BENASSAL: Mossèn Salvador Roig

Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda,
cronista oficial de la Vila de Benassal

Infància i joventut (1794-1815)	Prevere i docent (1815-1833)
Els anys de guerra (1833-1840)	Els anys de pau(1840-1850)
Una vellesa fèrtil (1850-1865)	-

Els anys de guerra (1833-1840)

El mateix 1833, el mes de juny, es convocaven corts de Castella a Madrid per jurar la princesa Isabel com a hereva, fent-s'hi grans festes. Mossèn Salvador no hi va anar, com alguns han dit, sinó que va rebre cartes del seu amic Florenci Vives explicant-les, car era un advocat prou influent a Madrid. Tant ell com el germà van decidir donar suport a la causa liberal i a la jove Isabel, així com a la constitució, i van organitzar a Benassal una processó cívica en què l'alcalde va passejar el retrat de la jove Isabel per la vila, entre himnes, música i aclamacions -fet que encara es recorda com una impietat per les famílies més d'església-. En acabar, per comprometre's més encara, i manifestant les seues habilitats de predicador, Mossèn Salvador va pronunciar, des de les escales de la Casa de la Vila, un discurs cívic al batalló de Voluntaris Reialistes, format a la Plaça, per exaltar la pau i la concòrdia.

El mes de setembre mor el rei, deixant hereva la jove Isabel sota la regència de sa mare, la liberal Maria Cristina. Els partidaris de Carles de Borbó, germà del rei difunt, no n'estan molt d'acord, i els liberals encara els provocaven. A Benassal la divisió continuava, i el batalló de Voluntaris Reialistes, com tots els existents, es declarava partidari de Carles V (motiu que els anomenaren carlins, com als altres isabelins o cristins). El carlisme era el producte de la reacció popular i camperola contra la política liberal (centralista i castellanitzadora), i al temps un moviment contradictori en oposició als senyors i burgesos. Els alcaldes i autoritats locals foren encarregats de desarmar-los, però açò no es féu o no es pogué fer, i el mes de novembre els realistes van sortir clandestinament dels seus pobles i es dirigiren a Morella, on proclamaren rei en Carles de Borbó. Foren emperò desfets per les forces del govern, retirant-se als llocs d'origen, on se'ls oferí l'indult i el desarmament. Del batalló benassalenc, dirigit per Francesc Soligó, la majoria s'entregaren al Cap de Terme a l'alcalde Roig, però d'altres, amb el cap Soligó, es quedaren a la muntanya en espera de millors temps, unint-se bé a en Manuel Miralles, bé a en Josep Miralles "el Serrador".

El conflicte havia esclatat, i no era només el problema de la successió dinàstica el que motivà aquesta inestabilitat, sinò una situació arrossegada de molts anys abans. Els carlins, amb la defensa de la religió i la corona, trobaren un Maestrat conservador, altament receptiu, i on ja s'havien produït diferents alçaments al trienni liberal: els mateixos sublevats aleshores contra la constitució ara formaran, deu anys després, el grup dirigent i més actiu dels carlins, disputant-se un terreny molt favorable per a la guerra de guerrilles, com havia passat a la guerra del Francès. Els retirats a la muntanya, dirigits pel Serrador, atacaren Benassal ja el 22 de desembre de 1833: era la primera acció de guerra contra la vila, i la situació motivà la pròrroga de l'alcaldia d'Antoni Roig per tot el 1834. Calia defensar la vila, gairebé una illa liberal en mig d'una comarca carlina, mitjançant la formació d'una milícia urbana amb els més benestants per registrar el terme i defensar els liberals benassalencs.

Mossèn Salvador, evidentment, esdevé un perseguit de la facció a causa de les seues idees liberals. Després d'algunes escomeses dels carlins -dirigits ja per en Josep Miralles, i el seu lloctinent Vicent Barreda «Cova»-, el 27 d'abril de 1834, després de la mort del secretari Vicent Forés al terme d'Ares, aquells assalten per la nit la casa de l'alcalde i segresten Mossèn Salvador i son germà Antoni -i els regidors que havien signat una carta delatant els carlins-, i els portaren com a ostatges per la Font d'en Segures, Culla, Corbó, els barrancs d'Ares, Castellfort, el Portell i l'Anglesola, on quedaren presos. Però el general Oraa va multar els realistes de Benassal, i retingué els familiars dels facciosos a la Sala. Al remat es produí l'alliberament d'ambdós germans per la intervenció de Mossèn Josep Prunyonosa, organista de l'Anglesola, el 3 de maig. Un cop lliures, van fer soltar els ostatges de la Sala de Benassal i marxaren a Morella a parlar amb el general Hore, que els lliurà dos-cents soldats provincials de Conca per defensar la zona. Amb una part d'ells es formà el fort de la Comanda, després de renovar les antigues murades montesianes del segle XIV i de reorganitzar la Milícia Urbana de defensa.

