I. KANT (1724
- 1804)
0.Vida i Obres
Neix l'any 1724 a Königsberg, antiga Prússia Orientat
(avui Kaliningrad-Repúbliques bàltiques) en un
ambient molt religiós i purità el qual va marcar
tota la seva vida.
1770 obté una càtedra de professor ordinari de
metafísica i lògica de la Universitat de Königsberg.
1804 va morir a la mateixa ciutat on havia nascut. A la seva
tomba es gravaren les paraules d'un dels seus escrits:
"Dues coses omplen el meu ànim sempre amb nova i
creixent admiració i respecte: el cel estrellat damunt
meu i la llei moral dins meu"
Les seves obres es divideixen en:
Període Pre-crític: Somnis d'un visionari
explicats pel somni de la metafísica 1766
Dissertació ... 1770
Període crític: Té per objectiu contestar
les següents preguntes:
- Què puc conèixer?Crítica a la Raó
pura 1781 i Prolegòmens 1783
- Què haig de fer? Fonamentació a la metafísica
dels costums 1785
i Crítica de la Raó pràctica 1787
- Què puc esperar? Crítica del Judici
1790; La pau perpètua 1795 ...
1. INTRODUCCIÓ (influències)
A) Il·lustració i Crítica a la Raó
"Criticisme Kantià"
Crítica a:
- Dogmatisme racionalista (metafísica - Wolff) ha convertit
la raó en una deessa que es creu capaç de donar
sentit a la realitat deixant de banda els sentits.
- Escepticisme empirista (Hume) tot i que reconeix que és
útil perquè exposa la necessitat de precisar l'abast
i els límits de la metafísica trobant el fonament
dels seus conceptes.
- Irracionalisme (misticisme) ha sobrevalorat el sentiment
de la fe mística.
B) Nova concepció de la naturalesa: Física
(Newton) i Humana (Rousseau).
Kant adoptarà el model de Newton sobre la naturalesa
com un tot mecànic regit per unes lleis que si es coneixen,
permeten predir el comportament dels fenòmens. Per altra
banda considera a J.J.Rousseau com el Newton del món
moral perquè proposa un nou model d'home el qual cal
potenciar per poder sobreviure en aquesta societat que ha desnaturalitzat
l'humà i l'ha convertit en esclau de si mateix.
C) La Filosofia de Kant i l'Idealisme Transcendental.
Influït per la il·lustració la filosofia
de I. Kant és motivada per una exigència de clarificació
de l'home i de la societat. Aquesta feina de clarificació
ha de ser duta a terme per la raó autònoma i lliure.
Kant es troba davant d'una diversitat d'interpretacions de
la raó i considera que si és la raó la
que ens ha de conduir en les nostres investigacions, aleshores
aquesta ha de tenir un únic sentit, es per això
que la sotmet a judici, fent al mateix temps una crítica
a:
- El dogmatisme racionalista (Descartes, Leibniz)
- L'escepticisme empirista (Hume)
Per a realitzar el judici de la raó cal primer de tot
descobrir i establir quins són els principis, les lleis
i els fins últims que la raó imposa des de si
mateixa i d'acord amb la seva naturalesa.
Garcia Morente (La filosofia de Kant. Ed. Austral) ens
diu que de bon principi la filosofia queda referida al coneixement
com el seu objecte i problema propi. La filosofia ha de sortir
de l'escepticisme de Hume i trobar el veritable camí
que ens ha de conduir al coneixement.
L'objecte de la filosofia no es aleshores el món, sinó
el nostre coneixement del món. Per dur a terme aquest
objectiu cal realitzar una demarcació entre la ciència
i la metafísica, per determinar quin tipus de coneixement
els hi correspon.
Criticisme: Crítica a les desnaturalitzacions de la Raó
(Teòrica / Pràctica). Projecte d'un estat nou
de la Humanitat en Llibertat.
