Jènova: la Calamitat que va caure del Cel

Cloud Strife / Typha Lockhart

Capítol 2: “El Setè Cel”

 

El túnel es trobava silenciós després de la devastadora tragèdia del reactor. Tansols, de nou, el sò al prémer les tecles era l´únic que omplia el silenci. La Jesse estava concentrada treballant amb el seu labtop. Ningú deia res, tansols esperàvem a que finalitzés l´operatiu.

De sobte, un murmuri va flotar per l´aire -això mantindrà el Planeta amb vida- mussità en Biggs, reflexionant -almenys una mica més…-

-Sí…- concordà en Wedge amb un suspir.

 

Tornà el silenci i ningú digué res. Ens miràvem uns als altres sense emetre cap so, fins i tot vigilant de no fer gaire soroll al respirar.

-D´acord- va expel·lir la Jesse, com si d´un tret que marquès la sortida es tractés. I tancant el lab ens va ordenar -ara tots a tornar al punt de reunió!-.

Seguidament vam anar desfilant un darrera l´altre, i quan l´últim va haver sortit, una nova explosió, però aquesta molt més diminuta, va derruïr la sortida del mur del reactor.

-Vinga, fotem el camp d´aquí- espetà en Bàrret -ens trobarem a l´estació del sector número 8. Separeu-vos i pugeu al vagó número 103 del tren de les 4:18!! Rebut?!-

-Rebut!!!- van proferir tots a l´uníson.

I amb aquesta última asseveració, el grup va trencar files i cadascú va desaparèixer per camins diferents.

-Ei! ei!- vaig espolar a en Bàrret abans de que em deixés tirat.

-Sí és sobre els calés… espera´t fins que tornem al quarter- em va dir ell, sense esperar a escoltar el què li volia preguntar, i es va esfumar per un carrerò que es perdia al laberint de Midgar.

 

Vaig decidir seguir el mateix camí, i vaig pujar per les escales que donaven a l´obscur carrer, deixant enrere les destrosses i la lamentable destrucció que havia causat l´energia colateral de l´explosió.

De sobte vaig tenir un altre cop aquella sensació que tenia al moment d´entrar al reactor. Però aquest cop no era por ni aversió, sinó una tristesa, o més aviat una melanconia que m´encongia el cor. Vaig evitar pensar-hi i vaig centrar els meus pensaments en alguna altra cosa, per exemple en agafar el tren correcte.

Amb el poc temps que havia estat pensant, ja havia sortit del carrer i havia entrat sense adonar-me´n a una plaça circular enrajolada amb pedres recangulars que es posicionaven dibuixant cercles al voltant del centre formigonat. Hi havia gent corrent amunt i avall, desesperada i espantada per la commoció general que havia succeït. Perduda i desorientada, sense saber què fer, a on acudir, amb qui parlar… vaig veure alguns pisos en flames, cartells de l´obra de teatre Loveless caiguts per terra, cotxes encastats contra les faroles, una furgoneta envoltada de flames, un autobús que s´havia estabellat contra un comerç i la metitat del vehicle habia quedat esclafat dins de l´edifici… finestres esbossinades amb els cristalls esparcits pel terra… Era un desastre, un verdader desastre…

La gent corria sense rumb, sense ton ni son d´una banda a l´altra, aterroritzats i desconcertats. Una noia va caure al terra, impulsada per una fortuïta empenta. Llastimosament es va aixecar, amb la mirada perduda i profundament trista. Els nostres camins es van trobar, com dós núvols que es troben al cel.

-Perdona…- em va dir, amb una veu fluixa i sense força -què ha passat?-

-Més val que surtis d´aquí…- li vaig recomenar amb tacte -torna a casa, d´acord?-

Ella va assentir amb el cap, però no es va moure. Estava indecisa i vaig pensar que l´explosió l´havia trastornada. Em vaig donar compte que portava un cistell amb flors al braç i em va inspirar tendresa i a la vegada llàstima.

Li vaig preguntar si tenia algun jardí, ja que m´havia adonat que portava flors, i era molt estrany veure´n per Midgar.