Però els atacs es succeïen en mig d'una comarca hostil, i quan, el 17 de maig, dita columna del coronel Mazarredo acudia a Benassal pel camí del Saulonar, la facció de Cabrera, Carnicer, el Serrador, Cova i Quiles, situada al Bovalar, els va escometre. Els soldats, inexperts, es van retirar pel camí del Tossal, i quedaren voltats a l'ermita de Sant Roc. En situació crítica, Mazarredo fugí per la Coma cap a la Torre de Navàs, masada natal de Mossèn Salvador, i es salvà perquè se li uniren les forces de Noguera, que havia vengut de la Canada d'Ares pel Molló Gros ràpidament. Llavors es retiraren els carlins i els liberals recuperaven la vila. Però el 24 de juliol la guarnició del fort es retirava a Morella, forçant Mossèn Salvador i el seu germà l'alcalde a fugir per segona vegada. Llavors baixaren a Castelló a demanar ajuda, atorgant-se'ls els dos-cents homes del coronel Magaz, amb els que recuperen per segona vegada Benassal i en reorganitzen la defensa.

L'any 1835 la situació es fa més difícil, i, després que el Serrador segresta els quintos a la rambla Carbonera, el mes de gener, el governador de Morella imposà una forta multa a l'ajuntament, havent d'anar Mossèn Salvador a València a parlar amb el capità general perquè la llevara. També va obtenir el dret de custòdia per les milícies locals perquè no el prenguera la facció en tornar a Benassal. A causa de la dificultat de mantenir aquesta plaça dins d'una comarca de predomini carlí, el nou alcalde ordenà tancar els masos, coves i ermites, retirant-se de mala gana la gent a la vila, amb menjar i ramats, que pasturaven a Sant Cristòfol i a les Serrades, protegits pels soldats del fort.

Els liberals ho tenien molt malament, forçats a recollir-se al fort i l'església per l'hostilitat popular. L'alcalde va haver de fer omplir el cor alt de l'església de pa, vi, oli, aiguardent i menjar, a iniciativa de Mossèn Salvador, per no morir de fam. Mentre, el 31 de març moria a Madrid el Dr. Florenci Vives, advocat i legista, a qui Mossèn Salvador va composar un epitafi. A l'estiu s'anul·lava el retir a la vila per anar a replegar la collita, i els carlins van tenir tantes adhesions que es van decidir a fer avançat el juliol una expedició a la Plana. A la tornada assaltaren Albocàsser, sense poder-ne sotmetre els defensors del campanar, i llavors les partides del Serrador, Cova i Soligó atacaren el fort de Benassal, on els liberals eren defensats pels urbans locals i per la guarnició, soldats de les companyies de seguretat pública de Castelló i Sogorb. El primer dia d'atac (el 6, no el 4 d'agost), els carlins van entrar a la Raval, i invadiren la casa de Mossèn Salvador per la porteta falsa del carrer del Delme, tirant-li llibres per la finestra i cridant-li: «Salvador, vine a cantar solfa» o «a predicar-nos un sermó», mentre ell, amb la previsible indignació, els observava des del campanar.

El dia següent no passà res de nou, i a l'altre els carlins es van desplegar, després de dinar, des de les Tres Forques fins al camí de la Creveta, esperant la nit per assaltar la vila. L'assalt fou perfecte, entrant per tres punts diferents dins del cercle murat i fent-se amb la vila, tret del fort i l'església, on eren els liberals. Tanmateix, van sofrir la baixa d'en Francesc Soligó, cap més antic i ex-comandant del batalló de Voluntaris Reialistes, en rebre un tret als quatre cantons del carrer Major. Mossèn Salvador, horroritzat, resava demanant ajuda al cel, i mentre registrava l'església amb una atxa encesa va frustrar l'intent carlí d'entrar al temple foradant des d'una casa del carrer de l'Hostal. A la matinada va tenir la feliç idea de voltejar les campanes, per no veure vigilància al Bovalar, i els carlins, anguniats, van témer que aplegaren reforços de Boïl i de Noguera, i retiraren cap a Ares i el Forcall pel camí del Saulonar.

