L'espectacularitat
dels avanços científics i tecnològics dels últims
anys pot fer l'efecte que s'ha aconseguit un domini sobre la natura gairebé
total. Es modifiquen els gens, s'explora l'espai exterior i s'exploten els
ecosistemes més remots del món. Però quan succeeix
un terratrèmol, un volcà entra en erupció o una gran
inundació arrasa una zona, es fa palesa la grandesa de les forces
de la natura les quals, en pocs minuts, poden alliberar energies destructores
d'enorme magnitud. Un sol terratrèmol amb epicentre en la ciutat
xinesa de Tangshan va matar a més de 250.000 persones el 1977.
En els últims
20 anys els desastres naturals han matat a 3 milions de persones en el món
i han afectat negativament al voltant d'altres 800 milions. Les pèrdues
econòmiques causades per inundacions, sequeres, terratrèmols,
volcans, incendis, etc. són enormes. El nombre de desastres naturals
no ha augmentat en els últims anys però en anar creixent la
població, el nombre de persones afectades augmenta. Les Nacions Unides
van declarar la dècada dels noranta com decenni internacional per
a la reducció de desastres naturals; per tant, es fa necessari una
anàlisi exhaustiva de cadascun dels riscos, a fi de trobar les mesures
adequades per a mitigar-los, encara que en moltes ocasions el motiu real
dels desastres naturals no és el risc en si, sinó l'amuntegament
de la població humana en les àrees susceptibles de sofrir
aquestes catàstrofes i la manca d'infraestructures adequades per
a plantar cara a aquestes situacions externes.
En els mecanismes
d'ajustament causats pel seu propi dinamisme, la Terra passa per fenomens
s1smics, volcànics, inundacions, glaciacions, etc. Es així
i sempre ho ha estat, però malgrat totes les denominades "catastrofes
naturals", que són episodis normals del cicle geologic, ens
continuen sorprenent i alarmant. A partir de les observacions basades en
el mecanisme d'activitat actual dels processos geologics sobre l'escorça
terrestre, Hutton (1726-1797), pare de la geologia moderna, va enunciar
la famosa frase: el present es la clau del passat. Certament, els processos
esmentats modelen la Terra en l’actualitat de manera similar a com
ho han fet des de temps remots: l'atmosfera, les precipitacions i el vent
(agents) despullen les parts mes elevades de l'escorça terrestre;
la força de la gravetat fa que els materials sedimenten a les parts
mes baixes; a mes a mes, hi ha forces dins de la Terra que provoquen una
nova elevació, i el cicle es repeteix una i altra vegada. El problema
rau en el fet que l'ésser huma, per l'afany obstinat de dominar la
natura, ha interferit en aquests cicles i ha augmentat els seus efectes
i ha anomenat riscos a allò que en realitat s6n mers fenòmens
naturals. Podem concloure dient que les persones han de saber adaptar-se
a aquests processos, conviure-hi i, com que no podem evitar la seua aparició,
almenys han de trobar les mesures necessaries per pal·liar-ne els
efectes.
Anomenem risc a tota condició, procés o esdeveniment que puga causar ferides,
malalties, pèrdues econòmiques o fer malbé el medi
ambient.
5.1.
Classificació dels riscos
A grans trets, podem
classificar els riscos en tres grans grups: tecnològics o culturals,
naturals i mixtos:
a) Riscos tecnològics
o culturals. Es produeixen com a conseqüència d’errades
humanes (marees negres, fuites radiactives).
b) Riscos naturals.
Es deuen a causes naturals
c) Mixtos. Són el resultat de la inducció o intensificació dels riscos naturals deguts a l'acció humana. Per exemple els grans embassaments en regions fallades poden potenciar el risc sísmic.
Si atenem a l'agent responsable, els riscos poden ser:
+ Biològics.
Són les malalties causades per tot tipus de microorganismes (bacteris,
virus, etc.), paràsits, pòl·lens o animals com vespes
o serps
+ Químics.
Resultants de l'acció de productes químics perillosos continguts
en aire, aigua o sòl.
+ Físics.
en aquest apartat s'inclouen riscos de diversa índole, tals com
les radiacions ionitzants, el soroll, els incendis i altres com:
- Climàtics
o atmosfèrics: tornados, ciclons, gota freda, rajos i tempestes,
calamarsa, sequera, etc.
- Geològics,
que es deuen a processos geològics interns i externs. En ells
intervenen la hidrosfera i la geosfera, i tots, excepte els d'origen
intern, tenen en major o menor grau una dependència del clima.
