Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda,
cronista oficial de la Vila de Benassal

L'aigua de la Font d'en Segures


Una fama de segles Els envasos
La planta envasadora Els transportistes
Els distribuidors Les propietats


Una fama de segles

Les primeres notícies sobre la Font d'en Segures són del segle XIV, quan tenia el nom de Font d'en Saguda. L'explicació etimològica d'aquest Saguda és senzilla: es tracta del cognom Aguda amb l'article salat unit, en un procès paral·lel al que donà nom, per exemple, a Vilanova de l'Aguda. El canvi fins al nom actual es va fer el segle XVIII amb la forma intermitja Segudes.

La Font d'en Segures era des de 1345 un dels abeuradors comuns de la vila que Benassal compartia amb la resta de components de la Setena de Culla. L'ús de l'aigua era per abeurar el bestiar i per regar els horts, però ben aviat començà a prendre fama, de què ja en tenim testimonis dels segles XVI i XVII.

Però serà sobre tot el segle XVIII quan comença a tindre gran nomenada: els anys 1722 i 1727 visità Benassal el bisbe de Tortosa en Bartomeu Camacho, que va ordenar que li portaren l'aigua a Tortosa. El mateix segle el metge benassalenc Cristòfol Fabregat, de la Universitat de València, va fer un assaig sobre les virtuts medicinals de la mateixa, i a més va motivar l'interès de l'il·lustrat Antoni Cavanilles quan va visitar Benassal.

Els aigüistes ja eren nombrosos quan l'any 1847 publicà Mossèn Salvador Roig un prospecte que encara en va fer venir més. A partir de llavors s'aixecaren les primeres edificacions, com el Maset i la Primitiva.

L'any 1865, per iniciativa de l'alcalde Ambròs Monferrer de Foies i del senador en Josep-Maria Vallterra es va fer el primer anàlisi de l'aigua, a càrrec d'en Josep Montserrat de València. Molt millor seria l'anàlisi elaborat el 1879 pel Dr. Marià Pesset, químic de la mateixa universitat, que guanyà el premi de la Societat d'Amics del País.

A començaments de segle l'alcalde en Linus Vives va començar els tràmits per a la declaració d'utilitat pública. L'expedient que s'envià a Madrid és de l'any 1904, signat per l'alcalde Joan Monferrer i el síndic Vicent Barreda. Però hi hagué un plet pel mig, i no es va resoldre fins molts anys després: després de diverses demandes dels benassalencs, una Reial Ordre de 6 de març de 1915 va autoritzar l'ajuntament per envasar l'aigua al peu del brollador i va determinar que l'única explotació possible seria per beure, amb venda a farmàcies i dipòsits autoritzats.


Segell de plom de la Vila als envasos

Però allò no va semblar prou, i després la vila, com a propietària d'una font minero-medicinal, fou afavorida pel Reial Decret-Llei que permetia la declaració d'utilitat pública. La va aconseguir l'alcalde Agustí Fabregat, després de presentar el mes de maig la instància corresponent, amb una Reial Ordre de 4 de juliol -no de juny- de 1928.

A més, com que la vila tenia permís per vendre envasada l'aigua de la font, l'alcalde Gilbert Machí Fabregat demanà el 29 de desembre de 1929 al Ministeri de la Governació poder envasar i vendre l'aigua en garrafes de 8, 12 i 16 litres, cosa que va permetre una Reial Ordre de 19 de novembre de 1930. Poc abans una altra Reial Ordre havia atorgat la categoria de balneari a la Font d'en Segures.

L'any 1931 es començà l'envasat en ampolles d'un litre, però durà pocs anys. Les garrafes seguirien essent el mitjà habitual d'exportació de l'aigua fins a 1972. Per organitzar l'envasat s'edificà el 1932 una planta envasadora, que eixamplà l'alcalde Tomàs Fabregat la dècada de 1960. De nou es va ampliar en dues ocasions, fins a l'extensió actual.

