I.
Fase: Estudis preparatoris
s.V -> Agustí de Tagaste : Platònic
s.V-VIII -> Invasió Bàrbars : Lluites i enfrontaments.
s.VIII-IX -> Renaixement Carolingi : Formació dels
fills de la noblesa, clergues i monjos. Escoles monacals i catedralícies.
Escola Palatina
Es divideixen els estudis en Trivium (gramàtica, retòrica
i dialèctica), Quadrivium (aritmètica, música,
astronomia, geografia), Superiors (CCNN, Cosmologia, Filosofia,
Teologia)
s.IX -> Escoto Eriugena : Neoplatònic i agustinià.
Raó i fe són fonts vàlides de coneixement
i en cas de dubte cal seguir la fe.
s.X -> Invasió Normanda : Buit de producció
filosòfica.
s.XI-XII -> Alta escolàstica : Escoles episcopals
(lectio i quaestio)
Inquisició contra els heretges com els Càtars
: prediquen la pobresa i la igualtat social.
Apareixen els Burgs on comença a desenvolupar-se la nova
cultura tot i que el sistema d'organització social segueix
essent de tipus feudal.
Anselm i Abelard: Platònics-Agustinians.
II. Fase: Grans Síntesis
s.
XIII -> Gran Escolàstica. Universitats on s'introdueix
Aristòtil. Importància de la Burgesia.
Tomàs d'Aquino : Aristotèlic
Ramon Llull: Agustinià
Roger Bacon: Agustinià i platònic
III.
Fase : Etapa crítica
s.XIV
-> Època de crisi. Nacionalismes. Més llibertat
intel·lectual. L'Església perd poder.
Escoles populars.
Duns Escoto: Voluntarista
William Ockham: Nominalista
INTRODUCCIÓ
A LA FILOSOFIA MEDIEVAL
A
principis del s.IV el Cristianisme domina en tot l'Imperi Romà.
Aquesta nova religió provoca una sèrie de canvis
que defineixen tot el pensament medieval fins al s.XIV. Els
canvis introduïts són els següents :
->Separació entre l'Estat i la Religió (acabarà
per dominar)
->Destrueix la unitat entre el Cosmos i l'humà mitjançant
la idea de la creació. Déu crea el món
i el dóna a l'humà.
->Importància de la història com a mitjà
de salvació.
->La naturalesa és un simple objecte creat per Déu.
->Importància de la Fe com a mitjà de coneixement
que es contraposa en alguns casos a la Raó. La veritat
és revelada per Déu.
Tots aquests canvis van conduir, en un primer moment, a un enfrontament
amb la filosofia antiga. Enfrontament que es transformarà
en el problema dominant, en tota l'Edat mitjana, entre Filosofia
i Teologia, o més ben dit, entre Fe i Raó.
I. Fase: Estudis preparatoris
1.
AGUSTÍ de Tagaste (354-430)
Escrits
: Les Confessions, La Ciutat de Déu
En
un principi va seguir les ensenyances dels Maniqueus (Mani:
Sacerdot Persa que va viure al s.III. El maniqueisme es basa
en la religió de Zoroastre que admet l'existència
de dos principis, un és el del bé o principi de
la llum i l'altre és el del mal, o principi de les tenebres.
Aquests dos principis són eterns i mantenen una lluita
constant.)
Més tard es va convertir al cristianisme (any 387) i
es va transformar en un dels principals crítics del maniqueisme.
Es considerat com un dels màxims representants del platonisme
cristià (Identificació Bé - Déu.
Dualisme ànima/ Cos)
Mai va separar la Filosofia de la Teologia. Considerava que
la filosofia havia de ser un instrument que ajudes a fer entendre
les veritats revelades. La Fe i la Raó han de col·laborar
per donar llum a la veritat cristiana.
Aquesta col·laboració té tres moments :
Primer
- La Raó ajuda a l'humà a assolir la Fe.
Segon
- La Fe il·lumina a la raó.
Teoria de l'Il.luminisme agustinià : Coneixem la realitat,
les veritats immutables, a través de la il·luminació
divina sobre l'enteniment, part de l'ànima que és
el lloc on es situen totes les certeses. Déu és
l'ésser suprem i immutable que ha creat del no-res les
essències de les coses que existeixen. El coneixement
no es dóna a través dels sentits, sinó
a través de Déu.
Aquesta teoria representa una postura Ontologista (l'ontologisme
és aquella doctrina segons la qual l'enteniment humà
veu les veritats en Déu.).
Tercer
- La Raó fa comprensibles els continguts de la Fe.
La Raó està supeditada a la Fe en l'àmbit
del coneixement.
