Hel·lenisme:
322-148 aC
Característiques
de l'època:
->Història :
* Ocàs polític de les "Polis" gregues.
Atenes perd la seva hegemonia comercial, política i, en
part, cultural. Inestabilitat política permanent.
->Filosofia:
* Preocupació per l'individu concret ("zoon Koinonikon").
L'Ètica es separa de la Política.
* Canvia l'ideal del savi, que ja no és aquell que sap
o aspira al saber (Plató, Aristòtil), sinó
qui sap viure bé. Els objectius principals són :
La seguretat personal i la felicitat individual.
* Indiferència respecte a la crisi sobre la investigació
de la naturalesa. Concepció de la filosofia (Lògica,
Física, Ètica) com un saber unitari amb una finalitat
moral. (Intenció pràctica).
* Apareixen paral·lelament diferents escoles amb objectius
comuns però amb diferents solucions , que conduiran més
tard a l'eclecticisme a l'època romana del qual Ciceró
serà un dels seus representants més destacats.
EPICUREISME
Epicur
(341-270 aC) 306 aC fundà "El Jardí" a
Atenes.
L'objectiu
de la seva filosofia és pràctic : "Vana és
la paraula d'aquell filòsof que no posa remei a cap mal
de l'home." La filosofia ha de ser una medicina que condueixi
l'ànima a la felicitat = Plaer ("Hedoné").
A través de la Canònica, Física i Ètica
s'ha d'aprendre a ser feliç mitjançant el plaer
("Hedonisme").
La filosofia ha de ser un Tetrafàrmac perquè ha
d'alliberar als homes de 4 pors :
- Por als Déus
- Por al dolor
- Por a la mort
- Por al desig insatisfet
a) Canònica (Teoria del coneixement) : Només
s'admet com a real allò que és objecte dels sentits
("sensisme") i aquests són l'única font
de coneixement vàlida. La base del coneixement és
la sensació o impressió provocada pels objectes
sobre els nostres òrgans sensibles, i que passa a l'ànima,
s'hi imprimeix i engendra la representació en l'enteniment.
Els elements principals en el coneixement són : La sensació,
l'anticipació i l'afecció. Afegeix un quart element
format per les projeccions imaginàries de l'enteniment
que permet anar més enllà del sensible i conèixer
els àtoms.
b)
Física (Ciència de la naturalesa) : Serveix
per fonamentar l'Ètica. Té les següents característiques
:
-És materialista : tot el que existeix és material.-L'ànima
és una agrupació d'àtoms, material i mortal.
-Segueix la teoria dels atomistes (Demòcrit) i de l'eleatisme
(Parmènides) segons el qual tot és des de sempre.
-La realitat està composada per finits àtoms, que
es mouen per atzar o lliurement en el buit (infinit), sense cap
finalitat (mecanicisme).
-La naturalesa no té cap caràcter diví, doncs
els déus no intervenen per a res en el govern del món.
c)
Ètica (Hedonista) Escrit: "Carta a Meneceu"
La finalitat de la vida és la felicitat i aquesta s'assoleix
mitjançant el plaer (gaudi) natural i necessari, tant del
cos com de l'ànima. Aquest plaer ha de ser moderat i en
calma, per tant necessita una certa tranquil·litat : en
primer lloc, del cos (aponia) que faci desaparèixer el
dolor ; i en segon lloc, de l'ànima (ataraxia) que l'allunyi
dels temors (la mort, els déus i el destí) i l'ajudi
a abastar la saviesa.
ESTOÏCISME
Zenó
de Citi (336-264 aC) Fundà la
"Stoa" (Pòrtic) a Atenes.
Crisip (280-210
aC) va sistematitzar la seva doctrina. Va tenir molts seguidors
durant l'Imperi Romà (Sèneca, Epictet, Marc Aureli...)
i també es va introduir en la moral cristiana.
La Filosofia (Lògica, Física i Ètica) es
la pràctica convenient per assolir la saviesa i la felicitat.
a)
Lògica (segueix la lògica aristotèlica
i inclou una teoria del coneixement) : L'única font de
coneixement són els sentits (empirisme) i la representació
sensible és una còpia de la realitat (realisme ingenu).
La garantia de la veritat és la representació catalèptica
feta ("phantasia kataleptiké") per l'enteniment
a partir del sensible.
La seva lògica és formal i es basa en el raonament
inductiu
hipotètic ( p -> q ). És una lògica de
la conseqüència que nega l'universal (nominalisme)
i tracta només els individus o particulars. A través
d'ella es compren el curs necessari (negació de l'atzar)
dels esdeveniments de la naturalesa i de les accions morals. Es
pot dir, que ensenya a pensar segons l'ordre necessari de la naturalesa.
b)
Física : S'inspira en Heràclit i serveix
per fonamentar l'ètica. Principals característiques
:
-L'Univers (naturalesa) és un tot unitari (monisme), harmoniós
(cosmos), animat i diví (panteisme) regit per la necessitat
inflexible de la llei (Destí) universal (determinisme).
