---

Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda, cronista oficial de la Vila de Benassal

---

Pere Fabregat Fabregat (1902-1968), industrial moliner

A finals del segle XIX i començaments del XX la base alimentícia de la nostra terra encara es fonamentava en els cereals, i d'entre aquests el blat era indispensable per poder elaborar el pa. El blat es transformava en farina amb mitjans naturals, car els molins funcionaven amb la força de l'aigua, i era al costat de corrents o de basses on n'hi havia. Aquesta activitat seguia regint-se de fet a la nostra comarca per la normativa foral valenciana creada per Jaume I el segle XIII i, encara que molts preceptes s'havien oblidat, la resta tenia plena vigència.

Els molins i moliners a la legislació foral

Tothom podia fer un molí dintre de la pròpia heretat, amb certes restriccions als llocs de senyoriu. A més, per tot el regne es podien tallar francament moles i rodes de molins, i els senyors de llocs no podien prohibir-ho als súbdits de viles reials. Però per a ésser moliner calia residir en un molí propi, i si no era d'ell l'havia de llogar a l'amo amb un document públic, sota pena de 50 lliures valencianes. No hi havia cap limitació per fer aquests lloguers.

Els moliners rebien el forment i cereals a pes, i tornaven la farina i segó també a pes, barrejats tal i com sortien després de moldre. Havien de refer les manques o minves i, en cas d'ésser necessari, els havien de porgar o garbellar, i sense salari. El pes també era totalment franc, i el moliner no podia demanar cap dret pel pes. Nota: l'acció de triar la farina i el segó es feia a casa amb els porgadors i s'anomenava "cendre" (verb irregular, amb e oberta i formes jo cernc, cerns, cern, cernem, cerneu i cernen; cernia; cendré; cendria; cernera; cernent; cernut - cernuda).

D'aquest pes es feia deducció del dret de moltura, que cobrava el moliner, i era la setzena part en el forment, la quinzena en d'altres cereals i la tretzena en l'ordi, més difícil de moldre. El dret de moltura es prenia en espècie, i mai en diners (sota una pena de 100 florins) ni amb cap altra manera de conveni. Els moliners podien vendre la farina de les moltures a qui volien, però amb limitacions per als flequers (havien de transportar el gra en sacs de cafís i mig, i no en taleques). Aquest precepte sobre les moltures i els flequers fou molt conflictiu a darreries del segle XVI, car una Pragmàtica de 1594 imposà penes d'açots als moliners que vengueren moltures fraudulentament a forners i flequers. Gran quantitat de moliners es retiraren de l'ofici o els llogaren a gent sense recursos, de manera que es donà una carta reial limitant les penes. Finalment, a les Corts de 1604, a més de ratificar per fur la llibertat dels senyors per llogar els molins, es votà un fur que canviava dites penes d'açots per penes en diners, i un altre que obligava als moliners a despatxar albarans dels sacs de moltures que s'emportaven els flequers, a fi que aquests cobraren les rendes i pagaren les taxes a què eren obligats.

Els moliners no podien treballar des del dissabte, després de tocar vespres, fins al diumenge després de la mateixa hora, sota pena de perdre tots els drets de moltura percebuts. El públic tenia llibertat de moldre al molí que volgués, però havia de portar-hi el blat pel seu compte, de manera que el moliner mai no podia donar compensacions econòmiques de cap manera per atraure clients, ni prestar o donar forment a baix preu, ni fer composicions per la moltura, sota pena de 100 florins o morabatins, de perdre les compensacions i d'ésser privat de l'ofici, a més d'imposar els Furs una multa de 3000 florins al funcionari que ho permetés sense denunciar-ho.

En l'aspecte de la maquinària, el caminal o conducte de la farina del molí havia d'ésser únic, sense desviacions (per evitar fraus), i separat de la mola només per un dit. Qualsevol que destruís un molí o part d'aquell amb violència era obligat a apanyar-lo en vint dies, pagant a més una pena igual al cost de la reparació, però si passaven els vint dies era obligat a una pena doble, sempre a favor del senyor del molí.

