Jènova: la Calamitat que va caure del Cel

Cloud Strife / Typha Lockhart

Preludi, El Fluxe de la Vida:

 

El Fluxe de la Vida... el fluxe que goberna la vida dels móns, un poder que domina tot l´univers, és la font de tots els móns i de tota la vida existent.

El Planeta rebosa d´energia, de cadascun dels petits habitants que hi viuen. Cada planta, cada animal, cada ocell, cada petit insecte; també totes les diminutes partícules flotants en l´aire, i tots i cadascun de nosaltres tenim dins nostre energia, energia governada pel fluxe de la vida i que un dia ens abandonarà i morirem. És l´ordre de la naturalesa.

Però aquesta energia no es perdrà, encara que el nostre cos mori, nosaltres perdudarem sempre, a l´oceà del fluxe de la vida nosaltres ens convertirem en part de la vida mateixa...

El Cràter del Nort…

 

El Cràter del Nort, el més ancestral dels vestigis anteriors a la Humanitat, i ara el més gran enigma per a nosaltres. Durant la història de la Humanitat han rondat de boca en boca innumerables supersticions que parlen sobre estranys presagis en el Cràter del Nort.

La llegenda parla d´un ésser superior, vingut de l´ignot univers. Una criatura totpoderosa y omniscient. Una forma de vida que nosaltres no comprenem, que el món material no entén i que no està preparat per a entendre. Una entitat aterradora, portadora d´horrors inimaginables i de plagues que sembren la mort al seu pas. El pandemònium, el Ragnarok de la Humanitat, la fi sense rostre, l´avern que reclamarà les nostres vides…

Però les edats perduraren, i aquell cataclisme mai arribà.

Amb el pas del temps i l´arribada de la societat moderna la gent ho ha anat recordant amb incredulitat, i la ignorància de la Humanitat sepultà aquestes llegendes, a l´oblid, allí on cap mortal gosés desenterrar l´insondable…

Però no tot allò que està adormit eternament, careix de vida, d´intencions… i el seu reclam gaudeix d´un poder obscur i desconegut per a nosaltres.

I va ser durant aquest últim segle, quan l´ambició dels humans va despertar l´eterna inquietud. Van sentir el reclam, el crit sense veu, l´enze obscur que en les hores bizantines havia estat ideat i concebut pel monstre mandrós, endormiscat al seu cau.

I així va ser com presos per un afany, en l´avidesa cega que enterbolia el seny, els humans es van encaminar cap a l´indret inòspit i desconegut: a l´equador del Planeta, allà on dos mil anys enrere el Meteorit va caure deixant un cràter ple de misteris i enigmes perturbadors.

Quantitats enormes de diners i pressupostos desmesurats s´han gastat en les moltes missions per a asolir el Cràter. L´ambició de ser el primer en arribar ha creat disputes entre països. Amb els mesos, les disputes es convertiren en conflictes polítics. Sorgiren rumors d´una crisi d´energies, de conspiracions entre les ombres; s´especulava ambiguament sobre cops d´estat, usurpacions de poders... Els governs no podien controlar l´enrenou caòtic que s´havia produït, les relacions entre països eren més tenses que mai... molt aviat una gran guerra estava per esclatar.

Aquell moment abans de la Gran Guerra Mundial se´l va denominar la Guerra Freda, quan els poders dels governs es van enfrontar en una pugna silenciosa per a les noves tecnologies sobre l´energia.

I no passà gaire temps més quan tots els rumors es convertiren en realitat: era la crisi d´energies. Totes les fonts s´estaven esgotant, van haver-hi atemptats con­tra centrals nuclears… l`època de pau estava pròxima a la seva fi.

Els governs es van declarar la guerra uns als altres, el mar s´omplí de naus d´acer, les maquines de guerra campàven aquí i allà portant la mort i la destrucció, la terra trontollaba, se sacudia i tremolava amb els esclats de les bombes, el cel es tenyí d´encarnat i les ales de batallons sencers d´avions de caça tapaven la llum del Sol... les columnes de fum s´alçaven de les ciutats calcinades, dels boscos cremats, dels prats abans verds i frescos, ara abrasats, plens de runa i cendra...

Els focs del terror s´havien encès, la quimera havia despertat.

Shinra.

 

Corria l´any 1954. Els rumors sobre una crisi d´energies eren cada vegada més preocupants. Les empreses de noves tecnologies s´enfrontaren a un gran repte i a una cursa contra rellotge per a ser els primers...

En aquells moments, Shinra era tansols un petita empresa de I+D en investigació d´armament militar, manufacturació i desenvolupament urbanístic. Però el negoci no funcionava. El mercat havia embogit, marejat per especulacions, per estafes i morositat. Els ànims estaven enfonsats, el sistema financer no funcionava i la borsa s´havia estancat.

Shinra, buscant una nova opció de negoci, un pla de futur, investigà el mercat en busca d´una solució. Els seus màxims dirigents intuïren alguna cosa, i amb sagacitat pressentiren quina havia de ser la seva nova activitat: la investigació en noves fons d´energia reutilitzables. Sabien que les fonts d´energia del Planeta s´estaven esgotant i, que si no es trobava un camí, la Humanitat es perdria i acabaria pereixent. El negoci era més que visible i prometedor: aprofitar-se de la decadència de la Humanitat, buscant una salvació a canvi de la riquesa i el poder.