-Redueixen les 4 causes aristotèliques a dos principis
: un principi passiu o Matèria ; i un principi actiu o
Logos. El principi actiu és entès de dues maneres
: com a causa formal o raó interna que conté les
llavors de tot el que s'esdevé; i com a causa eficient
o foc que ho anima tot.
-Tot el que hi ha al món està disposat per la llei
natural o Destí (Providència) que no permet que
hi hagi el mal que és només una aparença,
doncs : "Vivim en el millor dels móns possibles."
c)
Ètica : Té per objectiu ensenyar a l'humà
a viure d'acord amb la naturalesa i amb el seu Destí. El
bé s'aconsegueix vivint d'acord amb la raó que ens
fa descobrir la Raó Universal que regeix l'ordre de la
naturalesa.
La Virtut és la disposició a viure d'acord amb la
raó i el deure que li pertoca a cadascú. Hi ha el
perill, però, de desviar-se del la llei de la naturalesa
a causa de les passions ("pathos"), que allunyen l'ànima
de l'equilibri natural.
Només dominant les passions en una actitud d'apatia"
i "ataraxia" és pot viure feliç i s'assoleix
l'ideal del savi. El savi és aquell que viu segons la raó
i està lliure de passions. El savi es considera "ciutadà
del món" i no menysprea la política; per ell
la llibertat consisteix en l'acceptació de la necessitat
i en l'abstinència absoluta davant les passions i el plaer.
CINISME
Escola
fundada per Antístenes (deixeble de Sòcrates)
i en el segle III quan la problemàtica moral ressorgeix
estarà molt unida a l'estoïcisme.
El nom de l'escola prové del lloc on solien conversar,
el Kinosarges, o el gos àgil. La seva filosofia era aconseguir
el camí de la felicitat i només s'hi arribava a
través de l'autonomia individual. El bé, és
per dir-ho així, la llibertat individual, només
d'aquesta manera l'individu es deslliura de les coaccions socials
i de les seves necessitats. Buscar el plaer fa l'humà esclau.
S'atribueix a Antístenes la frase : "Preferiria embogir
a sentir plaer".
Els cínics predicaven l'abandó dels bens de la vida
civilitzada (dona, esclaus, casa...), perquè la vida social
i les lleis civils són artificials. Volien retornar a l'estat
de natura i viure com els gossos, com eren anomenats. Un cas que
exemplifica aquest pensament és el del cínic Crates
que es va presentar tot nu a casa de Hiparchia ( potser la primera
dona filosofa ) per demanar-li que anés a viure amb ell.
El cínic més famós era Diògens
de Sínope, del qual s'expliquen moltes anècdotes.
Vivia en una bota de vi i només tenia un vestit per a l'hivern
i l'estiu. Menyspreava tot el que representés plaer i no
fos necessari. Els valors tradicionals eren així transmutats
: "Oposo -afirmava Diògens- a la fortuna, el valor;
a la llei, la natura, i a la passió, la raó"
( Diògens Laerci Vides dels filòsofs )
Més que un sistema filosòfic, el cinisme és
un moviment negatiu, agressiu, provocador, conduït per agitadors
populars, els qual en comptes d'arguments usen l'enginy i la ironia
per ridiculitzar la societat.
ESCEPTICISME
El
terme escèptic prové de "skepsis" que
vol dir indagar, buscar... "skeptomai" mirar entorn.
L'escepticisme no és una escola de filosofia , pròpiament
dita, sinó més aviat una orientació del pensament
que vol ser anàlisi rigorosa i crítica de les possibilitats
del coneixement humà. El corrent escèptic enllaça
amb els plantejaments d'alguns sofistes - Protàgores, Gòrgies
- .
L'escepticisme
sorgeix a la fi del segle IV aC amb Pirró d'Elis
i continua amb el seu deixeble Timó, amb les seves
paròdies contra l'epicureisme i l'estoïcisme. La seva
influència continua a través de l'Acadèmia
Nova, amb Arcesilau i Carnèades. Posteriorment ressorgirà
al començament de la nostra era amb Enesidem s.I i Sext
Empíric s.III amb la seva crítica al concepte de
causa.
L'actitud
pirrònica té una dimensió teòrica
i una altra de pràctica. En l'aspecte teòric és
una crítica de la sensibilitat i de la raó com a
fonts de coneixement humà : les dades dels sentits en si
mateixes no són pas errònies si se les considera
com el que són, sensacions subjectives que mostren la pura
aparença de les coses. L'error comença quan es fan
inferències pretesament certes sobre la realitat, a partir
de les dades sensibles. A més, la seva teoria empirista
del coneixement comporta que aquest no pot anar més enllà
de la sensació subjectiva, per la qual cosa tot raonament
és mancat d'una base fiable. Només l'acord convencional
permet considerar el que és ver o fals. I si no s'accepta
aquesta convenció, l'única sortida que queda és
la suspensió del judici ( epojé ).
Les
repercussions d'aquest pensament en el camp de l'acció
són les que corresponen al relativisme moral . L'actitud
de l'escèptic és , doncs, indiferent enfront dels
valors, i impertorbable i serena (ataraxia).