-Sí…- em mussità suaument -tinc un jardí i les cuido jo mateixa. En vols una? tansols costen un gil…-

-I tan- li vaig respondre, amb fingida simpatia -dona-me´n… una-

I amb un gest elegant i educat, em va oferir un lliri vermell que em va meravellar. Es veia una flor tan viva, plena d´energia i de gràcia… a Midgar no hi havia vegetació, no hi havia plantes ni flors… ni tampoc als voltants. La ciutat havia tancat les portes a la natura, i la bellesa havia mort amb ella. Per això, quan vaig veure aquella flor tan preciosa, em vaig quedar meravellat. Ella va semblar notar-ho, i em va somriure amb un gest amb el cap lleugerament graciós i molt educat. Amb bones maneres se´m va despedir i suposo que se´n va tornar cap a casa. Vaig veure com el seu vestidet rosa i la seva jaqueta texana rogenca desapareixen al girar la cantonada.

 

Jo vaig continuar per la meva banda. Vaig mirar el rellotge. Les 4:12. M´havia d´afanyar o perdria el tren. Vaig córrer amb lleugeresa travessant carrers i places de fonts seques i herbes mortes. Se sentien laments i exclamacions a tort i a dret. Els cables elèctrics que sobrevolaven la plaça havien caigut, desprenent sobtades descàrregues que podien fer mal a algú.

-Ei tu!- em va arribar l´advertència des de darrera -espera un moment!-

Em vaig girar impulsivament i vaig veure que era un Soldat de segona classe. “Quina merda!” vaig pensar “no puc deixar que m´agafin…” i vaig començar a córrer en direcció a una part del túnel per on passava el tren i que sabia que quedava al descobert.

-Atura´t!! atura´t ara mateix o hauré de disparar!!- m´avisà cridant el Soldat.

Jo vaig seguir corrents tant com podia esquivant els Soldats que anaven sortint al meu encontre. De fons sentia el tren que sortia de l´estació. Havia de ser precís i no cagar-la o tindria molts problemes…

El cercle es va anar tancant sobre meu, i irremeiablement em vaig veure acorralat per vuit Soldats de segona classe. No tenia temps de jugar amb ells, ni tampoc ganes, trobava que la situació era bastant desigual. Així que vaig anar reculant fins a la cornissa de la carretera, esperant que aparegués el tren. Ells se m´acostaven, disposats a apresar-me o a atacar-me si m´hi resistia. Aviat vaig sentir el tren sota nostre, i amb un gest de burla vaig saltar a l´aire, caient àgilment sobre la coberta del tren. Vaig desaparèixer com una fulla portada pel vent, deixant amb un pam de nas a aquells vuit “aprenents”.

“Vagó número 103…” vaig recordar, i vaig inclinar-me cap a una banda, intentant atisbar la numeració dels vagons.. Al lateral, dret del vagó, amb números ben grans, hi havia senyalat el “97”. “Quina sort” vaig pensar. Havia aterrat quasi al costat del vagó que havia d´anar. Així que vaig començar a avançar cap a la meva destinació, lentament i assegurant-me de no posar cap peu en fals. Quan estava a un vagó de distància, ja vaig sentir la veuota de´n Bàrret, com portada pel vent, o més ben pensat, portada senzillament per les seves potents cordes vocals.

Vaig colpejar discretament la porta lateral, tansols perquè qui hagués dins em pogués sentir. Ningú em va obrir. Vaig tornar a colpejar uns quants cops més. Res de res. “És que s´han tornat sords de cop i volta!”. Ara vaig colpejar molt més fort i més ràpid i vaig esperar dos segons. No m´obrien. Em vaig emprenyar i jo mateix vaig estirar la porta i vaig entrar a dins amb un salt.

-Òstia, Cloud!- van cridar tots a la vegada.

-Què passa que no m´obrieu?-

-Eh…- va provar de respondre la Jesse -no sabiem que estaves a fora!-

-Com que no!!- vaig espetar jo, més en pla sarcàstic que irritat -si porto mitja hora aporrejant la maleïda porta…!-

La Jesse em va mirar amb el cap cot tímidament, i els altres no deien res, estaven embarcats en els seus pensaments.

-Bé, vaig concloure. Tampoc n´hi ha per tant-.

-No, no n´hi ha per tant!- va escupir en Bàrret -i per cert, haviem quedat a les 4:18, abans de que sortís el tren!! No a les…- em va dir acusadorament, mentres remirava el rellotge -4:22!!!-

-4:22?!- vaig preguntar-li jo, irònicament.

