Jènova: la Calamitat que va caure del Cel

Cloud Strife / Typha Lockhart

Capítol 3: “Una promesa i un nou començament”

 

Estava embruixat, totalment posseït per un encanteri embriagador de bellesa. No podia deixar de mirar-la, d´observar els seus ulls ametlla, encisadors i amables; la seva boqueta senzilla, però atractiva, de llavis sinuosos que mai es tancaven del tot, com si la música de la seva veu sempre estés preparada per delitar als oients.

Portava els cabells llargs, tan llargs com quan era petita. De color avellana i amb una gràcil aparença de suavitat i textura, la seva melena li queia com una catarata d´aigua fins més avall de la cintura, dibuixant subtilment la figura d´un dofí. I com tota catarata, brava i rebel, un riu de cabells s´arremolinava per sobre l´orella dreta, caient sensualment sobre el seu lasciu pit. El seu serrell indomable navegava pel seu front, coneixedor de tots els secrets i fidel confident.

Curvades eren les seves celles, fines i allargades com ho seria una bufada de vent si es deixés veure. Governades per dos ulls rodons i distingidament grans, que en aquell moment dilataven perspicaçment les pupiles, demostrant una mirada intel·ligent i penetrant. El seu iris, de color ametlla, dibuixava les exquisites tonalitats de la tardor, i regnava amb discreció, la nineta del seu interior.

Juntament, amb aquelles galtes rosades que acolorien la seva pell clara i fina com la seda, una boca amable i simpàtica, i un nas força discret però divertit, conjuraven un aire místic i entendridor que donava la sensació de que el seu somriure estés sempre dibuixat als seus llavis, preparats per mostrar una preciosa rialla, o les praules més amables i encoratjadores.

El contorn de les seves espatlles despertava erotisme i sensualitat, com tot el seu cos, de curves prominents i de dons i qualitats. Els seus braços, forts i segurs, a la vegada atractius i femenins, amb una fina i aguda senyal de la seva experiència en l´esforç i el sacrifici. Les seves mans, delicades i belles, eren com les fines plantes de la natura, plenes de vida, de llum i clares com la primavera. Les seves ungles, cosines d´algun fruiter, com els seus pits, exhuberants i prominents.

El seu ventre era pla i atlètic, destapat parcialment per una camiseta de tirants discretament ajustada al seu cos, perfilada amb sensual gràcia per dos elàstics que remarcaven el seu perfecte bust, ferm i elegant. Aquests elàstics asseguraven las subjecció d´una mini faldilla excessivament curta i luxuriosa, d´un color fosc plastificat. Aquesta faldilla li arribava poc més avall de les natjes, i deixava a la vista unes cames seductores, fines i sinuoses, de proporcions equilibrades però no perfectes, i aparentment fortes.

Les botes que portava eren senzilles i discretes, d´un color carmesí-morat molt elegant. D´entre elles, uns mitjons d´un color violeta fosc emergien esveltament.

La meva ment no parava de cantar alabançes al seu nom, Typha, Typha, Typha…

 

De sobte, una presència terriblement negativa i un instint de salvació m´arrancaren irremeiablement d´aquell somni en el qual m´havia quedat flotant. Vaig intuïr el perill i em vaig tirar enrere, apartant-me de la porta, miraculosament abans de que el toro que tenia “forma” humana i es deia Bàrret m´atropellés indiscriminadament. Aquella bèstia va entrar com un cohet llançat des d´algun gegantí canó, amb una supèrbia i un ego pel qual no havia placa ni Midgar ni òsties.

La Jesse, en Biggs i en Wedge, que en aquell moment s´estaven afartant, morts de gana i assedegats com a camells, es van reincorporar atropelladament per a presentar els seus respectes al seu líder. En Bàrret mirà a una banda i una altra, en busca d´alguna cosa.

-Benvingut a casa, papa!!- cridà emocionadíssima la Marlene i saltà amb decisió als braços del qui era el seu pare.

Al veure aquella imatge, em vaig quedar tan estupefacte que em podrien haver confós per un mort. Era una imatge tan irreal que no me la podia empassar: la Marlene, aquella nineta tan encantadora, assentada a l´espatlla d´aquell ogre. Un pare i una filla feliços i ben avinguts, com als millors contes infantils.

-Estàs bé Bàrret?- li preguntà la Typha.

-De puta mare!- contestà ell amb el seu peculiar estil -Entreu al quarter, estúpids!! Comencem la reunió!- i tot seguit havent dit això, en Bàrret, amb la seva filla a coll, es col·locà davant d´una màquina de pinball amb un estrany i sospitós soport sota seu. Presionà un botó que no vaig ni veure i la màquina baixà cap avall, destapant la seva autèntica naturalesa.