Els Establiments o lleis municipals de Benassal prohibien també al moliner prendre paga alguna a més de la moltura, amb pena de deu sous cada vegada. També obligaven els moliners del terme a donar preferència als veïns de Benassal davant dels forasters, sota la mateixa pena, i això ho podia acusar tothom (fins i tot, si el moliner no ho volia jurar, era considerat culpable). Un altre establiment vetava als porcs l'entrada a les sèquies i basses de molins fariners, sota pena de tres diners per cap fins en deu i d'allí amunt tres sous per ramat, amb possibilitat d'investigar qui n'era culpable.

Els molins al terme de Benassal

A Benassal, les corrents d'aigua havien facialitat la instal·lació de molins des de temps mont antics: a la Carta de Població del 1239 ja es fa esment del molí de Montlleó com a propietat senyorial. Segons Mossèn Vicent Bertran, aquest molí era ja enderrocat cap a 1760, però les runes encara es veien un poc més amunt del molí de la Vinya. La principal zona de molins era, per tant, el riu de Montlleó, entre els termes de Benassal i de Vistabella. L'any 1253 Guillem d'Anglesola i Constança d'Alagó, senyors de Culla, fan donació a Bernat de Montpalau (nom que Mossèn Jaume Bertran transcriví erròniament "Vilararnau") i a la seua esposa Guillemona de tots els molins de Montlleó, entre el terme de Vilafranca i el del Boi (ara de Vistabella).

Aquests molins consten des del darrer terç del segle XV a mans de Pere Fabregat de Montlleó i dels descendents, que se'ls partiren. Cap al 1650 existien ja el Molí Més Alt, el de la Cova, i el Batà (al terme de Benassal) i els molins del Pas, i de la Vinya (al terme de Vistabella). A primeries del segle XVIII el Molí Més Alt era de Nicolau Edo, que li donà nom (el Molí de Colau), i els del terme de Vistabella eren de Vicent Bertran, mentre que els Fabregat només conservaven el Molí de la Cova. Tret del Batanet, en desús ja a meitat segle XIX, la resta de molins seguí funcionant fins ben entrat aquest segle. El Molí de la Cova era habitat, així com els del terme de Vistabella, fins la dècada del 1970, i el Molí de Colau encara ho és ara.

 

Els altres molins del terme de Benassal es concentraren a tres zones. La primera és el barranc de la Calderassa, amb el molí del Riu del Bosc (terme de Benassal), i el Molí de Pitarc (terme de Vilafranca), el primer dels quals ha estat sempre propietat dels Fabregat de Montlleó. La segona és el barranc que davalla de la Vila, on es van assentar el Molí dit primer de na Gomara, després d'en Català i del Clergat i que ara és conegut amb el nom de Molí d'en Rillo (Riello), amb una bassa de gran extensió i prou capacitat, que funcionà fins el 1940, i també els dos Molinets, de menor envergadura. També va haver un molí vora el mateix barranc, abans del poble, anomenat el Molí del Tancat o la Farineria, propietat dels Febrer i després dels Vallterra, al que li arribava l'aigua per la Canaleta. El van posar en funcionament de nou Linus Vives i Antoni Machí el 1882 amb maquinària moderna, però amb poca continuïtat. La tercera zona era el barranc del Rivet -on ara hi ha el pantà-, que alimentava la bassa d'un molí, dit de na Calbeta, que es documenta al segle XVIII. Tampoc no queda memòria del mateix, però resta una sèquia que unia la seua eixida, travessant tot l'est de la Torre de Monfort, fins a la bassa del Molí d'en Rillo.

Tot aquell tradicional sistema, que donava solució a les necessitats de moltura del terme de Benassal, va anar sent substituït des de les primeres dècades del segle per les novetats, que els reemplaçaren entre les dècades del 1920 i 1940. Es tractava d'innovadores maquinàries mogudes amb l'ús de motors nodrits per noves energies (gas, combustibles, electricitat, etc.). Un pioner de la Cañada de Benatanduz (Baix Aragó), Josep Fabregat Tena, "el moliner", benassalenc per residència temporal, va omplir de molins moderns una ampla zona de la nostra comarca i de l'Aragó frontaler.