La única baixa liberal va ésser Baptista Fabregat, síndic de l'ajuntament, mort el 8 d'agost per una bala perduda a la porta de sa casa. Mossèn Salvador, ple de joia, va composar un epigrama en versos lleonins per la victòria i en conmemoració del fet, i tembé perquè havia fracassat l'incendi de la seua pròpia casa. La victòria, però, era pírrica i de curta volada, car els carlins mantenien intacte el seu poder. Quan els soldats del fort van rebre l'ordre d'abandonar-lo i dirigir-se a Sant Mateu, cosa que feren la nit del 20 d'agost, tant Mossèn Salvador com el seu germà i família, per tercera vegada, com els liberals i milicians locals, els van seguir, per por de possibles represàlies carlines. De Sant Mateu, els germans es traslladaren, amb els refugiats del Maestrat, a Vinaròs, a Peníscola, i finalment a Castelló. En record d'aquella trista nit Mossèn Salvador composà l'elegia llatina De tristibus, que se'ns ha conservat en dues versions.

L'abandó de sa casa fou nefast per al clergue, car la saquejaren completament: «Por este tiempo pereció la gran librería que Mn. Salvador Roig había dejado en Benasal, cuyos libros fueron arrojados a la calle, que la obstruyeron, viéndose por muchos días libros, ojas, papeles en todos los caminos hasta una jornada de distancia. Contenía dicha librería muchos y gruesos volúmenes de libros de todas ciencias; una gran colección de música moderna, orgánica e instrumental; un herbario botánico distribuído en las 24 clases de Linneo; un gabinete de mineralogía y otro de antiquaria con monedas mui antiguas; y el gran «Libro Verde», en que había escrito la historia de todos estos pueblos con distinción de familias, linages, derechos genealógicos, etc.».

A Castelló de la Plana els liberals van demanar forces per ocupar Benassal, com abans, però les autoritats les denegaren a causa del perill en què estava la mateixa Plana. Amb tot, Antoni Roig fou reconegut alcalde honorari, i Mossèn Salvador s'uní al clergat de Castelló. Tots dos, com els liberals de la muntanya que hi acudien contínuament, foren admesos amb la condició d'entrar a la Milícia Urbana (una companyia de patriotes amb la missió de defensar i protegir la capital, fortificada per l'alcalde Antoni Vera). Mossèn Salvador, que no es desenganyava, anà a València a parlar amb el capità general perquè li assignara forces per recuperar el Maestrat, sense aconseguir res.

El desencís és total, i es fa a la idea de no poder tornar a la vila a curt termini, unint-se plenament al clergat castellonenc. Composa poesies d'enyorança i record de Benassal, la vila que potser no tornarà a veure. Ambdós germans tenen una decidida actuació a la defensa de Castelló el mes de juliol de 1837, coincidint amb la proclamació de la constitució progressista, front a les forces de Cabrera, entre les que anaven les partides benassalenques del Serrador i de Cova. Els dos germans foren reconeguts «Benemèrits de la pàtria» pel cap polític José de Osca. La política liberal, que fins aleshores no havia estat segura, comença ara a desenvolupar-se i a recollir èxits. Mentre, Mossèn Salvador, una vegada pacificada la Plana, passetja pel camí de Vila-real, i veu Penyagolosa a la llunyania, fent-li memòria de Benassal. Poc de treball devia tenir a Castelló, i aprofita per escriure. Té una poesia castellana farcida de temes de lacònica i sentida despedida, d'enyorança i melangia, de pena i de nostàlgia: és el tema de l'exili.

Els anys de pau (1840-1850)

Passen els anys, i arriba el conveni de Vergara: les forces del govern, pacificat el Nord, es dirigeixen al País Valencià i a Catalunya. El maig de 1840 cau Morella, i el 10 de juny, conclosa la guerra al Maestrat, Antoni Boïl recupera Benassal, deixada pels carlins, que marxen a França. Les famílies liberals no tarden en tornar com a victorioses, i es fa un «Te Deum» a l'església ans d'imposar-se, dins de l'ermita de Montcàtil, a Mossèn Salvador i al seu germà Antoni la Creu d'Isabel la Catòlica de mans de Boïl.

