Fabra

Converses filològiques

46

6 I 1920

Els que troben artificiosa la construcció el... del qual, han de considerar que ho és igualment qualsevol construcció feta amb el relatiu qual, i que la llengua popular defuig en general l’ús, no solament de qual, sinó dels altres relatius en combinació amb una preposició.

A les oracions de relatiu de la llengua literària introduïdes amb les combinacions al qual, en el qual, del qual, etc. (així com amb a qui, en qui, etc.), la llengua popular oposa oracions introduïdes amb el terme conjuntiu que i en les quals el membre que en aquelles era expressat pels termes relatius al qual, en el qual, etc., és expressat per un pronom personal feble. El poble defuig construccions com:

Aquella dona de la qual parlava tothom
Un home al qual han dit tot això
Una fusta de la qual fan rosaris
Un riu en el qual s’han ofegat centenars de persones.

Diu més aviat:

Aquella dona que tothom en parlava
Un home que li han dit tot això
Una fusta que en fan rosaris
Un riu que s’hi han ofegat centenars de persones.

El poble no diu, certament, Una sala les finestres de la qual donen a la plaça; però tampoc no diu: Una sala quals finestres donen a la plaça. El poble diu: Una sala que les finestres donen a la plaça. La construcció les finestres de la qual no és popular, però tampoc no ho és la construcció quals finestres, amb què els escriptors de la renaixença traduïen literalment cuyas ventanas.

De les tres construccions les finestres de la qual, quals finestres i que les finestres, la sola correcta és la primera; la tercera, com a construcció popular, pot ésser tolerada en determinats casos (així com les altres construccions populars damunt citades); però la segona és del tot inadmissible, car és una construcció incorrecta tot essent tan artificiosa com la primera.

 

 

352

8 IV 1923

Ens demanen quan s’ha d’escriure fins i quan fins a en les determinacions de lloc i de temps. Segons nosaltres hauria de servir de guia per decidir si, darrera fins, cal o no usar a (i qui diu a, diu qualsevol altra preposició) la regla següent:

El fins local o temporal precedeix sempre una designació de lloc o de temps; ara bé, aquesta designació ha de tenir, darrera fins, la mateixa forma que tindria en absència d’aquesta preposició. Si diem Són allà (designació de lloc: allà, sense preposició), direm Van arribar fins allà. Si diem Són a la barraca (designació de lloc: a la barraca, amb la preposició a), direm Van arribar fins a la barraca. Anàlogament: si diem Vindrà demà, direm No vindrà fins demà, i si diem Vindrà a la nit, direm No vindrà fins a la nit.

Així mateix, creiem nosaltres, si hom diu Érem en aquella muntanya, etc., hauria de dir Arribàrem fins en aquella muntanya.

 

 

364

24 IV 1923

[...] advertiu que no és convenient de suprimir la partícula no davant el verb d’una proposició negativa quan el precedeix algun dels mots ningú, cap, mai, etc.; i podeu estar segurs que molts interpretaran el vostre advertiment en el sentit que, darrera ningú, cap, mai, etc., el verb ha d’anar acompanyat constantment de l’adverbi no, i usaran no sense parat esment si la proposició és o no negativa.

Heu’s aquí un exemple d’addició indeguda de la partícula no: «Sense que ningú no notés que a Barcelona hi ha autoritats,» El no sobrer és ací el resultat d’una correcció feta per l’escriptor paral·lelament a la proposada pels gramàtics segons la qual un ningú ha vingut del llenguatge corrent ha d’ésser reemplaçat per ningú no ha vingut; l’escriptor ha pensat que un sense que ningú notés havia d’ésser reemplaçat per sense que ningú no notés.

La regla proposada pels gramàtics no diu que darrera ningú hagi d’usar-se constantment no, sinó que un verb que es construiria amb no si el mot ningú li anés al darrera, ha de construir-se així mateix amb no quan el precedeix el dit pronom.

Diem No ha vingut ningú; doncs direm, anteposant ningú al verb, Ningú no ha vingut.

Però si diem Sense que ho notés ningú…, direm, en el cas d’anteposar ningú al verb, Sense que ningú ho notés, i no pas Sense que ningú no ho notés.

 

 

395

19 VI 1923

El verb blasmar és ja d’un ús corrent en la llengua literària. La seva significació és «desaprovar o censurar (algú) per haver obrat malament». És l’oposat a lloar: «De l’aturar seré loat e de l’anar seré blasmat» (Tirant lo Blanch). I, per extensió, pot dir-se també bé blasmar la conducta d’algú, blasmar els seus actes, blasmar les seves paraules.

Aquesta és la significació que tenia blasmar en català antic (la mateixa que té el verb francès corresponent blâmer), i amb aquesta significació l’usen els escriptors moderns; [...]

El verb blasmar és, com el seu corresponent francès blâmer, un verb transitiu, i cal per tant construir-lo amb un complement directe; el qual complement, en posar el verb en la veu passiva, passa a ésser el subjecte de la proposició:

«per que blasmes los homens qui no són cavallers»
«los reprenia e los blasmava» (R. Llull)
«més stimà morir que no viure avergonyit, per no ésser blasmat dels bons cavallers» (Tirant lo Blanch).

El verb blasmar admet un complement introduït amb de, però, figurant ja en la proposició un complement directe que denota la persona o la cosa blasmada: Blasmar algú d’alguna cosa. (Compareu, en francès: Blâmer quelqu’un de quelque chose.)

 

 

465

23 X 1923

Entre la gent jove s’estén d’una manera alarmant l’ús de estar en lloc d’ésser quan aquest verb va acompanyat d’una determinació de lloc.

Acompanyats d’una determinació de lloc, ésser i estar tenen dues significacions perfectament distintes. Si dic que quan succeí tal cosa mes germanes eren a casa X., això vol dir que llavors s’hi trobaven; però si dic que mes germanes estaven a casa X., això vol dir que llavors hi vivien. No és el mateix preguntar «on és ara en Joan» que preguntar «on està en Joan». A la primera pregunta em respondran: al despatx, a passeig, a casa del seu pare, etc. A la segona pregunta em respondran donant-me la seva adreça o el nom de la ciutat on resideix. En català és possible el següent diàleg: «El senyor X.? —No hi és. —No està aquí? —Si, està aquí; però ara no hi és. »

Doncs bé, avui comença a estendre’s el costum de dir estaven a casa X., en lloc de eren a casa X.; on està ara en Joan?, en lloc de on és ara en Joan? [...]

(Segons l’edició de J. Rafel)

Hosted by www.Geocities.ws