Però ni tansols els més grans analistes podrien haver predit amb més encert els futurs aconteixements. I com és natural dels humans, Shinra va ensopegar. L´empresa es va veure eclipsada per les grans multinacionals d´aquells temps. La seva dèbil economia no va poder competir dins un mercat tan fort i renyit.

En un món en decadència, desorientat i confós entre esclats de violència produïts per una guerra cruel i inacabable que arrossegava la civilització humana a la desesperació, les petites companyies com Shinra Co. eren absorvides contínuament pels grans monopolis i, en qualsevol moment, una companyia tan fràgil com ella podia anar a la ruina i desapàreixer com ho fa el vent.

El seu destí semblava ser aquest. Shinra no aconseguía alçar el cap i la seva economia no avançava gens.

Però les coses aviat cambiarien.

Un dia, sense preavís, Shinra es presentà a la base de l´Eix Beltai que hi havia prop de Cosmos, al país de Vero. Ningú sap com ho va aconseguir, semblava impossible i irreal. Shinra va posar sobre la taula una oferta multimillonària d´infart. Volia participar en el Projecte Beltai, volia prendre-hi part, volia adquirir poder, volia posseïr-ne un tros.

Amb el transcurs dels sorprenents esdeveniments, i els ingressos multimillonaris de Shinra, no tansols va acabar posseïr-ne un tros, sinó que es va quedar el 100% del negoci de les energies.

Com va aconseguir tot aquell capital sempre serà un misteri.

Van córrer rumors sobre estranys afers relacionats amb el descobriment de l´energia Mako. Es parlava de que, finalment, algú havia aconseguit arribar allà on ningú altre, que Shinra havia assolit el gran repte de la Humanitat: el Cràter del Nort.

D´aquesta manera Shinra absorví tot el mercat i es convertí en el gran i únic monopoli dels Continents Coneguts. El món quedà tan sorprès que durant un petit periode de temps a la borsa només es cotitzava per la totpoderosa Shinra Co..

Però la riquesa que van amassar no era la única de les fortaleses de Shinra, i ni tansols era la més important. Segurament la opinió pública no ho va arribar a comprendre, i va quedar encisada i encegada per aquesta descomunal fortuna. Però, aquesta, no era el seu verdader pilar. El pilar, la fortalesa, el poder de Shinra neixia de la ciència que ella havia posseït. En les seves files hi havia el talent del científic més brillant de tots els temps. Shinra comptava amb això, i amb els descobriments més importants i fructuosos de la història.

Els seus beneficis eren tals que aconseguí absorvir les seves directes competidores. La tecnologia que posseïa era a la vanguarda de la competència. Amb poc temps es posà al capdavant i deixà tots els seus competidors enrere. Era la revolució en l´energia elèctrica. Utilitzava les últimes tecnologies i el més avançat sistema de producció. Amb la seva denominada energia “Mako” podria abastir ciutats senceres.

Passaren els anys i Shinra cresqué exponencialment. Estava preparant un pla mundial per a iniciar la construcció dels seus reactors Mako per tot el Planeta. Però encara només era una projecte, i quedàven molts anys de treball per endavant.

Però llavors arribà Pandora, i amb ella, els focs de la Gran Guerra Mundial. El món es col·lapsà. Caigué en el caos. Un caos insondable i desconsolant. Shinra s´aprofità d´aquest esfondrament i jugà les seves cartes amb picardia.

Llargs foren els quatre anys i mig que durà la guerra, i el món quedà devastat, infectat de perills i de maldat; i l´unica beneficiada en aquesta tragèdia sanguinària fou Shinra, la totpoderosa Shinra…

Passaren els anys i amb la la nova sobirania de Shinra, arribà una nova era, l´era de l´energia Mako...

Era l´any 1968.

Totes les grans ciutats apostaren per la seva tecnologia i gegantins reactors començaren a ser construits arreu dels Continents Coneguts. La utilització de l´energia Mako s´expandí arreu del món i cada petit poblet o gran ciutat tenia els seus propis reactors Mako. I arribà el moment en el què l´única energia que es produïa al món era la de Shinra…

Discretament i sense despertar sospita alguna Shinra s´instal·là a cada llar d´aquelles tranquil·les famílies. Silenciosament començà a conquerir tots els pobles i ciutats habitades dels Continents Coneguts, i quan la gent se´n va voler adonar, Shinra ja dominava el món sencer amb un exèrcit propi: l´exèrcit d´elit anomenat “Soldat”. 

Un exèrcit cedit pel pla Beltai, un exèrcit entregat a Shinra per la rehabilitació i la reconstrucció de la devastada terra arrasada pels focs de la Gran Guerra, la mateixa guerra que aquest llegendari exèrcit Midow inicià…: el comandament de Drow, format per les Divisions Escarlata, Carmesí, Daurada i Platejada. I el comandament de Mideel, format pels 6 poderosos Destacaments.

Llargs foren els anys en els que Shinra dominà per davant de tothom, per sobre la resta, els Continents Coneguts i la civilització humana. Sí que és cert que la seva tecnologia portà un avanç mai vist per la Humanitat i, que amb ella, s´oblidà tot el drama de la crisi d´energies; però un petit interrogant creixia d´un petit forat obscur en la política de Shinra.