Agustí segueix la dita del profeta Isaïes: "Si
no creieu, no podreu entendre".
Aquesta actitud inaugura i condiciona tota la filosofia medieval.
Durant segles, la reflexió humana consistirà a
reflexionar racionalment sobre els continguts d'una fe revelada.
La "filosofia" que intenta verificar la comprensió
racional de les veritats religioses tradicionals rep el nom
d'Escolàstica.
Al segle XIII, quan Aristòtil és novament assimilat,
es produeixen ruptures en el pensament occidental i l'agustinisme
filosòfic començarà a entrar en crisi.
Reconeixement
de la veritat a partir de l'error: "Si fallor, sum".
Després d'arribar a l'escepticisme Agustí se n'adona
de que encara que els seus raonaments podrien ser erronis no
per això deixa d'existir o de ser alguna cosa quan erra
o s'equivoca i aquesta és la veritat a partir de la qual
es pot assolir el vertader coneixement de Déu.
En
l'àmbit de la política exposa la situació
difícil de l'època amb l'exemple de dues ciutats
una és la ciutat dels homes on hi ha confusió
i ningú s'entén perquè tothom vol el poder
i l'altre seria la ciutat ideal o ciutat de Déu on hi
hauria harmonia i la gent podria viure feliç. Aquesta
última ciutat és la que tothom hauria de voler
construir.
S. XI
ANSELM DE CANTERBURY
Necessitat
de demostrar racionalment l'existència de Déu.
Argument Ontològic ( a priori ) : Dedueix l'existència
real de Déu a partir de la idea de Déu com a ésser
perfecte i tant gran que no es pot pensar en res de més
perfecte i més gran.
Seguidors : R. Descartes, W. Leibniz i Hegel
Crítics : Gauniló -> De l'existència
mental no es pot inferir l'existència real de cap ésser
perquè aleshores existiria tot allò del qual en
tenim idea, o no ? Tomàs d'Aquino, J.Locke, I.Kant
S. XII
P.ABELARD
Defensa
el valor de la investigació humana. La fe s'ha de sotmetre
a l'anàlisi de la raó.
Es considera un antecedent del Nominalisme ( els conceptes són
simples nom que atribuïm a les coses ) en referència
al Problema dels Universals ( com es poden relacionar les idees
amb les coses, els conceptes amb la realitat ).
Segons Abelard l'Universal és el predicat que s'atribueix
a moltes coses i s'expressa en les categories ( v.Aristòtil
) a través d'un procés d'abstracció en
el quan intervé la intencionalitat de l'objecte per a
donar-se a conèixer ( per dir-ho d'una altra manera,
són els objectes els que provoquen el coneixement en
el subjecte, sense objectes no hi hauria coneixement) . L'Universal
no és real i fora de les coses ( realisme exagerat de
Plató ) sinó que s'ha d'entendre com a substància
segona o forma que l'intel·lecte abstrau ( realisme moderat
d'Aristòtil ).
FILOSOFIA
ÀRAB
Es
important tenir en compte la filosofia àrab perquè
a través d'ella es va tornar a estudiar a Aristòtil.
Els àrabs varen recuperar l'Organon ( lògica )
aristotèlic , fet que va provocar l'inicia del racionalisme,
el naturalisme i l'humanisme.
Els filòsofs àrabs més importants pels
seus comentaris a les obres d'Aristòtil i per la seva
filosofia són:
AVERROIS:
Teoria de la doble Veritat respecte a la fe i a la raó.
ALFARABÍ:
Distinció entre essència i existència.
AVICENNA:
El món existeix necessàriament, no per si mateix
sinó pel fet de dependre de Déu, que el crea necessàriament.
Déu, doncs, no és lliure de crear o no crear.
II. Fase: Grans Síntesis
2. TOMÀS D'Aquino (1225 - 1274)
Escrits : Summa Teològica, Summa contra els gentils
Intenta
conciliar el pensament cristià, sobretot influït
per Agustí, amb el pensament aristotèlic. Al revés
d'Agustí, però, posa en un mateix nivell a la
Filosofia i a la Teologia.
La Filosofia és una preparació per la Teologia.
La
Raó té tres funcions :
-Preàmbul de la Fe.
-Aclaridora
de les veritats de la Fe.
-Ha
de rebatre les objeccions contra la Fe.
Tot
i això, la Fe és la que dóna les regles
de com ha de procedir la Raó (aquesta té la seva
pròpia veritat donada per Déu, i només
pot arribar a Déu partint de les coses sensibles).
Segueix
la teoria del coneixement d'Aristòtil, segons la qual
el coneixement comença a través dels sentits.
