"Hem sentia inquiet. Tot era rebombori al meu voltant. Veia com es enduien als meus germans/es i cosïns/es. Soles sentia als raptadors comentar coses del dia de l’arbre. Què passarà eixe dia per a que es saquen de la nostra pau?, que ni molestem ni ens molesten. Amb el nostre tamany... l'única utilitat que jo veia possible amb nosaltres era acabar com a "palillet" punxat en una oliveta o berberexet en algun copiós aperitiu (seria en el vinet d'honor del dia de l'abre?)...

     Jo estava mort de por quan hem van agafar estos hòmens i dones. Impotent veia com hem pujaven a una furgona, en una caixa de cartró, junt amb altres arbres. També estava un companyé molt amic meu, un pi pinyoner, malalt de tanta calor. Soles podiem pensar el pitjor... Passen els dies en la presó de cartró...

     Els nostres raptadors/es estan emocionats, soles saben que dir que hui és el nostre gran dia. Que serem protagonistes (hem va venir una bafada mental a olor de olivetes). El meu amic hem comenta que tot passara, que siga fort... per a aconseguir-ho soles pense en l'olor a garrofa que feia ma mare.
Es fa de nit eixe dia i del transport ens baixen moltes escales (desorientat). No m'agrada viatjar... comence a tremolar, la sala on mos han deixat està plena de gent. Tots parlant entre ells i senyalant-nos (pareix que ens seleccionen). Es fa el silenci. Uns xics xarren molt, m'entra sony (després hem vaig adonar de que era una xarrà sobre les rambles). Tot el món aplaudeix. Del pasme que lleve caic gitat, i ahi gitat veig com centenars de mans comencen a estriar-nos i endur-nos... tenim els minuts contats. Hi ha gent que parla del seu camp quan te a mon cosí lledoner a la seua mà (me l'imagine en el foc de la perola d'arròs del diumenge en aquest camp). Ens despeïm. Les mans van desapareixent, cada volta tinc més esperança de no ser elegit.

     Totes les mans han desaparegut. El meu voltant és molt trist, no hi queda quasi ningú dels meus germans/es... però hem lleve una gran sorpresa al vore al meu amic pinyoner, estem emocionats, soles pensem en la tornada a casa (l'olor a garrofa de ma mare).

      Astò no pot ser! (estic unflant-me a plorar), uns xicons al vore que ningú ens va agafar i vam quedar una gran part d'arbres, vam ser elegits tots per ells... no crega que ja torne a ma casa, però gràcies que tinc al meu costat al meu amic pinyoner. Vaig fer un reconte dels que èrem, buscant també algun amic/ga o familiar meu més. Vaig contar 2 pins blancs, el meu amic pinyoner, jo i quatre mes garroferets i la resta (uns quaranta-cinc) lledoners... Ara soles ens queda assumir el nostre final, siga el que siga.

      Durant un temps vam estar a un camp. Un xic ens regava amb molta paciència i conciència. Si dic la vitat... hem sent tremendament bé, este xic té alguna cosa que hem fa oblidar-me dels mals pensaments.

      Quan acabarà astò?!... Després d'unes setmanes en aquest camp, ens han cuidat molt bé, i aquest xic ha agafat fesetes i llegones... el vec content. De nou tinc incertesa de com acabarà la meua existència. Ara està plenant bidons i ampolles d'aigüa... m'imagine coses (molt bonic per ser vitat). Mos munta en la seua furgona. Repleguem a més gent, més llegones, més fesetes i més aigüa. Tot el món està content, s'abracen, es donen la mà... estan contagiant-me la seua alegria... ara, hem senc realment bé. Després d'un viatget curt en furgona arribem al "bon lloc". Tirem per un caminet de terra per a dintre fins unes terrases que estan en front de la "cova del català". Hu confirmem jo i tots els meus companys/es... van a plantar-nos!. Ans, en el dia de la xarrada del dia de l'abre desitjava no ser elegit... hui desitge en tota la meua ànsia ser el pròxim elegit per ser plantat (contrast).

     Un dur dia de faena, tots teniem els peus, que diga, les arrels en terra. Mos van donar a beure molta aigua (ells la bóta de vi). He guanyat un amic nou, el xic que hem va plantar. Totes les setmanes que ve hem regava i hem feia una foto... hem senc màgicament bé.