Aquesta energia denominada per Shinra Co. com Mako era el fruit de llargues i difícils investigacions. La utilització d´aquesta energia “teòricament” inesgotable no servia únicament a la millora de la qualitat de vida del ciutadà, com Shinra pretenia fer entendre. Mako només era un virus, una epidèmia, una plaga que s´estenia per tot el Planeta, una droga que mantenia addicte la societat i, amb ella, Shinra els dominava, els controlava; i inexorablement el seu poder es convertia en l´únic amo del món.

Darrera aquesta màscara hi creixien cada vegada més ambiciosos experiments i l´afany del domini del món i de tota la Humanitat sota els seus peus. Aquesta era la política del benestar del president Shinra, nom que també se li donava a la seva companyia.

En la seva màxima esplendor Shinra apostà per la construcció d´una gran capital amb seu per la seva companyia i exèrcit. L´autoritisme de la seva política la portà ja al domini total de la raça humana. Shinra ja no només era una companyia amb el negoci del segle, de la història. Ara era un exèrcit autoritari que sotmetia el món a la seva pròpia política. Shinra ja era el govern, l´estat que governava amb les seves pròpies lleis, i d´elles, Shinra era l´única privilegiada que podia aplicar justícia.

Passà el temps i entràvem ja al 1972… un any que veuria l´arribada de molts nous descobriments...

La capital del món, el centre de l´univers, la seu de Shinra prometia ser una construcció mai vista en la història de la Humanitat. Prometia ser una cosa grandiosa, esplendorosa i magnífica; nascuda de les màximes ambicions i rodejada de la millor tecnologia i arquitectura del món. Dipositaren en ella la més gran ambició, trencant tots els límits possibles. Aquest fenomen anomenat Midgar marcà un abans i un després en la història de la Humanitat. Va ser un fet únic i irrepetible. Mai abans s´havia presenciat una cosa similar. La construcció d´aquesta ciutat suposà la més gran obra de la Humanitat en tota la seva història. Midgar, el naixement d´un monument símbol de l´orgull arrogant de l´ésser humà. Engendrada entre esclats de guerra contra criatures d´un món hostil i salvatge. En uns anys difícils i confosos on el nerviosisme de la Humanitat marcava la trajectòria d´una història plena d´errors.

Midgar fou construida apresuradament i en una època de perills inimaginables. En aquells temps de guerra horribles un petit grup d´humans es replegà i s´uní per fer front als seus enemics. Foren arraconats cap al nort fugint sense rumb de la mort inmediata. Exhausts van emprendre un llarg viatge més enllà de les grans muntanyes i allà s´amagaren esperant despistar l´enemic, esperant un moment millor per sortir, esperant un miracle, esperant la salvació, esperant viure, esperant morir...

Quan els perills van passar els pocs supervivents sortiren del seu amagatall i amb la poca il.lusió de qui s´endinsa a un bosc calcinat tornaren als seus pobles. Les seves cases estaven destrossades. Cremades pel foc i ensorrades per l´horrible mà de la destrucció. Als patis i als jardins no quedava cap tanca en peu i totes les flors estaven mortes. Però ells no es van donar per vençuts. Encara amb esperançes uniren els seus esforços per reconstruir els seus pobles. Sense fatigar-se tornaren a aixecar les cases i plantaren de nou meravellosos jardins plens de flors multicolor. Amb el temps, la seva llar tornà a ser la mateixa d´abans i totes aquelles experiències només foren llunyants records pels qui no gosaven oblidar.

Les families tornaven a estar rodejades de felicitat i d´amor. Al seu voltant per fi es respirava la tranquil.litat i la pau que sempre havien desitjat. Els enamorats tornaven a sortir a passejar pel bosc sota la llum de la Lluna, sota la mirada atenta de les estrelles.

De nou el riu era visitat per les parelles de joves que allà somiaven amb les seves il.lusions de futur en el seu niuet d´amor. La quitxalla corria i saltava alegre, plena de joia i alegria pels carrers del poble. Xipotejaven a l´aigua i es banyaven als rius com solien fer abans.

Tots els racons eren habitats per sons de felicitat... Tot era del sabor de la felicitat, de la felicitat que sempre havien desitjat i que per fi tenien fruit dels seus esforços.

Va passar el temps, i per la prosperitat i el faust, la ceguesa d´aquesta felicitat omplí fins a l´últim racó dels cors d´aquella gent. Silenciosament i sense mostrar cap signe d´hostilitat una nova ombra tornà a cobrir les seves llars. Arribà sense despertar cap dubte i lentament anà ocupant cada racó d´aquells tranquils poblets. Com el llop silenciós i pèrfit que observa la seva presa i lentament li va penetrant el cor amb la mirada, l´obscuritat de l´ombra s´apoderà de tota la regió.

