La fragua de Vulcano

SL  MITE                                                                                                                                                                         

         Vulcà era un déu romà amb el qual es va identificar la imatge de l’antic déu grec Hefest. Era fill d’Hera i Zeus, un dels quals el va tirar al mar -depenent de la història que s’agafi-, deixant-lo així coix de per vida. Era el déu ferrer, famós per les seves sumptuoses joies i enginyosos invents.

        El seu pare va decidir que, per calmar l’afany d’homes de la seva altra filla Afrodita, es casaria amb la deessa de la bellesa. Però a aquesta li va faltar temps per anar-se’n al llit amb Ares, déu dels camps, que evolucionà fins a convertir-se en el déu de la guerra. 

         Un dia, el déu del sol, Hèlios, els va veure estirats en un prat mentre cavalcava amb els seus cavalls pel cel. Li va explicar immediatament a Apol.lo i aquest a Hefest, que no s’ho prengué massa bé. Llavors, Hefest va idear una finíssima xarxa metàl·lica i la va posar al voltant del llit d’Afrodita. Li va dir que marxava i va aprofitar per posar-se sota el llit. Quan els dos amants estaven en acció, va estirar la trampa, i van quedar atrapats. Els va penjar nus allà mateix i va cridar la resta de déus perquè contemplessin l’espectacle. Tots els déus es passejaren per davant seu entre burles i rialles. Es pot dir que van fer el major ridícul que mai s’ha vist a l’Olimp.

El  quadre                                                                                                            

                  L’escena captada per Velázquez és el moment precís en què Apol.lo dóna l’escandalosa notícia a Hefest. El déu ferrer se’l mira amb una cara que denota sorpresa i, al mateix temps, ràbia. La imatge d’aquest és la d’un vulgar treballador, un marit enganyat. La posició que manté, amb el martell a la mà i el ferro encara roent, ens fa veure que Apol.lo acaba d’irrompre a la farga. Els treballadors que envolten Hefest -que en la mitologia clàssica eren ciclops, monstres d’un sol ull- escolten al mateix temps la notícia, cadascun amb una reacció facial diferent. Tampoc aquests fan pensar en éssers mitològics. Sense la presència d’Apol.lo es podria pensar que no és res més que una escena quotidiana en una farga del segle XVII. L’expressivitat del ciclop del mig és increïblement realista; es pot dir, i mai millor dit, que la notícia el deixa bocabadat

         Apol.lo és l’únic personatge mitològic que Velázquez pintà tal com Ovidi l’hauria descrit. Una imponderable túnica de color carbassa li rodeja el cos, sense que hi hagi quasi contacte. Té la pell clara i els cabells arrissats, aguantant una corona de llorer. Una aura li envolta al cap i il·lumina, a més de tota l’estança penombrosa, una gran placa metàl·lica, col·locada molt apropiadament al seu costat. Tot ell és una imatge encisadora, un bellíssim jove en la plenitud de la vida, però, alhora idíl·lica, que és el que Velázquez repudiava en el seu pintar.

         A més de ser una imatge amb molt de contingut artístic, també conté, com moltes altres obres de Velázquez, un alt contingut històric. Mostra a la perfecció el treball de les fargues del seu temps, amb multitud d’instruments utilitzats en l’època. Masses, martells, tenalles, un llum d’oli i fins i tot un petit gerro com a decoració: no podria estar més ben trobat.

Context històric                                                                                                    

         La fragua data del 1630, durant l’estada del pintor a Itàlia. Suposadament el degué pintar a l’ambaixada espanyola, on havia estat acollit per Manuel de Fonseca, i prenent com a model als que hi treballaven. En aquest mateix lloc va pintar La túnica de José, de caràcter bíblic, on es veu clarament la presència repetida d’aquells joves. Es diu que La fragua havia estat pintat després d’aquest, ja que es perfectament apreciable que no està acabat, si s’observa la part que es manté suspesa en l’aire de la tela taronja. Un cop portat a Espanya, va ser comprat per la cort juntament  amb La túnica, i en 1634 va passar a formar part de la decoració del nou palau d’estiu de Felip IV, el palau del Buen Retiro.
         El que més en destaca és, com ja he dit, la presència d’un déu en la forma en què es pintava llavors. Velázquez es caracteritza, contràriament als pintors de la seva època, per pintar escenes que no s’allunyin de la realitat, la veritat impresa en la tela (raó per la qual odiava les pintures de Rafael de Urbino). Però, segurament, el que pretenia era demostrar el desacord amb aquests mateixos pintors, representant el xoc entre el diví i el quotidià, entre el somni de l’home i l’home en sí. Potser també per aquest motiu oculta la fisonomia d’Apol.lo, en no poder ser un personatge dotat de psicologia.

Relacionat amb el tema