Mercurio y Argos

 

SL  MITE                                                                                                                                                                          

                   

        Són famoses les multiples aventures amoroses de Júpiter, però potser la que ho és més és la que va tenir amb la ninfa Io. Io era una ninfa, filla del riu Ínac d’Argòlida a qui Júpiter va envoltar en una espessa boira quan es va adonar que se li escapava mentre intentava fer-li la cort. Juno, en veure aquest fenòmen, va descendir a la terra, però Júpiter, hàbilment, va convertir Io en una vaca. Així, quan la boira es va esvair, Juno es va trobar amb una estranya vaca, de la qual va fer bé de sospitar. Per evitar que el senyor de l’Olimp l’afegís a la seva llarga llista de conquestes, li va demanar fervorosament la vaca com a present i Júpiter va haver de cedir davant la seva insistència. Llavors Juno va cridar Argos, gegant de cent ulls, perquè vigilés a la funesta Io. Argos era el millor vigilant que es podia trobar, tenint en compte que, quan cinquanta dels seus ulls dormien, els altres cinquanta feien guàrdia.

        Però Júpiter necessitava  Io i va cridar Mercuri, déu dels missatgers, dels mercaders, i dels lladres. Aquest, que molt sovint intervenia en les historietes del Suprem, va anar a buscar Argos i li va tocar una dolça cançó amb la flauta. Quan els cent ulls del gegant es van haver aclucat, Mercuri li va clavar un cop amb la seva espasa i li va tallar el cap. Juno, en honor al seu fidel servidor, li va arrencar els cent ulls i els va col·locar a les plomes del paó i fou així com aquesta au passà a simbolitzar la deessa. Avui en dia encara podem veure els cent ulls del gegant que va matar a Equidna.

 

El  quadre                                                                                                             

En el quadre es veu Argos adormit, en una posició que sembla la d’un home desesperat: ajagut a terra, recolzat sobre una pedra i amb el cap baix. Dóna la impressió de ser un simple guardià, vell i pobre, que, al contrari que en la Metamorfosi d’Ovidi, només presenta dos ulls. Més que un gegant mitològic, recorda un pobre desgraciat.

        Mercuri tampoc fa pensar en un dels grans déus. Més aviat és la imatge d’un brivall, amb un barret del qual en surten dues ales, que sembla que hagi arrencat a un ocellot. Porta com a única indumentària una túnica taronja i una capa roja penjant del coll. Al seu darrere es veu una vaca amb una banya molt llarga, en una disposició que sembla que doni peu a la fugida del missatger.

        Mentre Argos dorm, Mercuri deixa de tocar la flauta de Pan i agafa l’espasa. La silenciosa imatge ens mostra com Mercuri s’acosta sigilosament a la seva víctima. És una imatge que fa pensar en un pobre moribund a qui la mort s’acosta per moments. Una font de llum que l’il·lumina desde dalt apareix com el seu únic indici de vida i, al mateix temps, fa que es trobi al descobert per l’amenaça que se li acosta desde la foscor. L’escena, molt trista, és tan ben representada que fa emmudir tot allò que l’envolta. Tot plegat no és pas estrany, tenint en compte que va ser pintat per estar sobre una finestra. Jonathan Brown diu que “la extraordinària libertad de ejecución vino sin duda propiciada por la ubicación original del cuadro, pero ésta no basta para explicar los atajos técnicos utilizados por el pintor. Se trata más bien, y especialmente para la mirada acostumbrada a la experiencia del arte moderno, de que Velázquez ha llegado de manera intuitiva a comprender la naturaleza dual del arte, es decir, su capacidad para crear formas y a la vez expresar su propia esencia”1. I és que és un quadre d’aspecte difuminat, sense pinzellades contundents per marcar els contorns. Això feia pensar a la gent del seu temps que era una pintura inacabada. No només aquesta sinó també moltes altres de Velázquez, motiu pel qual no agradava als seus contemporanis.

Context històric                                                                                                    

         Mercurio y Argos, datada en 1659, va ser una de les últimes pintures que va realitzar Velázquez. El motiu original, com ja he dit, era la decoració del vell palau de l’Alcázar. Juntment amb aquesta, va pintar tres escenes mitòlogiques més, les quals van sucumbir a les flames de l’incendi de l’Alcàzar de 1734. Sabem per documents que eren: Venus y Adonis, Psiquis y Cupido i Apolo y Marsias, aquest últim com a parella del Mercuri y Argos. Aquestes tres escenes segurament mostraven Psiquis manifestant el seu gran amor per Cupido, Venus plorant la mort d’aquell que hagué de compartir amb Persèfone i  Apol.lo disputant-se el títol de millor músic amb el sàtir Marsias. Fou una gran pèrdua per a l’art no tan sols espanyol sinó mundial, i no només per aquests tres, sinó perquè també es va perdre La expulsión de los moriscos de España entre les mateixes flames.

         La proporció insolita d’aquest llenç es deu a la posició que ocupa, però encara era més estret originalment. Es va augmentar en uns 45 cm per culpa de les cremades que presentaven els laterals. No es pas dificil d’observar, sobretot a la part de dalt.

 

En relació al tema