I. Litúrgia del diví motor

Amb el déu de les quatre rodes passa el mateix que amb els deus: naixen al servei de la gent, màgics conjurs contra la por i la solitud, i acaben posant a la gent al seu servei. La religió de l'automòbil, amb el seu Vaticà als Estats Units d'Amèrica, tenen al món de genolls.

Sis, sis, sis

La imatge del Paradís: cada estatunidenc te un auto i un arma de foc. Als Estats Units es concentra la major quantitat d'automòbils i també l'arsenal més nombrós, els dos negocis bàsics de l'economia nacional. Sis, sis, sis: de cada sis dòlars gastats pel ciutadà mitjà, un es consagra a l'automòbil; de cada sis hores de vida, una es dedica a viatjar en cotxe o a treballar per pagar-lo; i de cada sis llocs de treball, un queda directa o indirectament relacionat amb la violència i la seva indústria. A més gent assassinada pels automòbils i les armes, i a més natura arrasada, més creix el Producte Nacional Brut. Com diu l'investigador alemany Winfried Wolf, en aquests temps les forces productives s'han transformat en forces destructives.

¿Talismans contra el desamparament o invitacions al crim? La venda de cotxes és simètrica a la venda de les armes, i podria dir-se que forma part d'ella: els accidents de trànsit maten i fereixen cada any més estatunidencs que tots els estatunidencs morts i ferits al llarg de la guerra del Vietnam, i el permís de conduir és l'únic document necessari per a que qualsevol pugui comprar una metralleta i amb ella dispari a tot el veïnat. El permís de conduir no sol s'utilitza per aquests menesters, sinó que també es imprescindible per a pagar amb xecs o cobral's, per a fer un tràmit o signar un contracte. Als Estats Units, el permís de conduir fa també de document d' identitat. Els automòbils atorguen identitat a les persones.

Els aliats de la democràcia

Els USA disposen del combustible més barat del món, gràcies als presidents corruptes, els xeics àrabs i els reis d'opereta que es dediquen a mal vendre petroli, a la violació dels drets humans i a la compra d'armament als estatunidencs. Aràbia Saudita, posem pel cas, que figura entre els primers llocs a les estadístiques internacionals en quant a la riquesa dels seus rics, la mortalitat dels seus nens i les atrocitats dels seus botxins, és el principal client de la indústria estatunidenca d'armament. Sense la nafta barata que proporcionen aquests aliats de la democràcia, no seria possible el miracle: als Estats Units, qualsevol pot tenir un cotxe, i molts poden canviar los amb freqüència. I si els diners no arriben per a l'últim model, ja es vendran aerosols que donin l'aire de nou a l'envellit comprat fa tres anys, l'autosauri aquest.

Diga'm quin cotxe tens i et diré qui ets, i quant vals. Aquesta civilització que adora l' automòbil, li te pànic a la vellesa: l'automòbil, promesa d'eterna joventut, és l'únic cos que es pot canviar.

La gàbia

A aquest cos, el de quatre rodes, es consagra la major part de la publicitat de la televisió, la major part de les hores de conversa i la major part de l'espai de les ciutats. L'automòbil disposa de restaurants, on s'alimenta de nafta i oli, i al seu servei resten les farmàcies on compra remeis, els hospitals on el revisen, el diagnostiquen i el curen, els dormitoris on dorm i els cementiris on mor.

Ell promet llibertat a les persones, i per alguna cosa les autopistes es diuen freeways, camins lliures, però actua com una gàbia ambulant. El temps de treball humà s'ha reduït poc o res, i en canvi any rera any incrementa el temps necessari per anar i tornar al treball, pels embussos de trànsit que fan que avancem a empentes i rodolons. Es viu dins de l'automòbil, i ell no et deixa. Drive-by shooting: sense sortir del cotxe, a tota velocitat, es pot prémer el gallet i disparar sense mirar a qui, com s'estila ara a les nits de Los Angeles. Drive-thru teller, drive-in restaurant, drive-in movies: sense sortir de l'auto es poden treure diners del banc, sopar hamburgueses i veure una pel-lícula. I sense sortir de l'auto es pot contraure matrimoni, dirien marriage: a Reno, Nevada, l'automòbil entra sota els arcs de flors de plàstic, per una finestreta es veu el testimoni i per l'altre el pastor, que amb la Bíblia a la mà us declara marit i muller, i a la sortida una funcionària, proveïda d'ales i d'halos, entrega la partida de matrimoni i rep l'aguinaldo, que s'anomena Love donation.

