La Venus de Espejo

 

SL  MITE                                                                                                                                                                               

Venus era la deessa romana a la qual es van atribuir tots els mites de la seva predecessora grega Afrodita. Hi ha dues hipòtesis sobre el seu naixement: que era filla de Zeus i de Dione, deessa de la primera generació, o que va néixer del mar quan Cronos va tallar-li els genitals al seu pare, Urà i, acte seguit, els va tirar al mar.

        Es va casar amb Hefest, però no li va ser fidel. A més de la seva aventura amb Ares, també en tingué una altra amb Adonis. Quan aquest nasqué, el va deixar a Persèfone, senyora del tàrtar (l’infern pagà) perquè en tingués cura. Però era tanta la bellesa d’aquest que Persèfone també se’n va enamorar i Zeus va haver d’intervenir, dictaminant que el jove havia de passar dos terços de l’any amb Afrodita i la resta amb la seva competidora. Però Ares, engelosit perquè Adonis l’havia eclipsat, es va metamorfosar en senglar i acabà amb ell.

        Afrodita també és famosa per haver estat escollida en el famós judici de Paris, havent-li promès l’amor de Helena en contraposició a l’oportunitat de dominar l’univers, de Hera, i la de ser invencible en la batalla, d’Atena. Òbviament, en la guerra de Troia va estar al costat dels defensors, no només per favoritisme envers Paris, sinó també perquè hi lluitava un fill seu, Eneas. Quan la guerra finalitzava, amb la intromissió d’Odisseu i els seus homes, gràcies al popular cavall de fusta, Afrodita va fer que la dona d’Eneas, Creusa, es perdés entre els carrers de la ciutat, mentre ell fugia amb el seu pare, Anquises,  a les espatlles i el seu fill, Ascani, a la mà. Ho va fer preveient que, en la seva odissea pel mar Mediterrani, o més ben dit, Eneida, coneixeria Dido, reina de l’inexpugnable Cartago. Fou Eneas qui fundà Roma i, per això, la deessa és la protectora de la ciutat. També per això Juli Cesar li va erigir el temple de Venus Genitrix (Venus mare).

        És famosa per ser la deessa de l’amor, i també per ser la deessa més formosa d’entre totes les que hi ha hagut. Per aquests dos motius Afrodita ha estat representada, durant tants anys i per tants autors, com a símbol de la bellesa personificada.

 

El  quadre                                                                                                               

        En aquest oli podem veure una dona estirada en un llit, sense roba però girada d’esquenes. No es basa en cap mena d’escena de caràcter mitològic, sinó que deu aquest nom a la perfecció del seu físic. La dama està mirant cap un mirall, del reflex del qual només se’n pot distingir un rostre borrós, cosa que afegeix interès al llenç i l’allunya de tota vulgaritat. Alhora, trobem que un noiet, també nu, està aguantant el mirall. Les seves ales ens fan veure que representa la imatge d’Eros, déu entremaliat que llançava fletxes que difonien l’amor entre els mortals. La banda que li rodeja el braç dret  li serveix per aguantar l’estoig de les fletxes. Però potser el que més destaca en ell és la posició de les mans. Mans creuades, com emmanillades per la cinta rosa i, al mateix temps, el cap baix: la imatge simbòlica d’un presoner, la submissió de l’amor per la bellesa.

La disposició dels dos protagonistes és com d’embut. Els dos cossos convergeixen en les extremitats inferiors i es mantenen separats per un mur invisible generat pel mirall, el qual està dirigit cap a nosaltres. Una disposició tan perfecta no podia ser una escena verídica. Tenint en compte que la Venus està mirant cap a davant, el mirall s’hauria de trobar desplaçat més cap a la dreta perquè l’observador es trobés amb el seu semblant. En la disposició en la que es troba, veuríem una altre part del seu cos, tal com es pot observar en la reconstrucció que acompanya aquestes línies.

        Es tracta d’una pintura suau que alhora, però, dota de ple realisme els detalls que el pintor escull. Com un cos, en què l’única línia marcada és la que hi ha entre les natges, pot mostrar uns relleus tant purament autèntics? I amb tanta bellesa! És inevitable exaltar-se davant una obra d’art com aquesta.

         Com era habitual en els quadres de Velázquez, va pintar el retrat d’una persona tangible. Però aquest no és un quadre com la resta, perquè ens mostra la que seria una deessa entre els mortals, una dona d’uns contorns exquisits, sinuosos, poètics. No és d’estranyar que en l’obra de teatre de Buero Vallejo, Las meninas, el seu propi cosí, don José Nieto, faci servir el quadre com a pretext per acusar-lo d’impur. Perquè aquest és un quadre que, tot i que avui en dia estem habituats a veure cossos sense roba en tots els mitjans públics, segueix essent una de les imatges més sensuals i excitants que s’han vist mai, tant a dins com a fora del món de la pintura.

 

Context històric                                                                                                     

         El nom original del quadre va ser Venus y Cupido, però se li ha donat altres noms com El tocador de Venus o La Venus de Rockeby, per haver estat durant anys a la col·lecció Morrit. Des de 1905 es pot veure a la National Gallery de Londres, on va ser portat des del comtat de Yorkshire.

        Els autors daten el quadre en un període entre 1648 i principis de juny de 1651. Això vol dir que el quadre podria haver estat pintat abans del segon viatge a Roma o durant aquest. Justament en corren dues històries com a principals. La primera, de caire més romàntic, ens situa el quadre a Itàlia, on Velázquez, en veure constantment la Venus de Tiziano, hauria volgut pintar a la seva amant. Però no és gaire probable que fos així, ja que va ser afegida a l’inventari de Gaspar de Haro el primer dia de juny de 1651, mentre  que Velázquez no arribaria a Itàlia fins a finals d’aquest mateix mes. Ja que és poc probable que Velázquez l’enviés, es sol pensar que va ser pintat abans del novembre de 1648, data en que Velázquez va marxar de Madrid.

        Sobre el motiu que el va portar a pintar-lo, és molt més consistent la teoria que va ser per ordre de Gaspar de Haro, sobretot si pensem que el noble tenia gran afecció a les dones i a Velázquez. Gaspar de Haro era fill de Luís Méndez de Haro, noble, cosí del comte-duc d’Olivares, que gaudia de privilegis aprop del rei. Gaspar nasqué l’1 de juny de 1629 i es va casar en 1650 amb Antonia Maria de la Cerda. Les descripcions d’aquesta encaixen considerablement amb el cos femení que veiem en el quadre. Però, personalment i desconeixent els costums de l’època, descartaria la presència d’Antonia Maria com a model, ja que no crec que se la pintés per ordre de Gaspar dos anys abans de ser casats. Si que veig, en canvi, la possibilitat que aquesta es fes fer el retrat, sabent la bona disposició cap als cossos femenins del que llavors ja li podria agradar com a futur marit. Tot això només ho dic partint de la idea que, com que el quadre va ser registrat el dia de l’aniversari del noble, podria haver estat un regal de la que llavors ja era la seva muller. Però aquesta deu ser la més absurda de les teories, ja que suposa traslladar la nostra mentalitat i cultura 350 anys enrere. Les dones no devien gaudir de tanta llibertat en aquell temps.

        Com a curiositat diré que el matrimoni entre Gaspar de Haro i Antonia Maria de la Cerda va ser un fracàs per culpa de les constants infidelitats del noble amb actrius i prostitutes. No és pas que Antonia el deixés per marxar a casa de la seva mare, sinó que Gaspar es va deixar la vida entre bordell i bordell, segurament per culpa d’una malaltia venèria

.

Relacionat amb el tema