- Còsmics,
són els procedents de l'espai, com la caiguda de meteorits o
les variacions en la radiació solar incident, entre altres.
5.2.
Factors de risc
Els efectes derivats
d'un desastre natural no tenen per què estar en relació directa
amb la magnitud del succés: un terratrèmol d'una determinada
intensitat originarà efectes catastròfics en una zona molt
poblada, mentre que els efectes seran molt menors en àrees despoblades.
Per això, la magnitud d'un risc depén d'una sèrie de
factors, mecanismes o situacions que condicionen l’apàrició
del risc i la intensitat dels seus efectes. Són fonamentalment de
tres tipus: perillositat, exposició i vulnerabilitat.
a-
Perillositat: és la probabilitat que es produeisca un
succés que siga potencialment perjudicial en un determinat temps
i espai. La perillositat d'un risc depèn de diversos factors:
- La distribució
geogràfica del succés, de forma que a major extensió
de l'àrea afectada, majors mals es causaran. Per exemple, la
dels volcans és petita en comparació de la dels terratrèmols.
- La periodicitat
amb que es repeteix el succés (temps de tornada o interval de
recurrència).
- La magnitud o
grau de perillositat amb que el succés ha ocorregut en casos
anteriors.
b-
Exposició : es refereix al total de persones o béns
sotmesos a un risc. És una dada fonamental a l'hora de desenvolupar
plans de prevenció o evacuació. En general, una gran ciutat,
o una alta densitat de població puntual (zones d'estiueig, campings,
esdeveniments esportius i culturals, etc.) tenen un major nivell d'exposició
de persones i estris materials que una zona rural o semidesèrtica
de baixa densitat.
Les mesures encaminades
a disminuir aquest factor plantegen restriccions en els usos del sòl
en les àrees on existisca el factor perillositat, el que implica
una ordenació territorial que determine les zones de risc, limitant
o impedint la seva ocupació. Aquesta mesura resulta moltes vegades
d'impossible aplicació, ja que la població tendeix a ocupar
els espais afectats (per exemple, les zones propenses al vulcanisme són
molt apetides com llocs d'assentament per la humanitat, a causa de la
fertilitat dels seus sòls).
També es pot
reduir l'exposició a partir del disseny d'estratègies d'emergència,
com són la protecció civil i la instal·lació
de sistemes de vigilància i control. L'eficiència d'aquests
sistemes està d'acord amb període de temps que transcorre
entre el començament de l'esdeveniment i la fase paroxísmica
del mateix, de l'existència i magnitud dels riscos encadenats i
derivats, de l'estat de les vies de comunicació,
c-
Vulnerabilitat : Representa el tant per cent respecte al total
exposat, de víctimes mortals o de pèrdues de béns
materials provocades per un determinat esdeveniment. La vulnerabilitat
es relaciona directament amb el desenvolupament econòmic del país
o zona on es produeix un desastre: en un estudi de la Creu Roja s'arriba
a la conclusió que el nombre de víctimes mortals per catàstrofes
naturals és inversament proporcional als ingressos del país
afectat, produint-se sis vegades més víctimes en cada catàstrofe
en els països subdesenvolupats que en els desenvolupats. En els països
desenvolupats gairebé sempre existeixen mesures destinades a reduir
aquest factor, com obres de tipus estructural: el disseny, les tècniques
o la utilització de materials de construcció adequats a
cada tipus de risc (per exemple, la cimentación apropiada o la
construcció sobre pilars en el cas d'inundacions, la instal·lació
de parallamps o la utilització de vacunes per a prevenir determinades
malalties).
Relacionant totes
les variables esmentades, el càlcul del risc per a un determinat
succés es calcula mitjançant el producte dels tres factors:
Risc
= P . I . V
P
: Probabilitat d'ocurrència d'un succés (Perillositat)
I : Població potencial exposada al succés (Exposició)
V : Tant per un de víctimes ocorregudes en el succés (Vulnerabilitat)
Encara que per a molts
autors la perillositat és sinònim de risc, en aquesta fórmula
queda palesa la diferència entre ambdós termes; així,
per exemple, una zona que posseeix un índex de perillositat sísmica
molt elevat (es produeixen terratrèmols d'elevades freqüència
i magnitud) però que està pràcticament deshabitada
(baixa exposició), o que malgrat estar altament poblada posseeix
les construccions antisísmiques adequades (baixa vulnerabilitat),
presenta un menor risc sísmic que altra superpoblada (elevada exposició)
o sense els habitatges ni les mesures preventives adequades (alta vulnerabilitat),
encara que la perillositat allí siga menor ( sismes de menor freqüència
i magnitud).