A causa dels enfrontaments posteriors entre Cristina i Espartero, tancats amb el colp d'aquest i l'exili de la Reina Mare, es formaren juntes populars sobiranes als municipis. Mossèn Salvador diu que en va ésser president -però només en fou vocal-, segons ell, «com a més intel·ligent i experimentat», i era una mena de «dictador amb poders omnímodes», que usà per fer festes. Ell va perdonar les ofenses rebudes i va voler pacificar la vila estalviant venjances, fent lleis municipals per reorganitzar la vida pública constitucionalment. Va llevar les insígnies senyorials seculars de la Sala; va millorar la instrucció pública; va arreglar els camins i les murades i va empedrar els carrers; va projectar un camí de la Rambla Carbonera a la Font d'en Segures, que començava a prendre fama, passant pel mas de la Foia i pel corral d'en Pagés,... Però, d'espatlles al poble, va voler canviar els noms tradicionals dels carrers per d'altres «de millor record patriòtic» per a ell, i el poble, «ignorant i cabut», els va refusar.

Una nova etapa de la vida de Mossèn Salvador comença a 1840. El liberal isabelí militant, abans ridiculitzat, és al ple del seu poder, i vol remarcar-ho a la seua obra escrita. Potser no trobara el que volia o esperava, després de tornat a Benassal, i mamprén una ingent tasca totalment distanciat del poble: la d'exaltar, en prosa i poesia, el liberalisme, amb lloances a la reina, la constitució, els generals alliberadors i les doctrines liberals. La vila de Benassal és representada com la força liberal, amb suport de Déu i dels sants, que també ajuden Isabel i la constitució. Els carlins, pel contrari, són tractats molt malament, amb un cert odi i venjanca, amb increpacions i remorits. Mossèn Salvador és un clergue «més d'excomunió dels enemics polítics que no pas de predicació de la fraternitat evangèlica», un maniqueïsta que només vol estigmatitzar i condemnar els contraris, els carlins, reduïts a la categoria de facciosos i lladres. Com diu encertadament Josep Monferrer, en matèria política Mossèn Salvador, per un fanatisme cec i desenfrenat, «sol perdre l'esme per apassionament».

Tot li va bé: el 30 de setembre de 1841 l'ajuntament de Benassal proposa la concesió d'una condecoració cívica a Mossèn Salvador i altres veïns, després d'haver inscrit llurs noms, com a defensors de la vila, a la Sala Capitular, per ordre del cap polític de la província. El mateix any es secularitzen, però, totes les capellanies i benifets de l'església, perdent Mossèn Salvador les seves... i recuperant-les com a propietat civil. El germà, Antoni Roig, mantenia l'administració de rendes estancades de l'estat, i amb una òptima situació socio-econòmica després de rebre compensacions del govern per les pèrdues de la guerra. La seua filla Francesca casarà amb Caietà Machí -Magí- de Benifaió, i tindran tres fills, Antoni, Plàcid i Matilde, antecessors dels actuals Machí. De la segona esposa, Bernarda Vives, té quatre fills, Bernat, Florència, Ramona i Emília, encara joves, i promesa de la família, en particular Bernat, l'únic descendent masculí, a qui Mossèn Salvador dedicà la «Retórica», i que li ajudava alguna vegada a escriure paràgrafs dels seus llibres manuscrits.

El mal glop de les partides carlines de 1843-44, que motivà una nova fortificació del nucli urbà benassalenc per ordre del general Villalonga, es salvà amb l'assassinat del coronel Vicent Barreda i del brigadier Josep Miralles el mes de maig de 1844. Mossèn Salvador, que es sentia segur amb la presència militar del fort i murada nova de Benassal, comença a fer de cronista de la vila (havia copiat la carta de població l'any 1840), i vocal visitador de les escoles. El 1845 obté en propietat civil i lliure disposició totes les capellanies i benifets que li havien secularitzat l'any 1841, unificats en una única capellania. També actuà de regent de les escoles, preocupat per la instrucció pública, ensenyant ell mateix al llarg de sis mesos, al temps que perdia a poc a poc la influència política i pública.

