Jènova: la Calamitat que va caure del Cel

Cloud Strife / Typha Lockhart

Capítol 1: “Allau”

 

Ara tot ha canviat. Les il·lusions no duren per sempre, i tampoc l´esperança és impertorbable, ni més la felicitat, ¡que és tan voluble com l´aigua que se t´escola entre les mans...! Sí... ho recordo clarament, quan vaig trencar amb tota la meva vida i el meu últim alè va fugir amb el vent. Ho recordo com si fos ara mateix, quan vaig renunciar a la meva felicitat per un orgull absurd, fals, que em va consumir... llavors jo volia ser un Soldat, de Shinra, com el gran Sefirot, el gran Sefirot... Aquell orgull encegat era la guia de la meva vida, i només pensava en que un dia ho aconseguiria. Però anava equivocat...:

 

Tot va començar a Nibelheim, la ciutat on vaig néixer... llavors jo tenia una il·lusió. Volia veure món, viatjar i descobrir un continent perdut. Trobar allà algun poder màgic i magnífic, que redimís la raça humana i tots poguéssim viure feliços i satisfets.

 

La meva mare sempre havia estat molt protectora, sempre havia estat allà quan tenia algun problema i mai em deixava sol davant de cap dificultat. Ella era una persona molt forta i admirable, i mai deixava que res ni ningú aixafés la seva felicitat, ¡oh..! ¡i que n´era de feliç i alegre! ¡sempre estava cantant i somrient, amb una mirada tan dolça i graciosa! Tenia una mirada tan bonica la meva mare, tan bonica... uns ullets verds petits i allargats... ¡eren tan graciosos...! fins i tot el cor més dur s´entendria davant d´aquells ullets místics… sempre la he trobada tan a faltar…

 

Ella no volia que fes aquest viatge. Per primera vegada la vaig veure trista i afeblida. ¡Una dona tan forta com ella! ¡Que havia lluitat en la gran guerra dels nostres temps! ¡Que havia desafiat la crisi de les energies!, ¡que havia combatut la pobresa!, ¡Una dona que havia ajudat a tanta gent i havia salvat tantes vides! com podia ser que ara, per una tonteria... ¡per culpa d´un nen inmadur que volia ser un soldat...! ¡se sentís tan derrotada i enfonsada!

 

Jo no ho vaig saber veure, només pensava en mi mateix, i la meva arrogància va marcir la seva felicitat.

 

Llavors la meva estúpida il·lusió va acabar amb les seves, quan vaig emprendre el meu viatge sense retorn a Midgar, la ciutat on tot era possible, la ciutat dels somnis... perseguint una obsessió.

Va ser aquella nit, al pou de Nibelheim, al poble on vaig néixer... Mai podré oblidar aquella vesprada d´hivern... bufava una brisa tan freda que glaçava fins a l´últim racó. El cel era tan clar i lluent que semblava que l´espai exterior ens pogués xuclar i portar-nos a les estrelles, que aquell dia brillaven i dringaben amb una dança celestial... Potser seria l´últim dia que les miraria amb aquella il·lusió.

 

Llavors vaig fer una promesa.

 

”¡¡¡Seré tan fort i poderós com en Sefirot!!!”... quina estupidesa, ningú es pot comparar amb un altre. Però jo el vaig arribar a adorar, fins al punt de la bogeria. Era una obssessió malaltissa que em va fer fugir tot el que era valuós del meu cap... i del meu cor.

 

Ara l´única esperança que em quedava s´ha esfumat. Tansols sóc ombres de la persona que vaig ser un dia. Em sento desorientat i perdut, i aquesta obsessió m´ha convertit en un espectre silenciós…

 

Em dic Cloud Strife, i aquesta és la meva història:

 

Dia 12 de setembre, any 2007

Midgar - sector Nº08

2:15h.

 

Les estrelles brillen més que mai aquesta nit. La llum que desprenen és tan intensa que il.lumina cada racó de la ciutat. És com un oceà de peixos daurats on al centre hi resta inmòbil i passiu un enorme i ferit estel platejat.

 

Com una illa perduda a l´oceà la Lluna brilla amb llum pròpia i dóna la seva textura i el color a les façanes dels edificis. Al ritme de la melodia d´aquesta nit els rajos daurats i càlids de les estrelles es barrejen amb la llum platejada, dormida i freda de la Lluna. És com una llum bipolar. Els carrers daurats plens de pensaments d´or de les estrelles i de pensaments platejats de l´Astre Gris.

 

Entre la llum neta i callada, una llum d´oceà i vegetació, l´espectre de la natura brillant com rajos de Sol daurat, una llum de vapor i catarata, i una llum fonda i dormida... Cada paret de la ciutat tenyida d´or i plata, i de la llum del propi cel. D´aquest teixit sedós neix una sanefa verdosa que sembla la pròpia tija de la natura, res més irònic podria semblar la seva arrel corrumpuda i podrida.

 

La ciutat de Midgar, tenyida de la llum del cel emet la seva pròpia llum artificial que eclipsa aquesta llum natural. És com el puny alçat amb força que representa l´orgull i la independència de l´ésser humà davant la Mare Natura. 

 

Cada reactor Mako rodeja la ciutat i la tanca amb les seves muralles escupint fums verds on, en la seva màxima intensitat, són flames blanques candents i brillants a la seva boca; i moren a les altes alçades del cel en un gris brut i corrumput.

 

Al voltant de l´Edifici Shinra, els mateixos gasos verdosos floten a l´aire rodejant-lo i separant-lo dels sectors urbans com altes cortines de llum saltant-se totes les lleis de la física i caient cap al cel. Aquestes cortines de llum són com catarates d´aigua. D´allà on vessen el color és més fosc i intens, un verd o potser blau, i el verd es converteix cada vegada en un verd més clar i brillant, corrent com centenars de gotes arremolinades per les vores de la cortina; i al centre, un blanc més brillant que una llum cegadora, batega com un cor en vida amb la força de l´energia Mako, com si viva estés. 

 

Entre les petites i distants llumetes penjades al cel que dringuen a la seva presó, fugasses espurnes de foc verd es barregen i enterboleixen el paisatge. Com bombolles d´aigua cristalina les llumetes verdes ascendeixen volant cap al cel. Les petites espurnes de foc nascudes d´alguna flama conquereixen tot el cel i a un estret carreró de la ciutat esclaten, cridant de dolor.

 

El patiment és intens quan arriba la fi de la mà de la destrucció total. Perquè l´esclat final és més terrible que una bola de foc que ho arrasa tot al seu pas; i ella el pot percebre. Pot percebre el dolor d´aquests petits esclats, i els acompanya, està allà en la seva mort.

 

Ella sent el Planeta cridant de dolor, el mateix dolor que la turmenta, que comparteix amb ell. En el seu rostre es pot percebre. En els seus ulls tancats, negant-se a veure… el nota tan dins seu… està espantada... melancòlica, preocupada per alguna cosa que nosaltres, tan simples, no podem veure. I no pot obrir els ulls, perquè no vol tornar a aquest horrible món on regna el patiment. I tanmateix el veu envoltant-ho tot. Amb el cor mira el Planeta, rodejada d´espurnes de foc verd que dancen al seu voltant. Obra els ulls. Fa el cor fort. I d´entre l´obscuritat, la seva mirada il.lumina tot el fosc carreró. Verds com la mateixa energia Mako brillen les seves dues ninetes i, en les espurnes de foc verd, s´hi reflexa el color dels seus ulls, i les tenyeixen.

 

Tan grans que sembla que ho envaeixin tot, que tot ho vegin, i més profunds que les profunditats dels oceans, a tot arreu estan. Els seus ulls són misteriosos, en ells es reflexa alguna cosa que no entenem, ella ara ha entès alguna cosa; com si amb la vida mateixa hagués estat debatint, com si amb el Planeta hagués estat conversant. La mirada se li omple de decisió, tota l´expressió de la cara li canvia de sobte. Lentament s´aixeca. Les espurnes de foc verd es desprenen, llisquen per les ondulades curves del seu vestit i salten del seu cos, cauen harmoniosament fins a la flama del seu naixement. El seu vestit de seda rosa comença a cobrar forma. Entre l´obscuritat resorgeix, i el seu cos surt irradiant llum de la foscor. Té les mans entrellaçades, unides prop del seu bell rostre. Encara està submergida en el debat amb el Planeta, sembla que no en pugui sortir. Es gira de sobte. Un petit estímul de l´exterior l´ha sorprès. Desconcertada al començament, les mans se li separen i la mirada se li perd, cercadora. A la fi el retorn i, amb pas ferm i amb la mirada segura, camina cap a fora el carreró.

 

La ciutat és grandiosa vista des de dins, és intimidant. Els alts edificis, les imponents muralles o l´amplitud de les llargues avingudes... et fa el cor petit entre la multitud. Gent amunt i avall, portant la seva rutina diària, com màquines transitant per la confosa ciutat plena de fums i de soroll, com si ja sabessin sempre on van i es deixessin portar, sense consciència pròpia.

L´avinguda és plena de bars i de clubs nocturns amb noms tan estranys com “El bar Goblin”. Els cotxes circulen amunt i avall a alta velocitat, escupint fums negres que fuetegen la vista.

 

De la distància d´un petit carreró, minúscula entre el bullici de la ciutat, surt caminant amb pas elegant amb el seu vestidet rosa i una sensual jaqueta texana roja que li arriba una mica més amunt de la cintura. S´atura de sobte. Davant d´ella es creuen els cotxes. Un núvol gris li cau com una pestilència davant seu. Es queda aturada i no gosa sortir. L´avinguda és plena de fums grisos que arriben fins a les alçades de les oficines de l´Edifici Shinra i l´ofeguen. Als seus peus, la muralla és tan estreta, està tan enganxada que sembla que l´escanyi i no el deixi respirar. Com el seu esclau, el tenen lligat i sotmès, sota el manament de Shinra Co..

 

L´aparença de la muralla que el comprimeix és tan robusta i tan imponent que sembla com si l´Edifici Shinra només fos un esclau de la ciutat, un esclau de Shinra. I així és, aquesta és la visió que Shinra vol fer entendre: ella ho domina tot, té el poder sobre tot.

 

Com si li xucléssin la sang i els fluïds vitals per tot el cos, des de cada sector emergeixen enormes tubs d´acer ultrapassant tota mesura i clavant-se indiscriminadament com espases esmolades per tot el cos de l´Edifici. Però a la vegada desenes d´altres tubs gegantins surten de l´imponent Edifici encoleritzat com desgarradores urpes que travessen la ciutat fins al fons del Planeta, travessant els petits i indefensos suburbis.

 

Cada tub té unes caractéristiques diferents. Són com escamats. El seu traçat no és llis, és totalment irregular. Estan compostos per una sèrie de plaques, com gegantines escames que li donen aquesta aparença tan salvatge i brutal.  Es claven als peus i per tot el torç de l´Edifici, però cap pot arribar més enllà de les oficines i quartels.

 

L´Edifici és tan alt que rasca el cel, des de la llunyania es pot veure desafiant els mateixos Pilars com una força sobrenatural i única al Planeta. És la construcció més imponent, més impressionant de la mà de la Humanitat. És com un Déu totpoderós i omnipotent. La seva estructura, subjectada amb més força que la d´un tità contrasta amb la seva incrïble alçada: tres-cents cinquanta metres.

 

Enormes focus de cegadora llum blanca il.luminen tot el cel. Al costat de les constel.lacions una nova constel.lació es dibuixa cada nit. Aquesta té forma circular i unes proporcions perfectes, és la constel.lació Midgar, provinent de les seves pòpies llums artificials. I com l´óssa major, ella és la guia del nou món humà.