5.3:
Planificació i cartografia de riscos
L'estudi dels tres
paràmetres anteriors ens va a permetre confeccionar una cartografia
de riscos que, constitueix un dels mitjans més potents que es disposa
per a la predicció i prevenció, ja que facilita la planificació
i la correcta ordenació del territori, de forma que les activitats
humanes siguen les adequades i es puguen efectuar les obres de prevenció
necessàries per a eliminar els riscos en la mesura del possible.
L'Institut Geològic i Miner d'Espanya (IGME) dissenya Mapes Previsors
de Riscos a escala 1:1.000.000 de tot l’Estat, descendint a una cartografia
de major detall en les zones més afectades per cadascun dels riscos
geològics que poden existir.
Així doncs, la
lluita contra els mals produïts pels riscos es centra entorn de :
- la predicció dels mateixos, que analitzarem en detall per a cada cas contret
- la prevenció, ja siga mitjançant :
- mesures estructurals (dics de contenció, obres de canalització,
construccions sismorresistents, etc) o
- no estructurals (cartografia, ordenació territorial, plans d'evacuació,
educació i conscienciació ciutadana, etc).
Entenem per risc geològic
tot procés, situció o fet (natural, induït o mixt) en
el mitjà geològic que pot generar un mal econòmic o
social per a alguna comunitat, i en la predicció de la qual, prevenció
o correcció han d'emprar-se criteris geològics. Els riscos
es classifiquen d'acord amb els processos geològics naturals que
actuen sobre les persones o els béns materials i segons les accions
humanes que intensifiquen dits processos.
La classificació dels riscos geològics és la següent:
- Derivats de processos
interns: originats per terratrèmols, tsunamis i volcans.
- Derivats de processos externs:
- Meteorològics : inundacions, ventades i ciclons.
- Moviments del terreny : lliscaments dels vessants, despreniments, enfonsaments
i expansivitat.
- Litorals : reculada de penya-segats i erosió de platges.
6.1.-
Riscos Sísmics
Els terratrèmols són moviments violents de l'escorça terrestre originats en
un punt de l'interior (hipocentre) d'on parteixen les denominades ones sísmiques.
Es produeixen quan les tensions acumulades per la deformació de la
litosfera terrestre s'allibera sobtadament. Els seus focus d'inici (hipocentre)
es localitzen a diferents profunditats, arribant els més profunds
fins a 700 quilòmetres. Són especialment freqüents a
prop de les vores de les plaques tectòniques. A l'any es produeixen
al voltant d'un milió de sismes, encara que la major part d'ells
són de tan petita intensitat que passen desapercebuts. També
poden originar-se per erupcions volcàniques, impactes de meteorits,
explosions nuclears, etc.
Fig.
7.- Propagació de les ones sísmiques a partir d'un focus o
hipocentre. La projecció de l’hipocentre sobre la superfície
és l'epicentre.
Els terratrèmols
actuen de forma instantània en un àrea extensa i les ones
sísmiques que provoquen, especialment les superficials, causen formació
de falles, despreniments de terra, aparició i desaparició
de fonts, mals en construccions i morts entre les persones. Són molt
difícils de predir i, en l'actualitat, no hi ha sistemes eficaços
per a alertar la població amb temps de la inminència d'un
sisme.
A continuació
podeu entrar en dos enllaços que ens mostren l'origen i els efectes
dels terratrèmols
6.1.1.
Mètodes de mesura
L'observació
d'aquests fenòmens es realitza mitjançant uns aparells anomenats sismògrafs (veure les animacions), i la seva importància pot
quantificar-se atenent a dos paràmetres: la intensitat i la magnitud
del sisme.
La intensitat
és una mesura subjectiva dels efectes dels sismes sobre l’escorça
terrestre, persones i estructures fetes per l'humanitat. No usa instruments
sinó que es basa en les observacions i sensacions ocasionats pel
terratrèmol. És útil per a descriure el terratrèmol
en zones en les quals no hi ha sismògrafs pròxims i per a
comparar els terratrèmols antics. Hi ha moltes escales per mesurar
la intensitat, però les més conegudes són dos:
2- la M.S.K, utilitzada
en la majoria dels països europeus i és l'oficial a l’Estat
Espanyol. Va del grau I al XII. (DESCRIPCIÓ)
Així doncs,
la intensitat s’expressa d'acord amb els danys originats i no d'acord
amb l'energia que allibera un terratrèmol, i s'expressen en uns mapes
on les lineas isosistes marquen els punts del territori on la intensitat
ha estat la mateixa
La magnitud és
una mesura objectiva de l'energia d'un sisme feta amb sismògrafs.