L'automòbil, cos renovable, te més drets que el cos humà, condemnat a la decrepitud. Estats Units d'Amèrica ha començat, aquests últims anys, la guerra santa contra el dimoni del tabac. A les revistes, la publicitat de les cigarretes queda marcada per obligatòries advertències a la salut pública. Els anuncis adverteixen, por exemple: "El fum del tabac conté monòxid de carboni". Però cap anunci d'automòbils adverteix que molt més monòxid de carboni conté el fum dels cotxes. La gent no pot fumar. Els autos, sí.

II. L' àngel exterminador

El 1992 va haver un plebiscit a Amsterdam. Els habitants de la ciutat holandesa resolgueren reduir a la meitat l'espai, ja molt limitat, ocupat pels automòbils. Tres anys després es prohibí el trànsit privat de cotxes a tot el centre de la ciutat italiana de Florència, prohibició que s'entendrà a la ciutat sencera a mesura que es multipliquin els tramvies, les línies de metro, les vies dels vianants i els autobusos. També les ciclovies: aviat es podrà travessar tota la ciutat sense risc, per qualsevol part, pedalejant en un mitjà de transport barat, que no consumeix res, que no envaeix l'espai humà ni enverina l'aire, i que fou inventat, fa cinc segles, per un veí de Florència anomenat Leonardo da Vinci.

Mentres tant, un informe oficial confirmava que els automòbils ocupen un espasí bastant major que les persones a la ciutat estatunidenca de Los Angeles, però allí a ningú se li ocorregué cometre el sacrilegi d'expulsar als invasors.

A qui pertanyen les ciutats?

Amsterdam i Florència són excepcions a la regla universal de la usurpació. El món s'ha motoritzat acceleradament, a mida que han anat creixent les ciutats i les distàncies, i els mitjans públics de transport han cedit pas al cotxe privat. El president francès Georges Pompidou ho celebrava dient que "és la ciutat la que ha d'adaptar-se als automòbils, i no al revés", però les seves paraules cobraren sentit tràgic quan es revelà que havien augmentat brutalment els morts per contaminació a la ciutat de París, durant les vagues de finals de l'any passat: la paralització del metro havia multiplicat els viatges d'automòbil i havia esgotat les existències de mascaretes antiesmog.

A Alemanya, el 1950, els trens, autobusos, metros i tramvies realitzaven les tres quartes parts del transport de persones; actualment, sumen menys d'una cinquena part. El promig europeu ha caigut fins el 25 per cent, el que es encara molt si es compara amb els Estats Units, on el transport públic, virtualment exterminat a la majoria de ciutats, solament arriba al quatre per cent del total.

Henry Ford i Harvey Firestone eren íntims amics, a ambdós es portaven del més be amb la família Rockefeller. Aquesta estima recíproca desembocà en una aliança d'influències que molt tingueren a veure amb el desmantellament dels ferrocarrils i la creació d'una gran xarxa de carreteres, després convertides a autopistes, per tot el territori estatunidenc. Amb el pas dels anys s'ha fet cada cop més apabullant, als Estats Units i al món sencer, el poder dels fabricants d'automòbils, els fabricants de neumàtics i els industrials del petroli. De les seixanta majors empreses del món, la meitat pertanyen a aquesta santa aliança o queda d'alguna forma lligada a la dictadura de les quatre rodes.

