses,
un caçador l’ha matada.

Ja no hi haurà reproducció natural,
era l’última autòctona,
ara si és, serà artificial,
serà per la mà de l’home,
a l’igual que el final de les osses...
per parts dels homes.

Avui ha estat morta l’última exemplar;
els Pirineus reclamen revenja,
lis han matat una vena;
les persones reclamen revenja,
lis han matat una artèria.

Ja no hi queden osses,
un caçador l’ha matada,
a l’última exemplar...

el Manu faciebat

 
     
 
Hosted by www.Geocities.ws

1