L'escala més coneguda i usada és la de Richter (1935) i mesura
el "logaritme de la màxima amplitud d'un sismograma registrat
per un instrument estàndard, a una distància de 100 quilòmetres
de l'epicentre". Posteriorment ha sofert correccions, però la
idea bàsica segueix essent la mateixa. Com l'escala és logarítmica
el pas d'una unitat a la següent suposa multiplicar l'energia per deu.
Així, entre un terratrèmol de magnitud 6,0 i un de magnitud
7,0 significa que les ones tenen una amplitud 10 vegades major. A pesar
que de la fórmula es desprèn que la magnitud d'un terratrèmol
no té un límit superior, a magnitud més alta mesura
fins el moment ha estat 9,5 a Xile i va produir una falla de més
de 1000 km.
Descripció
Magnitud
Nombre
per any
Enorme
Major
de 8.0
1
Molt gran
7.0-7.9
18
Gran (destructiu)
6.0-6.9
120
Moderat (danys
seriosos)
5.0-5.9
1,000
Petit (danys lleugers)
4.0-4.9
6,000
Sentit per la majoria
3.0-3.9
49,000
Es pot arribar
a percebre
2.0 – 2.9
300,000
Imperceptible
menys
de 2.0
> 600,000
6.1.2.
Riscos derivats
Els efectes d'un moviment
comporta una sèrie de riscos; entre els quals destaquen:
- Danys en els edificis
per esquerdament o esfondrament dels mateixos.
- Inestabilitat dels vessants per lliscaments, corriments de terra.
- Trencament de preses i de conduccions de gas o aigua, amb el consegüent
perill d'inundacions o incendis.
- Tsunamis, que són ones gegants produïdes per un sisme submarí
- Desaparició d’aqüífers i desviació del
llit dels rius.
- Corrimients de terra submarins (corrents de terbolesa) que en ocasions
han produït trencaments en els cables telefònics intercontinentals.
6.1.3.
Mètodes de predicció
Actualment no hi ha
possibilitats de predir els terratrèmols amb total seguretat, però
po ser util tenir en compte les següents mecanismes predictius:
a)
A llarg termini :
- Periodicitat Els
grans terratrèmols se solen repetir a intervals més o menys
fixos; estudiant els períodes de buit sísmic i d'activitat
sísmica en una zona, “ es pot arribar “ a predir l'ocurrència
de sismes de gran intensitat.
- Relació Vp/Vs . La disminució de la relació entre
la velocitat de les ones primàries i secundàries en els
petits terratrèmols que esdevenen freqüentment en les zones
de gran activitat sísmica es considera un signe premonitori d'un
pròxim gran terratrèmol.
- Desnivells en el terreny, elevant-se o deprimint-se, encara que en ocasions
es deuen a fenòmens no sísmics.
- Detección de falles actives. El 95% dels sismes són un
dels efectes superficials del moviment de les plaques litosfériques,
que es desplacen a una velocitat de 1 a 10 cm per any. Les falles situades
en els límits de les plaques es mouen amb una freqüència
determinada, alliberant de forma sobtada (paroxísmica) l'energia
acumulada cada cert nombre d'anys (interval de recurrència o període
de tornada).
b)
A curt termini :
- Petits sismes, que
precedeixen a grans terratrèmols.
- Emissió de gasos inerts, sobretot el radó.
- Premonitors biològics. Certs animals (gossos, gats, cavalls,
aus, peixos, etc.) són capaços de predir un sisme amb certa
anticipació (hores o dies), manifestant alteracions en la seva
conducta.
6.1.4.
Mesures de prevenció
Els terratrèmols
no es poden prevenir ni corregir, però si en part els seus efectes,
mitjançant una sèrie de mesures protectores:
A - Normes de construcció sismorresistents. La normativa bàsica en zones sísmiques
va encaminada a reduir l'exposició i la vulnerabilitat, per al que
s'intenta construir sense modificar massa la topografia local i evitar l'amuntegament
de la població (reduir la vulnerabilitat), deixant espais amplis
entre els edificis.