Arribà en forma humana. La més pura ambició i cobdícia, hipocresia, fariseisme i arrogància sota l´aparença d´una figura bella i agradable per la vista. Era un exèrcit temiblement armat sota el comandament d´una gran figura que sobresortia sobre la resta. Era una autoritat. Encara que la seva constitució delicada i a simple vista semblés fràgil tenia un esperit i una força notables. Alguns podien dir que aparentava fragilitat o d´altres que era dèbil, però aquests darrers seria l´última paraula que pronunciarien. La seva veu reflexava decisió, la seva mirada seguretat, totes les faccions de la seva cara rudesa, força, integritat, imaginació, inteligència; tenia una expressió digne del millor líder, era seriosa i respectant... havia nascut per governar el món, per governar la Humanitat de la mà de Shinra.

En pocs dies, amb les seves prometedores paraules, penetrà en els cors de fins a l´últim dels habitants d´aquells poblets. I quan algú té el poder sobre els cors de la gent, i en ells domina la seva passió i sentiments que mouen la raó humana de les seves ments dominades per promeses falses, té el poder per fer el que vulgui, per ser el seu amo absolut.

Enormes peus d´acer s´alçaren des del fons del Planeta per sobre cases i jardins. Des de les seves finestres il.luminades per daurades espurnes centellejants de llum, l´ombra d´aquelles gegantines parets pintava la imatge d´una presó enmascarada per disfreçes de fortalesa o seguretat o prosperitat. L´ombra d´aquell gegant cobrí les finestres dels seus pobles i en elles es convertí una silueta del naixement d´una nova ciutat.

Però va arribar el moment quan molts es van posar en contra. Els ciutadants es van revelar. Ja no volien saber res d´una energía elèctrica infinita, tan se´ls hi enfotia com es digués o el què fés. Només volien tenir un altre cop el seu poble net de maquinotes i un altre cop bonic i natural com abans de que ells haguessin arribat. Però no van poder fer res davant un exèrcit com el de Shinra, van ser aixafats i oprimits com a formigues.

El peu de la ciutat trepitjà els seus pobles, tapant la llum del Sol davant les mirades atònites i cohibides dels seus fràgils habitants. Una ciutat fortalesa on tornar a començar de nou la seva vida. Una ciutat que els salvaguardaria dels perills de l´exterior. La ciutat de Midgar que els hi donaria un nou començament i la prosperitat d´un nou futur ple d´esperançes.

Els experts arquitectes dissenyaren una estructura circular que s´alçava 120 metres del terra per sobre els pobles, rodejant-los i empresonant-los dins la seva carcassa. Aquests enormes murs serien fosos d´acer pur irrompible i creixien des del perímetre exterior fins a una alçada de 200 metres.

L´interior del perímetre es dividia amb dues circumferències circumscrites.

La primera, prenen com a punt radial el centre, comptaria amb un diàmetre de 400 metres (aproximadament una àrea de 125 mil metres quadrats). Aquesta zona també quedaria compactada i delimitada amb un mur de 40 metres de gruix, 120 metres subterranis i 80 metres d´alçada exterior. Aquesta primera àrea l´ocuparia tansols un edifici, un edifici que seria més que tot un complex, molt més que tot un polígon industrial… l´edifici amb seu de Shinra, amb les seves oficines i quartels.

La segona, prenent com a inici els límits del mur del perímetre de l´Edifici Shinra, continuaria amb un radi de 550 metres que conformaria l´àrea on s´urbanitzaria tota la ciutat (aproximadament 950 mil metres quadrats); i als seus límits les muralles exteriors d´acer es clavarien com espases per davant dels pobles submergits per tonelades de metalls, ascendint 120 metres fins al nivell de la ciutat, i alçant-se 80 metres per sobre d´ella.

Aquestes enormes muralles tindrien una alçada total de 200 metres i un gruix de 120. I a partir d´elles, una gegantina placa d´acer descendiria amb un desnivell vertiginós del 9% fins arribar al nivell del terra; i serien 600 més els metres de terra coberts per aquest fred metall.

D´aquesta manera, l´àrea residencial de 950 mil metres quadrats (la segona circumferència circumscrita) es divididia en vuit sectors idèntics d´uns 118 mil metres quadrats. Aquesta dada es representava amb una placa d´acer inmensa que seria el terra de cada un dels sectors.

Aquesta placa, tindria un gruix de 30 metres. Però l´interior seria buit, i s´hi albergarien diferents instal·lacions, serveis, subministrament d´aigua, llum i gas. Aproximadament, la placa, sumant les seves diferents parts, tindria una espessor de 5 metres, i per tant, un volum de 590 mil metres cúbics.

Aquestes plaques, (comptant que l´acer té un pes específic de 76.930 N/m3) tindrien un pes de 45 bilions de Newtons, una xifra desorbitada i inimaginable.

I així, arribava el primer gran repte per als enginyers. Com poder mantenir en peu una placa d´acer de 590 mil metres cúbics:

En primer lloc, perquè la placa pogués aguantar sobre seu una tensió de 45 bilions de Newtons, i que podria assolir un màxim de 70 bilions; entre edificis, vehicles i maquinària, s´haurien de construir aproximadament uns 200 mil metres cúbics de pilars. Tansols la idea de concebreu ja era impensable.

El segon repte era la fabricació de l´acer: l´acer és fabricat essencialment del ferro, que a la seva vegada prové del mineral hematites (Fe2O3). Als alts forns es tracta amb carbó per a treure-li l´oxigen i alliverar-lo del ferro o arrabi. Posteriorment se li afegeix caliza (CaCO3, carbonat de calci) per alliverar les impureses de silicat (SiO2, diòxid de silici) contingudes en el mineral i es produeix silicat de calci. Llavors el ferro i l´escòria se separen per gravetat, i així obtenim el ferro, amb el que podrem fondre l´acer.