El 1972 l'alcalde Abelard Escrig reprengué l'envasat en ampolles d'un litre, segons les noves normatives, i s'abandonaren les garrafes. Des de mitjan dècada de 1980 s'han diversificat els tipus d'envasos, que van des del quart de litre fins als de cinc litres, fins que el 1987 l'alcalde Plàcid Garcia inicià la distribució dels nous envasos de luxe.

 


Els envasos

Les garrafes van ésser el mitjà habitual d'envasat de l'aigua de la font fins la dècada de 1970. Primer eren de tamanys variats, a més d'uns bidons de zinc d'una cinquantena de litres que es posaven al fons dels carros de transport. Després de 1928 s'unificaren, i predominaven les de 16 litres (un 90 per cent), encara que més tard s'usaren sobre tot les de 12. L'envasament en recipients normalitzats i autoritzats el va confirmar dita Reial Ordre de 1930. També se n'usaren, ocasionalment, de 20 litres. Van durar, com s'ha dir, fins l'any 1972.

L'ampolla d'un litre és un envàs tardà, car començà a usar-se el 1931. Tanmateix, va ésser el més representatiu de tots, car era més luxós i es destinà sobre tot per a les farmàcies. Va començar per iniciativa de l'alcalde en Gilbert Machí, amb el consell d'en Carles Salvador, del metge en Vicent Almenar i de l'apotecari en Manuel Martínez. Per promocionar-les es va fer, a més de les etiquetes, belles litografies modernistes en tricromia, un gran cartell amb la imatge del rei Neptú. Tots dos foren dissenyats per un amic d'en Carles Salvador i impresos a la litografia Ortega de València.

S'omplien amb una de les màquines mecàniques que comprà l'alcalde Machí, i es precintaven amb una càpsula d'alumini. Després se'ls posava l'etiqueta (dues, car, a més de l'abans esmentada, n'hi havia una altra en forma de romb al coll de l'ampolla on es llegia Aguas Acratotermas Bicarbonatadas. També portaven apegada una pòlissa de tres perres (15 cts.), com la resta de medicines. Després es posaven en caixes de fusta, quadrades i sense tapar, com gàvies, llargues i estretes, on en cabien 5 de gitades, amb 4 nivells (20 en total). Per protegir-les dels colps, portaven fundes de palla d'arròs. Però van durar poc temps, uns tres o quatre anys com a molt (1931-1935): eren cares i tenien poca venda. A l'Ajuntament es conserven encara ampolles de l'època amb l'aigua intacta.


L'alcalde Gilbert Machí

Des de 1972 es va envasar de nou l'aigua en ampolles d'un litre, que tenien una etiqueta quadrada amb la imatge de Neptú. El disseny de l'etiqueta i ampolla canviaren l'any 1979, essent alcalde Manuel Pitarc, quan s'adoptaren els colors taronja i verd. És el que s'ha mantingut, amb variacions de detall, fins a l'actualitat.

A meitat dècada de 1980 començà l'envasat en ampolles de mig litre i de quart, idèntiques a les anteriors. I a meitat dècada de 1990 s'afegien els envasos de plàstic, que en l'exportació han reemplaçat el vidre. Només amb una excepció: les luxoses ampolles de vidre que reprodueixen fidelment l'envàs de la dècada de 1930, amb un facsímil de l'etiqueta on s'han canviat els crèdits pels que obliga la legislació actual, amb la data de declaració d'utilitat pública, i l'anàlisi posat al dia.


La planta envasadora

La planta envasadora, com a edifici amb dipòsit i instal·lacions, és de 1932. Però si entenem com a planta no l'edifici, sinó l'activitat d'envasament, cal tenir en compte que de molt abans ja s'envasava aigua directament de la font a càrrec d'un arrendatari, després de concurs públic. L'aigua anava tota als tres xorros, i la sobrant es perdia fins que es va fer una cisterna interior amb regulador que dividia el cabdal: una part anava directa cap als xorros, l'altra es desviava cap al dipòsit. Més tard es van posar aixetes i es van acabar els xorros.


