Lectura 3
Una guerra contra el foc, on no manca l'aviació, els vehicles tot terreny i una logística de caràcter militar, basada en comunicacions eficaces i en estudiades tàctiques de posicionament i atac: així és, avui en dia, el combat dels incendis forestals. La munició és ben simple: aigua. Aigua bombardejada o bé projectada de terra estant amb mànegues convencionals. Sembla fàcil. Com fer arribar l'aigua, però, al capdamunt d'una muntanya poc accessible, o com sobrevolar amb precisió una zona turbulenta a causa de l'aire calent ascendent i amb mala visibilitat per mor del fum? I d'on treure l'aigua, a més, en ple estiu ?
La disponibilitat de l'aigua és el gran problema. Per això abans, quan no hi havia camions cisterna tot terreny o bombarders d'aigua, hom combatia el foc forestal a força de molta gent, batent les mates enceses amb branques tallades allà mateix, a tot estirar ruixant-les amb motxilles d'aigua. Molt d'esforç i pocs resultats. Més que no pas apagar el foc, es mirava de barrar-li el pas obrint tallafocs o reforçant barreres ja existents com carreteres, camins o cursos fluvials. El recurs suprem era -i a vegades encara ho és- el contrafoc, un nou foc oportunament calat davant mateix de l'incendi, el qual avança cap aquest, succionat per la depressió creada per l'aire calent ascendent: en topar foc i contrafoc es produeix l'extinció, per manca de combustible d'un i altre.
El foc forestal no tira mai enrere, perquè només pot cremar el que encara no ha esdevingut cendra. Això fa que l'incendi forestal sigua sempre una cinta de foc que avança, mai una massa compacta i immòbil. Una cinta o front d'avanç, immediatament precedida per un front de dessecació, és a dir, per una banda de vegetació que mor i s'asseca abans de cremar, a causa de l'escalfor que s'acosta. Per això, quan un foc forestal s'apaga, sempre deixa una extensió cremada més o menys extensa i una faixa socarrada o morta, però no pas consumida. Fronts d'avanç i de dessecació que, a favor de vent, recorren les planes o tramunten vessants ( els costa més de baixar que de pujar, car l'escalfor de les flames i la dessecació subsegüent van cap amunt, i no cap avall) fins que un canvi de direcció del vent, un accident insalvable o una pluja provident no els atura. O, és clar, els serveis d'extinció, que en tot cas han de supeditar la seva estratègia a les pautes de comportament del foc.
Una estratègia, tanmateix fonamentada en un fet essencial: la rapidesa de l'actuació. I això perquè tot incendi forestal comença essent un foc ínfim, una mateta de no res encesa per una espurna imprudent, per un vidre reflector del sol o, naturalment, pel llamp de tota la vida. Un foc ínfim que tarda un quart o mitja hora a esdevenir un rodal d'alguns metres de diàmetre i convertir-se en una cinta de mort movedissa. Per això, detectar immediatament aquests petits focus i acudir-hi de seguida és la clau de l'èxit en tota extinció: un cop instaurat un bon front d'avanç, és realment molt difícil d'aturar un incendi forestal, que es mou implacablement al llarg de diversos quilòmetres, a vegades. Per aquesta raó, les torres de vigilància i els equips d'intervenció ràpida són més eficaços que els sistemes sofisticats que també són més lents.
De tota manera, sovint el foc arriba a instaurar fronts importants. Aleshores cal combinar tots els recursos. Els aeris, costosos i arriscats, són inapreciables per a atacar zones d'accés difícil per terra, i els equips humans multitudinaris resulten imprescindibles, quan es tracta d'obrir tallafocs o d'impedir que el foc sobrepasse una carretera. En tot cas, les mànegues que llancen aigua semivaporitzada, alimentades per autobombes cisterna, representen la forma estàndar més regularment difosa per a atacar el foc. L'ús de productes retardants afegits a l'aigua també sol donar bons resultats.
Cap mètode, però, no és tan eficaç com la profilaxi. Profilaxi preventiva, organitzant amb agilitat els equips d'extinció i disposant-los sobre el terreny mateix a les èpoques de màxim risc a fi de permetre'n la intervenció immediata. Profilaxi tutelar, neutralitzant piròmans i conjurant imprudències de pagesos que cremen marges o rostolls quan no cal o no convé o de ciutadans que fan foc per rostir unes xulles o llancen puntes de cigarret. I sobretot profilaxi política, orientant la gestió forestal devers el manteniment de boscos no excessivament piròfils ( malauradament les fustes de creixement ràpid són, justament, les de pins i eucaliptus....) o bé de boscos amb càrrega de combustible amortida (focs controlats preventius a l'australiana, neteja de vores de camins, a l'europea) o, encara, de parcel·les separades per barreres de baixa combustibilitat (tallafocs estables)
Tot plegat per lluitar contra el foc sense control, contra el fenomen esdevingut flagell. Per evitar que els boscos esdevenguen cendra.
Ramon
Folch (1993) : Biosfera t. 5: Mediterrànies . Pàg. 346-349. Enciclopèdia
Catalana. Barcelona
Activitats
1- Posa un títol al text.
2- Resum d'unes 10-12 línies
3- Esquema del text
4- Contesta les següents preguntes:
* A què es refereix el "llamp de tota la vida"
* Què és un tallafoc? Diferències amb el contrafoc
* Assenyala totes les paraules que no coneixies. Busca el seu significat al diccionari.
* Imagina que estàs dormint en una zona situada al bell mig del vessant de la muntanya. De sobte et despertes i et trobes el foc d'un incendi -que s'originat perquè no vas apagar bé la foguera de la nit anterior- a pocs metres de la teua tenda. Quina direcció prendries per escapar-te'n?
* Explica el significat de les expressions "bosc piròfil" i "bosc amb càrrega de combustible amortida".
* Quina és la teua opinió personal sobre l'abundància i magnitud dels incendis dels passats estius a les nostres terres?