Dades per a un prontuari

Els drets humans es detenen a peu dels drets de les màquines. Els automòbils emeten impunement un còctel de moltes substàncies assassines. La intoxicació de l'aire és espectacularment visible a les ciutats llatinoamericanes, però es nota molt menys a algunes ciutats del nord del món. La diferència s'explica, en gran mesura, per l'ús obligatori dels convertidors catalítics i de la Benissa sense plom, que ha reduït la contaminació més notòria de cada vehicle als països de major desenvolupament. Però, la quantitat tendeix a anul-lar la qualitat, i aquests progressos tecnològics van reduint el seu impacte positiu davant la proliferació vertiginosa del parc automotor, que es reprodueix com si estigués format per conills.

Visibles o dissimulades, reduïdes o no, les emissions verinoses formen una llarga llista criminal. Per posar tan sol tres exemples, els tècnics de Greenpeace han denunciat que provenen dels automòbils no menys de la meitat del total del monòxid de carboni, de l'òxid de nitrogen i dels hidrocarburs que tant eficaçment estan contribuint a la demolició del planeta i de la salut humana.

"La salut no és negociable. Basta de mitges tintes", declarà el responsable de transports de Florència, a principis d'aquest any, mentres anunciava que aquesta serà "la primera ciutat europea lliure d'automòbils". Però a la resta del món, es parteix de la base de que és inevitable que el diví motor sigui l'eix de la vida humana, a l'era urbana.

Copiem el pitjor

El soroll dels motors no deixa escoltar les veus que denuncien l'artifici d'una civilització que et roba la llibertat per després véndrete-la, i que et talla les cames per obligar-te a comprar automòbils i aparells de gimnàstica. S'imposa al món, com a únic model possible de vida, el mal són de ciutats on els autos manen, devoren les zones verdes i s'apoderen de l'espaio humà. Respirem el poc aire que ells ens deixen; i qui no mor atropellat, pateix de gastritis pels embussos.

Les ciutats llatinoamericanes no volen semblar-se a Amsterdam o a Florència, sinó a Los Angeles, i estan aconseguint convertir-se en l'horrorosa caricatura d'aquell vertigen. Portem cinc segles d'entrenament per copiar en lloc de crear. Ja que estem condemnats a la copianditis, podríem escollir el nostre model amb una mica més de cura. Anestesiats com estem per la televisió, la publicitat i la cultura de consum, ens hem cregut el compte de l'anomenada modernització, com si aquest acudit de mal gust i humor negre fos el camí cap a la felicitat.

III. Els miralls del Paradís

La publicitat parla de l'automòbil com una benedicció a l'abast de tothom. Un dret universal, una conquesta democràtica? Si fos veritat, i tots els éssers humans poguessin convertir-se en feliços propietaris d'aquest mitjà de transport convertit en talismà, el planeta patiria mort sobtada per manca d'aire. I abans, deixaria de funcionar per manca d'energia. Ens queda petroli per a dues generacions. Ja hem cremat en una estona una gran part del petroli que s'havia format al llarg de milions d'anys. El món produeix autos al ritme dels batecs del cor, més d'un por segon, i ells estan devorant més de la meitat de tot el petroli que el mon produeix.

Per suposat, la publicitat menteix. Els numerets diuen que l'automòbil no és un dret universal, sinó un privilegi de pocs. Sol el 20 per cent de la humanitat disposa del 80 per cent dels cotxes, malgrat el cent per cent de la humanitat tingui que patir les conseqüències. Com tants altres símbols de la societat de consum, aquest és un instrument que està en mans del nord del món i de les minories que al sud reprodueixen els costums del nord i creuen, y fan creure, que qui no te permís de conduir no te permís d'existir.

El 85 per cent de la població de la capital de Mèxic viatja en el 15 per cent del total de vehicles. Un de cada deu habitants de Bogotà és amo de nou de cada deu automòbils. Malgrat la majoria dels llatinoamericans no tenen el dret de comprar un cotxe, tots tenen el deure de pagar-lo. De cada mil haitians, sol cinc estan motoritzats, però Haití dedica un terç de les seves importacions a vehicles, recanvis i benzina. Un terç dedica, també, El Salvador. Segons Ricardo Navarro, especialista en aquests temes, el diner que Colòmbia gasta cada any en benzina, podria servir per a regalar dos milions i mig de bicicletes a la població.