Aquestes llums són tan potents que impedeixen veure amb claredat la ciutat de Midgar des de l´exterior. La reflexen al cel i poden enganyar, si volen, a qualsevol visitant; sigui hostil o de desconegudes intencions…

 

Els rajos de llum ens enceguen quan volem apropar-nos a la ciutat. Des de les alçades, rodejant l´Edifici, ens marejen i ens fan perdre el món de vista. No ens deixen veure res en claredat. Els sorolls de la ciutat ens envaeixen i ens enterboleixen els sentits. Un tren xisclant i corrent vertiginós per sobre les vies del tren ens turmenta… Els sorolls del tràfic o de l´agitació de la gent. Centenars de cotxes i de camionetes, milers d´habitants fent la seva rutina diària… un tren xisclant i corrent vertiginós per sobre les vies del tren… La fermentació ardent de la boca dels reactors xoca contra nosaltres… travessem una cortina de foc verd bullint i tots els sentits se´ns marejen… un tren xisclant i corrent vertiginós per sobre les vies del tren…

 

L´estació està tranquil.la… no hi ha ningú esperant el següent tren, tret dels vagabunds errant per les andanes. Només dos soldats vigies surten a rebre l´arribada del tren…

 

Xisclant com una bèstia en còlera esclavitzada, el tren arriba a l´estació frenant amb frenesí, encenent des de les seves desgastades rodes, vives espurnes de foc. Com si d´un sacrifici es tractés, amb un gran dolor el tren s´atura en sec escupint gasos blancs i vapors… les portes s´obren deixant escapar una última bufada i, entre els vapors blancs, s´escola la llum grogosa del seu interior.

 

De sobte, d´entre els gasos i la llum, unes petites ondulacions surten vertiginoses saltant de sobre el tren.

 

Amb la velocitat d´un llamp, vaig saltar des del meu amagatall sobre la coberta del tren. Al compàs de quatre ombres misterioses que saltaven al meu costat, vaig abatre els dos soldats vigies amb dos cops ràpids i precisos; sense ferir-los de gravetat, tansols deixant-los defallits.

 

De sobte una veu esclatà d´entre la confusió, i en un obrir i tancar d´ulls les cinc ombres vam sortir disparades del núvol de gasos i vapors esquinçant-lo i deixant rera l´esquena llargs fragments filamentats de les seves restes.

 

Més ràpids que una manada de llops corrent pel bosc perseguint la seva presa, les cinc ombres misterioses, vestides amb robes fosques, sortirem de l´estació, corrents amb premura i agilitat. Giràrem a la cantonada cap a una carretera secundària, travessant cases i comerços poc transitats per on podiem passar desapercebuts.

 

Dibuixant un gir totalment coordinat, tots cinc ens vam escolar per la sortida de l´estació. Però d´un dels flancs de la porta dos Soldats s´avalançaren sobre els últims del grup. Els dos Soldats ens barraven el pas, i no tenien la intenció de deixar-nos passar sino ens mediem les nostres forçes amb ells.

 

En un instant, els dos Soldats s´avalançaren sobre les ombres misterioses, corrents a la vegada a tota velocitat, amb una gracilitat i lleugeresa que amagaven la seva força. Al compàs, els dos desenfundaren amb agresivitat unes espases grandioses, forjades amb un acer molt més dur que el normal, i es llançaren a l´atac.

 

>> Tansols els membres de Soldat són capaços de manejar aquestes espases. L´entrenament que segueix un Soldat és conegut arreu el món per la seva duresa i, sobre tot, perquè qui el supera es converteix en un soldat d´elit del millor exèrcit del Planeta. Tots els guerrers del món somien en convertir-se algun dia en Soldat. La màxima aspiració, de qualsevol guerrer o mercenari, és formar part de tan orgullós excèrcit format pels guerrers més dreçats i poderosos del Planeta. I aquest orgull arrogant de Soldat es manifesta en cada aspecte o acció de tots els membres, i de Soldat en conjunt. L´exèrcit de Shinra Co. es va autonomenar l´excèrcit i la força més poderosa del Planeta i el sobirà de la raça humana.

Les armes que duen els Soldats són les més avançades de la tecnologia humana. Porten l´equipament més modern, les armadures més sofisticades i vesteixen un uniforme digne de tot aquest espectacle. L´uniforme, de color blau/morat -un color que agrada a la societat-, que vesteix cada Soldat, llueix amb orgull el logotip de Shinra Co. als laterals de les dues espatlles i a la corassa de l´armadura que els hi protegeix el pit. El casc, amb un disseny a la línia de l´armadura, de formes curvades i futuristes, també és de tonalitats blaves. A l´alçada dels ulls, el casc porta incorporat un rastrejador de calor i de moviment i un visor fumat que permet modular la visió i la infravisió i regular o manipular la llum natural i l´artificial.

Però l´orgull més gran de tot Soldat és la seva espasa, una arma devastadora i mortífera d´un metre i cinquanta centímetres de llargada. El seu disseny és molt a la línia futurista de tot l´equipament de Soldat. El fil és de l´acer Shinra, cinc vegades més dur que el normal i tan tallant i esmulat com cap altre material del Planeta. La fulla és d´una mida enorme, i al contrari del que pugui semblar, té un pes més lleuger que el de l´alumini. Fa quatre centímetres de gruix, i medeix un metre i vint centímetres de llargada. L´empunyadura, relativament prima i llarga, però notablement robusta, medeix trenta centímetres.

Els dos soldats porten unes botes negres altes, i amb punta de ferro, molt agresives i fetes per l´acció dura. Als braços també hi duen unes canelleres i als tormells unes gamberes de ferro. Estan perfectament equipats i cada petit detall està cuidat al màxim. <<

 

Amb la seguretat de saber que són els millors i els més forts es llançaren vertiginosament sobre els dos guerrers. Amb un cop d´espasa magistral que partiria un cotxe per la meitat un dels “Soldats” golpejà amb totes les seves forçes a una de les ombres. Un esclat mortífer feu trontollar les parets dels edificis. El soroll de dues fulles d´acer xocant una contra l´altre és inmesurable. L´ombra misteriosa aturà el cop del seu adversari en l´últim moment, desenfundant de l´esquena una espasa enorme i desllumbrant molt similar a la manejada pels Soldats, amb una seguretat que ruboritzava al seu adversari i el feu recular... Amb la velocitat d´un llamp l´ombra misteriosa contraatacà. Dibuixant un tall mortal amb l´espasa li assestà un cop terrible que li partí l´armadura i el deixà inconscient a l´instant.

Però quan el pobre desafortunat encara no havia caigut a terra, el temps se sostení penjat d´un fil, una commoció puixant esgarrifà el carreró: l´estrèpit d´una pesada ametralladora destrossà completament l´altre Soldat. Com un monstre, una pesada ametralladora implantada al braç d´una de les ombres misterioses sortí de la penombra per mostrar el seu poder destructiu abatint completament al segon Soldat.

 

Arrufant les celles, amb un posat seriós i orgullós, com si això tansols fos el principi d´una dura batalla, l´ombra enretirà la seva arma biònica i li indicà a la seva còmplice de seguir endavant. Inmediatament, com una màquina programada per actuar sense vacil·lacions, va seguir la seva ordre i començà a córrer cap al punt de reunió.

Sense perdre temps arribà a l´exterior de l´estació i sortí a la petita carretera secundària tota il.luminada per múltiples contrastos dels llums de colors dels fars, dels cartells publicitaris i de les llums de les cases i de Mako.

 

La seva cara es destapà llavors de la penombra, i l´ombra de les tenebres es revelà, omplint-se tot el seu cos de llum.

 

>> En aquell moment, portava el cabell molt llarg i sense cuidar. Tanmateix crec que no havia perdut el seu atractiu. El meu color, ros amb reflexes daurats, contrastava pintorescament amb l´uniforme que duia posat, l´uniforme oficial de Soldat. En efecte, llavors encara anava uniformat. Feia pocs dies que havia arribat a Midgar i no tenia cap altra roba, a part, tembé creia que l´uniforme era adient per la causa on m´havia ficat.

No trobo oportú, encara, parlar-vos del que estava fent exactament. Tanmateix, crec que sí que és important que sapigueu (i seria egoísta per la meva part no mencionar-ho) que he estat membre de Soldat durant cinc llargs anys, per això encara porto l´uniforme. Ara ja no ho sóc, i ni ho tornaré a ser mai més!!!

Uf, m´he de calmar. Els records a vegades m´alteren…

Bé, us parlaré de l´uniforme. Encara que sigui l´uniforme d´un cos de Soldats que he arribat a odiar, certament, l´equipament de Soldat és el millor que s´ha ideat mai.

 

L´uniforme és blau fosc, compost per uns pantalons militars ajustats a la cintura i, per donar-li major comoditat, amples fins als genolls on es fan estrets progressivament fins a l´alçada dels tormells; i una camiseta de coll alt ajustada sense mànigues. Es complementa amb un equip d´espatlleres de cuir rogenc que arriben fins al pit i acaben amb uns forts tirants fins a sota un cinturó de la mateixa tonalitat rogenca, amb les vores blanques i amb relleu. A l´abdomen el cinturó es corva protegint-lo com si d´una armadura es tractés. Aquesta part frontal està metalitzada i té dibuixat un estrany logotip blanc (segurament us preguntareu si és el de Shinra…). L´espatlla esquerra es porta coberta amb una espatllera d´un metall més dur que un acer, però lleuger com una fulla de paper. La part frontal és dentada i cobreix el braç amb una forma curvada molt elegant. Sobre la part posterior tres punxes arrodonides sobresurten donant-li un aspecte agresiu (a part, també tenen una funció pràctica en la lluita cos a cos). Uns guans de cuir negre són el complement per als punys. Tenen una aparença molt rude i arriben més enllà del canell cobrint tot l´avantbraç. Unes canelleres, del mateix metall que el de l´espatllera, s´enganxen sobre els guans subjectan-los amb fermesa. Als tormells unes gamberes del mateix metall subjecten els pantalons i unes botes de sola alta de ferro amb puntera doble.

 

També he de dir, que el cuir de tot l´uniforme, porta a l´interior una fibra metalitzada antibales. Tot l´uniforme en global no és una cosa que es pugui prendre en broma, és l´equip perfecte del guerrer, i la millor defensa que existeix.

 

Suposo que, vist a la llum nocturna, a aquelles hores de la nit, podia semblar que era un home d´una estatura considerable, però les ombres enganyen, i us he de confessar que tansols medeixo 1´73 metres. Primet i musculós, molt atlètic i disciplinat, em veuria qualsevol mirada fortuïta que passés en aquell moment pel carrer. I segurament dirien que rondo una vintena d´anys, que el meu rostre està bregat per la guerra però que és particularment bell.

Generalment m´han afalagat les mirades envejoses contemplant els meus cabells daurats, brillants i amb molta densitat. Recordo una vegada, que algú els va comparar poèticament amb una tempesta de mar, amb les ones crespades i salvatges.

Tinc els ulls blaus. Aspecte pel qual, també he rebut molts elogis. M´han dit que tinc uns ulls sorprenents, d´aquells que mai has vist, com si fossin d´un altre món.

 

Sé mantenir la mirada profunda i tranquil.la, tan tranquil.la com perseverant. Però, com ja he dit anteriorment, les ombres enganyen, i res és el que sembla. Les ninetes em delaten. Qualsevol persona, suficientment experimentada en la vida, se´n adonaria que hi ha alguna cosa antinatural als meus ulls, a la meva mirada. Com si en comptes d´un iris, fos una flama, que batega… I hauria donat a la fusta, si un temor irracional li provoqués el meu rostre. Doncs no sóc una persona normal. No sóc un noi corrent. Ja ho anireu coneixent.