Llavors, la fusió de l´acer es duu a terme amb l´aleació del ferro amb carbó (d´un 0´25% a un 1´5% en pes), amb crom (10´5% en pes) i quantitats menors de níquel i molibdè, titani, coure i nitrogen (un 18% en total en pes) per a millorar la resistència a la corrosió, la maleabilitat i la ductibilitat.

Però cap d´aquestes aleacions els hi podia servir, ni tansols les aleacions inoxidables austenític, ferrític, dúplex o la de martensític; que podien aconseguir una pasivació contra l´oxigen molt alta.

D´aquesta manera, tenien dos obstacles davant seu molt importants. El primer era la mida de les plaques d´acer dels sectors. Eren tan grans que difícilment podrien mantenir-se sense trencar-se per la torsió, per no parlar de que aguantar-les en peu seria pràcticament un miracle. El segon obstacle era que aquestes plaques serien precisament el terra de la ciutat, i que haurien de subjectar els edificis, les màquines... la qual cosa seria impossible si ja no es podien ni aguantar en peu elles mateixes.

Però de fet, els dos problemes eren el mateix: el material a emprar. El millor material que hi havia al món era l´acer, i no els hi podia donar bons resultats. Ja havien pensat en el formigó, en diferents mescles, o en l´armat, però encara era pitjor. En definitiva, no tenien un material prou bo per a la construcció de Midgar.

D´aquesta manera els enginyers s´enfrontaven al disseny d´una placa, que seria el terra de cada un dels sectors de la ciutat, d´uns 590 mil metres cúbics i amb un pes de 45 bilions de Newtons.

Una placa tan enorme i tan pesant no es podia mantenir flotant 120 metres sobre el terra, era impossible...

Totes aquestes dades eren, sensdubte, la gran eqüació que desafiava la ciència de Shinra.

Necessitaven un material capaç de soportar el desgast i l´erosió del medi natural o d´altres objectes, capaç d´absorvir energia sense produir fisures, dur i resistent a la penetració o trencament d´alguna mena, que fos dúctil, uniforme i que no li afectés el pas del temps o la fatiga, que es pogués treballar fàcilment i, el més important, que amb tot això fos lleuger.

L´acer ja era molt lleguer, el més indicat per a la construcció, però encara que tingués grans ventatges i característiques com l´alta resistència al desgast i a l´erosió, la tenacitat, uniformitat, durabilitat, ductibilitat; la maquinabilitat i la duresa, no era prou, necessitaven alguna cosa millor, perquè amb acer no aconseguirien construir Midgar.

Així doncs, no tenien cap aleació d´acer que pogués baixar dels 7.850 kg de massa el metre cúbic i, que a més a més, demostrés les grans característiques que es desitjaven. Les aleacions convencionals de l´acer no donaven una solució factible.

I va ser en aquell moment, quan acabades totes les possibilitats, van posar sobre la taula una última idea revolucionària: el Quarç de Mako.

Durant molt de temps els arqueòlegs de Shinra havien estat estudiant l´entorn mineral de les fonts de Mako. Els minerals havien estat classificats i sotmesos a tota mena d´estudis químics i també estadístics.

Contrastant els resultats, trobaren que les dades més interessants foren l´enorme proporció de minerals cristalitzats que es trobaven, i el que més alt percentatge tenia era el quarç, un dels minerals més durs que es coneixen.

Les investigacions d´aquest mineral els van conduir a un nou descobriment: aquest quarç mostrava unes anomalies que no figuraven haver estat descobertes abans. Cap estudi havia previst un resultat com aquell: la duresa del mineral superava en dos punts els límits catalogats per l´Escala de Mohs. Això era impossible. Segons les lleis establertes tots els minerals coneguts posseïen una composició química definida, la qual només podia variar dins de certs límits.

Ara necessitaven donar una explicació a aquesta anomalia, o potser més ben dit: extraordinària mutació. Necessitaven accedir a la seva estructura molecular interna. Perquè si l´aconseguissin tractar amb èxit, una aleació d´acer amb aquest mineral seria dotze vegades més lleugera y, a la vegada, tan dura com cap altre diamant.

Els treballs per a la recerca de l´estructura molecular del Quarç de Mako –Shinra decidí patentar el mineral amb aquell nom ja que va ser descobert dins d´una font Mako– començaren el setembre de l´any 1972, una data que quedaria grabada en els anals de la història...

La sort els hi somreia. Per atzar o per sort, es trobaven en una regió on un alt percentatge dels minerals eren cristalitzats. Sabien que la manera més fàcil d´accedir a l´estructura interna d´un mineral era en la forma de cristalització, doncs la forma geomètrica d´un mineral cristalitzat és l´expressió externa de la seva estructura molecular interna.

D´aquesta manera, el camí cap al descobriment de l´estructura interna del Quarç de Mako estava ja obert. Estaven a punt d´entrar en una nova era de descobriments.

