1.Vida:
Neix a Estagira 384 aC.
El seu pare fou un metge al servei del rei de Macedònia.
Ingressà l'any 366 en l'acadèmia Platònica
i l'abandonà a la mort de Plató (348 aC.).
L'any 343 aC. torna a Macedònia on fou mestre d'Alexandre
Magne.
335 aC. Torna a Atenes i fundà la seva pròpia
escola: El Liceu (annex al temple d'Apol.lo Lici).
323 aC. Fuig d'Atenes ( Mort d'Alexandre Magne)
322 aC. Mor a l'Illa d'Eubea.
2.
Obres: "Enciclopèdia"
Andrònic
de Rodes s.I aC. recull i ordena les seves obres, de les quals
cal destacar :
- Organon:
Recull d'Escrits de lògica Categories,Interpretació,Tòpics,
Refutacions, Primers Analítics, Segons Analítics.
- Metafísica:Recull
de textos sobre filosofia primera
- Física:
Recull de textos sobre la naturalesa.
- De
ànima: Tractat de psicologia.
- Ètica
a Nicòmac i Ètica a Eudem
3. Introducció a la filosofia d'Aristòtil
A)
Crítica a Plató
Aristòtil
està d'acord, amb Parmènides i Plató, en
què el coneixement vertader, sobre l`essència
de les coses, només pot venir donat a través del
que és permanent i estable, perquè el que canvia
només proporciona opinió.
La
crítica d'Aristòtil es dirigeix contra la ruptura
o dualitat ontològica (dos móns) que estableix
Plató, situant l'essència de les coses en un altre
món (món de les idees). Per Aristòtil no
és possible que l'essència, entesa com el que
determina la manera de ser de les coses, existeixi separada
d'allò que determina; és per això que Aristòtil
desplaça la ruptura platònica dels dos móns
dins de la única realitat existent. (Allò sensible
conté l'intel·ligible)
Per
altra banda, el món de les idees no és capaç
d'explicar res sobre les coses sensibles, sobre el seu origen,
canvi, esdevenir... En primer lloc les idees estan fora del
món sensible i no tenen res a veure amb ell ; i en segon
lloc en elles no hi ha cap principi d'acció perquè,
són sempre estables, immutables... Aleshores, com és
que les coses és mouen? Com s'explica el moviment de
la naturalesa?
Aristòtil
vol retornar al discurs sobre la naturalesa (Physis), iniciat
pels pre-socràtics que la consideraven com a dinàmica,
amb moviment propi. Segons Aristòtil no es pot negar
el moviment de la naturalesa, perquè precisament, la
naturalesa de les coses és tenir en elles el principi
de moviment.
B)
Crítica a Parmènides
Per
Aristòtil, l'ésser no és Ú ni estàtic
com afirmava Parmènides, sinó que existeixen múltiples
éssers que tenen en ells mateixos el principi del moviment
i d'aquests podem dir que són ( ex : és taula,
és home...).
Tal
com es diu a la Metafísica "l'ésser es pot
dir de moltes maneres", però té un sentit
únic, doncs permet expressar el que tenen de comú
(semblant) les diferents coses que són. Així,
l'ésser l'hem d'entendre com un concepte abstracte analògic
(s'aplica per semblança).
C)
Crítica a Heràclit
Segons
Heràclit tot està en continu moviment, seguint
un procés dialèctic d'oposició de contraris.
En canvi per Aristòtil hi ha quelcom que roman, que és
permanent a través del canvi. Doncs, en totes les coses
hi ha una essència que és permanent i que ve determinada
per la substància (v.Teoria hilemòrfica).
4. La lògica "Organon"
->
Mètode o instrument de la ciència o coneixement
del que és universal i necessari. També rep el
nom de "propedèutica"= preparació per
al coneixement.
La
lògica d'Aristòtil és un estudi de les
estructures del llenguatge i, al mateix temps, del raonament
(s'expressa mitjançant les paraules). Aquest estudi no
és purament formal, cal verificar-lo en la realitat.
Hi
ha diferents tipus de raonament que seran estudiats de
diferent manera:
A)
Raonament Inductiu: Dels elements més simples als
més complexos. Quins són els elements més
simples? i, a través de quin mètode o tècnica
es poden descobrir?
El
mètode és l'Anàlisi : seguint un procés
d'abstracció va del particular al que és més
comú o universal. D'aquesta manera es descobreix que
el que hi ha de més simple i universal, en el raonament,
està constituït per les Categories o predicats que
podem atribuir a les coses.