-Sí!! quatre minuts tard!! En què collons penses, vols que ens agafin?!-

En aquell moment tots van ser expulsats de les seves pròpies cavil·lacions al notar que en Bàrret estava enfadadíssim i començava a comportar-se com ho solia fer normalment, amb cap mena de tacte.

Jo vaig riure sarcàsticament i li vaig escupir -a mi no m´agafaran, sóc massa ràpid… però a tu… a tu…- li vaig dir, mirant-me´l de dalt a baix, amb menyspreu -amb lo patós que ets t´agafarien de seguida… i no entenc com no t´han atrapat ja, perquè amb les pintes que fots alertaries fins i tot a un pobre moguri.-

En Bàrret va renegar alguna cosa inintel·ligible i colpejà les caixes que hi havia al seu costat amb totes les forces, partint-ne dues instantàniament. -Aaaaahhh!!!- va cridar -ets un egoïsta de merda, tansols penses en tu mateix i en tu mateix!! N´estic fart, fotem el camp d´aquí!- i dient aquestes últimes paraules l´engendre va travessar la porta en direcció al següent vagó.

Els altres van anar passant darrera seu, no abans, felicitant-me per la meva espectacular aparició, i també per haver plantat cara a en Bàrret. En Biggs es va disculpar a la seva manera per no haver ajudat més allà al reactor, jo li vaig indicar amb un gest que no importava.

-Vigila!- m´alertà la Jesse -tanco aquesta porta…- em va dir, mentres impulsava la porta lateral del vagó que m´havia deixat oberta.

El soroll ara havia minvat bastant i el vagó estava més tranquil. Abans, entre la discusió i el sorollam de les rodes del tren tot era una confusió. Llavors la Jesse va fer una rialleta alegre i em va dir -ostres, Cloud! tens un aspecte lamentable! ja ja ja ja- i em va donar un copet al braç, fent-me entendre que era una broma. Jo no vaig respondre, només esperava que seguís endavant i arribéssim al quarter, per cobrar i seguir el meu camí.

-Escolta… gràcies per la teva ajuda abans… t´estic molt agraïda…- i amb el cap cot, va seguir els altres.

 

“Últim tren procedent de:

Estació del sector 8.

L´última parada és el sector 7,

Cementiri de trens.

L´hora estimada d´arribada són les 4:45, hora Midgar.”

Anuncià per l´interlocutor una veu robòtica.

Vaig veure a en Bàrret assentat despreocupadament i com si estés a casa seva. Al costat seu hi havia una parella de joves que s´havien posat neguitosos i no sabien què fer. Al cap de pocs segons es van alçar i van marxar espantats. Em vaig adonar com en menys del que canta un gall, el vagó va quedar desert… tansols van quedar dos o tres vagabunds que anàven tan beguts que no es van adonar de res.

 

Als laterals del tren hi havia unes pantalles que mostraven els titulars del programa de notícies:

 

“Shinra Times:

Última hora! El grup terrorista que ha bombardejat el reactor número 1 causant un greu nombre de baixes civils tenen el seu amagatall en algun lloc dels suburbis sota el sector 7. Demanem a tota la població que si sap alguna cosa o té alguna pista sobre aquests terroristes ens ho comuniqui al telèfon 0052 556472.

Tota col·laboració serà recompensada!.”

 

Vaig veure que en Bàrret també ho estava llegint i em va mirar de reüll, però no em va dir res. Els altres estaven al costat de les portes laterals del vagó. La Jesse mai podia parar quieta, i continuava treballant amb el seu labtop. Vaig observar que l´havia connectat amb rajos infrarojos a la terminal electrònica del vagó. Em vaig posar al seu costat, mirant el què feia. La veritat, m´interessava tot el tema informàtic i d´electrònica, i la Jesse n´era una experta.

-Ei, Jaume- em va rebre amablement -vols veure el què estic fent?-

Li vaig indicar que sí amb el cap.

-Mira, aquest és un mapa de la xarxa ferroviària de Midgar… aquí ho tinc tot sobre la ciutat…

Això m´encanta, saps? Computadores i monitors, bombes i màquines… totes aquestes coses.-

A la pantalla del lab de la Jesse hi podia veure un mapa tridimensional de tota la ciutat de Midgar. Pel què em va dir, estava a escala 1/10.000.