Idealisme transcendental i el Gir Copernicà: La filosofia
de Kant es defineix com a Idealisme transcendental, perquè
les condicions de possibilitat del coneixement provenen del
propi subjecte que coneix, es a dir, són "a priori"
(ideals = no observables empíricament) i necessàries,
perquè sense elles no hi ha coneixement. En aquest sentit
Kant introdueix un canvi anomenat Gir Copernicà en la
concepció epistemològica anterior perquè
el coneixement parteix del propi subjecte que coneix i no dels
objectes coneguts.
2. TEORIA DEL CONEIXEMENT (EPISTEMOLOGIA): QUÈ PUC
CONÈIXER?
(Recerca dels límits i possibilitats de coneixement)
A)Introducció: Crítica a la Raó
Pura
Problema inicial: És possible la Metafísica
com a Ciència?
* Com és possible la Ciència? És el mateix
que preguntar: com és possible el coneixement? Condicions:
Empíriques i "a priori". El coneixement està
format per la suma de dos elements: Matèria + Forma "a
priori" (és la suma dels elements aportats per la
Sensibilitat + l'Enteniment).
"No hi ha cap dubte sobre això: tot el nostre
coneixement comença amb l'experiència. Perquè,
com es despertaria i es posaria a actuar la nostra facultat
de coneixement, si no fos a través d'objectes que afecten
els nostres sentits i que, o produeixen ells mateixos representacions,
o posen en moviment la nostra capacitat d'entendre, a fi de
comparar aquestes representacions, de connectar-les o de separar-les,
i així, amb el material brut de les impressions sensibles,
arribar a elaborar un coneixement dels objectes que s'anomena
experiència? Cronològicament, doncs, no tenim
cap coneixement previ a l'experiència, i amb ella comença
tot coneixement.
Ara bé, encara que tot el nostre coneixement comença
amb l'experiència, no per això es pot dir que
tot ell prové de l'experiència."
Crítica de la Raó Pura: Introducció.
* Com és el llenguatge utilitzat per la Ciència?
- Classificació dels judicis:
Judicis sintètics a posteriori (Hume) / Judicis analítics
"a priori" (Leibniz).
Els judicis de la ciència hauran de ser Judicis Sintètics
a priori (Són aquells que reuneixen les condicions necessàries
per a que sigui possible el coneixement; així són
sintètics perquè fan una síntesi dels objectes
materials i són "a priori" perquè intervenen
en aquesta síntesi les formes "a priori" de
la Sensibilitat i de l'Enteniment). Com són possibles?
Es poden utilitzar en la Metafísica?
B)Estètica Transcendental: Sensibilitat i Fenomen
Ciència dels principis "a priori" de la sensibilitat:
Espai i Temps (Intuïcions pures)
"L'espai no és més que la forma de tots
els fenòmens dels sentits externs, és a dir,
la condició subjectiva de la sensibilitat. Solament
sota aquesta condició ens és possible la intuïció
externa. Ara bé, atès que la receptivitat del
subjecte, qualitat consistent a poder ser afectat pels objectes,
precedeix necessàriament tota intuïció
d'aqueixos objectes, és possible d'entendre com la
forma de tots els fenòmens pot donar-se en el psiquisme
amb anterioritat a tota percepció real, és a
dir, a priori, i com pot ella, en quant intuïció
pura en la qual han de ser determinats tots els objectes,
contenir, prèviament a tota experiència, principis
que regulin les relacions d'aqueixos objectes."
Crítica a la Raó Pura, Estètica
Transcendental
Possibilitat dels Judicis Sintètics a priori en les
Matemàtiques com a exemple.
C)Lògica Transcendental: Estudi de les estructures
de coneixement de l'Enteniment (conceptes purs "a priori"
o categories) i de la Raó (idees transcendentals).
I. Analítica Transcendental: Enteniment i Conceptes
Estudi de l'acció de l'Enteniment: Comprendre la Sensibilitat
a través de Judicis i Conceptes.
- Analítica dels conceptes: Classificació dels
Conceptes: Empírics i "a priori" (Categories).
El problema és com s'apliquen les categories als objectes
i al revés.
- Deducció transcendental de les Categories: L'Apercepció
transcendental
- Analítica dels principis: Esquematisme transcendental
Possibilitat dels Judicis Sintètics a priori en la
Física com a exemple.
Fenomen / Noümen Explicació final sobre quins són
els objectes de coneixement.