Un altre any important a la seua vida és el de 1847, en què es va decidir a publicar tres petites obres a la impremta de Gimeno, a València: la Gramática española simplificada para uso de los niños (un folletí de 40 pàgines, en vuitena, amb una curiosa teoria gramatical plena de genialitats i singularitats), la Cartilla simbólica (amb finalitat educativa i que va repartir de franc als nens) i la Descripción de San Christóval de Benasal y la Fuente Segura, primer follet de propaganda local, que fou causa d'acudir allí prou gent. Respecte de la Font d'en Segures, abans d'en Saguda, ja feia anys que es coneixien les propietats medicinals: l'any 1716 es renovà la volta i es va fer una placeta, apanyant-se el camí; el 1722 o 1727 la visità el Dr. Bartomeu Camacho, bisbe de Tortosa, que s'hi feia portar l'aigua; el Dr. Cristòfol Fabregat va escriure un obra sobre la mateixa, inèdita i perduda, cap a 1780. Mossèn Salvador no sols li va fer publicitat, batejant-la «Font Segura», sinó que recollí llistats d'aigüistes i va escriure dos epigrames llatins i diverses poesies castellanes dedicades a la font. El mateix any es desencadena una epidèmia de febres gàstriques que portà a la tomba el seu germà Antoni, ex-alcalde, el 27 d'octubre, deixant el govern de la casa a la vídua, Bernarda Vives, i a Mossèn Salvador. En memòria del difunt es feren solemnials funerals, soterrant-lo al fossar del Carme i dedicant-li el seu germà dos epitafis.

El mes de gener de 1848, el cap polític Ramon de Campoamor va ordenar fer llistes de tots els xiquets i joves dels pobles perquè anaren a escola. Mossèn Salvador s'encarregà de Benassal, amb les tradicionals aules de la sala capitular de la Mola, on es feien torns diürns per als nens i nocturns per als joves que havien d'aprendre. També posà escoles a tots els masos on hi hagués algún lletrat per ensenyar els demés. No cal dir que l'ensenyament, acomanat a un mestre de primeres lletres, tenia una bona assistència, car era obligatori. També reformà l'escola de xiques a la costureta, fent-la literària i no sols de costura i treballs manuals, amb una mestra especial. El mètode educatiu era el salvaronià, preferit als vallejà i lancasterià.

La fúria bèl·lica tornà l'estiu d'aquest any 1848, per l'arribada de la partida carlina dels Matiners, que motivà de nou el tancament de les viles, segons els cercles de 1844. La seua activitat motivà interrupcions a les classes, i fins i tot provocà por, després de la mort del comandant del fort, n´Antoni Pinyana, a l'eixida de Loreto, i del robatori de la rectoria. Amb la desaparició expeditiva de la partida a la Segarra de Vilar de Canes -on foren cremats vius-, l'any 1849, la comarca tornava a la pau. Serà aleshores quan Mossèn Salvador, que havia anat veient tantes morts i desaparicions, que no havia aconseguit l'objectiu de donar instrucció a la gent, sobrevivent i testimoniatge de fets força recents, donarà forma definitiva als seus "Llibres Verds" d'història i diccionaris, sobre les bases que havia anat recollint.

Una vellesa fèrtil (1850-1865)

Entre 1850 i 1853 comença l'última etapa de la vida de Mossèn Salvador: el 1850 és considerat l'any límit per a les seues històries i cròniques, és el final de les seues memòries polítiques, car es fa vell, i als 56 anys només pot recordar i escriure. Va perdent forces i bel·ligerància, només li queda desitjar pau i tranquil·litat a tothom. El desengany l'afecta, car segueix essent liberal, però reconeix que la pau isabelina de deu anys no ha valgut res per a la cultura i la instrucció pública. Ara es declara a favor del poble, però d'un poble idealitzat, que no és ingrat com el verdader, car ha rebut instrucció. I si el verdader rebés una bona instrucció que l'allunyés de la ignorància també valdria, car la ignorància és mare dels mals.

Aquestes afirmacions són la mort de Mossèn Salvador com a polític, incapaç de superar el conflicte. Cansat de tanta activitat, i desenganyat, potser amargat, reconeix la pèrdua de prestigi de Cristina i d'Espartero, tot i que reconeix que eren dignes de gratitud per llur contribució a la pau, i es plany dels enfrontaments interns entre liberals. El vividor Salvador, aquel espavilat masoveret de la Torre de Navàs, amb un vastíssim bagatge cultural per al temps en què viu, segueix avant, consumint-se entre l'oblit del món, dedicant els últims anys de vida a copiar i tornar a copiar els seus manuscrits, memòria seua. Elabora, encara, els Pronósticos d'alguns anys amb les variacions atmosfèriques, que devorava el públic àvidament -encara se'l recorda com a "el capellà que feia calendaris"- i que segurament ni el mateix autor creia.