El dret a matar

Un sol país, Alemanya, te més automòbils que la suma de tots els països d'Amèrica Llatina i Àfrica. Malgrat això, al sud del món moren tres de cada quatre persones en els accidents de tràfic de tot el planeta. I dels tres que moren, dos són vianants.

En això, al menys, no menteix la publicitat, que compara l'automòbil amb una arma: accelerar és com disparar, proporciona el mateix plaer i el mateix poder. La cacera dels caminants és freqüent per algunes de les grans ciutats llatinoamericanes, on la cuirassa de quatre rodes estimula la tradicional prepotència dels que manen i dels que actuen com si manessin. I en aquests últims temps, temps de creixent inseguretat, l'impune matonisme de sempre s'agrega al pànic o als assalts i segrestos. Cada vegada n'hi ha més gent disposada a matar a qui es posi pel davant. Les minories privilegiades, condemnades a la por perpetua, trepitgen l'accelerador a fons per aplastar la realitat o per fugir d'ella, i la realitat és una cosa molt perillosa que passa a l'altra costat de les finestretes tancades de l'automòbil.

El dret a envair

Pels carrers llatinoamericans circula una ínfima part dels automòbils del món, però algunes de les ciutats més contaminades del món són a l'Amèrica Llatina.

La imitació servil dels models de vida dels grans centres dominants, produeix catàstrofes. Les còpies multipliquen fins el deliri els defectes de l'original. Les estructures de la injustícia hereditària i les contradiccions socials ferotges han generat ciutats que creixen fora de tot possible control, gegantins frankensteins de la civilització: la importació de la religió de l'automòbil i la identificació de la democràcia amb la societat de consum, tenen, en aquests regnes del salvis qui pugui, efectes més devastadors que qualsevol bombardeig.

Mai tants han petit tant per tant pocs. El transport públic desastrós i l'absència de ciclovies fan obligatori l'ús de l'automòbil, per a la immensa majoria, que no el poden comprar, viuen acorralats pel tràfic i ofegats per l'esmog. Les voreres es redueixen, n'hi ha cada cop menys pàrkings i cada cop menys barris, cada vegada més cotxes que es creuen i cada cop menys persones que es troben. Els autobusos no sol són escassos: pitjor, a moltes ciutats el transport públic corre per compte d'unes desbaratades ferralles que tiren mortals fumaredes pels tubs d'escapament i multipliquen la contaminació en lloc d'esvair-la.

El dret a contaminar

Els automòbils privats estan obligats, a les principals ciutats del nord del món, a utilitzar combustibles menys verinosos i tecnologies menys brutes, però al sud la impunitat dels diners és més assassina que la impunitat de les dictadures militars. En rars casos, la llei obliga l'us de benzina sense plom i de convertidors catalítics, que requereixen controls estrictes i són de vida limitada: quan la llei obliga, s'acata però no es compleix, com marca la tradició que ve dels temps colonials.

Algunes de les majors ciutats llatinoamericanes viuen pendents de la pluja i el vent, que no netegen l'emmetzinat aire, però al menys se l'emporten a una altra part. La ciutat de Mèxic viu en estat de perpetua emergència ambiental, provocada en gran mesura pels automòbils, i els consells del govern a la població, davant la devastació de la plaga motoritzada, semblen lliçons pràctiques per a afrontar una invasió de marcians: eviteu els exercicis, tanqueu hermèticament les cases, no sortiu, no es bellugui!. Els nadons naixen amb plom a la sang i un terç dels ciutadans pateix migranyes cròniques.

-O vostè deixa de fumar, o es morirà en un any -advertí el metge a un amic meu, habitant de la ciutat de Mèxic, que no havia fumat ni una sola cigarreta a la seva vida.

La ciutat de San Pablo respira els diumenges i s'asfixia la resta de la setmana. Any rera any s'enverina l'aire de Buenos Aires, al mateix ritme del parc automotor, que l'any passat augmentà en mig milió de vehicles. Santiago de Chile està separada del cel per un paraigües d'esmog, que en els últims quinze anys ha duplicat la seva densitat, mentres també es duplicava, casualment, la quantitat dels automòbils.

Brecha, Montevideo, divendres 29 de març del 1996.