 

Potser en aquell moment, amb la difusa i tènue il·luminació de la nit, no es podia percrebre del tot la meva arracada, però m´agradaria citar-la també. Doncs és un record de la meva mare, un últim regal que em va donar abans de partir de Nibelheim ara ja farà quasi nou anys… La porto a l´orella esquerre, té forma de perla i mai, resistint la fatiga del temps, perd les seves qualitats. <<

 

Vaig observar l´entorn un moment. Encara no em trobava del tot bé. Abans d´arribar a Midgar vaig estar a punt de derrumbar-me, a punt de caure a la perdició. Tansols una cosa em va salvar, i va fer que tornés a posar els peus a terra. Va ser la Typha, quan vaig saber d´ella per primer cop, va ser com si “despertés” d´un malson, ple de diables burlescos que es mofaven de mi. Ara, he despertat, i el meu màxim anhel és tornar-la a veure…

 

De seguida que vaig girar el carreró en direcció al mur del reactor, el líder del grup em donà noves indicacions. Davant la porta esperaven els altres tres membres de l´escamot. Ara ens trobàvem tots visibles sota la llum del reactor, i haviem de ser ràpids i entrar amb prestesa. No ens podiem arriscar a passar massa temps descoberts. Haviem de tornar a la forma d´ombres, i moure´ns amb vivesa per no ser atrapats.

 

Un so informàtic em cridà l´atenció. Vaig girar la vista en direcció al panell de control de la porta. Un dels nostres estava accedint al sistema. Era una noia. Encara no la coneixia personalment, però juntament amb tots els altres, es va convertir amb una persona important per a mi, i no puc descriure-la als inicis d´aquest periple com si fos una desconeguda.

 

El seu nom és Jesse.

 

A primera vista semblava molt senzilla, però se li entreveia una aura de misteri i d´una complexitat profunda. El rostre mostrava unes faccions delicades, atractives i belles. Castanys com la tardor eren els seus cabells, imperennes i sans. Portava una cinta vermella lligada al front, que li dominava un elegant serrell, que insinuava, amb subtilesa, la forma de les ales d´un ocell.

No podria arbitrar amb exactitud si era alta o baixa, suposo que d´estatura mitjana. Més aviat prima, potser uns quaranta i pocs quilos. Pell clara i rosada, amb unes galtes acolorides i un somriure perspicaç. Els seus llavis eren prims, tanmateix, la seva boca era prominent i atractiva. De mirada intel·ligent i expressió pretenciosa, però no arrogant; doncs era una noia innocent i càndida, de bona fe i sempre sincera.

Anava vestida amb una malla blava arrapada al cos. Mànigues tallades a l´altura del bíceps, demostrant que estava en forma i tenia el cos preparat i treballat per a l´acció. Els pantalons que portava eren foscos, d´estil militar. Li arribaven fins a l´altura del tormell, el cual quedava al descobert. El calçat, a la seva vegada, també era lleuger i poc resistent. Podem dir que anava equipada lleugerament, per així maximitzar la seva agilitat i destresa. Tanmateix no anava desprotegida. Portava equipada una corassa que li protegia el torç. I uns guans de cuir, reforçats amb canelleres metàl·liques d´un color rogenc, li enfortien els punys.

 

Al seu costat estava en Biggs. Molt difetent a la seva companya, ell semblava un guerrer preparat per passar a l´acció bèlica. Les seves faccions eren curtides, rudes. Aparentava força i integritat. Molt més corpulent que la Jesse, amb una constitució musculosa, però tambe atlètica. Tanmateix, en estatura era inferior a la seva companya. Les seves espatlles sostenien uns braços destacadament musculosos, i uns punys altívols amb molta presència.

Vestia el mateix conjunt militar que la Jesse o, almenys, un de molt semblant. Els pantalons eren d´un color verd molt intens, de conjunt amb un fort cinturó més fosc. Portava les mateixes botes militars de tot el grup i unes canelleres amb la mateixa aparença robusta per la guerra. La samarreta era verda fosca, de màniga curta i arrapada. Al front hi duia una cinta roja que mantenia els cabells alçats en punxa, que en aquell moment portava força curts i li donaven un aspecte rebel.

 

Per la seva banda, en Wedge desentonava de la resta del grup. Però això no significa que el vulgui desvirtuar. En Wedge era una persona molt peculiar. De caràcter introvertit i singular, costava mantenir una conversa entretinguda amb ell. Era molt tímid i desconfiat. Pero darrera d´aquestes barreres d´inseguretat, hi havia un home valent, que encara que no ho semblés, en els moments importants, treia el millor d´ell mateix i actuava amb prestesa i encert.

En Wedge era de constitució gran, d´un tamany important i visiblement amb alguns problemes d´obesitat. Però això no li impedia estar al peu del canó. Potser no era el més indicat en participar en combat, però sabia fer moltes altres coses, i era un aliat valiosíssim de tenir-lo a segona fila, de reforç i de suport.

Anava vestit molt diferent als altres. Al contrari que en Biggs, la seva indumentària no era militar, i lluÏa colors més vius.

El que més desacava era el blau llampant dels pantalons, i el mocador roig que li cobria els cabells. Tansols es mostrava un petit serrell que se li escapava rebel d´entre els plecs del mocador.

Se li entreveia una samarreta interior negre, però a sobre, en portava una de màniga curta d´un color ocre clar, el mateix color que els guants, que tampoc eren forts ni robustos, eren uns guans molt senzills com els que porta un electricista. A l´esquena hi portava una motxilla molt gran i aparentment molt pesant, la qual tenia moltes butxaques petites i molts accessoris.

Portava una mena de cinturó de cuir, embuatat i subjectat per anelles metàliques, el qual portava per l´espatlla, passant pel pit, la cintura i cap l´esquena. Per la part de davant, hi tenia tot de bossetes petites que hi guardaven tota mena d´explosius i municio.

Al cinturo de la cintura també hi portava munició i algunes granades.

 

Al veure´m arribar els tres es van girar a rebrem.

 

-Què ha passat? per què has tardat tan?- em preguntà en Wedge aparentment nerviós, amb la mirada descontrolada.

-Hem tingut un petit problema- vaig respondre fredament -no us preocupeu. Seguiu amb la missió. En Bàrret ara arribarà-.

Assentint amb el cap, la Jesse continuà amb el seu treball.

El so al prémer les tecles del panell de control omplia el silenci. Al cap d´uns segons, la pantalla començà a brillar de sobte amb una llum verda. La Jesse aconseguí amb facilitat accedir al panell de control. Ens va dir que en un parell de minuts piratejaria el sistema i podriem entrar.

 

-Ei, tu eres membre de Soldat oi?- em preguntà inesperadament en Biggs -no tots els dies et trobes amb un d´ells en un grup com “Allau”, ja m´entens no?-

-De Soldat?- preguntà la Jesse, girant-se sorpresa -però no són l´enemic? què hi fa amb nosaltres a “Allau”?-.

-Calma´t, Jesse... va estar a Soldat, els abandonà i ara és un dels nostres- li responguè en Biggs, amb una més que aparent falta de convicció.

-Escolta, com has dit que et dèies?- em preguntà amb fingida amabilitat, potser per intentar amagar les desconfiances.

-Cloud- vaig respondre fredament.

-Cloud eh? Jo em dic…- però no tenia ganes de sentir-lo, i el vaig tallar en sec –m´és igual com et diguis. Només estic aquí per la feina, després fotré el camp-.

En Biggs aparentment es va enfadar, però no em va dir res. Millor, no tenia ganes de parlar amb ningú, estava cansat i tenia una sensació molt estranya.

-Què collons esteu fent!- ressonà de sobte la potent veu del líder –ja us he dit molts cops que mai avanceu en grup!- Enfadat i amb cara de pocs amics ens resseguí a tots amb la mirada. Però m´importava una merda. Vaig passar totalment d´ell.

Mentrestant, la Jesse estava progressant amb la infiltració. Apretà una última tecla amb energia. La portà s´obrí pesada i sorollosament, deixant escapar un gas grogenc i una olor estrafolaria que em va produïr una esgarrifança irracional.

Els altres semblava que no ho haguessin notat, però a mi em va venir un malestar al cos, al moment d´obrir-se la porta, tansols en respirar aquell aire tan recarregat i pesant.

Ràpidament, amb la Jesse al capdavant, en Biggs i en Wedge travessaren el núbol grogenc i titubejant que a poc a poc s´anava dissolent.

Llavors el líder del grup es dirigí a mi, ordenant-me que el seguís i escortés al grup.

 

Ja des del primer moment em va caure fatal. Era impertinent, xulesc, pesat, groller i el trobava insoportable. Cridava com una bèstia, i la seva cara s´assemblava més a la d´un animal que a la d´una persona. Era musculós fins a un extrem disbaratat. El seu cos era enorme, però el que se´m feia estrany, és que no era gaire més alt que jo. Potser media 1´80 metres.

Era un home mulat, amb una pell bastant fosca i plena de tatuatges. Portava una barba molt deixada i descuidada per tota la cara. Els cabells d´estil militar, curts i en punxa. Uns ulls negres com el carbó, i unes celles poc poblades i prominents, abultades com un furóncol, quasi desencaixades. Un nas arrufat i petit. Una boca, tot al contrari, gran i i desafiant, amb una colossal mandíbula, que recordava als antics homes de la prehistòria. Tenia les orelles xates i bastant petites, segurament com la seva habilitat per escoltar… i a l´orella esquerra hi portava una arracada d´anella.

Al coll hi portava penjades amb una cadena dues xapes militars d´indentificació. Potser d´alguns companys de l´exèrcit caiguts en batalla?

Però el què em va cridar més l´atenció era el tatuatge que portava a l´espatlla esquerre. Era com una mena de calabera monstruosa, que treia foc per la boca amb una infame expressió de malícia. Quan em mirava aquell tatuatge i veia la seva cara, llavors me´n adonava que li era del tot adient.

Però el que més destacava i impressionava del seu aspecte, era el seu braç dret, millor dit, la part que no tenia del braç dret. Li havien amputat una mica més avall del colze durant la Gran Guerra. Ara, en comptes d´un avantbraç i una mà, hi tenia una metralleta de gran calibre equipada amb llançagranades.

El ventre el tenia tot recobert d´una corassa metàlica totalment ratllada i deteriorada segurament a causa de les nombroses baralles i les trifulgues en les que s´havia ficat. El cinturó no presentaba millor aspecte. Estava aranyat i fet malbé, i presentaba un aspecte lamentable. El mateix aspecte de la jaqueta, amb les mànigues destrossades i, segurament, de cinc o sis talles més petita que el seu cos. Li quedava tan malament que quasi em feia riure. Però no volia tenir problemes amb un engendre com aquest.

Els pantalons verds militars, unes botes gegantines de ferro i un guant d´acer a l´única mà que li quedava, presentaven el mateix aspecte lamentable i descuidat que la resta de la vestimenta.

Aquell era el líder? semblava més un mosso de quadra que un líder de qualsevol cosa…

 

-Així que ex Soldat eh?- em preguntà amb to acusador -no entenc com el supervisor t´ha contractat! què collons té al cap? Sempre foten coses que no es poden entendre… això em passa per deixar que facin les coses els altres-

Aquelles paraules em treien de polleguera, qui es pensava que era per parlar-me així? i el molt animal encara va continuar advertint-me amb un to ofensiu que ratllava la calumnia -no et separis de mi i ni se t´acudeixi fer res estrany, t´estaré vigilant, no me´n enfio un pèl de tu!-.