Les seues activitats són molt soltes: el 1850 tanca la Historia de Benasal, a la que no ha d'afegir altra cosa que el Pronóstico local fins a 1900. L'historiador no sols vol conèixer el passat, sinó que també vol avançar-se al futur. Segueix exercint com a beneficiat, i l'any 1851 rep el primer rector no montesià de Benassal des del segle XVII, Mossèn Vicent Piñon, d'Onda, que beneirà el nou fossar de Loreto. Allí és on Mossèn Salvador decideix ésser soterrat, creient propera la seua mort. El mateix any la guarnició de l'exèrcit abandona el fort de la Comanda, quedant la vila sense milícia, i llavors es pot restaurar el campanar, molt pèrjudicat pels anys en què serví de talaia de vigilància del fort. Mossèn Salvador és proposat en terna per a la concessió d'una canongia l'any 1852, però l'expedient fracassa a Madrid, perdut als pronunciaments liberals de 1854 i 1855.

La família es diversifica: el nebot Bernat Roig Vives es fa agrimensor a València el 1852, dibuixa el primer Cadastre de Benassal cap a 1860 i fa un altar lateral a Sant Bernat a l'ermita de Sant Roc. Mentre casava amb Joaquima Guijarro de Vilafranca, de qui tingué dues filles, Natàlia i Erlinda. També casen les seues germanes Ramona, Florència i Emília. Però abans, el 5 de juny de 1855, al butlletí oficial de Castelló, se li atorga a Mossèn Salvador la «Creu i placa de constància liberal», junt a altres veïns de Benassal. Tenia 61 anys, i és aleshores quan recopila, essent alcalde en Ramon Porcar Garcia, la Historia de Benasal o "Llibre Verd" de la Casa de la Vila, on s'anomena: Mn. Salvador Roig y Moliner, natural y beneficiado de esta villa de Benasal, Benemérito de la Patria y Caballero Comendador de la orden de Isabel la Católica, con otras cruces de distinción por méritos y servicios patrióticos.

A causa de l'epidèmia de còlera de 1855 -en què mor la cunyada Bernarda Vives, vídua d'Antoni Roig, i ell mateix li fa la làpida-, encara composa rogatives als sants patrons, com sembla que havia fet més d'una vegada. Però ara ja no són llatines ni castellanes majoritàriament, sinó en la llengua del poble, que mai havia usat, considerant-la vulgar i inferior. Ha trencat amb el liberalisme castellanitzant i despersonalitzador, però segueix escrivint en castellà. A poc a poc va envellint a sa casa de la Raval. Els nebots es van casant, i nous éssers venen a la vida mentre ell la va deixant.

L'any 1860 encara es mantin prou fort, i coneix la venda en subhasta pública dels béns de l'estat i de la vila. Com també es va vendre el fossar del Carme, es van treure totes les restes soterrades, recuperant-se el cos d'Antoni Roig, que fou portat a Loreto i deixat vora el nínxol projectat per a Mossèn Salvador, junt als pretesos ossos de Berenguer de Calatarrà, primer poblador i fundador de Benassal. A partir d'aleshores la mort se li acosta sense parar, com ho denota la lletra cada vegada més tremolosa, en particular el llistat dels visitants i aigüistes de la Font d'en Segures fins a 1864.

La vida se li apaga i, ja malalt al llit, parla amb els veïns, en particular amb el jove Lluís Miralles -les nétes del qual ho contaven encara-, animant-los a viure justament i confessant que ell hagués volgut tenir una existència diferent, viure d'una altra manera: «Ai, si tornara a nàixer, no viuria com hai viscut!», es planyia a més d'un. Acomplí els 70 anys, però no aplegà als 71, com han afirmat alguns dels seus biògrafs: després d'una activa i intensa existència, que fruí fins a l'últim moment, a la seua casa del carrer de València, un 8 de febrer de 1865, moria Salvador Estanislau Roig Moliner. Seria soterrat al fossar de Loreto, com havia disposat, al sepulcre on reposava el seu germà Antoni Roig. Una lauda sepulcral montesiana, aprofitada, trobada per Manuel Vives, portava els noms dels dos germans. Però no s'ha conservat la partida de difunt, ni tampoc la tomba, i no sabem quina despedida li donaren els seus paisans benassalencs.

