El pecat

Vam ser fets per i per a l’amor. No obstant el nostre problema comença quan ens allunyem de la font de l‘amor, per seguir els nostres propis camins.

Qui s’aparta de la vida, no pot trobar sino mort. La pitjor malatia del home es diu pecat, perquè qui  peca és un esclau (Joan 8,34), i la conseqüència lògica és la mort (Rom 6,23), doncs tot aquell que sembra a la carn, recull corrupció (Gàl 6,8).

El pecat és com una cuirassa que no ens permet experimentar l’amor de Déu. Bàsicament consisteix a creuren’s més a nosaltres mateixos i als nostres mitjans, que als camins de Déu. Es una rebel.lia que ens porta a independitzarnos de Déu, i per tant a no experimentar el seu amor salvador, perquè ens separa dels altres i divideix el nostre interior. Més que fer coses dolentes o prohibides, es tracta d’una actitut de rebel.lia cap a Déu, allunyant-nos de la seva Presència i dels seus camins, “perquè tots van pecar i estan privats de la presència de Déu” (Rom 3,23).

Quan a Adam i Eva, que ens representen cada un de nosaltres, es van allunyar de Déu, van experimentar la seva nuesa i van ser expulsats del paradís, que simbolitza la felicitat a la qual Déu ens havia cridat. El pecat es l’origen de tots els mals que afecten la humanitat.

No podem salvar-nos per nosaltres mateixos.

No podem salvar-nos per les nostres pròpies possibilitats i obres bones . Ningú es pot justificar pel seu compte. Es tracta d’una ombra, de la qual és impossible separar-se per les forces humanes.

L’ésser humà està profundament incapacitat per aconseguir la vida eterna. Ferit pel pecat, no pot tornar al paradís perdut. L’home no es pot redimir pels  propis mitjans.

El pecat és un gran obstacle, però el pitjor problema és no admetre-ho. Qui no ho admet, no pot experimentar el perdó.

Però el que ho reconeix, es disposa a rebre la salvació, com ho podem veure en aquests dos casos de l’evangeli.

Un fariseu i un publicà van pujar al temple a pregar. El fariseu, lloc dret al capdavant,  va començar a presumir de totes les seves bones obres, declarant-se millor que el publicà que estava agenollat a la part posterior del temple, el qual es confesava pecador i sol.licitava la clemència divina. Jesús afirmava que aquest, i no el fariseu que no només se sentia bo sinó millor que l’altre, va ser justificat per Déu.

El lladre crucificat al costat esquerre de Jesús, volia la seva salvació, però en cap moment va reconèixer el seu pecat. Es volia aprofitar de Jesús, però sense acceptar que era pecador i mereixedor de la mort.

No es tracta de sentir-se acusat dels pecats comesos, sinó de tenir l’absoluta consciència de la pròpia incapacitat per salvar-se. Els fets mostren la veritat del que diem.

Es anar  per molts camins però sense cap meta. No hi ha res pitjor que caminar sense avançar, i aquestes són les senderes  de la perdició. Són laberints sense sortida, que com més busques, més et desesperes i t’enfonses en el fang de les teves pròpies limitacions. Que raó té Déu quan es queixa: " M’han abandonat a mi, la font d’aigua viva, i han excavat per a ells cisternes, unes cisternes esquerdades que no podran retenir l’aigua. " (Jer 2,13).

Cada dia estic més meravellat del que l‘Esperit Sant pot fer en les nostres vides, pel poder de la sang preciosa de nostre Senyor Jesucrist. El Senyor es manifesta en múltiples formes quan vam decidir posar-nos a les seves mans.

Certamen el nostre Déu es mostra meravellós amb els pecadors que estan disposats no a pagar pel seu pecat, sinó que s’obren a ser perdonats per l’amor infinit de Déu.

El pecat és l’origen de tots els mals que hi ha en el món. Però el principal problema és no reconèixer-ho, llavors no busquem la salvació perquè no creiem necesitar-la. Per això Jesús diu clarament a tothom que es creu bo:" "Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat; però com que dieu: 'Hi veiem', el vostre pecat persisteix " (Jn 9,41).

Així com el fill pròdig va entrar a dins, va reconèixer l’amor del seu pare i va decidir tornar on ell, l’únic que Déu està esperant és que reconeguem el nostre pecat, sense excuses ni justificacions, per a perdonar-nos. Que simplement li diguem:

" Vaig pecar contra tu i vull tornar una altra vegada a casa teva:..".

Qui es reconeix necesitat de salvació està a la porta de trobar-la. Així com només es pot encendre una espelma  si està apagada,  també només pot brillar la llum de la salvació en qui reconeix que està en la  foscor del pecat i que necessita aquesta llum.

Per acabar, diríem que només hi ha un pecat que Déu no pot perdonar: el que nosaltres no reconeixem i volem excusar, el pecat que volem pagar amb el preu d’una bona obra. L’únic pecat que Déu no perdona és aquell del qual nosaltres no li demanem perdó.

Només cal confesar-nos pecadors davant de Déu, per experimentar el perdó salvador. Acceptar que som incapaços de salvar-nos per nosaltres mateixos, i posar-nos tal com som a les mans de Déu, que no vol la mort del pecador.

enrera

pàgina principal