Em vaig controlar i em vaig reprimir les meves respostes, que segurament li haguessin agradat menys que el fet de que havia estat Soldat. I encara que entrar a dins al reactor m´inspirava un panic que no entenia, la repulsió que em creava aquest home era tan gran, que vaig preferir aventurar-me cap a dins al reactor, travessant una porta que no sabia on em conduiria.

D´aquesta manera, em vaig endinsar a la gola d´aquella màquina colosal, deixant enrere aquell ésser que tenia per nom Bàrret.

 

Al mateix instant de posar el primer peu en territori del reactor, vaig sentir encara més intensament aquell pànic irracional, i llavors em vaig adonar, que encara no estàvem dins seu, sinó que estàvem en un pati interior davant de l´entrada. Vaig alçar la vista i vaig veure a uns pocs metres davant meu la base del gegantí reactor que semblava no tenir fi. La imatge era sorprenent. Era un impacte pels sentits. El seu tamany era tan ciclopí que semblava irreal i totalment desproporcionat. Llavors em vaig adonar que estava trepitjant terra que molt poca gent hauria vist mai, i allò encara em va incomodar més. Vaig pensar que qualsevol persona que entrés allà i veiés aquell tità d´acer, quedaria tan cobabadada per l´impacte visual, que es convertiria en una imatge gravada a la memòria molt dificíl d´esborrar.

La sensació que produïa era esgarrifant. I no era pel seu tamany, sinó per com escupia els gasos a les altures del cel. Rius i rius de gasos verdosos que quasi bé semblaven líquids. Residus antinaturals confosos i estrafollers com una farsa. Farda i dejeccions que surtien expulsades amb fastigosa armonia en direcció cap allà on crèiem que hi havia el paradís.

La imatge em recordava a algun malson borrós, on una criatura esgarrifant fins a un abisme il·limitat, es llençava sobre meu per devorar-me, cridant amb frenesí i arravatant-me totes les ganes de viure.

De fet, tampoc em sentia molt millor que en aquell malson. Estava com desconnectat de la realitat, havia perdut el meu nord i no trobava el meu camí. Tansols em guanyava els pocs calés per sobreviure treballant de mercenari. Fent feinetes aquí i allà. Venent les meves habilitats com a guerrer al millor postor. Era lamentable.

Però aquell no era moment d´empenedir-se. Estava disgustat amb la meva situació, però havia de seguir endavant. Aquesta missió era la més important en la que havia treballat des de la meva arribada a Midgar. I semblava molt seriosa. Volar pels aires el reactor del nord de la ciutat. Quina estupidesa. No entenia com habien elucubrat tal bogeria. Però allà ells, jo només faria aquesta feina i desapareixeria.

 

Per fi em vaig calmar. En Bàrret anava tota l´estona al meu costat, amb un posat de desconfiança extrem. Qualsevol que el veiés es cagaria a les calces.

Vam travessar una porta que conduía a un túnel ombrívol i tètric. Es filtrava una tènue llum fantasmal. Em preguntava si ja estàvem entrant a dins al reactor. El ritme cardíac se´m va disparar. No ho entenia, doncs ja no estava nerviós, m´havia calmat i em sentia tranquil i preparat.

Més enllà de l´obagor del túnel, vaig vislumbrar la figura d´un pont, que cada vegada era més clara, al anar deixant les ombres enrere.

A la fi vam arribar just davant del reactor, quasi el podia tocar, palpar i sentir-lo, el tenia a escassos metres de mi. La imatge s´atibagà de respecte, i una sensació de resguard i de prevenció m´estaven alertant, prevenint de no prendre´m l´assumpte a la lleugera. Llavors em vaig adonar que arribar fins al reactor havia estat massa fàcil.

 

Però els meus pensaments es van esfumar just quan en Bàrret llançà un crit grotesc i estrident ordenant-me que anés cap a la porta amb la Jesse.

Vaig resistir-me a obeïr-lo, em fotia dels nervis. Però al final m´hi vaig encaminar amb pas tranquil i serè, demostrant-li que no era un corderet que se sotmetia a la lleugera sota crits i renecs.

Mentres avançava, vaig veure allà baix els suburbis… era una agitació densa i caòtica de gent i de deixalles, de toxines i de merda. Era espaterrant veure-ho, i també fotia una mica de mania. Això era el què havia creat Shinra eh?

Semblava com un formiguer, vist des de tant amunt, al nivell de la ciutat. Estava veient les seves entranyes, a uns cent o més metres per sota meu. Era impactant. Allò abans eren pobles verds i pròspers, i mira en el què s´havien convertit moguts per l´esperança d´un futur millor… que irònic.

Sacsejant el cap, em vaig treure els pensaments de la ment, i vaig moure´m per aquesta passare-la de l´interior del mur del reactor fins arribar al costat de la Jesse.

Com abans, estava concentrada amb la seva empresa. El so de les tecles al premer-les de nou era l´únic que omplia el silenci. Inesperadament, apretà una última tecla amb contundència. La porta s´obrí amb un sò mut sepulcral. En Bàrret ens indicà que anéssim entrant, mentres ell i en Wedge col·locaven una sèrie d´explosius per tota la passarel·la.

 

El cor em va fer un salt. Què collons m´estava passant? no era normal en mi. Jo no em posava nerviós fàcilment, i de fet, no n´estava de nerviós llavors, però els cos no em responia adequadament i m´ignorava.

En Biggs em va mirar, com percebent que alguna cosa no anava bé. Jo també ho vaig notar. Però vam seguir endavant. L´obscuritat es feu propietària de l´ambient, carregat de silenci, vessant silenci. Una imatge sofisticada però corrupte es dibuixà davant els nostres ulls. De colors estranys, com si la realitat els hagués targiversat. En Biggs anava davant, jo el seguia d´aprop, i al meu costat estava la Jesse.

Els tres vam travessar una sala plena de panells de control, turbines, aparells i tota mena de maquinotes i tecnologia desconeguda pels meus ulls. En Biggs avançava amb seguretat i precaució, però la Jesse se la veia una mica insegura. De sobte vaig sentir una presència. Instintivament vaig cridar –Biggs! a cobert! ens ataquen!-

D´entre la negror el foc d´un fusell semiautomàtic escupí una andanada de projectils que il·luminà aquell recinte colmat d´essències d´enigmes. Havia d´actuar ràpid. Vaig esquivar el foc amb premura i em vaig abalançar sobre l´enemic que es dibuixava amb els resplandejos dels dispars. No s´ho esperava i no em va poder evitar. El vaig deixar fora de combat amb un sol cop al ventre.

Em vaig assegurar que no hi hagués ningú més per la zona, més perills assetjant a les ombres. El complex de sales i de passadissos era molt gran i confós, i pel qui no s´ho coneixia podia torbar-li el sentit de l´orientació.

Per sort la Jesse ens va desvelar el mapa que havia aconseguit utilitzant les seves habilitats d´enginyera informàtica. Després d´acordar que jo aniria unes passes per davant i m´ocuparia de les escaramusses, molt senzilla i clarament, la Jesse ens indicà la ruta a prendre per arribar al nostre objectiu.

En aquell moment arribà en Bàrret. Ens va informar que en Wedge preparava la fugida, i que ens haviem d´afanyar. La Jesse li explicà lo que havia succeit i en Bàrret, el primer que preguntà fou -i aquest- senyalant-me a mi amb menyspreu -ha abatut al soldat ell sol?-

-Sí- respongué la Jesse, emocionada i tensa -ha estat impressionant, ha estat tan ràpid que quasi ni me n´he adonat!-.

En Bàrret feu un posat de dubte davant les paraules de la Jesse i em mirava amb desconfiança. Jo, per la meva part, ni li vaig dirigir la mirada.

-D´acord- va concloure -Jesse, Biggs, vosaltres seguiu endavant fins al muntacàrregues, i vigileu d´aprop a aquest- va avisar-los, assenyalant-me a mi amb despreci -no me´n fio ni un pèl. Jo asseguraré la zona i em reuniré amb vosaltres més endavant. Vinga!- i amb aquest últim renec, en Bàrret marxà cap a l´entrada a fer el què collons se suposova que estava fent.

Quan va haver marxat, la Jesse em va comentar que no li havia de fer gaire cas a en Bàrret, que era un home molt impulsiu i molt cridaner, però que en el fons era un tros de pa, i que no m´havia de prendre seriosament aquests arrabataments de personalitat que tenia.

De sobte en Biggs ens alertà de que estava passant alguna cosa. Unes llums, provinents d´una sala contígua, començaven a tenyir un espectre que ens desagradà d´una manera repulsiva. Dins de la llum, podiem apreciar unes siluetes encorvades i ajupides a quatre potes. Les figures estaven inmòbils, però donava la sensació de que estessin en constant moviment, com flotant sobre una corrent d´aire. El seu cos semblava una brisa de vent, però la seva silueta mostrava perversament la seva naturalesa material.

De sobte una d´aquelles siluetes dreçà el seu cos, amb un moviment gràcil i felí, i el seu posat majestuós ens inspirà grandesa i temor a la vegada. De mica en mica la llum que començava a adquirir força incidí verticalment sobre el cos d´aquella criatura. Era un ésser horrorós i bell a la vegada. Tenia una planta magnífica i solemne, i ens observava… ens observava amb dos ulls brillants i tenyits del color de la sang.

Amb una pavorosa velocitat, la criatura s´abalançà sobre nostre amb un salt extraordinari que cap altre ésser viu d´aquest planeta hagués pogut ni tansols imitar. La formidable bèstia atacà a en Biggs amb una velocitat pasmosa. L´indefens i sorprès heroi no va tenir temps a reaccionar. La bèstia li clavà les urpes a l´espatlla esquerre i li arrancà part del jersei, causant-li una profunda ferida al braç que el deixà commocionat a terra. L´olor de la sang despertà la fam de la segona bèstia, la qual va emetre un crit greu que ressonà fins a on ens arribava la imaginació. Amb una portentosa gràcia saltà sobre en Biggs, disposada a rematar el jove ferit. Però jo no pensava permetre aquell segon atac. El primer m´havia sorprès i no havia sabut reaccionar, però ara ja estava preparat i em vaig creuar amb agilitat en la trajectòria de la despietada criatura. La meva espasa va fer la resta, i amb un llastimós esgarip la fera va caure estupefacta a terra. El segon animal va rugir amb ràbia i es va llençar salvatjament contra mi.

La Jesse no va poder evitar cridar aterroritzada, aquell horror fustigava els seus nervis.

No em va ser difícil esquivar l´arremesa de la criatura i vaig carregar contra ella, amb l´espasa inclinada cap al terra, dibuixant un angle obtús. La fricció de la fulla amb el terra va despertar el foc candent de la meva arma, i em vaig disposar a projectar aquesta força contra el cos de la bèstia. Però em va sorprendre la seva maniobra. Va aconseguir esquivar l´atac i em va encaixar un cop que no vaig distingir d´un venia. Una sacsejada elèctrica va malmetre el meu cos, i el dolor em va desorientar lleugerament. De nou, un altre atac em va impactar fuetejant-me el pit, el dolor encara va ser més intens. La descàrrega elèctrica em va tornar a xocar. Aquella bèstia produïa descàrregues elèctriques? Llavors vaig entendre que no era del tot un animal, sinó que era una creació de Shinra, una biocriatura fruit de la seva ciència. El monstre em tenia entre l´espasa i la paret, i em va tornar a atacar amb fúria i sense miraments. Aquesta vegada vaig girar sobre mi mateix, esquivant aquell flagell elèctric, i amb la certesa de que el meu atac tindria èxit, vaig dibuixar un tall a l´aire que va separar aquella cua enverinada del cos de l´animal.