Va costar tres llargs mesos de numerosos experiments d´abrasió, càlculs, anàlisis i tota mena de proves arribar a l´estructura interna del Quarç de Mako. El que van descobrir dins seu era la clau que els hi donaria el poder més gran del món: les forçes d´enllaç dels àtoms estaven compostes en una altíssima part de... ¡energia Mako! Llavors va ser quan es van donar compte de que l´energía Mako era més del que s´havien pensat. Que potser algunes especulacions tenien una part certa, que potser sí, era veritat, que l´energia Mako era la mateixa Vida del Planeta.

No li van donar importància, el Planeta o la seva vida eren irrellevants. El factor primordial era l´energia, la capacitat de crear treball.

Gràcies a aquest descobriment van poder treure vàries hipòtesis interessants: certs minerals en contacte amb una font pura d´energia Mako, d´alguna manera, canviaven i mutaven no només exterior, sinó que també interiorment; en concepte de matèria i energia. En primer lloc, abans de contactar amb Mako, l´energia es trobava, com és normal, en un estat immaterial globalment constant en el sistema del quarç. Però quan el quarç contactava amb la font de Mako, la seva estructura interna començava a canviar essencialment. El seu sistema evolucionava d´una manera vertiginosa i, paral·lelament, l´energia Mako també. Enmig del treball de les forces involucrades, l´energia Mako canviava de formes substancialment. L´energia es materialitzava en massa en moltes etapes. Això feia que l´energia Mako es fusionés tan material com immaterialment en les diferents capes de valència. Això explicaria els residus que es creàven i que van anomenar “Matèria”.

Llavors van trobar que dins la disposició d´àtoms dels elements del quarç hi havia diverses formes atòmiques distribuides geomètricament de dos elements nous. Un era Mako. El treball generat en la fusió, com ja s´havien pensat, va fer que l´energia Mako es materialitzés en massa i cobrés cos. El que els va sorprendre va ser el seu pes atòmic: la unitat de massa de Mako era de onze  umes. Era  quasi tan lleuger com l´heli.

Dins els cànons de la ciència moderna no podien trobar una explicació possible, doncs tota la seva estructura isotòpica havia canviat inexplicablement. Els protons s´havien transformat en electrons i, a la seva vegada, els electrons canviaven periòdicament a... ¡antimatèria!. L´estructura dels àtoms no podia funcionar d´aquella manera, de fet, un cas com aquest era impossible que existís. Però el nucli de l´àtom continuava estable. A la ciència no hi trobarien resposta.

Però aquest problema no el consideraren el seu. Potser era problema de la Mare Natura o d´algun poder diví. Tan els hi feia, perquè gràcies a aquests fets i a la sort de que el mineral estava en una regió verge –la qual cosa significa que va créixer sense interferències­– les seves cares van poder interseccionar-se i van produir un mineral cristalitzat amb unes formes geomètriques molt característiques, i això va ser precisament el què va fer que Shinra s´interesés per ell. D´altra banda, si aquests fets no haguessin succeit, aquest mineral hagués estat passat desapercebut.

El segon element que trobaren era desconegut. No trobaven coincidències en la taula elemental, ni cap enllaç ni cap mena de semblança en res. Els hi va semblar desconcertant, doncs no tenien idea alguna del què podia ser. I eren aquests dos elements els causants de que el Quarç de Mako fos el que era.

I arribà el desembre. L´hivern havia arribat amb crueltat. El vent que bufava era tan gèlid que et glaçava els ossos. Tot estava cobert de neu, i el gel abundava més que les flors a la primavera. No es recordava un hivern tan fred des de feia molts anys enrere. Va ser un hivern molt dur, molt difícil i també molt pervers. Les investigacions que duia a cap Shinra eren mirades amb temor, eren cada vegada més estranyes i tot estava envoltat per una capa de misteri que preocupava a la gent.

Va ser uns dies abans de Nadal quan Shinra arribà a on havien estat buscant durant mesos. Va ser en els laboratoris a la muntanya, on totes les investigacions a la fi van donar amb l´èxit. Va ser en aquells laboratoris subterranis on el descobriment del Thòrium va meravellar amb una gaubança exaltada als científics de Shinra, especialment al doctor Gast, descobridor del nou element de la taula periòdica, el Thòrium.

El descobriment va ser enmig d´un aire estrany, misteriós i de males sensacions. Un cert malestar rodejava els aconteixements.

Però Shinra va continuar avançant amb passos de gegant. La construcció de la seva ciutat ja començava a brillar...

El Thòrium va deixar meravellats a tots. Era excepcionalment fort, tenia unes qualitats tècniques i mecàniques úniques; no hi havia matèria al món semblant. El seu pes atòmic, encara que no arribava a ser tan lleuger com el de Mako, era de quinze  umes, es trobava entre el nitrogen i l´oxigen, era poc menys que increïble.

Llavors tots sabien quin era el pròxim pas a fer, l´aleació de l´acer amb el thòrium. Havien trobat un element “màgic”, “diví” i fabulós, amb el qual havien d´assolir grans èxits, el qual els hi donaria un poder enorme.

Les proves de fusió començaren el febrer del 1973, quan van poder tenir llestes les màquines per a fabricar una aleació tan potent.

No van tenir èxit.

La fusió era inestable, hi havia un punt on el ferro i el thòrium es trencaven.