El que podem arribar a conèixer són els fenòmens
= objectes d'experiència que corresponen al que és
intuït en l'espai i el temps mitjançant la sensibilitat
i entès per l'enteniment mitjançant conceptes.
El que no podem conèixer és com són els
objectes realment en ells mateixos o el que Kant anomena els
Noümen = realitat independent del nostre coneixement. El
noümen té un sentit negatiu com a límit del
nostre coneixement , però també té un sentit
positiu en tant que pot arribar a ser pensat per la raó
a través de la imaginació.
"Ja des dels temps més antics de la filosofia,
els que es tenien per investigadors de la raó pura
han concebut, ultra els ens sensibles o fenòmens (phaenomena)
que formen el món dels sentits, ens intel·ligibles
particulars (noumena) que haurien de constituir un món
intel·ligible i, com que confonien els fenòmens
amb l'aparença ( cosa que és ben perdonable
en una època encara inculta), només concediren
realitat als ens intel·ligibles.
De fet, si considerem, com és just, els objectes dels
sentits com a simples fenòmens, confessem tanmateix
també, amb això, que tenen com a fonament una
cosa en si, encara que no coneguem com és en ella mateixa,
sinó només el seu fenomen, és a dir,
el mode com els nostres sentits són afectats per aquest
quelcom desconegut. L'enteniment, doncs, precisament perquè
accepta fenòmens, reconeix també l'existència
de coses en si; i aleshores podem dir que la representació
de tals ens, que són el fonament dels fenòmens
i, per tant, simples ens intel·ligibles, és
no solament admissible, sinó també inevitable."
Prolegòmens... Segona part
II. Dialèctica Transcendental: Raó i Idees.
Crítica a les pretensions Metafísiques de la Raó
d'anar més enllà dels límits de l'experiència:
* Antinòmies sobre el Món: Contradiccions sobre
el seu origen, naturalesa...
* Paral.logismes sobre l'Ànima: Raonaments que semblen
veritat però que no ho són sobre la naturalesa
del jo i de la pròpia ànima.
* Ideals de la Raó: Déu. No es pot provar la seva
existència perquè no en tenim experiència.
Conclusió: Pensar / Conèixer. Les idees de la
raó es poden pensar però no conèixer.
Crítiques a l'Epistemologia Kantiana: Subjectivisme
Kantià.
3. TEORIA ÈTICA: QUÈ HE DE FER?
A) Introducció:
Kant es planteja el problema ètic a la Crítica
de la raó Pràctica. La raó pràctica
és per Kant, la raó orientada a l'acció,
a la conducta: és la que pensa sobre l'haver de ser,
és la Voluntat; a diferència de la raó
teòrica que està dirigida a l'especulació,
al coneixement: té per objecte allò que és.
Tanmateix, ens situem en un nivell molt diferent: la raó,
que determina l'acció (ètica, estètica,
política) amb les seves lleis, instaura un ordre de llibertat
independent de la causalitat que regna en l'esdevenir dels fenòmens.
Això significa que en el seu ús pràctic,
la raó manifesta els seus drets a estendre els seus ideals
(idees metafísiques) més enllà de les condicions
de la sensibilitat. Aleshores la raó aconsegueix la seva
plena autonomia, enfront la dependència o heteronomia
a l'experiència en el camp teòric. D'aquesta manera
aquelles idees, que no troben aplicació en l'àmbit
de l'experiència cognoscitiva, es converteixen en principis
ideals de la conducta: regles o normes morals.