     Estos xics/es per la falta d'aigua (de plutja) ens regaven molt a menut. Fins que van tornar les plutjes. Ho hem llevat molt bé. Excepte alguns companyes que s'han quedat pel cami... incluït el meu amic pinyoner (i mira que van intentar salvar-lo). També alguns que estaven apagats, com morts, han reviscut. Ara som una comunitat al mig any de 37 lledoners, 3 garrofers (incluïnt-me jo, per supost), 2 pins blancs i 2 carrasques (incorporació a l'estiu).

     Els conills; com en estiu erem l’únic verd que es podien llevar a la boca; ens van podar. Però bé, ser aperitiu dels conills tampoc és res deshonrós.
Va passar un estiu molt difícil, jo recordava al meu amic pinyoner. El tirava molt de menys, però gràcies que el meu cuidador hem fa companya i hem cuida, hem porta estabilitat.

     A l'arribada de l'hivern, estàvem plens de vida i els xics/es van decidir prent-se un descans. I de volta en volta s'arrimen a vore com anem...
          -Oh!, quina història... m'he emocionat i tot... -va dir l'olivera-.
          -Si el fred que passem i la sed que a voltes sentim l'oblidem recordant entre tots el principi d'aquest viatge que hem fet conjúntament amb aquestos     xics/es.-afegeix el garrofer-, hem podries contar com vas arribar ací... tinc molta curiositat de conèixer el teu principi.
          -Bé, comence a relatar, la meua història té, de nou de protagonistes, a la natura i a aquestos xics/es:

     "El dia de l'abre del present any van repartir de nou abres. Però jo no vaig estar present, jo vinc del camp del teu cuidador. Jo era part d'una gran olivera, era una branca, jo formava part d'un tot, i amb molta ràbia i impotència vaig ser arrancat d'aquest tot. Vaig passar una setamana molt fotut, pensava tot el temps que els hòmens, de nou, són els que encaminen el nostre destí (siga bo o roïn).  El mencionat dia, el dia de l'abre, van vindre els hòmens. Jo hem vaig posar molt nerviossa, en canvi ells, armats en una llegona estaven molt il•lusionants i soles dien que de nou ha arribat el dia. Jo tenia l'estat d'ànim antagònic, tenia molta por... un tio molt prim, molt sec, ens va agafar d'un grapat a mi i a les meues germanes i germans (les petites parts del tot).

      Jo també vaig tindre un viatge molt mogut, cada vegada hem sentia formant part del res. Hem vaig marejar de l'impressió de vore a tanta gent junta. Esta volta era una quantitat de companys/es enorme, soles veia que llegones, gent, fesetes, bidons d'aigüa, romeret, pins canaris, pins blancs... es fa obscur.
Hem desperta un germà meu i estan tots contents i clamant de alegria. Diuen que van a plantar-nos!. Ara de nou formaré part d'un tot...

      Este dia et puc dir (pel que van dir aquestos xics/es), que va ser un dia molt més dur que la primera volta. Jo estava il•lusionada per que m'agafaren. A la fi... m'agafa de nou el xic prim, ell i un altre xic elegeixen un dels millors llocs (“al costat de l'àrio” diuen, entre rialles), comencen els dos a cavar el que serà ma casa. Estic eufòrica. Mentre hem claven en terra, ells dos hem desitgen el millor... no pense decepcionar-los."

     -Saps?, nincà hi ha esperança de que tinguem una vida digna.
     -Jo soles pense que sense ells, jo tota sola no hi haguera pogut ser més que una branca seca.
     -Eh!, anem a contar molts arbres som ara.
     -Doncs jo he contat -diu l'olivera-: 40 llidoners, 17 pins (incluïnt pinyers, negres i canaris); 10 garrofers, contan-te a tu, 3 oliveres incluint-me a mi, 1 figuera, 32 carrasques, 16 efedres, 37 romeros, i 13 albardins.
     -Estic molt content que el desti ens haja portat aci.-brama el garrofer-
     -Cada dia som més part d'un tot, inclús ells, ja no som res individual... som part de la natura!.

Sacesm