Però per valorar la personalitat de Mossèn Salvador cal que ens distanciem per damunt dels successos polítics d'una etapa històrica dissortadament massa llarga i conflictiva. El que el salva i dignifica, fent-lo imprescindible, és l'abundosa obra escrita que ha deixat. Ell, «civilitzador i amant de les glòries de Benassal», sempre desitjós del saber universal que obre totes les portes i el diferencia del poble, curiós i ple d'afany de noves descobertes, es dedicà a recollir abundoses notes, que recopilava, sobre la ciència, història i literatura de Benassal en particular, i també de tot el Maestrat i dels Ports de Morella. Va escorcollar prou arxius, si bé amb una metodologia vuitcentista i imperfecta, llegint molta documentació que anotava, transcrivint o resumint nombroses notícies que després recolliria als seus llibres verds. En història recent «salvant la subjectivitat pròpia de qui narra fets dels que és protagonista directe», fa nombroses aportacions a la història benassalenca, que per pèrdua de materials originals sempre es pot completar a més d'un punt gràcies a ell.

Com a una de les figures que més han aportat a la ciència històrica de la vila de Benassal i del Maestrat en general, va escriure varis Llibres Verds històrics, el Llibre Verd Centurió, el de Viejas vegedades, el dels Tres Botons, el del Bé i del Mal,... amb inexhauribles notícies. Féu un llistat de figures històriques benassalenques amb 356 noms, cognom i professió: capellans, doctors en Teologia i Ciència, metges, mestres, escriptors, frares, militars,... que no té cap paral·lel conegut enlloc. També és de notar la variada obra poètica, que voreja les quatre-centes composicions, barrejada amb la prosa, poesia que no sols té motius religiosos (loes a la Mare de Déu i patrons de Benassal), sinó també polítics, de circumstàncies i bèl·lics. Com a poeta, tanmateix, en particular en llatí, l'historiador morellà Segura i Barreda l'acusa de plagi, però més bé es tracta d'imitacions o fidels transposicions.

La personalitat i figura de Mossèn Salvador Roig han estat glossades a diversos paràgrafs dels seus estudiosos, començant per n'Eugeni Díaz i seguint per Sofia Salvador, Josep Monferrer, Rafael Monferrer i el que subscriu. Salvador és, en suma, no sols la principal personalitat benassalenca del segle XIX, sinó també «un dels personatges més curiosos que han nascut a les terres castellonenques de l'interior». És una figura polifacètica en veritat, com aquells erudits que en certa manera ens fan recordar els humanistes del XV i XVI, però salvant les distàncies, car ho va tractar, com ells, quasi tot, i a diferència d'ells a penes va aprofundir en quasi res. I això que al llarg de la seua vida fou capellà, vicari i beneficiat; mestre de gramàtica i docent convençut; llatinista; músic i organista; professor de filosofia (disciplina que no havia estudiat); predicador; polític i liberal convençut; poeta; botànic; naturalista i geòleg; i fins i tot historiador, de fets passats i recents, i també pronosticador del futur.

Una figura d'una extraordinària riquesa cromàtica i sonora; un personatge ple de matissos i contrallums, contrasts i contradiccions; un idealista que lluita per imposar les seues idees, i s'entrega sense reserves a la consecució d'un ideal polític, sense obstacles que valguen; un capellà que escriu sentides compossicions poètiques a la Mare de Déu i als sants, plenes de pietat i devoció, i que al mateix temps estigmatitza i condemna a l'infern i com a heretges els enemics polítics;... En síntesi, una persona que sembla un clàssic i un bruixot, com Mossèn Aureli Ferrando el qualificà de mite. Era, i ara no ho és tant, un desconegut, la personalitat del qual caldria estudiar a partir de les seues obres completes, cercant els últims plecs de matissos que amaga. A tothom resultarà ben evident que quan un dels seus estudiosos conclou que "de vegades, sense buscar-ho i per casualitat, hom es troba amb un personatge enigmàtic", aquest enigmàtic personatge s'ajusta amb el que ací tractem: Salvador-Estanislau Roig Moliner.