-Doncs així… la ciutat, aproximadament, deu tenir un diàmetre d´uns dos quilòmetres?- li vaig preguntar, molt encuriosit i amb ganes de saber.

-Aproximadament uns dos mil vuitcents metres, a diferència de com es va dissenyar.-

-Què vols dir?-

-Que quan es va dissenyar la ciutat… crec que el projecte inicial la planificava una mica més petita. Però no estic segura de per quina raó, la ciutat es va ampliar per ordre del president Shinra, i ara és molt més gran de com havia de ser…-

-I quanta gent viu a la ciutat?- vaig preguntar-li amb convicció, ja que aquestes dades m´encantaven, i saber sobre Midgar sí que m´interessava de veritat.

-Doncs és difícil de dir…- va respondre ella.

-Per què?-

-Bé… per una banda hi ha la población censada sobre la placa, i per l´altra, la població censada sota la placa…

En el cens de l´any 2006, sobre la placa compte que hi viuen 480.000 persones aproximadament…-

-Redéu!!!- vaig exclamar -quanta gent!! Sembla mentida que la ciutat sigui tran gran!-

-Sí, és la ciutat amb més densitat de població del planeta. No existeixen les cases, tot està estructurat a base d´apartaments i pisos d´entre 20m² i 50m²…- i al pronunciar aquesta última dada es quedà una estona pensativa, rumiant com enfocar l´explicació següent -mentrestant… a tu t´ha sorprès l´enorme població que hi ha a les plaques superiors de Midgar… però saps quanta gent viu als suburbis, a sota?-

-No, quanta?-

-Censada: 530.000 aproximadament-.

-Òstia!!!- vaig exclamar jo.

-Però realment: 960.000-.

-Què?!- vaig exclamar, estupefacte -960.000?! és impossible!-

-No, és la realitat. Hi ha molta gent allà a sota, que no li importa a ningú, i menys a Shinra. Shinra tansols comptabilitza la gent que treballa diàriament a sobre la placa, però els que no emergeixen mai a la placa i passen les seves fosques vides al subsòl, ni els tenen en consideració…

Realment hi ha 430.000 de més que legalment no existeixen. Són immigrants, mercenaris que arriben a aquesta ciutat en busca de feina, comerciants que ja no en surten mai més… de tot una mica.

En total, hi viuen 1.400.000 persones aproximadament. És la ciutat més poblada del Planeta.

Mira!!- em va dir llavors, despertant-me del meu estupor -aquesta és l´estructura de les plaques de la ciutat- em va senyalar al monitor del lab, mentres rotava la imatge i s´hi acostava per ensenyar-me més detalladament l´estructura de Midgar -veus, les plaques s´aixequen uns 60 metres per sobre els suburbis, i una estructura principal de suport manté la placa de peu. També hi ha altres estructures, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí… i aquí- em va anar senyalant amb el dit, adjudicant-se elegantment el rol de professora i entregant-me a mi el d´alumne.

De sobte, entre xiuxiuejos, em va dir a cau d´orella -veus aquí? Aquest és el sector número 1, i aquest és el reactor número 1, el que hem fet explotar…- va guaitar al nostre voltant, vigilant que ningú ens estés escoltant, i prosseguí explicant-me -i aquest és el sector número 8, a on hem agafat el tren, i així successivament.- em va indicar amb la mà.

-Abans, cada sector tenia un nom, però ara ja ningú els recorda…-

-Com pot ser?

-Psss…- gesticulà ella, amb desagrat.

-De què eren aquests noms?- vaig formular jo amb una oració pèssimament ambigua.

-La ciutat es va construir sobre un poblet conegut per molts noms diferents, noms de les seves il·lustres famílies, dels seus barris rics en cultura, etcètera…- m´explicà gesticulant expressivament amb les mans -i aquests noms es van conservar, adjudicant-se cada un d´ells a un sector diferent… ehh… no sé si és la paraula correcta “adjudicar-se”… bé, tanseval, el fet és que aquests noms, es van perdre ràpidament i Shinra ho va numerar tot, per tot en aquesta vida hi ha números…-

-Ostres…-

-Sí… mira- em va indicar, mentres executava una aplicació del seu lab que mostrava a temps real la circulació dels trens de Shinra -aquest és el nostre tren, veus les vies? Serpentejen al voltant de l´estructura del soport principal de la placa, i van descendint fins arribar a l´estació d´aquí- assenyalà amb el dit -als suburbis… Ja ens estem acostant a l´àrea de control…-

