Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda,
cronista oficial de la Vila de Benassal

La Bandera Reial


Des de l'aprovació de la pressumpta Senyera de València com a bandera oficial de l'autonomia valenciana, moltes ciutats i viles del Regne de València han aprovat l'ús oficial de la marginada Bandera Reial. El 3 de gener de 1989, en el marc de la Commemoració del 750è aniversari de la Carta de Població de Benassal, els regidors del Consell Municipal baixaven des del castell de la Mola fins a la Placeta una reproducció de la Bandera Reial bocellada, que era issada pel President de la Diputació de Castelló i l'Alcalde de la Vila. A partir de l'any següent, en començar les Festes d'Agost, la mateixa Bandera és posada pels quintos al capoll del Campanar, antiga Torre de l'Abadia, als sons de l'Himne local i amb volteig de campanes.

-

La base històrica per a aquest dret d'ús de la Bandera Reial parteix del Reial Privilegi de Salvaguarda atorgat pel rei Martí a Benassal i altres viles del Maestrat el 15 d'abril de 1404. En el mateix se'ls mana que Penones Regios apponant seu affigant aut apponi faciant vel afigi, és a dir, "posen o fixen Banderes Reials, o les facen posar o fixar". A més, el 17 de maig del mateix any es presentava a Benassal el comissari reial, en Jacme Sala, que va procedir a posar quatre banderes reials: al Portal d'en Salla (on hi ha un mural commemoratiu), a la Cort o Sala de la Vila, a la Torre de l'Abadia (ara Campanar) i a la Torre de Sant Agustí de la Mola. I ordenà que "si per aventura els dits Penons Reials... se derruïen, caïen o s'espentolaven, ell els donave licència i facultat perquè... els pugueren reparar, apanyar, canviar i créixer o minvar".


La història d'aquesta Bandera Reial ve de lluny. Ja era símbol del Casal de Barcelona des de feia gairebé un segle (Raimon Berenguer IV, 1151) quan València es lliura a Jaume I. I és ella precisament la que serveix per indicar-ho, segons diu el rei (Crònica, c. 282): I quan va arribar l'altre dia, a l'hora de vespres, vam enviar a dir al rei i a Raís Abulhamalet (perquè els cristians sabessen que València era nostra i no els feren cap mal) que posaren la nostra Senyera en la torre que ara és del Temple. I ells van dir que els semblava bé. I nós érem entre la rambla i el reial i la torre, i quan vam veure la nostra Senyera dalt de la torre vam baixar del cavall, i ens vam posar de cara a Orient, i vam plorar dels nostres ulls, i vam besar la terra per la gran mercè que Déu ens havia fet.

Testimonis gràfics del fet són, primer, dit Penó Reial o de la Conquesta, de forma bocellada, que es conservà fins l'any 1838 al Monestir de Sant Vicent de la Roqueta de València, i des de llavors a la Casa de la Ciutat.

La seua autenticitat la demostren també les pintures murals del castell d'Alcanyís, gairebé contemporànies als fets, i les del Palau Aguilar de Barcelona (que representen la presa de la Ciutat de Mallorca el 1229):

-

També l'escut del rei, conservat a València, mostra l'heràldica del símbol reial.

Els segells medievals dels nostres reis demostren la pervivència de la mateixa simbologia heràldica, sense més canvi que la reducció a dos dels quatre pals per motius d'espai.

-

I, com que aquesta simbologia reial era associada sempre al poder, trobem que fins i tot els sants porten banderes reials, com Sant Jordi, la Mare de Déu, i -entre els déus pagans- Mart. La forma de la bandera també passa a éser bipartida (amb dues puntes).

- -

I és que ja havia dit l'almirall Roger de Llúria que fins i tot els peixos havien de lluir la Bandera Reial per poder circular per la Mediterrània (el Mare Nostrum dels romans i la Nostra Mar catalana). L'Atlas de Cresques de 1375 evidencia, a més d'això, quina era la Bandera Reial de València -reduïda a dues barres per motius d'espai-.

-

I el retaule del Centenar de la Ploma, corporació creada per Pere el Cerimoniós el 1376 per custodiar la Bandera Reial de València, també mostra clarament l'heràldica d'aquesta bandera -en aquest cas, reduïda a dues barres i bipartida-.

