Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda, cronista oficial de la Vila de Benassal
Banda de Música «Font d'en Segures» de Benassal
Història II (1920-1971)
El caràcter cada vegada més depenent del municipi creixerà l'any 1924, quan l'Ajuntament imposat pel Directori militar i presidit per l'Advocat en Letanci Monterde, acorda comprar els instruments que necessitara la Banda. Pocs anys abans s'havia produït un relleu generacional en la direcció de la Banda, car els músics més joves van aconseguir imposar-se als majors i, amb ells, al fundador i rector dels seus destins al llarg d'una trentena d'anys, Jaume Sanjuan.
El nou director va ser en Ricard Vives Beltran (1884-1970), en aquell moment telegrafista, que amb el suport municipal i tota la joventut formada per Sanjuan i Alcàcer va reorganitzar una banda que, al cap d'uns anys, aconseguí bons triomfs, i entre ells l'èxit al Festival de Castelló del 1930. Les bandes participants foren tres de primera categoria (el Cabanyal, la Primitiva de la Vall, i Llíria), dos de segona (la Vall d'Uixó i Borriana) i set de tercera (quedaren la primera Benassal, la segona Betxí i la tercera Tales, i després hi eren també Borriol, Begís, etc.). El festival va tindre lloc a primeries de juliol, i des de la Farola desfilaren fins la Plaça de Bous.
La Banda de Benassal, reforçada per Perfecto Artola, que havia vingut de Barcelona, va guanyar el primer premi de la seua categoria, amb placa i certificat (els van destrossar al bombardeig del 1938), i a més amb diploma d'interpretació per a Antoni Fabregat, baix. L'èxit va ser molt celebrat a Benassal, i el mateix Artola va escriure i dedicar a la Banda el seu pasdoble Gloria al pueblo, que ha esdevingut força conegut, si bé sense el nom de Benassal i la dedicatòria que tant el vinculava a aquesta vila. Després, nous músics s'incorporaren, i la Banda va ser cridada a actuar dos anys consecutius a les Falles de València. Poc després, en dos anys, 1933 i 1934, morien dues persones de gran importància per a la banda: Mossèn Leandre Alcàcer i Jaume Sanjuan.
Després, arribà la guerra, i, tot i haver participat encara a un Festival a Castelló l'any 1937 -uniformats amb granotes de milicians-, en acabar aquesta la Banda es trobà prou desorganitzada. El director havia translladat la seua residència a Castelló l'any 1939, i els motius polítics començaven a deixar-se sentir. Tot i això, entre 1940 i 1946 una part dels músics formaren a més un conjunt de ball que actuava els diumenges i festes. I també, per interés de l'Alcalde Guillem Colom, encara participà la Banda, reforçada amb la presècia de Perfecto Artola i del seu fill Desiderio, a un Certamen fet a Castelló el 1943, obtenint el premi de pasdobles amb la interpretació de Cádiz com a peça obligatòria. Però, la solució que semblà més satisfactòria va ser la proposada per l'Alcalde Colom -que morí aleshores- i presa pel nou Alcalde Miquel Passíes a finals del 1943: cridar Perfecto Artola, que aleshores residia a Màlaga, per a reorganitzar la Banda.
Perfecto Artola, com a nou Director, es trobà a primeries del 1944 amb un grup d'uns quinze músics, i el primer que va fer, com el seu predecessor Sanjuan, fou començar amb l'ajut temporal del seu fill Desiderio l'ensenyament de solfeig als joves nascuts la dècada del 1930. Així va aconseguir reorganitzar la banda, amb la col·laboració del jovent (que fins i tot va fer comèdia per a costejar el nou uniforme gris). També la va dotar de nombroses peces interpretatives, algunes d'elles resultat de la recreació del folklore benassalenc (Tierra mía), i copià a mà centenars de partitures, que es conservaren durant anys a l'Acadèmia de la Mola fins al transllat de la mateixa a la Casa de Grau o Col·legi de les Monges.
Quan Perfecto, la primavera del 1945, torna a Màlaga, la Banda es troba totalment organitzada i ha recuperat l'esplendor perdut els anys anteriors. De la direcció s'ocuparà Josep-Joaquim Miralles, però tant per anar a viure a Vila-Real, com per motius polítics en serà apartat i se n'encarrega Amadeu Porcar. Quan aquest marxà a viure fora, es cridarà cap a 1954 n'Antoni Bosque d'Orpesa, resident al carrer de Vallterra, que combinà la vessant de Director de la Banda i del Cor Parroquial. Però, el nombre de músics havia anat baixant, i quan aquest en deixà la direcció, la Banda estava molt minvada. De la direcció s'encarregà al llarg de la dècada de 1960 Josep Moliner Miralles, que amb la formació de nous músics i la direcció dels altres aconseguí estalviar la total desaparició de la Banda, dirigint-la i preparant nous educands fins l'any 1971.