El coneixement es dóna per abstracció (mètode
mitjançant el qual s'elaboren conceptes) d'allò
espiritual (forma) contingut en allò material. L'universal,
formal, espiritual és real en les coses; i al mateix
temps està en l'enteniment humà(enteniment agent/enteniment
possible) i en la ment divina com a principi o model (idea)
de les coses creades.
Reforma
la metafísica Aristotèlica al distingir entre
essència i existència. L'essència inclou
la matèria i la forma donat que compren tot el que esta
expressat en la definició de la cosa. L'essència
està en potència respecte a l'existència(acte
de l'essència) i el pas d'una a l'altra exigeix la intervenció
creadora de Déu (acte pur). Aquesta interpretació
permet distingir entre l'Ésser de Déu (essència=existència)
i l'ésser de les criatures (essència/existència,
poden deixar d'existir)les quals participen de l'Ésser
en diferents graus.
Prova l'existència de Déu a través del
sensible i formula 5 vies de coneixement :
-Cosmològica : Primer motor
-Causal:
Causa eficient
-Possible
i necessari.
-Perfeccions:
Diferents graus.
-Finalitat:
Ordenació a un fi.
Tomàs intenta d'incorporar el bagatge aristotèlic
al pensament cristià. Aquesta incorporació va
produir dures crítiques en els sectors més platònics
cristians i durant tot el s.XIV hi va haver un moviment revisionista
que va provocar una ruptura entre fe i pensament. La ruptura
va ser tan tallant que va originar un nou moviment : la ciència
moderna. I el món de la ciència i el de la fe
sempre més han avançat per camins distints, a
voltes paral·lels, a voltes contraposats, sempre més
separats.
3.RAMON
LLULL (1232-1315) Palma de Mallorca
Escrits:
Ars Magna, Ars Generalis
Parteix
de la convicció de que la fe es pot demostrar amb raons
necessàries. D'aquesta manera la fe es converteix en
instrument de l'enteniment, el qual té per objectiu entendre
i no pas creure. La fe és la que uneix a l'enteniment
amb Déu.
El més important del seu pensament és la seva
Lògica, considerada com a ciència universal, base
de totes les ciències. Doncs si cada ciència té
els seus propis principis, diferents de les altres ciències,
és necessari l'existència d'una ciència
general que inclogui tots els principis de les ciències
particulars. Mitjançant aquesta ciència general
es poden aprendre totes les ciències, donat que conté
els termes bàsics de totes les ciències.
La seva lògica és expressada en l'Ars magna que
consisteix en combinar aquests termes de tal manera que es formin
amb ells les veritats naturals que l'enteniment pot assolir.
Aquest art combinatori va tenir molts seguidors en el Renaixement
(G.Bruno) i en la lògica moderna (Leibniz). La novetat
de la seva lògica és que no es limita a analitzar
les veritats conegudes sinó que serveix per a descobrir
noves veritats.
4.
ROGER BACON (1210- ?)
Escrits:
Opus maius ;Opus minus;Opus tertium
L'experiència
és l'únic instrument vàlid de coneixement.
L'autoritat (Fe) no condueix a cap coneixement vertader, ans
al contrari, molt sovint és font d'error. La demostració
racional tampoc serveix perquè prové de la nostra
pròpia ànima imperfecte i per tant aquest coneixement
no proporciona certesa ni elimina el dubte.
L'experiència
és el fonament de tot coneixement natural com sobrenatural.
Hi ha una doble experiència :
-Experiència externa: donada a través dels sentits.
-Experiència interna: donada a través de la il·luminació
divina.
Aquests
dos tipus d'experiència condueixen a la felicitat.
III FASE : ETAPA CRITICA
5. DUNS ESCOTO (1274-1308)
Escrits:
De primo principio
Questiones in Metaphysicam
Separa
la raó de la fe defensant que són dos tipus de
coneixement diferent en el domini pràctic. Distingeix
entre coneixement teòric dominat per la necessitat i
per la demostració racional (ciència); i el coneixement
pràctic que és on es situa la llibertat i la fe.
Per exemple: la immortalitat de l'ànima no pot ser demostrada
per la raó, i sí admesa per la fe.
Precursor d'Occam per les següents afirmacions:
-Coneixement directe, a través de la intuïció,
de les realitats individuals per part de l'enteniment.
-Primat de la voluntat sobre l'enteniment, assentada en la llibertat
com a essència intrínseca de la voluntat (Voluntarisme)
6. GUILLEM D'OCCAM ( 1295 - 1350 )
Escrits
: Comentaris a les Sentencies
Filosofia natural
Manté
una postura crítica enfront l'escolàstica (criticisme).
La Raó i la Fe són dos fonts de coneixement diferents.
La raó no serveix per provar l'existència de Déu.