Un bram de ràbia va sorgir de la gola del monstre, mentres m´envestia amb renovada fúria. No vaig poder esquivar l´arremesa i em va empènyer contra el terra, amb l´intenció de devorar-me en aquell mateix moment. Però la meva agilitat va superar la seva fam de sang fresca, i rodolant vaig poder flanquejar a aquell puma mig animal mig robot. Amb un cop precís vaig perforar la seva carn metàlica, i l´últim alè de vida -si és que d´allò se´n podia dir vida- va fugir del seu cos grotesc i artificial.

 

Inmediatament la Jesse va córrer al costat de´n Biggs. Per fortuna la ferida no era greu, i la jove heroïna posseïa notables coneixements de primers auxilis. Amb pocs segons li va enbenar el braç i va aturar l´emorràgia.

Observant les criatures, ara mortes, vaig veure amb més claredat el que realment eren. Meitat animals, meitat màquines. Una obra enginyosa i brillant de la ment humana, una creació que abans era un animal salvatge i que havien convertit en un monstre torturat sota la mà de la ciència humana…

 

Amb esforç en Biggs es va reincorporar gràcies a les cures de la Jesse. Em vaig reunir amb ells i li vaig preguntar a l´accidentat mercenari si es trobava en condicions per seguir. Em va respondre amb seguretat de que no m´havia de preocupar, que estava bé, i que continuéssim amb la missió.

La Jesse em va agrair amb complicitat la meva intervenció i em va dir que se sentia molt afortunada de tenir-me al seu grup. Jo no vaig fer massa cas al comentari. Feia el què havia de fer i ja està.

 

Ens vam quedar una estona en silenci, traçant sobre el mapa el camí fins al nucli del reactor. De sobte em va venir una sensació molt estranya, i aquell nerviosisme irracional que m´havia moltestat tan a l´entrada, em tornava a afectar. Vaig tenir la impressió de que alguna veu em parlava des de molt profund al reactor. Una veu sarcàstica i plena de malícia.

No entenia què em deia, doncs tampoc sabia si parlava amb un llenguatge fonètic o tansols emitia crits i gemecs.

Vaig procurar de centrar-me i repudiar aquestes al·lucinacions. La veu va desaparèixer com ho fa un somni.

 

-Som-hi, no ens quedem parats- i alçant-me amb decisió em vaig encaminar cap al nostre objectiu. En Biggs i la Jesse em van seguir dubitativament. En aquell moment vaig pensar que aquells dos no eren tan com semblava i que aquest grupet de rebels lluitaven contra un enemic que els superava inmensament.

 

Vam travessar un estret passadis per on hi circulaven les canondes de subministrament de les sales de control del reactor. El passadís estava vagament il·luminat per fluorescents de neó i, certament, l´atmosfera era lleugerament tenebrosa.

Quan vam haver arribat a la sala principal de control ens vam trobar que les portes següents estaven tancades i les llums de posicionament d´emergència brillaven amb una alarmant interminència. La Jesse es va avançar cap a les computadores que hi havia al centre de la sala. Ens va comentar que necessitaria una mica de temps.

Jo em vaig recolzar a un costat de les taules, observant com treballava la Jesse. En Biggs es va quedar vigilant la porta.

Fugaçment la Jesse alçà la mirada al sostre. Res, no va passar res. Jo me la vaig mirar amb incertesa. Ella va tornar a fixar la mirada a la pantalla i continuà batallant amb la computadora.

Al cap d´uns pocs segons tornà a observar l´entorn, i aquest cop les llums, una a una, es començaren a encentre.

-Crec que ja ho tinc, espereu-vos uns segons més, sisplau- va anunciar la Jesse, amb un aire de victòria.

Jo no vaig respondre, tansols em vaig quedar contemplant com el reactor despertava, com les llums roges i verdes de l´interior de la sala s´encenien paulativament, detectant la presència humana.

Com el reactor cobrava vida, o la vida es cobrava dins seu. Llavors la seva ànima despertava, com una bubota que estés a tot arreu, i un torbament fantasmagòric enterbolí el nostre respirar amb una penetrant sensació d´inseguretat.

Inesperadament la porta frontal s´obrí com empesa per una lleugera brisa marina. La Jesse mostrà un posat victoriós i proclamà el seu èxit -ja podem seguir endavant! tenim l´accés lliure!-.

Vaig assentir amb el cap i em vaig dirigir amb pas ferm cap a l´obscuritat de la nova obertura, doncs preferia romandre a la foscor d´aquell incert lloc, a quedar-me a la llum, a la vista de qualsevol ull vigilant.

-Ei! ei! ei! atureu-vos!- ens advertí de sobte la veu de´n Biggs -ve algú! veig un cos que s´apropa… és enorme, i fa molt de soroll!-.

Vaig córrer cap a la porta veient com en Biggs es preparava per entrar en combat.

-Calma´t- li vaig dir -deixa´m a mi-. Li vaig recomenar que s´apartés i em deixés espai. Em vaig col·locar al flanc dret de l´obertura, esperant que aquella figura que s´acostava sorollosament aparegués. Era enorme, i avançava feixugament i amb torpesa. Vaig pensar que no seria un enemic gaire dur de pelar, així que em vaig preparar per atacar.

-Redéu!- vaig exclamar sorollosament.

-Què dimonis passa?!- retonà la veuota de´n Bàrret culminant una aparició digne de les millors novel·les de terror -per què has fet aquest crit tu? Que t´he espantat? “ja ja ja ja ja ja”!- i es va posar a riure com una bèstia en zel.

-No, no…- negà amb poca convicció en Biggs -ha estat culpa meva… m´he pensat que venia l´enemic i he avisat a en Cloud-.

-Així que en “Cloud” eh?! que us heu fet amics ja?- li preguntà sarcàsticament al pobre Biggs que llavors estava totalment descol·locat i no tenia ni idea de què dir -bé, ja en parlarem d´això després- continuà farfullant la pesada mola de músculs que tenien per líder -ara seguim endavant!-.

-Tenim l´accés obert senyor!- va informar sumisament la Jesse -aquest és l´itinerari a seguir fins al nucli, només cal que…- però la pobre noia no va poder continuar amb la seva explicació ja que l´engendre “Bàrret” li va prendre el mapa de les mans i se´l va mirar ell sol. Jo vaig estar a punt d´encarar-m´hi, però em vaig poder controlar. M´estava fotent dels nervis aquella bèstia. Qui es pensava que era? quina barra! i quins fums! Tenia el mateix de líder que jo de capellà! El molt imbècil ni tansols es comunicava amb els seus companys d´equip i apareixia quan un menys s´ho esperava, creant aquesta patètica confusió. No tenia ni idea de què venia a compondre aquell ésser, només escridassava a la Jesse i a en Biggs, mentrestant nosaltres ens les vèiem negres per seguir endavant. Ni tansols es va molestar a preguntar sobre la ferida al braç de´n Biggs, ni tansols això li preocupava… quin l´ider… quina ràbia.

Li vaig dirigir una mirada de complicitat a en Biggs, qui em va mirar amb el cap cot, i llavors vaig dirigir-li la meva mirada a en Bàrret. Que sabés que a mi no m´atemoria en absolut. Ell va aixecar els ulls del mapa i em va tornar la mirada, encara més desafiant. De sobte, un soroll que podriem catalogar com a veu, va emergir de la seva gola -ei, tu- va escupir amb to amenaçador -és la primera vegada que t´enfrontes a un reactor, oi? Vigila per on vas i no ens com…-

-No tinc la intenció de ser un estorb- vaig interrompre en sec la seva amenaça -i més et val també fer-te a tu mateix aquesta pregunta… L´únic aquí que sap a on us esteu ficant sóc jo, recorda que jo vaig estar a Shinra, i tu no tens ni idea d´on ets ara mateix…-.

-Si, vas estar a Shinra…- va proferir ell amb desconfiança -i Shinra té molts bons Soldats, ja ens ho ha demostrat-.

-Insinues alguna cosa?-.

-¡Mira al teu voltant!- em va cridar enfadat -encara no entens què estem fent aquí? ¡mira totes aquestes maquinotes! amb elles Shinra mata el Planeta diàriament, i la gent ho permet! tant se´ls hi enfot! Ells viuen còmodes utilitzant la seva energia Mako, mentres el Planeta agonitza!-.

-No necessito que em donis una lliçó!!- vaig respondre alterat a aquelles detraccions -i menys de Shinra… ja sé qui és Shinra, i ja saps que els vaig abandonar… així que deixa de donar-me sermons, si no confies en mi, és el teu problema!-

Seguidament em vaig dirigir cap a en Biggs i la Jesse, disposat a continuar endavant i acabar amb aquesta merda de feina. Ja n´estava fart.

 

En Bàrret va ordenar a en Biggs que es quedès a la sala i que assegurés la zona. Li va deixar la motxilla amb els explosius i llavors es va donar compte de la ferida que tenia al braç. Però no va dir res.

Inmediatament, la Jesse, jo i en Bàrret vam entrar a la nova sala. Els tres ens vam quedar en silenci, mentres la Jesse manipulava una computadora que hi havia a un extrem.

Em vaig adonar que allò era un muntacàrregues i que l´obscuritat que allí hi regnava amagava amb recel part de les seves pertanyences. Vam esperar uns segons més. Llavors la Jesse em va demanar si podia activar un control que havia no gaire lluny d´on era jo. Vaig assentir amb el cap, i amb convicció vaig activar el comandament.

Un brunzit de motors cresquè de sobte del no res, i la màquina s´inicià amb una més que perceptible energia. La Jesse indicà la direcció i vam començar a baixar…

 

En Bàrret va seguir incordiant-me amb les seves absurdes pretencions i sobre el seu odi vers Shinra. La veritat, el vaig ignorar completament i ni sé el què va arribar a blasfemar. Jo estava més centrat en la nostra actual situació i, sobre tot, en què baixàvem a una velocitat més alta del normal, i portàvem molta estona baixant…

Al cap de poc més d´un minut l´ascensor va aturar-se suaument, com esmorteït per una força gravitacional. La Jesse ens comunicà que haviem arribat a la cúpula central del reactor, a uns cent trenta metres al seu interior. La cúpula servia per a governar el sistema d´extracció d´energia, i era una zona molt important. Potser podriem trobar vigilància, així que haviem de ser extramadament cautelosos.

 

Al sortir del muntacàrregues em vaig adonar, per la meva sorpresa, que l´ambient havia cambiat totalment. Ja no era la imatge sofisticada, tecnològica i futurista de la part superior del reactor. Aquesta part estava construïda amb formigó armat i pedra. També hi havia parts de les parets on la pintura o el ciment s´havien deteriorat i havien caigut, i es destapava la seva cara interior, feta amb simple i vulgar totxana.

La meva expressió de sorpresa no va passar desapercebuda, i la Jesse se´n va adonar.

-Estàs sorprès? no t´esperaves que fós així l´interior del reactor?-.

-No…- vaig admetre, pensativament -me´l imaginava diferent… no sé. Crec que estic sorprès pel seu tamany… i aquesta aparença ciclopina. I també, en part, per l´aire anticuat que es respira…-.

-Sí…- va respondre la Jesse -pensa que aquests reactors es van construïr fa uns trenta dos anys, i per dins s´han anat degradant-.