Els altres tres van baixar darrera seu, utilitzant el mateix ascensor. En aquell moment ens vam quedar sols jo i la Typha. Veient que jo no deia res i adonant-se de la meva estúpida timidesa em va invitar a assentar-me a la barra.

-Què tal?- em preguntà per trencar el gel -vols beure alguna cosa?-

-“Vale”- vaig contestar, adonant-me massa tard de la vulgaritat de la meva afirmació.

-Què t´agrada?-

-No sé… no bec gaire sovint…-

-Ajà…- em va dir somrient -et prepararé un còctel especial de la casa!-

I amb quina gràcia i quina elegància em va preparar el còctel! En pocs segons tenia la beguda entre les mans i assaborint-la pausadament.

-Me´n alegro molt que hagis tornat i que estiguis bé- em digué, amb tendresa.

-Gràcies… jo, jo també me´n alegro…-

En aquell moment ens vam quedar en silenci, i un malestar va recórrer el meu cos. Ella no sabia perquè havia tornat així, de cop i volta, sense haver avisat ni res, després de tants anys ausent. Ni tampoc sabia el motiu pel qual havia deixat Soldat i Shinra, ni coneixia res de la meva vida durant aquests llargs anys que vaig passar a Soldat… i no volia que sabés res, m´havia de guardar sota clau els meus últims set anys de vida…

-Estàs bé?- em preguntà preocupada al veure el meu posat taciturn.

-Sí, sí- li vaig contestar intentant aparentar normalitat -per què?-

-No, per res… tens cara d´estar cansat, suposo, i és molt tard.-

-Sí, la veritat és que estic esgotat i necessito dormir…-

-Després t´ensenyaré la teva habitació. Ara hauries de baixar a baix amb els altres, en Bàrret vol parlar amb vosaltres. Jo mentrestant aniré recollint tot això i baixaré d´aquí una estona, d´acord?-

-D´acord- vaig contestar-li jo i vaig dirigir la mirada cap a l´ascensor, disposat a baixar.

-Ei, Cloud…-

-Què?-

-Ahh, res res… ens veiem després-

-Esclar- li vaig dir, somrient, mentres baixava cap al soterrani.

 

El soterrani era com una sala de reunió, el quarter del grup. Tenien tota mena d´aparells, un equip mèdic complert, equip informàtic, etc. Al centre de la sala hi havia una gran taula quadrada de color negre. A sobre d´ella, uns plànols enormes desplegats mostraven els secrets de la gran metròpoli. Hi vaig poder veure diferents marques i etiquetes, segurament senyals que determinaven els plans i missions d´Allau.

Ràpidament al entrar, em vaig adonar que Allau era un grup bastant desorganitzat i en hores baixes, però que tanmateix, estant en un mal moment, havien aconseguit destruir un reactor Mako, un assalt digne de la millor unitat de Shinra.

Per variar, la Jesse estava assentada davant una computadora, enregistrant dades i treballant amb algun dels seus projectes. En Wedge i en Biggs estaven escodrinyant el mapa de Midgar de sobre la taula. Parlaven d´alguna nova missió i estaven traçant l´itinerari. La Marlene estava assentada sobre una caixa de cartró, animant i cantant les lloances del seu pare, qui aporrejava amb una força descomunal un sac de boxa col·locat a una cantonada del quarter.

-Tu, Cloud! Et vull preguntar una cosa- em va escupir de sobte en Bàrret.

-Ens hem enfrontat a algú de Soldat avui?-

-No, tansols infanteria de rang baix-

-Sembla que n´estas segur-

-Creu-me, si ens haguéssim trobat a algun “Primera Classe” de Soldat, ara no estaries aquí parat aporrejant un sac d´arena…- vaig contestar-li amb sarcasme.

La seva resposta va ser una escopinada al terra i la intenció de trencar-me la cara, frustrada per la intervenció de´n Biggs que es va interposar al seu camí.

-Biggs, aparta´t- li vaig ordenar -deixa´l fer, ja s´ho trobarà-

Al sentir aquesta frase amb el to frívol amb què la vaig pronunciar en Bàrret s´aturà de cop i em va dir -sí, no hi ha cap dubte que ets molt fort… vas ser Soldat… però no oblidis mai una cosa, i és que sempre hi haurà algú més fort que tu, algú que et superarà, i no cometis l´error de subestimar-me, no tinguis els collons de menysprear-me o…-

-Deixa-ho estar!- vaig contrarrestrar-li la seva frase -no et preocupis, no hi haurà més temps per discusions. Dona´m la meva paga tal com vam acordar, i foto el camp d´aquesta merda de tuguri!!-

Estava fora de si, no em vaig poder controlar, i és que aquella bèstia em treia de les caselles. N´estava fart de veure la seva cara de gorila, n´estava fart de sentir la seva beuota d´ogre… n´estava fart de tot plegat!!

