|
Fent fora Déu de tot arreu |
|
|
En una reunió de pares d'un col.legi, la directora va preguntar al APA sobre la violència a l'escola i com resoldre les situacions conflictives: "¿Què es pot fer davant la instal·lació de el pitjor de la nostra societat dins de l'aula? " " Per acabar, després del repàs de alguns fets dolorosos, es va interrogar a si mateixa: "¿com Déu pot permetre una cosa així? " Un pare va interrompre i va dir: "De la mateixa manera que nosaltres, crec que Déu està profundament trist per aquests fets però durant anys hem estat dient-li a Déu que se'n vagi de les nostres escoles, que se’n vaigui del nostre govern, dels mitjans de comunicació, de les nostres universitats, de la política, dels hospitals; que se’n vaigui de tot arreu: en definitiva el fem fora... de les nostres vides. I el Senyor, tan respectuós amb la nostra llibertat ens va obeir, i crec que s’ha retirat humilment. Com podem esperar que Déu ens doni la seva benedicció i la seva protecció quan li hem exigit que ens deixi sols?" Es va fer un gran silenci a la reunió i aquest pare va seguir llavors argumentant tenint en compte els esdeveniments que hi ha hagut : atacs de nois armats els seus professors, suïcidis, assetjament, violència racista i atacs sexuals, etc. Va dir que que tot va començar quan una autoritat de la conselleria es va queixar perquè no volia que es fes pregària a les escoles... I vam dir que estava bé. I continuà dient: "Després algú va dir que seria millor treure la classe de religió de les escoles. La Bíblia ho diu: no mataràs, no robaràs, estimaràs al teu proïsme com a tu mateix... I vam dir que estava bé. Després uns psicòlegs van dir que no havíem de posar límits als nostres fills quan trasgredien les normes, perquè es podien frustar les seves personalitats i podríem fer malbé la seva autoestima. I vam dir que estava bé. Després algú va dir que no hauríem de rependre als nostres fills quan trasgredeixen les normes de convivència. I vam dir que estava bé. Després algú va dir que podíem deixar avortar a les nostres filles si ho volien. I vam dir que estava bé. Després alguns directors de col.legis van dir que ja que els nois sempre seran nois i de totes maneres ho faran, els podem donar tots els preservatius que vulguin perquè puguin divertir-se i així estalviem en avortaments i de passada “prevenim” el sida i les malaties venèries. I vam dir que estava bé. Després uns quants dels nostres principals funcionaris públics van dir que no importa el que fem en privat mentre fem bé la nostra feina. Vam estar d’acord amb ells i vam dir que no importa el que la gent fa amb la seva vida privada, incloent-hi els dirigents del país, mentre jo tingui una feina i l’economia estigui bé. Després algú va dir: deixem llibertat absoluta a la pornografia i neguem que sigui una afrenta a la dignitat humana, especialment a la de la dona. Un altre va afirmar que "Play Boy", a més de tenir molt bons articles periodístics, té una òptica sana i realista sobre la bellesa del cos femení... I vam dir que estava bé. I després algú va publicar fotografies de sexe explícit. I vam dir que estava bé, que tenen dret a la llibertat d’expressió. Després la indústria del espectacle va dir: Fem "reality shows" per televisió i pel.lícules que promoguin la pornografia, la infidelitat, l’hedonisme sens límit, la violència i el sexe com a paradigmes d’una societat sense valors, on tot és qüestionable, des de la vida d’un inocent fins al dret a la privacitat, on la "cámara oculta" té el poder de dirimir sobre la fama i l’honra d’un indefens ciutadà . I vam dir que això no era res més que diversió, que no té efectes negatius, que de tota manera ningú s'ho pren seriosament, doncs avant. Ara ens preguntem perquè els nostres fills no tenen paràmetres per a distinguir entre el bé i el mal. Si ho pensem a poc a poc, trobarem la resposta. Crec que té molt a veure amb que ·EL QUE SEMBREM ES EL QUE RECOLLIM. Es curiós com la gent senzillament envia a Déu fora de la història i després es pregunta per què el món està en procés de destrucció. Al final tothom va estar d’acord amb el qui havia dit aquestes paraules. Tots es van lamentar del que estava passant. Es va acabar la sessió i algú va apuntar: "Per què no comencem per ser millors cristians cadascú de nosaltres, per convidar a Déu a entrar a casa nostra, a cada una de les habitacions, treient fora tot allò que sigui incompatible amb Ell?".
|
|