- Sobre substrats
rocosos. És convenient la construcció d'edificis el
més simètrics possible, equilibrats quant a la massa, alts
i rígids (la rigidesa fa que es comporten com una unitat independent
del sòl durant les vibracions, i s'aconsegueix reforçant
els murs amb contraforts d'acer). A més seran flexibles (mitjançant
la instal·lació de fonaments aïllants com el cautxú,
perquè absorbeixin les vibracions del sòl i permetisquen
l'oscil·lació de l'edifici). I finalment, deu mantenir una
distància de separació que impedisca el seu xoc durant la
vibració (Fig. 9).
- Sobre sòls
tous. Es recomana edificis baixos, rígids i que no siguin molt
extensos superficialment, ja que la vibració diferencial de les
distintes zones podria originar el seu esfondrament.
B - Mesures d'ordenació del territori per a evitar grans densitats de població en les
zones d'alt risc.
C - Mesures de protecció civil per a informar, alertar i evacuar a la població.
D - Elaboració de mapes de risc sísmic.
E - Provocar petits
sismes de baixa magnitud per a evitar els paroxísmics i injectant
fluïts en les falles actives per a immobilitzar-les.
6.1.5.
Els riscos sísmics a la Penísula Ibèrica
L'origen dels terratrèmols
que afecten a la Península està en la compresió que
efectua la placa Africana contra la Euroasiàtica, i que afecta primordialment
al Sud-est penisular, i de manera molt específica a la regió
de Granada i costa d’Almeria. S'estima que la Península presenta
un període de tornada d'uns cent anys per a terratrèmols de
gran intensitat (superior a 6 en l'escala de Richter, o grau VIII en la
de Mercalli). Pel que fa a la seva distribució geogràfica,
les principals zones d'ocurrència sísmica són:
- Zona Sud i Sud-est,
principalment àrees properes a la costa. Límit de la subplaca
Ibèrica i la subplaca d’Alborà)
- Zona Nord-est, Pirineu
(límit de la subplaca Ibèrica amb la placa euroasiàtica)
La resta de la Península,
sobretot la zona central es considera sísmicament inactiva o estable
Els tsunamis (nom japonès)
són grans ones produïdes per moviments sísmics o per
volcans, que envaeixen la costa provocant greus inundacions i la destrucció
d'embarcacions, edificis, instal·lacions portuàries, etc.
La major part són causats per terratrèmols amb epicentre mar
endins, que provoquen el desplaçament vertical de l'aigua, el qual
s'estén lateralment quan l'ona arriba a zones poc profundes, ja que
hi disminueix la seva velocitat però augmenta la seva altura, que
pot arribar a 40 metres, endinsant-se diversos quilòmetres pel continent.
D'aquest tipus va ser
el de Honshu (Japó) de 1896, amb 26.000 víctimes mortals.
En en el terratrèmol de Lisboa de 1755 la major part de les 70.000
víctimes van morir com a conseqüència del tsunami originat
pel sisme. Dels causats per volcans, el més violent va ser el produït
per l'explosió i col·lapse del Krakatoa, en la illa del mateix
nom (situada entre Java i Sumatra) en 1833, les ones del qual, de més
de 30 m d'altura, van arrasar 165 pobles de les illes pròximes (la
de Krakatoa estava deshabitada) i van causar la mort a 36.000 persones
6.2.1.-
Mesures de prevenció.
La seva prevenció
és factible en llocs distants de l'epicentre (o de l'erupció).
La velocitat de les ones depén de la profunditat, de manera que,
encara que per alta mar es desplacen a velocitats de fins 800 km/h, pot
haver suficient temps per a alertar a les poblacions de costes allunyades.
Tant en aquest cas com en el de detección d'indicis de possibles
terratrèmols en zones litorls, la primera mesura preventiva és
l’eixida de tota la flota a alta mar, on l'altura d'aquestes ones és
molt menor.
6.2.2.-
Tsunamis a l’estat Espanyol.
En Espanya el tsunami
més destructiu del que hi ha referència històrica és
el qual va destruir el poble de Conil, en la província de Cadis,
al novembre de 1755, causant, a més, grans estralls en tota la costa,
especialment en la capital de la província, i un nombre de víctimes
entre 1.000 i 1.500
Les àrees amb
major probabilitat que es produesca un tsunami són les de les costes
atlàntiques, degut al fet que estan exposades a l'acció dels
terratrèmols lligats a la falla de les Açores. En menor mesura
existeix risc de fenòmens d'aquesta naturalesa en la costa mediterrània
en relació amb els terratrèmols amb epicentre en el mar d’Alborà
on hi ha falles actives.