-D´acord, sí és el què vols- em va respondre ell, amb una veu ronca i buida, mentres obria una caixa forta i en treia mil cinc-cents gils -aquí tens, mil cinc-cents, tal com vam acordar-

Sense dir res, em vaig posar els diners a la butxaca i vaig girar cua, disposat a marxar d´allí. Però les coses es van complicar aviat, quan va baixar la Typha.

-Espera, Cloud!- em va demanar.

-Typha, no t´hi fiquis i deixa´l marxar- li va ordenar en Bàrret -sembla ser que troba a faltar a Shinra!-

-Calla! Malparit!- li vaig espetar, amb fúria -Shinra, Soldat… Tot m´importa una merda!!- vaig cridar tant, fora de mi mateix i calent per una rabia irracional, que tots es van quedar muts, mirant-me -no em toquis els ous Bàrret, m´estàs fent emprenyar i si marxo d´aquí no és per diners, ni per interessos ni per cap merda, és només per tu, que ets un animal sense modals, que tractes a la gent com escòria i fots mania!!-

Amb els ulls en flames vaig apartar-me d´aquell engendre i vaig pujar a ascensor, dirigint-li una última mirada i unes últimes paraules a la Typha -no m´interpretis malament sisplau Typha… no crec que el meu lloc tampoc sigui aquí… adéu.-

-Espera´t, Cloud…- em suplicà la Typha, en veu baixa, acostant-se amb pressa -sisplau Cloud, no marxis, aclara les coses amb en Bàrret i queda´t, sisplau Cloud…-

Jo vaig dubtar uns segons, aquells ulls plens de nostàlgia em miraven suplicants, plens d´amor i de sentiments, i no podia evadir-los, sentia com es clavaven en mi. No sabia què dir-li ni com dir-li. Jo volia quedar-me, estar amb ella, però, però… necessitava aclarar-me les idees i no soportava a en Bàrret.

-Necessito estar una estona sol…- li vaig dir, finalment.

-Ella va assentir, amb la mirada intranquila i preocupada, veient com desapareixia cap al pis de dalt.

 

El bar estava tancat, tot estava recollit i net. Em vaig assentar a una cadira al costat de la porta, mirant al terra, pensant què havia de fer. Els sentiments, la raó, la voluntat… tot prenia diferents cursos i les idees em xocaven. No sabia què fer, estava ofuscat. Per una banda estar amb la Typha era el que més desitjava, però per l´altra… sabia que tard o d´hora el meu passat de Soldat es destaparia, i més havent-hi aquest engendre de´n Bàrret per allí que tota l´estona em criticava i desconfiava de mi per haver estat a Shinra.

“Quina merda, no puc quedar-me, he de marxar” vaig pensar mentres m´alçava i obria la porta.

-Marxes?- em susurrà la veu de la Typha, a escassos metres darrera meu.

Em vaig aturar en sec, sense girar-me, no la volia mirar.

-Escolta Cloud, sisplau. T´ho demano amb tot el cor, queda´t… uneix-te a Allau.-

-Ho sento, Typha…- vaig contestar amb el cap abaixat.

-El Planeta s´esta morint Cloud, lenta però fermament. Nosaltres lluitem per salvar-lo. En Bàrret potser és un animalot sense modals, ja ho sé!! Però almenys… almenys lluita per un objectiu noble… tu per què lluites Cloud?-

Aquesta preguntà em travessà el cor i vaig sentir que em deixava desprotegit i invulnerable.

-Crec… crec que es poden apanyar sols, no em necessiten a mi…- i decidit, vaig posar el primer peu fora del local, sortint ràpidament fora al porxo. La Typha em va seguir amb convicció.

-Així què, marxes de veritat?! Fotràs el camp d´aquesta manera?! Oblidan-te de la teva amiga de la infància?!-

Aquelles paraules em van assassinar i no vaig poder continuar caminant.

-Te n´has oblidat també, de la promesa…?-

-La promesa?- vaig preguntar, titubejant.