B)
Raonament Deductiu: Del que és universal, que es
dóna per suposat, al que és particular o conclusió
derivada de l'anterior. Què és el que es dóna
per suposat? Primers principis (No-contradicció, identitat...)
constituïts per Axiomes i definicions.
Quin
és el procés o mètode a través del
qual es pot estudiar aquest raonament? El Sil·logisme
doncs, a través d'aquest, es mostra l'estructura formal
de la Demostració, que és la manera com s'expressa
el raonament deductiu.
->Amb
la Lògica, Aristòtil pretén reflectir quina
és l'estructura de la realitat a través de l'estudi
de l'estructura del raonament i, al mateix temps, mostrar la
necessitat d'una essència permanent (comú i universal)
a la qual es pugui referir aquesta estructura. L'estudi d'aquesta
essència permanent serà dut a terme en la Metafísica.
5.
La Metafísica (Saber Teòric) Conjunt de petits
tractats sobre filosofia primera.
Es
pot entendre en dos sentits:
I.
Ciència de l'universal i necessari: Ontologia
Com
a ciència de l'universal es preocupa per trobar el sentit
unitari de l'ésser (v. crítica a Parmènides),
tal com diu en el llibre IV de la Metafísica: "Hi
ha moltes accepcions de l'ésser però totes elles
es refereixen a un terme o sentit únic i a una mateixa
naturalesa (substància)". Així, l'ésser
es refereix a un únic principi que li dóna sentit,
que fa possible poder parlar d'ell. Aquest únic principi
és la substància (primera o individu concret). En
canvi, per Plató el que fa possible poder parlar de l'ésser
són les Idees. Cal tenir en compte que per Aristòtil
hi ha diferents substàncies.
A)
Teoria hilemòrfica
La
Substància (primera -ens- o l'ésser pròpiament
dit) està composada per dos elements fonamentals: Matèria
(hyle) i Forma (morphé). A més s'hi poden afegir
els accidents o gèneres de la substància.
La
Matèria es divideix en: -matèria prima que és
el substrat etern, constituent de totes les coses i és
incognoscible; - i, matèria física, sensible.
La
Forma constitueix l'essència de l'individu doncs a través
d'ella aquest es pot conèixer i definir. Aristòtil
parla d'ella com a substància segona o espècie.
És eterna, però no existeix per separat de la
matèria sobre que actua.
B)
Potència i Acte
Aristòtil
introdueix en la substància (primera) el concepte de
devenir, canvi. Com s'explica el canvi en la substància?
S'explica
mitjançant la Potència i l'Acte, perquè
en la substància sempre hi ha (v. teoria hilemòrfica)
la matèria que està en potència de ser
una altra cosa i la forma que posa en acte el que està
en potència. Així, el moviment o canvi que es
produeix en la substància es pot definir com "el
pas de la potència a l'acte".(La manera com es produeix
aquest moviment és estudiat en la Física)
La Potència es divideix en: Activa / Passiva.
L'Acte pot ser entès com: Energeia / Entelechia
II.
Ciència dels primers principis i de les primeres causes:
"Teologia".
Estudi
de la forma pura o acte pur, que l'ésser o substància
primera no assoleix mai perquè sempre hi ha la matèria
en potència. També és un estudi o recerca
del sentit únic de l'ésser que trobarà
els seus fonaments en els primers principis (v.Lògica).
L'essència
pura on l'ésser té un sol sentit (unívoc)
és l'Ésser per excel·lència o entelèchia
(allò acabat, perfecte), que dóna unitat al món
i on tot tendeix (Teleologia), i del qual també Aristòtil
dirà que és la causa primera de tot el moviment
o Primer motor immòbil.
6.
La Física (Filosofia segona o Estudi de la Naturalesa).
L'estudi
del món natural és un estudi científic
limitat, que ens permet conèixer la realitat d'una manera
parcial i es realitza mitjançant el coneixement sensible,
que proporciona una visió aproximada de les coses. És
per aquesta raó que, si volem tenir un coneixement més
complet de la realitat, hem de recórrer a la Metafísica
que parteix del coneixement intel·lectual.
L'objecte
d'estudi de la Física són els éssers en
moviment (Physeion), les causes i els elements que constitueixen
aquest moviment en la naturalesa.
El moviment (metabolè) suposa un canvi (pas) d'un estat
(potència) a un altre (acte). Aquest canvi pot ser de
diferents tipus: -Substancial; -Accidental, que es divideix
en qualitatiu, quantitatiu i local.