-Però, tota la part posterior per on hem accedit era exageradament futurista, i els sistemes eren la tecnologia punta de Shinra…-.

-Esclar. Has de pensar que és la zona de control del reactor, i la més transitada de dia pels operaris. Aquí a baix molt rarament hi venen, ja que ho controlen tot des de dalt. Per això en Biggs s´ha quedat a dalt per assegurar la zona. A més a més, he sentit a dir que els reactors han estat en un procés continu de remodelació i actualització. Però potser aquí a baix ho han deixat una mica de banda…-.

 

Sí, vaig pensar que tenia tota la raó. Aquí a baix estava totalment descuidat. Des d´on estàvem podia veure tot l´interior. Era una zona buida on tansols hi havia l´edifici en el que haviem “aterrat”. Era un edifici significativament gran. Un edifici dins d´un altre edifici. Vaig calcular que tindria uns cinquanta metres d´altura i estava dividit en tres pisos. Nosaltres estàvem al superior, que venia a ser una espècie de coberta o de terrat.

La superfície d´aquesta coberta estaba pintada amb ratlles negres i groges en diagonal, i s´obre d´ella. S´hi alçava una estructura cònica que semblava ser algun tipus de dipòsit.

 

A la nostra altura, des del nivell de la porta per on haviem arribat, estava pintada una franja d´un color semblant al coure, que donava la volta a tot l´interior del reactor. Fixant-me més detingudament, vaig observar més amunt que a cada certa distància hi havia pintades les mateixes franjes de color de coure.

A l´interior de la franja que es trobava a la nostra alçada, hi havia senyalat el número “4”. Era potser la senyalització dels pisos, dels nivells? Sí, vaig pensar que segurament devien dividir el reactor en determinats nivells.

A les vores d´aquest edifici hi baixava resseguint tot el seu contorn unes escales metàl·liques del mateix color coure tant abundant en aquesta zona. I si hagués de mencionar un segon color igualment abundant, segurament seria aquell verd fosc tant molsós. I no és que hi hagués molsa, ni herba ni humitat... era tansols una sensació que governava tot aquest recinte.

 

En Bàrret va encaminar el pas cap a les escales, disposat a baixar fins a l´interior. En aquell moment un altre dubte em va assaltar.

-Pel que em sembla, Jesse, hem baixat molts metres, potser molts més dels que té d´altura aquest reactor des del terra fins al nivell de la ciutat… és a dir, uns cent vint metres tinc entès, oi?-.

-Sí! com te´n has adonat?- va excalamar excitada la Jesse -tens tota la raó! hem baixat molts més metres dels que té aquest reactor. I és molt difícil donar-se´n compte! Ja que el desplaçament fins aquí ha estat bastant a cegues i dóna lloc a molts errors de càlcul… Però tu, quan tots els altres estarien del tot perduts i no podrien dir si estan amunt o avall- i va fer una miradeta de picardia a en Bàrret -has sabut on estem sense conèixer l´interior del reactor!-.

Vaig dedicar-li un fals somriure de complicitat i seguidament li vaig preguntar -doncs així, estem sota terra?-.

-Sí!- afirmà graciosament -ara tot just estem al nivell dels fonaments de la ciutat. Més avall d´aquesta franja que porta el número “4”, haurem baixat per sota els mateixos fonaments i estarem més aprop de l´interior del Planeta que qualsevol altre ésser humà!-.

-Òstia!- vaig exclamar -perdó… és que em sorprèn… així que els reactors arriben molt més profund que la mateixa ciutat, i són molt més grans que un pensa. Ara començo a entendre la constru…- vaig parar en sec i em vaig quedar en silenci.

-La què?- preguntà la Jesse atentament.

-“Shhh”- vaig indicar-li que guardés silenci.

-Què passa?- em va preguntar ella discretament.

-Crec que tenim companyia-.

I així era: dues ombres van sorgir del no res i ens van agafar totalment desprevinguts. Haviem estat tanta estona parlant del reactor i perdent el temps observant la seva construcció, que m´havia despistat i havia perdut l´atenció en el que realment era important. I en Bàrret ja havia baixat cap avall i estàvem sols jo i la Jesse.

 

Si aquells éssers eren massa ràpids, no tindria temps de desenfundar la meva espasa abans de tenir-los a sobre o, encara pitjor, que ataquessin a la desprotegida Jesse.

Com em temia, aquelles criatures eren molt àgils, i en un breu instant ja les tenia a sobre. L´enemic em va atacar amb els dos punys a la vegada, però no prou ràpid com perquè no els pogués aturar, i les meves canelleres eren més dures que el seu metall.

Vaig aturar els ganivets dels seus punys a uns pocs centímetres de la meva cara. Eren unes fulles terriblement esmolades que li sortien de la part superior de l´avantbraç i li superaven el puny amb una forma lleugerament curvada. Les fulles devien tenir una llargada d´uns seixanta centímetres. Una arma mortífera.

Amb la velocitat d´un llamp vaig girar 180º sobre mi mateix, subjectant-li i apresonant-li els punys, i vaig empènyer el seu cos per sobre meu, llançant-lo per sobre les baranes de l´edifici. El pobre desafortunat va volar en caiguda lliure uns cinquanta metres. Dubto que sobrevisquès.

Simultàniament el segon individu va emetre un xiscle desesperat. Un xiscle inhumà i més semblant al soroll produït per les cordes vocals d´un amfibi que a un sò humà. Es va llançar ràpidament sobre la Jesse, qui va cridar espantada demanant-me auxili -Cloud! ajuda!-.

Vaig córrer amb totes les energies contra l´enemic i el vaig interceptar a mig camí, placant-lo a l´altura de la cintura i deixant-lo inconscient a terra.

La Jesse va quedar aliviada i em va donar les gràcies. Jo li vaig oferir la mà per ajudar-la a aixecar-se de terra, ja que s´havia tirat amb l´intenció d´evitar l´atac de l´enemic.

 

En aquell moment les passes sorolloses de´n Bàrret pujant amb torpesa van trencar la tranquil·litat de la victòria obtinguda. Al veure el panorama ens va exigir explicacions del què havia passat. Li vaig dir amb sequedat que ens havien atacar dos Soldats de rang baix.

-Només en veig un! i el segon?-.

-L´he tirat daltabaix de l´edifici. S´haurà esclafat.- vaig respondre amb la mateixa fredor. Ell em va mirar amb cara de pocs amics i llavors va mirar a la Jesse. Ella va assentir amb el cap.

 

Amb prestesa vam començar a baixar les escales. Jo al capdavant, ja que no volia veure la cara de´n Bàrret, seguit de la Jesse i, per últim, la bèstia que portàvem sense cadena.

La part de baix era lleugerament diferent al vist fins ara. Conservava la mateixa aparença, però una bruma d´un color blau clar innundava les proximitat del terra. Vaig veure que la bruma emergia de les fisures d´unes tuberies, que sortien de la primera planta de l´edifici i es clavaven al sòl. Allà, al nivell del terra, una brillantor blava bategava amb un aire màgic.

De sobte, al girar la cantonada en direcció al mur, vam veure aquell engendre biomecànic de Shinra. Estava com assegut, aturat, tapant l´entrada per on haviem de passar. Les seves dues potes eren enormes. Devien medir uns dos metres de diàmetre. I sobre aquells dos membres titànics, s´hi subjectava un cos mecànic quadrat al qual s´hi aferraven dos portentosos braços mecànics portadors del més sofisticat armament de Shinra.

Ens vam aturar en sec per avaluar la situació. Jo no veia gens clar que poguéssim superar aquest rival, i menys amb els companys que tenia. Al contrari que ajudar-me, mes aviat crec que m´estorvarien en el combat. Li vaig preguntar a la Jesse si tenim algun altre camí. Ella m´ho va negar -no, aquesta és l´unica entrada al nucli. Tansols podem passar per aquí…-.

-D´acord. Vosaltres espereu-me aquí, jo m´ocuparé d´aquesta màquina.-

-No! Cloud! és massa perillós per tu sol! Hem d´atacar tots junts…-

-Hmm- va mussitar en Bàrret -no Jesse, deixa´l que faci. Deixa´l que lluiti ell sol, que ens demostri del què està fet- i al pronunciar les últimes paraules em va dirigir una mirada arrogantment desafiadora.

-Espera´t aquí i observa- vaig contestar-li fanfarronejant.

 

Vaig baixar les escales fins al nivell del terra. La màquina no es va moure. La bruma m´arribava fins a l´altura dels turmells, i no podia veure amb claredat on posava els peus. M´hi vaig acostar sigilosament, lleugerament de costat i preparat per a qualsevol moviment d´evasió. Intentava discernir les parts d´aquell robot, intentant localitzar els seus punts febles i el lloc clau a on atacar. Inspirava ser una màquina molt pesant, i molt contundent en els seus atacs. Per això havia d´evitar a tota costa no rebre´n cap, i moure´m amb rapidesa, aprofitant que la meva seria molt superior a la de l´autòmat de Shinra.

Em vaig aturar momentàniament, cabil·lant sobre la situació. Potser m´estava arriscant massa i la Jesse tenia raó. Allò em donava males vibracions i tenia tota la pinta de ser una trampa. Em podien parar una emboscada amb molta facilitat. Però ara no em podia fer enrere, no podia quedar malament. A més, aquell malparit de´n Bàrret se´n riuria de mi i li havia de demostrar del què estava fet... Vaig desenfundar l´espasa amb velocitat i silenciosament, i vaig accelerar el pas en direcció al robot. Quan vaig haver estat a uns escassos sis o set metres d´ell, el monstre mecànic es va despertar amb un moviment vertiginós, es va alçar assolint una estatura i una planta admirables, i va obrir els braços en posició de desafiament.

El so que produïa la màquina era terriblement silenciós. Quan normalment els enemics que se senten en perill o es posen en posició ofensiva i ferotge, emeten greus sorollams i profereixen els crits més estridents que poden, aquesta màquina no emetia cap soroll. Tansols quan va descarregar una primera i terrible pluja de projectils, el primer so s´expel·lí amb una contundència i una força memorables.

Vaig haver d´accelerar instantàniament i posicinar-me al seu flanc dret, amb una velocitat que li va ser impossible apuntar-me amb fiabilitat. El meu tall amb l´espasa li va seccionar en part la pota dreta i a dures penes la màquina va mantenir l´equilibri. Immediatament vaig tornar a atacar, aquest cop en forma de tascó, formació que utilitzaven magistralment l´exèrcit de Gongaga. La meva espasa perforà la corassa metàlica del robot com si d´una llança es tractés, i un fort impacte elèctric em tirà contra el mur. La màquina es combulsionà i perdé l´equilibri fatalment, caient pesadament al terra, seguida d´una moderada explosió que la deixà inservible.

 

Em vaig alleujar. Pensava que hauria estat més difícil, però per sort me´n vaig sortir millor del què m´esperava. Em vaig reeincorporar amb lleugeresa mentres observava acostar-se amb pas àgil la Jesse, seguida de´n Bàrret, amb pas no tan àgil…

Ella em va felicitar amb natural simpatia, mentres que en Bàrret va declarar amb fingida emoció -molt bé Soldat! has lluitat com un autèntic guerrer!-

-Ja no sóc cap Soldat, o és que et falla la memòria?- li vaig remetre antipàticament.

-Ah, és cert és cert, que ara ets un mercenari repudiat de Shinra…-

-Què collons acabes de dir?!- vaig cridar amb ràbia.

-Ja ho has sentit! Un mercenari! un mercenari a qui no li importa res! Què et penses, que sóc estúpid? Et tinc cliçat des del primer moment. Només actúes pels teus propis interessos!-.