I la fe conté veritats que no són evidents, ni
demostrables científicament.
Tota
la seva filosofia es basa en dos principis :
-
L'experiència: si es vol conèixer la naturalesa
cal interrogar-la, cal experimentar. El coneixement és
espontani i intuïtiu. L'enteniment no necessita de res
que no sigui l'experiència per a conèixer la realitat.
(Base de la ciència empírica).
-
Principi d'economia (Navalla d'Occam): No s'ha de suposar l'existència
de més entitats que les necessàries per explicar
els fets.
La
seva teoria més important és la del Nominalisme,
segons la qual els conceptes universals no tenen cap fonament
en la realitat, doncs només existeixen individus. Els
universals no existeixen fora de la ment, de l'enteniment; són
una ficció, invenció humana. L'universal és
un signe que s'utilitza per donar significat a molts objectes
individuals que s'assemblen, que són analògics.
El
Voluntarisme d'Occam es basa en l'afirmació de la prioritat
de la voluntat sobre l'enteniment oposant-se a l'intel.lectualisme.
ARTICLES I TEXTOS PER COMENTAR
B.
RUSSELL Història social de la filosofia II Introducció
"L'Església
posà les creences filosòfiques en una relació
molt més íntima amb les circumstàncies
socials i polítiques que en qualsevol altra època
anterior o posterior al període medieval. Direm que aquest
període pot situar-se entre l'any 400 i el 1400 . L'Església
és una institució social fonamentada en un credo,
en part filosòfic, però en part relacionat amb
la història sagrada. Ha atès el poder i la riquesa
per mitjà d'aquest credo. Els governants laics que topaven
sovint amb ella, foren derrotats perquè la gran majoria
de la població, incloent-hi la majoria dels governants
mateixos, estava profundament convençuda de la veritat
de la fe catòlica. (...)
La història del pensament, tal com la que ens ocupa,
és forçosament unilateral quan tracta de l'Edat
Mitjana. Amb molt poques excepcions, tots els homes d'aquest
període que aportaren alguna contribució a la
vida intel·lectual de l'època eren eclesiàstics.
Els laics de l'Edat Mitjana edificaren lentament un vigorós
sistema polític i econòmic, però podem
dir que les seves activitats eren, en cert sentit, cegues. (...)
En contrast amb el món de l'antiguitat, el món
medieval es caracteritza per diverses formes de dualisme. Hi
ha el dualisme clerecia i laïcat, el dualisme de llatins
i teutons, el dualisme del Reialme de Déu i dels reialmes
d'aquest món, el dualisme de l'esperit i la carn. Tots
ells són exemplificats pel dualisme del Papa i de l'Emperador.
(...)
El dualisme del Reialme de Déu i dels reialmes d'aquest
món es troba ja al Nou Testament però fou sistematitzat
per Sant Agustí a la Ciutat de Déu . El dualisme
de l'esperit i la carn es troba ja en Plató, el neoplatònics
hi insistiren particularment; ocupa un lloc important en l'ensenyament
de Sant Pau i ha dominat l'ascetisme cristià durant els
segles IV i V."
Preguntes
:
1. Indica les diferents parts de l'estructura del text i indica
quines són les tesis principals que s'exposen en ell.
2. Extreu els trets característics de l'Edat Mitjana
a través del text i estableix diferències o semblances
amb l'època antiga.
3. És pot mantenir, encara, avui en dia, el dualisme
medieval entre dos reialmes el de Déu i el dels homes
?
Agustí
d'Hipona o Tagaste La Ciutat de Déu XI, 26
"...
sense cap imatge enganyosa de fantasies o fantasmes, estem molt
certs que som , que coneixem i que estimem el nostre ser. En
aquestes veritats tinc en molt poc els arguments dels acadèmics
que diuen : "Què ? i si t'enganyes ?" Perquè
si m'enganyo existeixo ( Si fallor sum ). El que no existeix
no pot enganyar-se i, per això, si m'enganyo existeixo.
Perquè si existeixo, si m'enganyo, ¿com m'enganyo
sobre el fet que existeixo quan és cert que existeixo
si m'enganyo ? Encara que m'enganyés, sóc jo qui
m'enganyo i, per tant, en tant que conec que em conec, no m'enganyo.
Com conec que existeixo, així conec que conec. I quan
estimo aquestes dues coses, els afegeixo l'amor mateix, alguna
cosa que no és de menor vàlua. Perquè no
m'enganyo sobre el fet que estimo, no enganyant-me en el que
estimo perquè encara que l'objecte fos fals seria vertader
que estimava coses falses."
Preguntes
1. Quina és la tesi que defensa el text ? Podries sintetitzar-la
en poques paraules ?