-L´àrea de control?-

-Sí, tots els trens passen per una àrea de control durant el seu recorregut, on examinen l´interior amb rajos X. I encara que tu no te´n hagis adonat, veus allò?- em preguntà, indicant-me una mena d´aparell que hi havia a diferents punts del vagó -allò és un sensor d´ID (targeta d´identificació) que inspecciona i té controlades constantment totes les targetes d´identificació que porten els viatgers a sobre. Nosaltres estem segurs, no et preocupis- m´informà al veure el meu rostre de preocupació -la targeta que et vam donar guarda una identitat falsa i segura. Tots en portem.-

 

Imprevistament, just després de que la Jesse acabés de pronunciar les darreres paraules, una llum vermella que inundà tot el vagó s´activà intermitentment, i el seguí un xiulet estrident que no m´agradà gens.

-Parlant del rei dels Moguris…- mussità la Jesse -aquesta llum i l´alarma signifiquen que ens trobem dins l´àrea de seguretat i de comprovació. Quan s´apaguen les llums…- em va dir amb un lleu xiuxiueig -és impossible saber amb quina classe de gent rara es pot trobar algú…-

I sobtadament les llums es van apagar i l´alarma cessà de cop. Una obscuritat profunda se´ns empassà a tots. Pasaren uns llargs segons d´angoixa ja que jo encara no sabia com funcionaven les coses a Midgar, i a la fi, les llums es van tornar a encendre i tot va tornar a la normalitat.

-Bé…- suspirà al Jesse -ja quasi estem arribant…-

Quan la meva vista va tornar en sí, vaig buscar ràpidament als altres. En Bàrret estava amb el mateix posat despreocupat i tranquil d´abans. En Wedge se´l veia una mica nerviós, però aguantava el tipus. I en Biggs… en Biggs! estava dormint! Però com pot ser que s´adormís en aquest moment! El molt sapastre estava balbucejant estupideses en somnis, i deia alguna cosa sobre en Bàrret, de que no es cregués superior als altres. Vaig flipar… “quina colla!”.

 

Fatigat, vaig decidir assentar-me i esperar a que arribéssim. En Bàrret se´m va girar, i amb una veu carent d´emoció i de sentiment em va dir -mira, ara pots veure la superfície. Aquesta ciutat no té ni dia ni nit. Si aquesta placa no estés allí, la gent podría veure el cel.-

Vaig inclinar-me per la finestra i li vaig respondre, a veure si li punxava el meu comentari -una ciutat flotant, eh? Un paisatge bastant perturbador…-

-Eh?- es va sorprendre ell -mai hauria pensat que sentiria dir una cosa així d´algú “com tu”…- em va comunicar, mentres avançava pesadament al costat dels altres -el món superior, veus...? una ciutat, sobre una placa… una puta merda de placa que asfixia la gent d´aquí baix! Tu no ho entens perquè no ho has vist.-

-Bé, i perquè no se´n van tots?- li vaig preguntar amb ignorància, interrompent el seu sermó.

-No ho sé… segurament perquè no tenen diners, o potser… perquè estimen la seva terra, sense importar lo contaminada que està…

-No sé… ningú viu envoltat de merda perquè estima la terra… crec que no tenen cap altra opció, com aquest tren, que només pot anar per on el portin les vies.- i acabant aquesta última frase, la locomotora va anar concloent el seu trajecte.

 

Tothom va anar desfilant cap fora, a poc a poc, sense pressa. Els rostres que estava veient em van inspirar ansietat. La gent semblava cansada, desanimada. Això ja ho feia la gran ciutat, sempre grisa, sense colors, contaminada i amb excessiva població. Però aquí a sota era diferent, l´ambient d´angoixa encara era més intens, i es respirava un aire carregat i oprimit.

Tot el què hagueu pogut veure a la ciutat, creieu-me, no té res a veure amb els suburbis de Midgar. Creieu-me si us dic, que quan vaig posar per primer cop els peus en aquella ciutat sense dia i sense nit, una sensació d´ansietat i d´opressió va recórrer tot el meu sistema nerviós. Aquell racó de món, que formava part de la grandiosa Midgar, la ciutat més segura, indestructible, inalterable i perfecta del Planeta; era el cul del món, una ciutat deixalleria, l´indret més tercermundista i precari del món… llavors vaig entendre el què em volia dir en Bàrret amb el seu discurs.

