Filosofia durant l'imperi Romà

Característiques principals

Introducció d'elements religiosos
Durant l'Imperi Romà la investigació filosòfica perd el seu sentit originari de recerca, investigació de la "physis"... i es deixa influir per la inquietud religiosa del moment (cristianisme). Aleshores es produeix un renaixement de les doctrines filosòfiques que havien donat major cabuda als elements místics i religiosos, el platonisme i el pitagorisme.
L'ideal és el del "savi" contemplatiu-místic que accepta la seva dependència absoluta (re-lligació = religió) de la Divinitat transcendent.
Aquest nou esperit es trobarà representat en el neoplatonisme de Plotí.

Escoles

Neoplatonisme :Els antecedents d'aquesta teoria neoplatònica es troben en les qüestions que plantejava el platonisme i que no havien estat resoltes:

-> On es trobava el Demiürg?
-> On calia situar el món de les idees?; i, d'on provenia?
-> Com a partir d'un únic principi (Bé) s'havia originat la pluralitat?

Filó d'Alexandria (s. I aC)
Va identificar la Idea de Bé amb Déu i va situar el Logos, entès com a seu de les idees i creador del món sensible, com a intermediari entre Déu i el món. Afirmant que el fi últim de l'humà és la unió mística amb Déu.

Plotí (Egipte 2O5-270 Roma) "Ennèades" (6 llibres)
Dóna una visió mística del pensament platònic. L'autèntica filosofia és la recerca de la veritat.
El principi suprem de tot és Déu, a qui anomena l'"U", i és absolutament transcendent, inefable i incomprensible. No és pot saber res d'ell, ni res pot predicar-se'n (teologia negativa). Tota determinació suposa sempre una dualitat (Pensament -> implica la dualitat entre objecte-subjecte).
La manera com tot procedeix de l'U és una emanació (no creació, ni panteisme pur doncs l'U no és el tot).
La primera emanació de l'U és la Intel·ligència (Nous); d'aquesta emana l'Anima del món; i d'aquesta les ànimes i les formes dels éssers sensibles; L'última emanació és la Matèria (principi del mal).
L'humà és ànima en un cos (presó) i representa el centre del cosmos. Es per aquesta raó que a partir d'ell s'inicia el procés de retorn a l'U. Aquest procés requereix una purificació (espiritualitat i misticisme) progressiva que elimini totes les diferències i s'assoleixi l'èxtasi (felicitat) en la contemplació de l'U. D'aquesta manera l'humà es converteix en un pont entre el món intel·ligible i la matèria sensible.

Procés ascendent a la perfecció (tindrà seguidors en el Neoplatonisme del Renaixement):

1.Pràctica del bé i de la virtut per alliberar-se de les passions

2.Contemplació de la bellesa d'allò corpori a l'incorpori. Amor a la bellesa, perquè en aquesta hi ha la manifestació de l'intel·ligible en el sensible.

3.Coneixement d'allò vertader. La filosofia ha de permetre contemplar les idees.

4.Èxtasi i fusió amb l'U o Déu del qual es té intuïció però no coneixement.

 

S.II-IV

Apologetes : Defensen la superioritat de la fe respecte a la raó -> Justí; Tertulià

Escola d'Alexandria : La filosofia ha d'ajudar al cristianisme -> Climent; Orígens

Gnòstics: El coneixement (Gnosi) és el camí de salvació i no la fe. Barreja d'elements grecs, cristians i orientals. Van ser considerats heretges. -> Ireneu ; Hipòlit

Pares de l'Església : Defensen la unitat de la fe davant les heretgies: -> Gregori de Nissa, Sant Agustí.