| |
El sol encara no sortia, la xafogor era l'adequada de l'època. L'estació respirava el típic ambient d'una instal·lació ferroviària, a primera hora d'un dia festiu d'estiu.
Un so pesant i compassat, acompanyat d'un ciclopi núvol negre, es començava a distingir en la distància, s'apropava amb fermesa a pas temperat i ferm. La veu metàl·lica anunci la seva arribada. Fins la ara calmada andana
va cobrar vida en tot just uns minuts , mossos, personal de servei i ingents quantitats de persones aparegudes del no res. La màgica atmosfera impregnava els sentits.
Al costat de l'economat, davant la vella gasolinera creuava la via encastada que unien les instal·lacions portuàries, amb l'accés a les platges de vies del Poble nou. No eren massa les composicions de mercaderies que creuaven el carrer.
Un grup de nens observaven atents el pas del tren, veien com tallava transversalment el carrer, deixant per minuts incomunicat el mariner barri de la Barceloneta. Vehicles i vianants havien de guardar pacientment el pas del comboi. Alguns joves gosaven saltar
|
|
entre els vagons davant de la mirada estabornida dels nens.
El pas de l'últim vagó tancava la màgia i les portes d'accés a la rebotiga de RENFE . Una vegada més els nens no van aconseguir entrar en ella.
Imatges d'infantesa gravades a foc a la meva retina. Des que tinc ús de raó sempre he sentit la majestuosa presencia del tren. Són molts els records, les vivències, els bons viatges , els dolents, tot aixo perdura dintre meu.
Nostàlgia de jocs de la infantesa més incipient, quan el meu primer "tren maniobres" donava voltes i voltes en el seu petit oval, carregant i descarregant automàticament els seus escassos vagons, en les seves nues vies mortes.
Records de la meva primera maqueta, l'última les que perduren, les que no. Les "Suïsses", els "Talgo", "l'euromed", les estacions, baixadors, passos a nivell, tot això forma part de mi. |
|