Josep Fabregat Tena "el moliner"

Josep Fabregat procedia de la Cañada de Benatanduz, on va nàixer cap a 1874. Entrà en quintes el 1895, i va ser destinat a l'illa de Cuba, d'on tornà tres anys després. Sempre recordà la duresa de l'estada a l'illa, i de vegades després de beure es bevia un altre got d'aigua dient "per la set que vaig passar a Cuba". Casà als voltants del 1900 amb Isabel Fabregat Tena, filla de Pere Fabregat del mas de Rita de Mosquerola, i cosina-germana seua. Els pares van morir prompte i va recollir amb ell un germà, Miquel, a més de tres germanes: Vicenta, Pilar i Joana. Es va dedicar tota la vida a l'ofici de moliner, amb un peculiar sistema: s'establia a un lloc, llogava un molí que transformava en una fàbrica a l'estil modern, o la feia de nou, i quan, al cap de pocs anys, la tenia totalment montada i equipada, amb clientela i en bon funcionament, la venia i marxava cap a un altre lloc. No és d'estranyar que els fills, que seguiren també el treball de son pare però d'una manera més estable, anaren naixent a diferents municipis.

El primer lloc on s'establí com a llogater de molí va ser el seu poble natal, la Cañada de Benatanduz, on va nàixer el primogènit, Pere, el 29 de juny del 1902. D'allí passà a Albocàsser, on l'any 1910 va nàixer la seua filla Assumpció, i va combregar el fill major, junt amb Casimir Melià, el 16 de maig de 1912. Des d'allí, va llogar la tercera fàbrica, el molí de las Torrocillas a Linares de Mora, on va nàixer el seu fill Josep el 1916. Després anà a Sant Rafel, al Baix Maestrat, aleshores encara terme de Traiguera, on va usar un antic molí d'oli (que recentment ha estat restaurat). Tornà al seu país, a Mosquerola, on va llogar dos molins, un dins del mateix poble, i després el Molino Cerrudo o de las Truchas, on va romandre uns quants anys. Però també marxà: la setena fàbrica fundada, amb el nom de "Sant Jaume", era la de Vilafranca, on entrà Pere en quintes l'any 1923, lliurant-se de servir per la vista. D'allí baixà a Benassal l'any següent, i s'establí a les Roquetes o Plaça de Balasc d'Alagó. Allí ja funcionava la primera fàbrica de farina -on és la discoteca-, que era anomenada el molí del Gos (car funcionava amb un motor Dièsel que feia un soroll continuat "uup, uup" com el lladrit d'un gos).

Com aquest muntatge no li va semblar prou, va comprar un molí més modern que hi havia gairebé enfront, que estava a càrrec de Miquel Jarque. Aquesta fàbrica encara es conserva (ara propietat de la família Roig-Tena): funcionà primer, segons consta a la Contribució Industrial del 1927, a gas, i era del tipus de mola catalana, amb tres pedres. Després se'l va anomenar el molí de la Llum, car funcionà amb energia elèctrica que li arribava a una caseta de la llum instal·lada al carreró, quan li subministrava l'energia la també pionera companyia Electra-Villafranquina (que la feia al Port de Mingalvo).

A Benassal va començar a acabar la tradició de deixar o vendre el molí i marxar a un altre lloc, després que el fill major, Pere es casara el 1930, amb Matilde Monferrer Beltran, de Pepet de Foies. Pocs anys després, el moliner Josep Fabregat va decidir marxar a les Coves amb els altres fills, i Pere es quedà a Benassal a càrrec de la fàbrica.

La fàbrica de les Coves, de 1935, va ésser la novena i darrera d'aquelles fundacions: va procurar crear-la amb les tècniques més avançades del moment, amb maquinària de la casa Ylla de Barcelona, i es va fer la casa a la mateixa fàbrica, com també havia fet a Benassal. Durant la revolució del 1936, alguns incontrolats intentaren fer-li mal, i hagué d'amagar-se un temps, però la cosa no passà de les amenaces.

Els seus fills Assumpció i Josep casaren a les Coves, però no es va perdre mai el contacte amb el fill que quedà a Benassal. El moliner portà i administrà la fàbrica encara uns quants anys, passant després al fill Josep. La mort li arribà el 1959, seguint la seua dona Isabel que havia mort l'any anterior. La fàbrica, després de continuar la dècada del 1960, va tancar l'any 1970, degut a la total desaparició del conreu del blat a favor dels ametlers i arbres fruiters.

© Pere-Enric Barreda, 1997.
Última actualització: 21 de març de 1997.