Capítol 1: Jo vull ser Indiana Jones

El cinema, més que un mirall documental de la realitat social, és sobretot un mirall d’un imaginari col·lectiu configurat pels desigs, frustracions, creences, aversions i obsessions dels subjectes que componen la seva població. Els films vindrien a ser, doncs, somnis públics compartits, manufacturats per la indústria per donar resposta a les expectatives latents en el seu públic i escollits per aquest per la seva previsibilitat gratificadora, en la seva condició d’estimulants o de consoladors per a la seva vida emocional.
El cinema d’aventures compleix així aquesta funció narcotitzant i consoladora que ens permet fugir de les angoixes i preocupacions i evacuar els nostres sentiments de culpa.
Segons Eric Barne en cada ser humà coexisteixen tres personalitats diferents: el pare, el nen i l’adult. Els pares representen la part més coercitiva i el respecte a les normes per a una bona convivència social. El nen és la part que incita al descobriment i a les aventures, atorgant prioritat a l’espontaneïtat, a la intuïció i a la imaginació. L’adult és la part racional, ponderada i previsora. Projectar-nos en Indiana Jones ens permet ser una vegada més aquell nen que tots hem deixat de ser i que cerquem una i altra vegada.

Si analitzem l’aventura, veurem que l’exploració és un factor determinant. Explorar significa afrontar el que és desconegut, quasi sempre acompanyat de riscos, i si els perills són superats i allò desconegut passa a ser dominat, sobrevé una intensa gratificació psicològica, per no mencionar els eventuals avantatges materials o econòmics de tal dominació.
La curiositat és un altre dels factors propis de qualsevol aventurer com Indiana Jones. És una facultat que posseeixen en alt grau els ximpanzés, que quan reben un objecte que no coneixen l’examinen conscienciosament, l’oloren i fins i tot proven el seu sabor amb la llengua. Es denomina "neofilia" la tendència a sentir-se atret per allò nou i és també una font de riscos que domina l’impuls aventurer.

  Indiana Jones "Raiders of the  lost ark"

En el Romanticisme, Thomas Carlyle va dir en una conferència al 1840 que les relacions humanes es basen en la “heroarquia” i que la societat està fundada en el culte als herois, atribuint a l’heroi la facultat de “penetrar, a través de les coses, en essència de les coses mateixes”.
L’heroi ho és perquè la seva virtut és el valor (la arête dels grecs), i per la seva singularitat és un solitari (com l’Ulisses, lluny de la seva pàtria) i aquesta soledat potencia la seva grandesa i el seu carisma. El seu heroisme està basat en la seva desmesura, en la seva passió, en la seva agressivitat, en la seva transgressió o excentricitat; d’aquí la seva ja senyalada singularitat i la seva col·lisió amb les normes socials que ordenen la vida quotidiana de la gent normal. Per tant, l’heroi l’hem de considerar sovint un transgressor de les convencions i els prejudicis. Per això mateix, pot ser amoral, encara que no per això deixi de ser admirable. Sinó, recordem el tracte d’objecte-sexual que fa Indiana Jones de les dones, l’ús de les armes, o el cas de Sherlock Holmes que es presentava com un cocaïnòman.
Les metodologies crítiques modernes han fet també la seva interpretació de l’heroi. L’escola de Frankfurt considerava per exemple que la societat de masses, anònima, rutinitzada i burocratitzada, necessita herois consoladors i compensatoris que facin més suportable les frustracions quotidianes. A més, l’ortodòxia marxista va apuntar que volem viure l’aventura basada en la iniciativa lliure i personal, enfront l’aventura insignificant imposada per altres i no per un mateix. Des del psicoanàlisi, la recerca d’una meta en l’aventura heroica és una recerca de la libido, o identitat desitjant, d’una satisfacció que ha de lliurar-la de les angoixes de la realitat però que no per això deixa de contenir aquesta mateixa realitat. A més, com no, els antagonistes de l’heroi per força han de tenir un origen patern.

Tot plegat ens contesta en part com un personatge com Indiana Jones ha despertat tantes passions en el públic. I és que ser Indy durant dues hores és deixar de ser insignificant, anònim i somniar amb el triomf absolut sense haver de patir mai per la derrota o el fracàs.

Fonts consultades: Román Gubern:"Espejo de Fantasmas" (Ed. Espasa Calpe. Madrid: 1993), "Máscaras de la ficción" (Ed. Anagrama. barcelona: 2002)

Un article de Carles Tornero