La volta de la Font amb els tres xorros

La coveta de la font tenia una quatre metres de fonda, i per tota la volta un pedrís, que a l'entrada, amb un rebaix, feia de grasada. Allí es posaven les garrafes buides, i com els tres xorros rajaven continuament, amb la mateixa aigua es rentaven abans d'omplir-les. Un cop omplides pels transportistes, es posaven a la placeta en rencs de deu (per portar els comptes), i l'encarregat les tapava amb un tap de suro, que precintava amb aram i un segell de plom i a més es lacrava al damunt. Llavors es posaven en piràmides que els ja es podien carregar.


Josep Girona, encarregat, amb la seua família

L'antecedent directe de la planta són les tres màquines per envasar adquirides per l'alcalde Machí: amb una es rentaven les garrafes, amb les altres es precintaven garrafes i ampolles. Va anar a comprar-les a Barcelona, acompanyat per Antoni Alcàcer, i va haver-les d'avançar el pagament de la pròpia butxaca, perquè a l'ajuntament no li donaven crèdit, però a ell si. S'instalaren de moment a la cova de la font.


Una de les màquines envasadores

Abans de 1932 tot el procés es feia al ras, a la placeta dels Xorros, com recorda i ens ha descrit perfectament en Josep-Maria Girona, fill de Josep Girona, que en va ésser arrendatari molts anys. Llavors l'alcalde Guillem Vives va fer a la placeta de Baix la planta envasadora, dos edificis simètrics amb una escala al mig. Hi havia el dipòsit d'aigua sobrant per omplir, i a la caseta de la dreta s'envasava a les garrafes i ampolles.


La primera Planta Envasadora de la Font

La dècada de 1960 l'alcalde Tomàs Fabregat edificà una nova planta sobre l'anterior, amb molta més capacitat i ampla, per a omplir simultàniament més garrafes. Les instal·lacions es van reformar completament el 1972 per canviar el sistema d'envasat i adaptar-lo a les ampolles d'un litre. En dues ocasions ha calgut eixamplar les instal·lacions, fins a l'extensió actual.

 


Els transportistes

El primer mitjà de transport fou el de sang (ja el 1844 es portaven cànters d'aigua a València al llom d'un ruc), que fou exclusiu fins a 1918. Aquest any Gilbert Machí adquirí el primer camió, un xassis de la Hispano-Suïssa de 30-40 cavalls, que portava el lletrer AUTOCAMION Fuente En Segures - Benasal. Més endavant en comprà un altre igual, al qual afegí el 1927 un Lància de rodes de goma. La dècada de 1920 era el principal, car transportava més aigua que tots els altres junts. També hi eren Enric Roig, amb 2 camions; Cast Roig, amb dos Escat petits de rodes massisses; Josep i Emili Escrig, amb un Ford petit.

 
Camions de Machí de transport de l'aigua

Els mateixos conductors i ajudants rentaven i omplien les garrafes als xorros, com s'ha dit. Explica Josep-Maria Machí que un camió portava unes 150 garrafes, i omplir-les costava mig dia (i a l'estiu més, perquè a l'hora de prendre les aigues els estiuejants calia parar: en plena temporada es feia de nit), però després de la construcció del dipòsit i amb les màquines envasadores el mateix procés durava poc més d'una hora.

El sistema canvià poc fins l'any 1972, quan les garrafes foren substituïdes per caixes de dotze ampolles. Ben aviat la mecanització substituí la càrrega manual, fins que l'actual sistema de palets ha simplificat molt tot el procès, de manera que en una jornada es poden descarregar i carregar de nou diversos camions. També han canviat molt els vehicles, que són de gran capacitat en relació als antics.


© Pere-Enric Barreda, 1997-2005.
Última actualització: 21 de març de 1998.
1