 

-Ei, veniu ara mateix!!- ens ordenà en Bàrret, expulsant-me de cop dels meus pensaments.

Ens vam reunir tots a un racó apartat de l´immensa estació. Allí en Bàrret va prendre la direcció del discurs:

-Aquesta missió ha estat un èxit. Però ara no us adormiu. Venen temps difícils, i lo pitjor encara està per arribar. Si us ha espantat aquesta explosió, millor que no seguiu endavant! Perquè la pròxima, encara serà més infernal…

Som-hi, ens reunirem al quarter. Disperseu-vos!!- i amb aquesta última ordre, el grup es va trencar i tots van anar desapareixent entre la multitud.

 

Si us he de dir la veritat, em va començar a desagradar tot allò. Un terrible sentiment desalentador em xuclava les ganes de continuar, i hauria fotut el camp en aquell mateix moment, deixant tirat al grup i perdent la meva paga, si no hagués estat que en aquell instant, un pensament em va arribar en forma de raig de llum. Quan més ho necessitava em va alentar la idea de tornar-la a veure. La desitjava tan, l´ansiava tan… que no podia marxar, havia de continuar perquè ella era l´únic que tenia sentit en aquest món. Però tanmateix, em feia una por terrible veure-la. No podria soportar la idea de que s´hagués oblidat de mi, i em torturava només pensar que podia estar amb un altre home. Una por punxant i garfiosa em fiblava el cor.

-Ei!-

-Eh?- vaig expressar soprès.

Llavors em va tornar a arribar aquella veu femenina tan familiar ja -que no vens?- em preguntà la Jesse -som-hi Cloud, no tenim temps per perdre-

-Sí, sí…- vaig afirmar, tornant al meu posat fred i rígid.

 

Aquella ciutat soterrada s´expandia fantasmalment entre núvols grisos i toxines gasoses. La sensació d´asfixia era constant. Sense haver d´alçar el cap, un ja sentia la presència esclafant de les plaques superiors. On hi hauria d´haver un cel blau de dia, i una bòveda estrellada de nit, hi havia una monòtona imatge metàlica de colors grisos i marrons. En comptes de cel, als suburbis tenien la placa d´acer.

 

-Ja estem arribant- em va anunciar la Jesse, quan vam haver entrat dins d´una petita plaça sense asfaltar i per on hi rondava -balancejada capritxosament per un vent mort- una pudor terriblement fastigosa.

-Arrggh!!- em vaig queixar, portant-me la mà a la cara -què és aquesta pudor?-

-És el clavagueram. Aquí no està soterrat-

-Esclar…- vaig respondre jo amb frivolitat -si la ciutat mateixa ja està soterrada… com es pot soterrar alguna cosa dins d´una altra que ja està soterrada…-

Ella em va mirar amb desaprovament per aquest comentari i em va dir -tranquil, a dins de casa ja no li molestaran aquestes olors al senyoret.- i em va deixar plantat entrant a un bar que des de fora ja feia la pinta de ser una bruta cofurna.

“El Setè Cel” anunciava el cartell fosforescent i lluminós de la façana d´aquella atrotinada barraca. Vaig pensar que jo li podria elegir mil noms molt més adients que no pas “cel”, i em vaig encaminar amb desgana cap a dins d´aquella cabana.

I va ser en aquell precís instant, mentres em preguntava el perquè del color tan artificial i tan antinatural de l´herba que creixia a la vora de les clavegueres, quan va aparèixer ella, irradiant llum i bellesa entre tota aquella porqueria d´ambient. Estava tal com la recordava. Tan preciosa, tan magnífica… Per fi vaig veure un raig d´esperança en aquell cau de mala mort. I un raig d´esperança també en la meva, no pas millor vida que la d´aquell indret.

 

Anava vestida de cambrera, amb un davantal i un uniforme bregats per l´esforç i el treball del dia a dia. I se la veia acalorada i esgotada, però plena d´energia, de decisió i d´aquell optimisme que tan la caracteritzava.