-I a tu què collons t´importa! no tens dret a ficar-te en les meves coses! A més, no saps res de mi, així que guarda´t les teves paraules, sinó és que tens l´intenció de sostenir-les amb alguna cosa més!- vaig advertir-lo amb un últim desafiament mentres empunyava l´espasa i m´encarava ofensivament cap a ell.

-Tranquils nois! tranquils!- va intervenir desesperada la Jesse -no us baralleu sisplau, sisplau!-

Se´m va acostar i em va agafar del braç, demanant-me que m´asserenés. Jo me la vaig mirar de reüll, sense treure-li la mirada a aquell desgraciat.

Amb desgana em vaig calmar i vaig abandonar el posat ofensiu.

-Ja ja ja ja!- va riure sarcàsticament en Bàrret -és que no tens collons, mil-homes?- em va tornar a desafiar sense cap mena de modal ni de mirament.

-Prou! Ja n´hi ha prou Bàrret! Calla!- va esperonar-li la Jesse, i per primer cop la vaig veure enfadada.

En Bàrret no li va fer cas, ni se la va mirar. Això encara la va fer encoleritzar més i es va plantar al seu davant.

-Ja pots ser el meu “jefe” i tot el què tu vulguis, però no tens dret a actuar com ho estàs fent! Et comportes com un animalot i ja n´estic farta de callar i obeïr! Si no deixes aquesta actitud ara mateix, foto el camp d´aquí!-.

I l´amenaça va tenir èxit, doncs al cap d´uns segons la fera es va amansar i va callar. Va travessar la porta, no abans trepitjant les restes de ferralla de la màquina vençuda per mi, i llançant-me una última mirada d´esquírria i aversió, es va perdre en l´obscuritat.

La Jesse va suspirar i es va tranquil·litzar amb dificultat. Aquella situació la va posar nerviosa. No qualsevol persona i, a més, molt inferior físicament a en Bàrret, li plantaria cara com ho va fer la Jesse.

Un cop alleujada, l´alegria i la simpatia que tan la caracteritzaven retornaren a la seva mirada, i els seus ulls es posaren en mi, càlida i tendrament. Jo vaig esquivar-li la mirada i vaig seguir a en Bàrret.

No sé si per timidesa o per arrogància, però no em volia apropar emocionalment massa a la Jesse.

Ella em va seguir d´aprop, centrant-se un altre cop en la missió.

 

Provablement, el nom més apropiat per a descriure el lloc on vam arribar a continuació seria deixalleria, o el cul del reactor. Al travessar la porta ens vam trobar en una zona deixadíssima i saturada de gasos i emissions residuals. L´ambient estava carregat i l´aire era molt pesant.

-Jesse- vaig comentar-li -tapat la cara amb aquesta bufanda, no respiris aquest aire- i li vaig oferir una bufanda que havia portat des dels primers anys a Soldat.

-Ai, gràcies, i tu?-.

-Tranquil·la, jo ja m´apanyo- li vaig contestar, mentres m´alçava el coll del jersei, que portava endoblit, i me´l col·locava fins a sobre el nas. D´aquesta manera es podia utilitzar com a màscara i, a més a més, el jersei portava incorporades fibres aïllants que no deixaven penetrar els gasos contaminats.

 

Després d´aquesta breu parada, la Jesse va prendre la iniciativa i va avançar amb decisió. Vam pujar unes escaletes que acabaven en sec precipitant-se al buit. Vaig mirar avall i la sensació era abismal, no es veia el terra. Redéu! Ja haviem descendit més de cincuanta metres sota terra i encara no vèiem el final d´aquest forat. Era increïble. Llavors vaig imaginar-me realment com era la ciutat de Midgar, com es clavava al planeta i enfonsava les seves urpes dins la seva “carn”.

 

-Ei Cloud- em va avisar la Jesse, fent-me sortir inmediatament de les meves cavil·lacions -hem de saltar a l´altra banda de la cornissa i baixar per aquelles escales de mà. Ens queda un bon tros fins a baix, i hem d´anar amb compte-

-D´adord- vaig afirmar.

La Jesse es va preparar, va agafar impuls i va flexionar les cames, disposada a saltar a l´altra banda. Però no ho veia gaire clar i va dubtar. Va fer-se una mica enrere, agafant una mica de carrera, i llavors es va impulsar endavant, corrent amb energia, i les seves cames la van impulsar uns metres endavant fins arribar sana i salva a la cornissa de l´altre extrem.

Em vaig sorprendre, quin salt més àgil que havia aconseguit! I jo, per no sé menys, em vaig preparar ràpidament, vaig agafar cursa i vaig saltar amb agilitat i poc esforç al costat de la Jesse.

Des d´allà estant vaig veure el buit abaix. Tot era una xarxa de tuberies gegantines, les mes petites de les quals devien medir uns dos o tres metres de diàmetre, i les més grans, ves a saber, potser deu metres o més. A algunes tuberies hi havien clavades escales manuals, que enllaçaven unes amb les altres, formant un confós recorregut que baixava atropelladament i es perdia en la bruma.

Algunes d´aquestes escales baixaven en diagonal, altres en vertical i d´altres quasi bé en horitzontal. Ara ja em quedava clar que per aquí no hi venia mai ningú, i era realment el cul del reactor. Bon lloc per pasar desaparcebuts i colar-nos fins al mateix nucli.

 

Vam baixar diagonalment, escales avall per sobre una tuberia que emetia unes vibracions i un ronroneig molt molest. Per sobre nostre es creuaven una sèrie de vigues gegantines que sostenien tot el sistema interior. Al capdavall de l´escala, una viga improvitzada feia a la vegada de suport i de camí que nosaltres utilitzariem per arribar a l´escala següent, col·locada de qualsevol manera sense collar i sense soldar ni res de res, com si algú se l´hagués oblidat allà.

Sense adonar-me de què li havia passat, vaig sentir un crit ofegat de la Jesse que em demanava ajuda. Vaig alçar la vista i la vaig veure a l´altra extrem de la viga, caiguda sobre el fastigós ferro, amb un peu encallat entre les seves barres.

-Ahhh- cridava lleugerament aguantant el dolor –aaaahh… Cloud… m´he despistat i he posat un peu entre les barres… el tinc encallat, crec que me l´he trencat… quin mal!-.

-Tranquil·la Jesse, no et preocupis- li vaig dir, intentant animar-la i donant-li alè -deixa´m veure.-

Tenia el peu encallat i torçat amb una posició bastant dolorosa. Li vaig dir que girés el cos una mica cap al seu exterior i flexionés la cama, intentant fer girar també el peu. Jo li vaig agafar amb molta cura i vaig aconseguir que rellisquès i el vaig empènyer cap fora, tal com havia sortit.

La Jesse va suspirar profundament alleujada. Li vaig examinar el turmell.

-Et fa mal aquí?- li vaig preguntar, presionant-li amb els dits la base del peroné

-Ai ai ai!!! sí sí, em fa mal!- va xiclar ella crec que exageradament.

-Hmmm…- vaig fer jo, en expressió incrèdula mentres ella em dirigia una mirada de corder degollat -està bé està bé… pots moure els dits del peu?-

-Sí, crec que sí… sí, sí-

-Perfecte. No t´has trencat res. Segurament tansols és un enginç o algun lligament… amb pocs dies se´t curarà-.

-Ufff…- va fer ella, expirant amb convicció des de dins la bufanda -ho sento Cloud… m´he despistat… no vull ser un estorb per tu. No tornarà a passar, et seguiré d´aprop i vigilaré més. Ja em reincorporo- i amb molt d´esforç la jove noia es va posar de peu fent ganyotes de dolor i amb prou feines aguantant l´equilbri. La vaig haver de subjectar perquè no caigués i es va recolzar sobre meu. Li vaig dir que no es preocupés, que qualsevol podia tenir un accident així, i que ara havia de descansar i esperar-nos.

-No et pots quedar aquí, aquí no estaràs segura-

-Tranquil, no et preocupis més per mi i continua amb la missió-

-A la merda la missió, això no porta enlloc.

Primer et portaré a lloc segur, després ja veuré si continuo endavant o no- vaig afimar-li amb una convicció que no va deixar lloc a dubtes o a contestació per part seva.

-Deixa que t´agafi… passa el teu braç per darrera el meu coll i agafa´t ben fort-.

Amb facilitat la vaig agafar en braços i vaig tornar enrere, camí amunt de nou… a poc a poc i a bon pas vam superar l´escala diagonal fins arribar a la cornissa. Era un salt de més de dos metres, amb una càrrega d´uns cuaranta quilos (la Jesse, em refereixo, però no despectivament, tansols volia remarcar un fet objectiu). Era difícil però ho aconseguiria, a més, no la podia deixar aquí.

Amb un obrí i tancar d´ulls em vaig posicionar, amb la Jesse en braços, i vaig volar per sobre el buit. La Jesse es va espantar, però de la sorpresa d´haver aterrat sense cap dificultat a l´altra banda de la cornissa, no va tenir temps a emetre cap vocable.

 

Vam seguir sobre les nostres passes, deixant enrere aquella màquina que guardava el pas a la “porta de darrera” del nucli, els dos soldats que ens havien atacat sobre l´edifici, un esclafat molts metres més avall, i l´altre inconscient sobre la coberta.

Per fi vam arribar al muntacàrregues i vam tornar a pujar amunt. Vam arribar a la nostra destinació i les portes es van obrir. L´interior de la sala estava totalment il·luminat, vaig entrar amb pas decidit, no veia rastre de´n Biggs.

-Ei! Biggs! som nosaltres!- vaig proferir.

I immediatament el jove guerrer va aparèixer de darrera un pilar a la cantonada de la porta.

-Ei!- va respondre ell -què passa? com és que heu tornat?-

-La Jesse està ferida, la deixo aquí amb tu.

Seguirem amb el pla, d´acord? Em reuniré a baix amb en Bàrret i acabarem amb aquesta merda d´una vegada per totes-

Els dos van assentir amb el cap i em van mirar mentres desapareixia darrera les portes del muntacàrregues.

 

Al cap de pocs minuts vaig tornar a estar al punt on ens haviem aturat. Però ara estava sol i no tenia cap estorb, així que vaig anar descendint ràpidament através d´aquell traçat junglós de escales mal posades i vigues desproporcionades.

Després de diferents salts de tuberies en tuberies vaig arribar fins a l´últim vestigi de suport o de construcció. Més avall hi havia l´infinit, un infinit esgarrifador.

Tot era negre sota el pont on em trobava ara. I aquella bruma blavosa que havia vist a dalt, aquí sortia despresa amb una potència artificial, i vaig pensar que els motors que devien estar xuclant aquella energia amb tanta força, havien de ser enormes i ultrasofisticats.

Vaig córrer cap a l´altre extrem del pont, obrint-me pas a través d´una boira quasi sòlida. Quan vaig haver arribat al meu destí, em vaig trobar amb en Bàrret, que estava col·locant explosius per tota la zona.

Em vaig quedar observant tota aquella massa d´explosius que estava col·locant, aquella massa en majúscules, ja que era un arsenal digne del millor exèrcit.

Vaig deduïr llavors que ja haviem arribat al nucli. Al final del pont hi reposava una estructura esfèrica, rodejada per multitud de tuberies, turbines, motors i moltes altres parts mecàniques que no coneixia. En Bàrret, al veure´m, em va indicar amb el braç que m´acostés.