Després, el rei Martí va fer a les Corts de 1406 un elogi de Catalunya i parla així de la Bandera Reial de la dinastia: Per això com a conclusió de les nostres paraules us volem dir un acte molt valerós que el senyor rei, nostre besavi, va fer quan envià el senyor rei, nostre avi, fill seu, a la conquesta de Sardenya. El qual, tenint la bandera nostra reial en les mans, li va dir aquestes paraules: Fill, jo us dono la bandera nostra antiga del Principat de Catalunya, la qual té un singular privilegi, que és necessari que guardeu bé; el qual privilegi no és raspat, falsificat ni inventat, sinó que és pur i net i sense falsia ni taca alguna, i bullat amb bulla d'or. I és aquest, que mai en camp de batalla on la nostra Bandera Reial ha estat, mai no ha estat vençuda ni desbaratada; i això per singular gràcia de nostre senyor Déu i per la gran fidelitat i naturalesa de nostres sotmesos.

Cinc anys abans, el 1401, havia permès al Gremi de Drapers de València que fes servir la seua Bandera Reial, amb el símbol del Gremi al damunt. I aquesta és l'aquarel·la contemporània que il·lustra el privilegi, treta del registre 2282 de l'Arxiu Reial de Barcelona (de la Corona d'Aragó). La Bandera Reial conserva la forma bocellada.

El 1419 el rei Alfons el Magnànim crea la Generalitat Valenciana. Com a seu de la mateixa s'aixecà al segle XVI el Palau de la Generalitat, on hi ha el Saló de Corts. Una sèrie de pintures murals del mateix, del voltant de 1590, recullen la composició dels tres braços de les Corts Valencianes. Tots ells tenen com a fons els colors reials (cortinatges d'or i grana com els que hi ha al saló del Consell de Cent de Barcelona), i a més el símbol del Braç Reial es repeteix tres vegades en forma de tres àngels custodis que porten la Bandera Reial -bipartida- i l'escut del Regne.

- -

I no sols ells, sinó també l'Angel Custodi del Regne, del frontal de l'Altar de la Capella, deixa veure clarament quins són els símbols del rei i del regne:

Després d'un segle d'atuïment, en començar el segle XVIII València recupera el ritme. El 1705 Carles d'Austria és proclamat rei de València a Dènia, i la proclamació es fa amb la mateixa Bandera Reial. I una litografia d'època ens mostra els soldats valencians que lluiten a Almansa a l'empara de la mateixa bandera:

-

El 1838, com els segles anteriors, la Bandera Reial encara presideix les commemoracions del 9 d'octubre, 600 aniversari de la Conquesta: Seguidamente vio el público con inexplicable júbilo enarbolarse en la Torre del Temple el estandarte mismo que seiscientos años atrás había enviado el rey don Jaime al rey moro de Valencia para que, levantado sobre la antigua torre del mismo nombre, fuese la señal de haberse rendido la ciudad a sus victoriosas armas, el cual se había conservado en el suprimido Monasterio de San Vicente de la Roqueta, y fue trasladado a estas Casas Consistoriales. I no sols això: hi ha un testimoniatge molt interessant que confirma que aquesta Bandera o Penó Reial de la Conquesta no es diferenciava llavors en gairebé res de l'autèntica Senyera de València: el Estandarte o Señera de esta ciudad, que sirve para estas fiestas centenarias, imitando al que sirvió de señal para anunciar en la Torre del Temple la rendición de la ciudad a las tropas cristianas, y es de cuatro telas estrechas de seda carmesí sobre otras de gaza de oro.

Per tant, la verdadera Senyera de València era bocellada -com els segles anteriors, quatre personalitats sostenen els quatre faldons-, amb quatre barres de grana sobre fons daurat: el blau no hi és enlloc. I l'erudit Dr. en Pere-Maria Orts Bosch l'ha reconstruïda així a partir de nombrosos testimonis que es conserven als arxius:

La forma bocellada exigia que foren quatre les persones que sostenien els faldons. Així es veu encara el 1952, quan, en tornar-se les restes dels reis del Casal de Barcelona al monestir de Poblet, l'ajuntament de València portà la Bandera o Penó Reial de la Conquesta perquè presidís la cerimònia. I ho va fer posada sobre el taüt de Jaume I, tant a la catedral de Tarragona com a l'església del Monestir.

- -


© Pere-Enric Barreda, 1997-2005.
Última actualització: 14 de desembre de 2005.
1