Així, doncs, l' ètica kantiana tindrà
per objectiu determinar les condicions que fan possible un ideal
moral en general. Per aquest motiu l'ètica kantiana rep
el nom d'ètica formal, per què no determina les
lleis concretes d'acció davant d'una determinada situació
ni tampoc la seva finalitat (ètica material: Aristòtil
- Virtut -> Felicitat; Epicur - Ataraxia -> Plaer espiritual;
Estoics - seguir l'ordre de la naturalesa o Logos) sinó,
que consisteix en una reflexió sobre la moral per tal
de descobrir els caràcters universals i necessaris de
tot ideal moral d'una manera desinteressada. La moralitat vindrà
determinada per la forma, per la intenció, en definitiva
per la Bona Voluntat
B) La Bona Voluntat: la llei moral i el Deure
En la Fonamentació de la metafísica dels costums
es parteix de la idea que tot ésser racional té
una Voluntat autònoma (raó pràctica) que
s'autodetermina mitjançant les seves pròpies lleis
morals. Hi ha, però diferents tipus de Voluntat:
- Bona Voluntat: és aquella que respecta la llei moral
i actua segons ella per Deure, per amor al Deure. L'acció
moral exigeix considerar la llei no com un mitjà, sinó
com un fi en si mateixa, exigeix, així, ser exclusivament
determinada pel Deure. Té valor moral.
- Voluntat de Bons Costums: és aquella que actua d'acord
a la llei moral, però no per Deure, sinó per altres
inclinacions (per amor, per amistat, ...).
- Voluntat moralment dolenta: aquella que actua contra el Deure,
que no segueix la llei moral.
C) La llei moral i els imperatius categòrics:
La llei moral és un principi objectiu, universal de
la conducta humana que determina el que és bo i s'ha
de distingir de la Màxima moral: o regla de conducta
que regula l'acció d'una persona, en un moment donat
i que es defineix com a principi subjectiu que guia la conducta
com per exemple: "Puc tornar o no els diners que m'han
deixat ".
La llei moral, que determina a la Voluntat com a moralment
bona, està formada per un conjunt d'imperatius o normes
morals, manaments, que ordenen a l'acció o l'omissió
d'un acte sense condició i que tenen el seu fonament
precisament en l'autonomia de la voluntat perquè no depenen
de cap factor extern. Cal tenir en compte, però, que
hi ha diferents tipus d'Imperatius:
-Imperatius Hipotètics: La seva validesa ve condicionada
per la finalitat que es persegueix. Són característics
de les ètiques materials. Ex: "Si vols ser feliç
has de ser virtuós".
Aquests imperatius es divideixen en:
Assertòrics o d'habilitat. Cal aplicar certs mitjans
per aconseguir certs fins reals en l'experiència: Ex:
"Si vols viure has d'alimentar-te ";
Problemàtics : Assenyalen un fi possible. Possibilitat
o no de fer una cosa: "Si vols nedar has de tirar-te a
l'aigua".
En conjunt aquests imperatius Hipotètics són:
Contingents, particulars i subjectius.
-Imperatius Categòrics: Són aquells que
ordenen quelcom com a fi absolut sense cap mena de condició.
Constitueixen la llei moral, perquè imposa una norma
de conducta de forma absoluta, sense que sigui un mitjà
per a una altra cosa, sinó un fi en sí mateixa.
Són Universals, necessaris, i objectius. Ex: "S'ha
de dir sempre la veritat".
D) Formulació de l'Imperatiu Categòric:
La primera formulació de l'Imperatiu Categòric
o llei fonamental de la raó pràctica és
la següent: "Obra de tal manera que puguis sempre
voler que la màxima de la teva acció sigui una
llei universal" . Per saber, doncs, si una màxima
és conforme o no amb la llei moral, s'ha de poder universalitzar,
i així es converteix en llei moral. Aquesta formulació
té un sentit negatiu, ja que impedeix que la Voluntat
es determini per principis i motius individuals; i per altra
banda, té un sentit positiu, en tant que expressa que
la Voluntat es determini a obrar perquè així ha
de ser sense cap interès determinat i es converteixi
en Bona Voluntat.
.
Seguint aquest últim sentit Kant realitza una altra
formulació: "Obra de tal manera que tractis la humanitat,
tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre,
al mateix temps, com un fi i mai només com un mitjà".
És la formulació del fi en si mateix que s'explica
amb aquesta altra formulació: "Obra per màximes
d'un membre legislador en un possible regne dels fins".
En aquesta última formulació s'expressa el regne
ideal dels fins com a ideal suprem de la humanitat.