Vaig caminar cap a ell lentament i a pas segur. De sobte, vaig notar que alguna cosa havia xocat contra la meva bota. Vaig clavar la mirada cap al terra i allí la vaig veure, una matèria!! Era una matèria verda de potser dos centímetres de diàmetre. “Almenys un cop de sort” vaig pensar, i em vaig posar content, ja que, si més no, alguna cosa bona en treuria de tota aquella experiència.

 

-Ei, acosta´t, ràpid- em va tornar a insitir en Bàrret.

Em vaig posar al seu costat, observant atentament la figura del nucli del reactor. Una part tan petíta dins d´una carcassa tant colossal… i la part més important de tot el reactor. Sense aquell motor, sense aquell “cor”, el reactor no funcionaria, per això Allau va anar directe al seu cor, ja que només destruint-li, tot el reactor sencer quedaria inservible.

Però em va tornar a sorprendre la idea de perquè estava col·locant tantíssims explosius, si només havien de fer volar el nucli. Llavors la veu de´n Bàrret va ressonà entre la boira -observa atentament, noi. Quan volem pels aires aquest lloc, no en quedarà més que ferralla.

Jo estic col·locant l´explosiu en els llocs clau. Tu fixa el control remot. Aquí. Vine!-.

-No ho hauries de fer tu?!- vaig contestar, amb duresa.

-Calla i fes-ho, idiota! Jo m´he d´assegurar dels explosius! I no la caguis!-

-Dona´m això- li vaig exigir, mentres li prenia el comandament de les mans. “Imbècil malparit” vaig pensar, i ho hagués pronunciat si el meu seny no m´ho hagués impedit.

 

El control remot era un tipus de telèfon mòbil. Segurament en Wedge o en Biggs tenien un altre terminal per activar-lo i així fer esclatar els explosius durant la fugida. Vaig col·locar el telèfon enganxat en pasta adhesiva en una part amagada, entre unes reixes.

-Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!!!- un xiulet estrident fuetejà els meus nervis i vaig renegar amb un espant irracional -merda!!! Vigila òstia!! És alguna cosa més que un reactor!!-

De sobte vaig recobrar la compostura i el xiulet va desaparèixer. Només va ser un moment, però em recorriar per tot el cos un terror irracional i inexplicable… les mans em tremolaven “què collons m´està passant!!” vaig pensar. Des de que havia entrar a aquell maleït reactor que m´estaven passant coses rares, i ara al·lucinava i deia coses fora de context, què més podia passar?!.

-Què passa?!- em preguntà el bàrbar, exigint-me respostes.

No vaig saber què dir, estava col·lapsat i m´havia quedat gelat de terror. La imaginació em devia estar jugant una mala passada, i em vaig quedar atontat, confós i vaig recular fins xocar contra una barana. En Bàrret em va mirar perplex i va renegar alguna cosa que no vaig arribar a entendre. Vaig veure com senyalava cap amunt i en diferents direccions, cridant com un boig. Però l´oïda m´havia quedat entumida i tansols sentia un lleu so que semblava al cant dels ocells. Però era molt més ràpid de com hauria de ser naturalment, i la cara de´n Bàrret es va tornar en una expressió de desesperació. Una alarma! era una alarma! llavors ho vaig distingir, i els sentits se´m van anar aclarant poc a poc.

-L´enemic! Cloud! l´enemic!- cridava en Bàrret -prepara´t!-.

 

I en aquell moment, quan més vulnerable estava, va aparèixer aquella màquina infernal… les seves monumentals gambades deixaven un rastre de fums negres tan densos que no s´hi flitrava un raig de llum. El terra trontollava i vibrava amb l´impacte de les seves bestials trepitjades.

La màquina imitava perversament la figura aràcnida d´un Silurià i primitiu escorpí, amb un tamany i una grandesa magnífica. Era el mateix Brontoscorpio anglicus d´acer, un digne Antares del Cosmos i de la seva constel·lació.

En aquell moment, vaig sentir amb estupor, com l´ésser que amenaçava la meva existència, tenía menys en comú amb una aranya, un escorpí o un àcar, i el seu parentesc es podria associar més properament al d´un gegant d´acer. Davant seu, jo i en Bàrret érem els qui semblàvem dos minúsculs àcars, i aquell monstre un portentós tità.

Amb un gest magnífic, la màquina va obrir els seus prodigiosos pedipalps, deixant entreveure l´armament terrorífic que hi guardava. Els dos braços anteriors sostenien dues pesades ametralladores del mateix tamany que la bèstia d´en Bàrret, i els dos braços posteriors mostraven unes afilades fulles d´acer de més de tres metres d´allargada.

Feixugament la màquina es va tirar sobre nostre, traçant un tall magnífic en la meva direcció que va impactar contra el terra del pont aixecant i foradant el formigó. Jo ja m´havia col·locat al seu flanc dret, després d´haver esquivat amb una velocitat impossible de seguir per aquella màquina, i vaig atacar amb duresa una de les seves vuit potes. Però l´horrorosa creació de Shinra em va sorprendre i va esquivar per escassos centímetres el meu atac. Els seus ulls seguien tots els meus moviments amb frenesí i no hi havia cap angle on no pogués veure, ja que tenia ulls a totes les parts del seu cos.

-Bàrret!!!- vaig cridar, al veure que la màquina m´estava arraconant -ajuda!!!-

El seu rostre era un poema, una obra de teatre tragicòmica. Estava paralitza´t per la impressió que li havia donat aquell tità d´acer i, a la vegada, bocabadat per la seva magnífica aparença.

Al cap d´uns vergonyosos i llargs segons, en Bàrret va entrar en sí, i va preparar la seva arma biònica per atacar -ara veuràs mercenari!!!- i acompanyant aquella frase amb un fort crit de guerra, disparà amb passió contra el cos de la màquina. Una confusió provocada pels esclats dels projectils contra el cos metàlic de la màquina i els fums aixecats per aquests impactes, va iniciar el què a un observador llunyà li semblaria una tempesta.

 

Quan l´arma de´n Bàrret va cessar el seu diluvi de bales explosives, la bruma es va anar dissolent i l´escena es destapà. La màquina continuava allí, amb la carcassa aranyada i esgarrapada, però intacta i preparada per atacar.

-Vigila Bàrret! la cua!- vaig cridar intentant avisar-lo del perill que se li cernia a sobre.

El miserable Bàrret no la va veure a venir fins l´últim moment. Estava massa sorprès amb el pobre resultat del seu atac sobre l´enemic. La cua d´acer, punxeguda i afilada com una llança, es va clavar sobre la seva cama dreta perforant-li la indefensa carn. No em podia creure com no li havia arrancat del cos. Aquella punxa era més gran que dos homes i sobrepassava inmensament a en Bàrret.

El pobre guerrer tenia clavada una enorme punxa d´acer de dues tonelades sobre la cama, i la cua es removia i empenyia el seu cos amb la intenció de llançar-lo pont avall cap a la mort. Però sorprenentment en Bàrret aguantava. Quina força tan descomunal havia de tenir aquell home, per aguantar l´arremesa d´una màquina diabòlica com aquella?! Era increïble i epopèic. Sense contemplacions em vaig llançar contra la bèstia que ara tenia l´atenció centrada amb en Bàrret, i aprofint aquest factor, la vaig atacar sense defensa possible contra el meu cop. La cua es va desprendre del seu cos en mig d´una explosió que va fer recular la màquina contra la barana del pont. Part de la roca de l´estructura del viaducte es va despendre i va caure cap al buit blavós i incògnit. En Bàrret va caure a terra, cridant de dolor. De la seva ferida s´escolava borbollejant un riu de sang.

-Aparta´t!!- va cridar amb una fúria inexpugnable. I rugint amb fúria va preparar un últim atac destinat a acabar amb el nostre enemic…

La seva arma començà a brillar amb una llum incandescent, i una esfera roja d´energia es formà del no res davant de l´arma, flotant amb una força gravitacional. De sobte unes emisions d´energia començaren a impactar contra l´aire, provocant que del seu braç biònic es transmetés una energia que formava cercles d´aire que es condensaven i explotaven augmentant de tamany fins a fondre´s.

Quan per fi alliberà aquella energia acumulada, un raig de foc impactà contra la màquina, envoltant-la tota ella de flames i d´un terrible infern. La biocriatura de Shinra sortí projectada per l´aire, volant entre el caos del mateix purgatori o d´un Èreb, i caigué fins als abismes d´aquell maleït reactor.

 

En Bàrret gemegava i es queixava de la ferida mentres s´arrancava lo que li quedava de jaqueta. Encara que em queia com una puntada al cul, aquell pobre diable necessitava ajuda, i no hi havia honor en deixar un company ferit a l´estacada.

-Deixa´m a mi- li vaig demanar, amablement. Amb recel, però cedint a causa de la debilitat que li havia produït la pèrdua de sang, em va deixar la jaqueta. Improvitzadament, i amb les meves limitades capacitats mèdiques, vaig aconseguir aturar-li l´emorràgia amb un torniquet poc més que fiable.

El vaig ajudar a posar-se de peu i li vaig preguntar si es trobava en condicions de caminar. L´empenta que em va donar llavors, em va servir per resposta. L´animal havia recobrat el seu caràcter i en poc segons tota la seva força i energia havien tornat. “Quina bèstia!” vaig pensar.

 

Amb celeritat vam tornar a pujar cap al punt de partida, on ens estaven esperant la Jesse i en Biggs. Vam superar ràpidament i amb pressa tot l´entramat de canonades, escales i vigues, fins arribar a aquell edifici on haviem d´agafar el muntacàrregues fins a la part superior. Però un atac imprevist ens va frustrar els nostres plans. El foc va començar d´un costat d´aquell dipòsit que es trobava sobre la coberta, i ens va agafat totalment desprevinguts. Però no ens va suposar un gran problema vèncer aquells enemics, i tampoc tenia intenció de dilatar-me gaire en la nostra fugida. Gràcies a les meves habilitats de Soldat vaig aturar el foc creuat de les dues màquines que ens assetjaven, mentres que a l´uníson, en Bàrret disparava amb precisió sobre els dos rivals.

Aquells contrincants no havien estat ni per casualitat a l´altura, ni de lluny van suposar el mateix perill que els anteriors androides.

 

El temps corria i haviem de ser àgils en la fugida, ja que havien saltat les alarmes, i segurament Shinra ens seguia les passes. Quan vam arribar al costat de´n Biggs i la Jesse, els dos companys ens van escortar cap a la sortida, veient que en Bàrret estava ferit. La fugida va ser molt més ràpida i fàcil del què em vaig pensar, i en pocs segons ja ens trobàvem creuant la passarel·la interior del mur del reactor.

Quan vaig superar a en Wedge, aquest va activar el control remot de la bomba, i la commoció que va succeïr després, supera qualsevol relat de ficció, qualsevol pel·lícula cinematogràfica i tot el que us pugui dir serà inútil per descriure l´abast d´aquell infern desencadenat.

L´explosió va començar de sota terra, des del nucli del reactor. El terratrèmol que va acompanyar el foc, va sacsejar els mateixos ciments de Midgar i tots vam perdre l´equilibri davant la potència de les sacsejades. Les flames i les combustions cada vegada més accelerades van anar pujant des de la base fins a la xemeneia del monstre de Shinra. Va ser com un concert, una orquesta de detonacions fulminants in crescento magistralment acompassades. Quan el foc va arribar a la boca del reactor, aquest va exhalar unes últimes ràfegues d´energia condensada que es van expandir en cercles horitzontals des d´un punt central de la seva boca fins abarcar tot el diàmetre de Midgar i desapareixent fulminades a les afores de la ciutat.

 

El reactor del nord, el reactor número 1 de Shinra, havia passat a la història.