“De les antigues polis gregues, la ciutat ideal ha estat pressent; les fundacions de ciutats han estat seguides i durant el renaixement a Europa i la conquesta per Amèrica, tornà a tindre un especial resó. Avui les noves ciutats fundades queden molt lluny d'eixos ideals.”

Des de sempre, la civilització ha tingut la necessitat d'anar creant ciutats, d'expandir-se i fundar ciutats arreu del món i un sistema que regisca aquestes noves ciutats. Les ciutats creades després d'un estructuració anterior a la construcció s'anomenen ciutats planificades. Molts filòsofs i urbanistes tenien la seua idea de ciutat, tant externament com internament, tots ells buscant un model de ciutat: la ciutat ideal. Cada autor tindrà el seu propi ideal de ciutat.

La ciutat ideal

L'expressió ciutat ideal s'ha de buscar en la Grècia clàssica on, cada pensador tenia el seu model de ciutat ideal; encara que molts d'ells només s'assabenten del seu règim intern, del sistema de govern i deixen de costat el tipus d'estructura externa, de carrers, muralles, etc. Així, la idea de cada filòsof serà diferent a la del seu col·lega; per posar un exemple: Faleas de Calcedón pensava en una ciutat igualitària sense estaments i Platón fica tres classes socials.

En quant a l'exterior, també hi ha discrepància per part dels pensadors en crear el seu model de ciutat ideal, existiren de planta quadrada, rectangular o irregular amb planta regular o a l'invers. Va ser Hipodamo de Mileto el gran urbanista de la Grècia clàssica, considerat com “l'inventor del traçat de les ciutats”, aquest entramat es tractava d'una sèrie de pomes regulars, amb la intenció de fer carrers perpendicular. La influència de Hipodamo de Mileto serà tan gran que aquest entramat arribarà fins a l'actualitat i a les ciutats regulars també se'ls dirà hipodàmiques.

És al renaixement quan aquesta idea ressorgeix després del parèntesi de la ciutat medieval. La ciutat ideal renaixentista tenia les mateixes tipologies que la grega, però perfectament preparada per a la societat de dos-mil anys després. Ciutats de nova planta, amb un plànol

centralitzat i un nucli en forma de plaça (l'àgora clàssica); ciutats amb planta quadrada o

rectangular amb forma d'antic campament romà i, sobretot, els nous entramats per a les grans ciutats:

lleugerament de zones amb carrers amples i places amb edificis concrets (esglésies, palaus, hospitals, etc.) van ser les principals accions que realitzaren.

A Hispanoamèrica, també es va voler fer arribar les teories urbanístiques per a la fundació de les noves ciutats als territoris conquerits.

Aquestes noves ciutats, com a moltes d'altres projectades a Europa, tindrien un màxim d'habitants per m2 per a que no es consumiren les matèries primes de la zona, per a que no hagés sobreexplotació i es dotaven de centres d'estudi, sanitari, polític, religiós, etc.

Encara que tots aquests plànols, projectes o idees es van quedar al paper, molts d'ells si que van ser realitzats i, sobretot, les ampliacions i projeccions de barris o edificis de les grans ciutats com Roma.

Les noves ciutats “ideals”

Una immobiliària anuncia: 1.000 xalets de luxe a vora la mar, envoltats de l'ambient màgic d'un paratge natural i gaudint de sol 320 dies a l'any a una temperatura mitja de 25 graus. Tot es complementa en unes platges paradisíaques, camps de golf i parcs temàtics.

La realitat és, però, ben distinta. Calor asfixiant, corrupció, destrucció mediambiental, social i cultural són alguns dels aspectes més típics. El turista comprador d'unes terres situades a 5.000 quilòmetres de sa casa espera trobar-se el que li han venut, però troba el xalet que ha comprat vorejat per centenars de cases que alhora són vorejades per una terra desèrtica i a cinc quilòmetres de la mar.

Aquestes noves ciutats ideals no són més que la còpia trista i evolutiva de la societat dels diners, on els bells ideals de ciutat es quedaren al calaix, i amb ells, els centres de sanitat, educatius, culturals i polítics que tot poblament humà denominat “ciutat” ha de tindre. Una evolució incomprensible després de tant bells ideals que han existit, de 2.500 anys de pensament occidental i que, vist el vist, la racionalitat encara està per provar-se.

El Manu faciebat