"Aquest principi de l'egoisme o de la pròpia
utilitat és potser molt compatible amb tot el meu futur
benestar. Però la qüestió és aquesta
ara: és això lícit? Transformo, doncs,
l'exigència de l'egoisme en una llei universal i disposo
així la pregunta: què succeiria si la meva màxima
es tornes llei universal? De seguida veig que mai no pot valer
com a llei universal, ni convenir amb si mateixa, sinó
que sempre ha de ser contradictòria, ja que la universalitat
d'una llei que digui que qui cregui estar atrapat pot prometre
el que se li acudeixi proposant-se no complir-ho, faria impossible
la promesa mateixa i el fi que amb ella pugui obtenir-se,
ja que ningú no creuria que rep una promesa i tots
es riurien de tals manifestacions com d'un engany en va."
Fonamentació de la metafísica dels costums
"Ara bé: la llibertat és una simple idea,
la realitat objectiva de la qual no pot ser demostrada de
cap manera segons lleis naturals ni, per tant, en cap experiència
possible; per consegüent, és una idea que, per
tal com mai no es pot posar sota ella cap exemple segons cap
analogia, no pot ser mai entesa ni tan sols apercebuda. Val
només com una pressuposició necessària
de la raó en un ésser que creu tenir consciència
d'una voluntat, és a dir, d'una facultat diferent,
de la simple facultat de desitjar ( és a saber, una
facultat de determinar-se a actuar en tant que intel·ligència,
consegüentment segons lleis de la raó, independentment
d'instints naturals). "
Fonamentació de la metafísica dels Costums
E) Els postulats de la Raó Pràctica:
Els postulats venen a ser les idees de la raó que l'ús
teòric no podia abastar cognoscitivament i que ara es
revelen com a derivacions necessàries de l'acció
moral. Els postulats expressen una realitat noümènica
i com a tals no es poden demostrar, sinó que són
condicions exigides per la raó pràctica. Cal considerar-los
reals en la pràctica, en tant que inseparables de la
llei moral, però no són teòricament vàlids
en el coneixement.
Aquests postulats són:
-La llibertat: Sense ella no es possible la moralitat, altrament,
com fóra possible actuar per pur respecte al deure si
no fóssim lliures? La moralitat ens fa reconèixer
lliures en la nostra acció. Es tracta, però, d'una
llibertat ideal (no real) que ha de poder ser possible. Així
, doncs, no és una llibertat real existent com podria
ser una llibertat física, o una llibertat psicològica,
o metafísica.
-La immortalitat: En el món en què vivim és
molt difícil complir la llei moral, no és possible
ser perfectament moral, virtuós, i com a conseqüència
ser Feliç plenament. Aleshores és necessari postular
la immortalitat de l'ànima per atorgar existència
infinita a l'ésser moral a fi de que aquest progressi
en el seu objectiu d'assolir la màxima perfecció,
la màxima felicitat.
-Déu o Ésser suprem: S'ha de postular la seva
existència possible com a garantia que finalment la virtut
i la felicitat han de coincidir. Serveix d'exemple com a causa
suprema de la naturalesa en la que s'uneixen la intel·ligència
i la voluntat suposant una adequació completa entre virtut
i felicitat.
4. QUÈ M'ÉS PERMÈS D'ESPERAR?
L'esperança és l'objecte de la religió
natural. El que s'ha d'esperar és la consecució
d'un fi, com és la Felicitat. En el seu llibre: La
religió dins dels límits de la raó,
Kant explica com la moral condueix a la religió, perquè
és aquesta la que aclareix quin ha de ser el fi de la
moral: el triomf del bé. Aquest fi només s'aconsegueix
mitjançant una comunitat ètica on s'estableixi
el veritable regne dels fins.
En la política cal esperar , sempre i quan es segueixen
els principis de la moral i de la comunitat ètica, la
pau perpètua (superació de la guerra, triomf del
bé sobre el mal) . Així, ho exposa Kant en el
seu opuscle: Sobre la Pau perpètua (1795) .
|
És permés el plagi total
i/o parcial de la pŕgina web.
Els realitzadors d'aquesta únicament demanen que feu constar d'on heu
extret el material que ens copieu, gràcies.
Per qualsevol dubte o suggerčncia, contacteu amb el Webmaster
|