No entenia perquè s´estava disculpant d´una manera tan servicial a un client que estava “fugint” del local, ja que no em creia que ella hagués fet res mal fet. Però al cap de pocs segons em vaig adonar del motiu, quan vaig veure a en Bàrret escupint renecs i malediccions. “Serà desgraciat” vaig pensar. La consideració que li tenia anava de mal en pitjor. Estava allà, plantat a les escales del bar, mirant a tothom amb uns aires de superioritat desquiciants.

Quan vaig apartar la vista d´aquell engendre, ella ja no hi era, suposo que havia tornat a entrar a la taverna. Em decepcionava profundament la idea de que treballés de cambrera, però llavors vaig pensar que segurament tansols era una disfressa, una màscara per tapar la veritat d´aquell lloc, que era el quarter d´Allau! Esclar! Pel que havia sentit, ella era una dels líders d´Allau, no pot ser que sigui cambrera! Havien muntat aquest bar fals per a passar desaparcebuts i amagar el què realment era!.

Em vaig sentir molt satisfet, i aprofitant aquella bona vibració, vaig fer el cor fort, i em vaig disposar a entrar dins de “El Seté Cel”. En Bàrret m´estava dient alguna cosa mentres avançava pel pòrtic, però ni m´hi vaig fixar, anava tant decidit que el vaig ignorar.

 

La imatge que vaig veure a dins, al contrari que tot lo de fora, em va sorprendre gratificantment. Estava tot molt ben cuidat, net i fins i tot no feia pudor. Era una contradicció, però una bonica contradicció, dins d´aquell caos d´escombraries.

-Pare!!!- cridà de sobte i amb gran emoció una nena que es llançava als meus braços. Jo vaig flipar i em va fer un salt el cor que quasi em desmaià. Em vaig quedar petrificat al veure com la nena sortia “a la caça” contra mi, de cop i volta s´aturava espantadíssima, i reculava a corre-cuita cap a un racó del bar.

-Marlene!!- cridà ella, la meva princesa, amb una veu de sirena que feia més de set anys que no sentia, i més de set anys que anhelava com el mateix aire que respiro… -que no li dius res a en Cloud?- li preguntà ella, armoniosament a la nena. I llavors, com encantada per una màgia invisible, la Marlene, es va girar cap a mi amb mirada amable i em va dedicar un somriure tímid però afalagador.

El cor em bategava a cent i mai en la vida, des de que tinc coneixement i ús de la raó, mai, m´havia sentit tant nerviós. Especialment quan la meva donzella es va acostar a mi, després del què havien semblat mil anys, i els seus llavis es van obrir, alliverant el perfum i l´armonia de les seves paraules -Hola… Cloud… Benvingut a casa- em va dir, somrient, amb una bellesa infinita -sembla que tot ha anat bé, oi?-.

-Co, co, com…?- vaig tartamudejar jo, descontrolat pels fuetejos del meu cor, i sorprès per la tranquil·litat i la normalitat d´ella -no t´has, sorprès… de veure´m?- vaig aconseguir pronunciar, sense que la llengua se´m través. 

-Noooo- va negar ella donant joc a la broma -ja ho sabia que venies… m´ho ha xiuxiuejat un ocellet- i amb aquell somriure tan especial i que recordava tan bé, se´m va quedar observant llargs segons… -mmmm, has crescut…- digué finalment, amb un aire melancòlic -què és això, una flor?! d´on l´has treta?-

-Ahhh- vaig vacil·lar jo uns segons -l´he comprada per tu… espero que t´agradi.- li vaig dir amb to infantil.

-Oh, gràcies Cloud, és preciosa! i fa molt bona olor! Quina passada Cloud… no és normal trobar flors per Midgar, tot està mort i decrèpit… gràcies, de nou!-.

Em vaig quedar bocabadat, estava plena de joia i d´alegria tansols per una flor, i m´ho agraïa amb tanta reverència i tanta amabilitat! Com si jo hagués viscut un inòspit periple per trobar aquell miserable lliri!

-No… no cal que em dooonis les gra gràcies, no ha essstattt res!-.

Ella em va somriure amb complicitat i anuncià, exhaltada -potser hauria d´omplir el bar de flors!! Sí!! i tan!! Posaré flors allí, allí, allí… aquí… allí… aquí també i allí!! Quedarà preciós, serà el bar que faràs més goig de Midgar!!

 

En aquell moment, vaig pensar que aquell lloc, era el lloc més bonic de la terra, un paradís dins el moribund Hades…