Bine Kurin�i� escriu:
10-12-99
M'agradaria saber l'origen del preterit perfet perifr�stic. Per qu� utilitzem el verb anar com auxiliar?
La morfologia verbal de totes les lleng�es coneix moviments alternatius d�oscil.laci� entre les formes anal�tiques (perifr�stiques) i les sint�tiques. Aix�, en llat�, el futur s�expressava amb la forma CANTABO, que procedia d�un m�s antic CANTARE HABEO (�he de cantar�). Les lleng�es rom�niques van optar novament per la forma anal�tica "cantar he", que despr�s es va fusionar en la forma actual "cantar�". Actualment, per�, tornem a preferir formes anal�tiques per al futur i diem "he de cantar", "vaig a cantar".
L��s del verb "anar" com a auxiliar no �s exclusiu del catal�. En retorrom�nic, per exemple, es fa servir per formar el temps futur. En alguns parlars andalusos serveix per formar el pret�rit anterior ("vamos cantao" = "hemos cantado") i en general en moltes lleng�es es fa servir per construir les formes de futur ("voy a cantar", "I�m going to sing"). La ra� d�aquesta ambival�ncia del verb "anar" ens la donen M. Alvar i B. Pottier a "Morfolog�a hist�rica del espa�ol": "Dentro del sistema verbal indoeuropeo, la conjugaci�n latina hab�a adquirido unas caracter�sticas fuertemente diferenciadas. Frente a un sistema basado en la cualidad de la acci�n, el lat�n pretend�a establecer unas relaciones de tipo temporal. Esto hizo que el aspecto (con sus m�ltiples enfoques subjetivos) dejara paso a unas oposiciones muy simples: presente ~ no presente. Dentro de esta dualidad, el pasado ten�a relevancia (era una experiencia que se hab�a comprobado), mientras que el futuro exig�a un m�ximo de abstracci�n. (...) S�lo as� puede explicarse que en unas lenguas (el catal�n, por ejemplo) el pasado se exprese como en otras (el r�tico, por ejemplo) el futuro: sentimiento del hablante que posee una sola realidad -la del hoy o su tiempo inmediato en el pasado- y no alcanza a esas otras que se cumplieron fuera de su memoria o no sabe si tendr�n virtualidad."
Pel que fa a l�antiguitat de les formes del pret�rit perfet perifr�stic, es t� not�cies de la seva exist�ncia des del segle XIV en qu� apareix freq�entment en els textos, si b�, en aquesta �poca i fins a les darreries del segle XV, es prefereix el perfet sint�tic (les "Regles d�esquivar vocables" censuren les formes "vaig anar e vaig venir per an� e vengu� e semblants") . Amb anterioritat existia una forma perifr�stica amb el verb anar, per�, segons tots els indicis, el seu valor era de present (tamb� es trobava, amb el mateix valor, en proven�al i en castell� antic).
En la majoria de les lleng�es rom�niques, va sorgir aviat una tend�ncia a reempla�ar les formes del perfet per altres de perifr�stiques per tal de simplificar la conjugaci�, donada la diversitat dels antics perfets forts procedents del llat�. Donat que en catal� existien dos presents, un de simple i un altre de perifr�stic, tal com hem dit abans, aquest darrer va acabar suplint al perfet sint�tic i va agafar el valor que avui t�. El perfet sint�tic existeix encara (a m�s de la llengua liter�ria) en els dialectes balear i valenci�, on conviu amb les formes perifr�stiques. .