-Doncs… te n´has oblidat…- declarà ella, amb aire decebut -recorda Cloud… fa set anys però jo me´n recordo com si fós ara mateix… encara tinc la viva imatge guardada a la meva ment…-

I en aquell precís instant, les seves paraules em van transportar cap a aquell indret màgic i anyorat, cap a aquell paratge tan estimat on les estrelles brillen amb la seva màxima esplendor, mostrant tonalitats i colors mai vistos. On el firmament es dibuixa amb gràcia divina. On el cel sempre és blau i profund, on les montanyes estàn plenes de vida, de flors multicolor, d´herbes silvestres, d´arbres verges i de rierols frescos i riallers. On els ocells cantaires hi viuen tot l´any i la vila és plena de joia i d´alegria.

 

I allí estava jo, quin moment tant impensable! Transportat per la màgia de la Typha, a Nibelheim! al meu poble natal, tan ansiat i anyorat… Estàvem els dos, davant del pou que aquella nit ens va veure junts per últim cop.

-Mira- em digué la Typha, submergida amb mi en aquell record -el pou, te´n recordes?-

-Sí…- vaig afirmar amb melancolia -llavors vaig pensar que no arribaries mai… m´estava quedant gelat.-

I allí estava ell, el noi que jo havia estat quan tenia catorze anys. Se´l veia nerviós, i tremolava lleugerament de fred. Tot just havia arribat l´hivern i, amb ell, el romanticisme i la màgia, i també el fred que sempre l´acompanya.

-Sento arribar tard- va dir ella, la Typha, la meva estimada amiga de la infància. Portava un vestidet blau clar preciós i els cabells recollits amb una cua. Ell va girar el cap, però no va dir res, se´l veia igual de taciturn com sóc jo ara.

-Volies parlar amb mi?- li preguntà ella.

Ell alçà el cap, mirant el cel i digué -aquesta primavera, marxo del poble, me´n vaig a Midgar.-

-Tots els nois estant marxant de Nibelheim…- anuncià ella amb pesar.

-Però jo sóc diferent a tots ells- contestà ell -jo no vaig a buscar feina… Vull convertir-me en membre de Soldat!-.

Ella no digué res, es quedà en silenci.

-Seré el millor!!- proclamà el meu homònim de catorze anys -seré com en Sefirot!!-

-Sefirot… el Gran Sefirot…- susurrà ella, mentres el jove rebel escalava el pou pujant a sobre de tot -no és molt difícil fer-se Soldat?- preguntà de nou, la jove Typha, intentant vislumbrar una llum d´esperança perquè el seu jove amic no marxés.

-No m´importa- afirmà ell -m´esforçaré molt i no deixaré de lluitar… segurament no podré tornar a Nibelheim durant molt de temps…-

Ella es quedà en silenci, ofuscada per un sentiment de tristesa.

-Eh?- feu el jove des de dalt del pou.

-Sortiràs als diaris o a la tele si les coses et van bé?-

-Ho intentaré.-

-Ei, perquè no ens fem una promesa?-

-Una promesa?-

-Mmmmm… si alguna vegada aconsegueixes ser famós i important i jo estic en algun problema…

Vindràs a salvar-me, d´acord?-

-Què?!-

-Sempre que tingui problemes, el meu heroi vindrà a rescatar-me… Almenys, m´agradaria poder pensar que pot ser així…-

Ell es quedà en silenci, no sabia què dir davant aquestes paraules.

-Vinga…! Promete-m´ho…!- demanà ella, quasi implorant.

-D´acord, promès…- accedí al final, el jove desconcertat.

En aquell moment, alguna cosa va passar al cel de Nibelheim, i va semblar com si l´univers, el cosmos, se´n donés compte, entengués que alguna cosa important succeïa. A poc a poc, tota la imatge del record s´anava difuminant i desapareixent, i jo i la Typha vam tornar a ser transportats sota el fosc porxo del Setè Cel.

 

-Ara te´n recordes oi? De la nostra promesa…-

-Ni sóc cap heroi, ni sóc famós. No puc guardar… la promesa- vaig dir amb ressignació.

-Però has aconseguit convertir en realitat el teu somni de la infància, no és cert? Et vas convertir en un Soldat.-

Jo vaig guardar les aparences davant aquella afirmació. No volia que percebés el meu neguit enfront el pensament d´haver estat un Soldat i la meva relació amb Shinra.

-Vinga, va!!- exclamà ella, amb to remarcadament infantil -has de guardar la promesa…-

Llavors, la Typha i els meus sentiments per ella van tenir molta més força que la por o els remordiments, i la meva mirada es va retrobar còmpliçamernt amb la seva. Ja no feien falta més paraules, els nostres cors tornaven a bategar units de nou, un de sol sota el cel.