Per a fabricar l´acer, el sistema que utilitzava Shinra era el de “crisol obert”. Aquest sistema calentava el gas combustible i l´aire amb un procediment regeneratiu que permetia arribar a temperatures de fins a 1650ºC.

Al principi tot anava bé, la ferrita i la cementita de l´acer començaren a fusionar-se correctament a la temperatura de 450ºC. La perlita que en sortia resultant es començava a convertir a la temperatura de 750ºC en austentita. A mida que la temperatura augmentava, la fusió alotròpica d´aleació de la ferrita residual i la perlita restant continuaven fusionant-se en austentita. Als 1400ºC l´acer resultant de la fusió anterior assolia el seu punt de fusió per a unir-se majestuosament al Thòrium. La unió era tot un èxit, però no era del tot estable. Hi havia un punt en el que fallava, en la transformació d´austentita a martensita. En aquesta última etapa de refredament, la transformació patia un canvi de volum en l´aleació, provocant que es trenqués.

Al no obtenir resultats, un ambient de crispació sorgí a les oficines de Shinra. I les males maneres polítiques i socials dels seus líders no feien més que empitjorar les coses.

L´inici de la construcció encara es va retrassar cinc mesos més.

I a mitjans d´agost del 1973 la noticia de l´èxit de la fusió de l´acer i el thòrium va donar la volta al món. Tots els mitjans de comunicació parlaven del mateix: del gran èxit de Shinra, del seu poder, de les seves possibilitats, de com feia avançar la raça humana...

Per aquelles dates el món ja començava a anar malament, semblava que no, que tot anés fabulós, però no era així. Per dins, tot s´estava queient com un castell de cartes que algú el bufa buscant mals entesos i confrontacions. El món estava fatigat de tants problemes. Acabava just de sortir d´una crisi d´energies que havia semblat com si el Planeta se´ls hi hagues posat en contra. Les relacions entre països eren cada vegada més tenses i Shinra, qui creien que era la nova guia de la Humanitat, només buscava els seus propis interessos i l´únic que portaria a tots els governs del món era la guerra, sí, la guerra. Shinra estava preparant la seva guerra, ja estava quasi preparada, la construcció de la ciutat de Midgar era l´últim pas; era la seva arma definitiva, una ciutat impenetrable, indestructible, que només desitjant-ho podria arrassar exèrcits sencers.

Les obres començaren el setembre. En tansols cinc mesos alçaren les muralles exteriors. Hi van emplear l´aclaparadora xifra de 25 milions de tonelades de l´Acer Shinra –aquest va ser el nom amb el què van batejar la seva nova aleació–.

Paral·lelament amb les muralles exteriors, es muntaren els 8 reactors Mako. Les màquines que emplearen per a la construcció dels reactors eren dignes de veure´s. La construcció va ser molt ràpida, ja que gran part dels reactors es van dissenyar a base de peces prefabricades.

En xifres, els reactors tenien una altura de 110 metres i, en total, s´hi van emplear per cada reactor, aproximadament 180 mil metres cúbics de l´aleació de l´acer de Shinra.

Tanmateix, la construcció dels reactors no es va acabar fins al cap de molts mesos, doncs el que van fer en aquest moment era la construcció de la carcassa i l´esquelet, hi faltava la “vida”, l´equipament, la tecnologia i tots els sistemes.

La següent etapa de la construcció era l´edifici Shinra. Aquest colós s´alçava directament des del terra fins a l´alçada de 350 metres sobre el nivell de la ciutat. En total tenia una alçada de 470 metres, el gegant més imponent de les construccions de la Humanitat.

El “tità” –un altre dels molts pseudònims amb el què se´l va batejar– restava aïllat de l´exterior per la construcció d´una muralla impenetrable d´uns 100 metres de gruix i 170 d´alçada des dels mateixos fonaments de la ciutat. Era insalvable. La part superior de la muralla tenia forma esfèrica i feia impossible escalar-la o travessar-la de qualsevol manera. L´única manera d´accedir a l´Edifici Shinra seria per la porta principal; una entrada fortament vigilada i pràcticament impossible de travessar sense una autorització.

Les úniques connexions cap a l´àrea urbana eren unes vies d´escapada de residus i deixalles. Eren enormes, com grans túnels per on hi podrien circular cotxes o camions, però en comptes de cotxes hi corrien rius de deixalles i basures que arribaven directament al cor dels petits suburbis enterrats sota la ciutat.

La xarxa de muralles era perfecta. Dividia cada sector de la ciutat i només es podien travessar com Shinra permetia. La divisió era geomètrica i donava directament a cadascun dels reactors Mako col.locats simètricament a la muralla exterior de la ciutat. L´interior de les muralles era buit i s´obria directament al cel i als enterrats suburbis. D´aquesta manera, els reactors Mako estaven directament connectats al centre de la ciutat, a l´edifici Shinra.

El disseny de les muralles partia per tres parts fonamentals. D´una banda s´alçava el mur dret i, de l´altra, l´esquerre; de 20 metres d´amplada cada un. Entre ells hi havia una separació d´uns altres 20 metres que donaven al buit dels suburbis i que partien literalment cada sector urbà, no tansols els dividia. A l´interior una xarxa de ponts i passarel·les permetia als operaris acreditats de Shinra desplaçar-se i accedir als diferents reactors Mako i als sectors.

Aquesta etapa de la construcció finalitzá l´abril de l´any 1974...

Durant els set mesos següents es crearen i es distribuiren els vuit sector residencials de la ciutat, les zones comercials, les industrials, les laborals, les de serveis i les d´oci. No existien zones verdes.

Es planficaren fins als més mínims detalls i s´acabaren de concretar i pulir tota l´organització de la ciutat.

A cada sector urbà va ser construida una estació de trens que comunicava amb la resta de sectors i de suburbis. Van fer que el tren fos l´única manera de moure´s a través dels sectors i suburbis. Els trajectes eren molt vigilats. Tot estava molt controlat i lligat a fortes normes. El control ferroviari era molt estricte i el sistema molt rigurós.

A tot ciutadà de Midgar se li assignava una tarjeta ID d´identificació i l´havien de portar sempre a sobre; no portar-la significaria greus càstics… D´aquesta manera Shinra tenia controlada tota la població i coneixia el passat de cada persona.

Els trens estaven equipats amb uns rastrejadors d´ID i cada vegada que algú s´embarcava a un tren era rastrejat. Així, sabien qui pujava i qui baixava del tren i tenien a tothom controlat. 

El primer sector del nucli urbà, així es va dissenyar, fou encarat fixament cap al nort-est i, d´aquesta manera, el sector Nº02 allà on neix el Sol; el sector Nº03 observa atentament el sud-est, el sector Nº04 vigila les terres del sud, el Nº05 viu sota la mirada perceberant de l´Edifici Shinra cap al sud-oest, el Nº06 reposa contemplant allà on mor el Sol; el sector Nº07 esguarda atentament el nort-oest i el Nº08 dóna la cara a les muntanyes del nort. L´Edifici Shinra mira directament al buit del sud-oest i li dóna l´esquena a les terres muntanyoses del nort-est.

A les muralles exteriors, davant de cada sector urbà, obriren unes gegantines portes que, amb la llum blanca provinent de l´interior de la ciutat, donarien directament a l´exterior passant per una enorme passarel·la.

Sortir d´ella seria tan o més complicat que anar d´un sector a un altre, tot estava extremadament vigilat per “Soldats” d´elit. Entrar encara seria més difícil. Utilitzaren les més altes mesures de seguretat i de control per a tenir el més petit racó vigilat. Sense l´autorització de Shinra seria pràcticament impossible sortir-ne o entrar-ne. S´haurien de travessar 850 metres de passarel·la controlades totalment per escàners i armes làser d´última generació.

I arribà el juny... coincidint amb les festes del solstici d´estiu els últims treballs tècnics acabaren.

Potser per coincidència o perquè Shinra ja ho tenia planejat així, la ciutat de Midgar es va presentar orgullosa i dreçada enmig de les festes d´estiu del 1976...

Així va ser com va néixer la ciutat més segura i forta del Planeta; una ciutat indestructible, inalterable, perfecta.

Apunts del doctor Gast.

 

Als andurrials indrets nevats d´un recòndit poble del cascet polar, prop de la Fi del Món, llargues i misterioses investigacions privades van mantenir ocupada la ment del científic més gran i brillant de Shinra, el doctor Gast.

Aquell científic era en gran part el causant de l´èxit aclaparador de Shinra, gràcies als seus descobriments Shinra es va convertir en el que era.

Gast va ser qui va portar el descobriment del Thòrium i de Mako. Fou Gast el qui va idear la producció de l´energia elèctrica Mako. També la tecnologia de Shinra i de l´equipament de Soldat havien assolit la seva perfecció gràcies a la ciència única i inigualable de Gast. Semblava impossible que una ment humana, tansols amb els seus dots mortals i peribles, hagués pogut arribar tan lluny. La seva mà, i la seva ment, semblaven estar guiades per una segona mà, la procedència de la qual, no semblava estar massa clara.

Les seves investigacions eren cada vegada més ambicioses, i més cares. Els seus projectes comptaven amb els pressupostos més desorbitats que mai havia vist l´escola científica, i tot el que demanava se li facilitava sense vacilar. Shinra el deixava fer al seu aire, i li proporcionaven tot el que necessitava.

A poc a poc les seves investigacions van anar donant resultats, Shinra es va obssessionar amb les possibilitats i un dia, alguna cosa va passar...

Va haver-hi un gran enrenou mediàtic d´aquest afer. Es deia que hi havia una crisi en la direcció de la multinacional elèctrica. Aviat es va donar la notícia d´uns canvis en el ganivet científic de Shinra que van sorprendre a tothom. Gast havia dimitit uns dies abans deixant els seus treballs inconclusos. Es deia que havia tingut fortes discrepàncies amb la política científica de Shinra.

Shinra, per la seva part, assegurà que no existien tals discordàncies, i que el motiu pel qual en Gast ja no formava part de Shinra, era pel fracàs en el que es veia abocat. Shinrà comunicà que Gast havia estat rellevat i que altres científics d´igual o més talent el rellevarien.

Després d´aquest afer, el més gran i brillant científic de Shinra, que havia fet història en nombroses ocasions, va desaparèixer de la faç del Planeta. No va a tornar a aparèixer a la ràdio, o a la televisió. Mai més se´n va a tornar a saber res.