Aristòtil també distingeix entre moviments naturals
(motor interior -finalitat-) i moviments violents (mecànics).
De
l'estudi del moviment sorgeixen dues preguntes :
* Quin és l'origen del moviment? La forma (fi del procés
natural) és la que posa en acte el que està en
potència (matèria).
* Quines són les causes del moviment? Hi ha 4 causes
:
Intrínseques
->Causa material (Ex: Presocràtics -Aire, aigua....)
->Causa formal (Ex: Plató -Idees; Pitàgores
-nombres)
Extrínseques
->Causa eficient : Tot el que es mou es mogut per un altre.
Hi ha un Primer Motor immòbil que explica en últim
terme el fet de que les coses siguin i el fi al qual es dirigeixen.
->Causa final : Determina la direcció del canvi.
7.
La Psicologia o Antropologia
Estudi
de la propietat comuna a tots els éssers dotats de moviment:
l'ànima, considerada com a principi de moviment i de
vida.
L'ànima
és l'acte del cos, és la realització final
de la capacitat pròpia del cos orgànic i juntament
amb el cos forma una única substància. A més
a més l'ànima no té coneixement independentment
del cos.
Aristòtil es distancia de la dualitat antropològica
platònica, la transmigració i la preexistència.
S'estableixen
diferents funcions o facultats en l'ànima segons l'ésser
viu en que es troba:
-
Vegetativa: pròpia dels vegetals. Regeix l'instint de
conservació.
-
Sensitiva: pròpia dels animals. Regeix les funcions primàries.
-
Racional: pròpia dels humans. Regeix el pensament o intel·lecte
que es divideix en : -Agent o actiu (abstracció); -Pacient
(memòria, sentiments...).
8. Ètica
La teoria ètica d'Aristòtil es desenvolupa en
tres llibres: La gran Ètica, Ètica a Eudem, i
Ètica a Nicòmac. Es en aquest últim, dedicat
al seu pare, on es troba l'expressió més madura
de la seva teoria.
L'ètica aristotèlica es fonamenta en la creença
que totes les coses i totes les accions tendeixen a un fi o
bé que estan subordinades a altres fins o béns
superiors i, en última instància a un fi últim
o bé suprem i constata que hi ha un acord general en
anomenar-lo felicitat, encara que no hi ha acord en el que pot
ser aquesta felicitat.
Així, l'ètica d'Aristòtil és una
ètica finalista o Teleològica perquè parteix
del supòsit que tot tendeix a un fi. Aleshores una acció
serà bona o dolenta si aconsegueix la seva finalitat;
per exemple:
Estudiar - Serà bo si s'aconsegueix la finalitat proposada:
Aprovar, assolir nous coneixements...
Treballar: Tenir diners, realitzar-se...
Ara bé aquesta finalitat que hem descrit té també
una finalitat, per això és important saber quina
és la finalitat última de tota acció. Per
Plató era ser bo i essent-ho s'era feliç, en canvi
per Aristòtil és la mateixa felicitat el fi últim.
Aquesta teoria que considera que la felicitat és el fi
últim s'anomena Eudaimonista. Però, seguint la
teoria aristotèlica, podem dir que si som feliços
serem bons? Per contestar aquesta pregunta primer haurem de
saber com s'aconsegueix i en què consisteix la felicitat.
Això ens condueix a analitzar la felicitat, i partint
de la idea de que la felicitat és un bé, Aristòtil
dedueix que el bé de qualsevol cosa s'ha de cercar en
allò que la fa apte per complir amb la seva funció
natural = virtut, per la qual cosa el bé de l'home s'haurà
de cercar en la seva funció pròpia que és
l'activitat racional. Dit d'una altra manera, la virtut ens
permet aconseguir la felicitat i aquesta consisteix en actuar
d'acord amb la virtut.
La virtut, segons Aristòtil, és trobar el terme
mitjà entre l'excés (vicis) i el defecte; aquest
terme mitjà s'aconsegueix amb la pràctica o hàbit
(ethos). En definitiva, la virtut es presenta com l'hàbit
d'evitar els extrems en les nostres accions.
Hi ha diferents tipus de virtuts:
· Virtuts Intel·lectuals (dianoètiques,
que poden ser ensenyades): Saviesa, activitat racional de l'ànima,
vida contemplativa, la qual proporciona la màxima felicitat.
· Virtuts Morals (ètiques, que depenen de la part
irracional i que són les que ens fan bons o dolents:
Prudència, valor, voluntat, coratge...
Aristòtil atesa la naturalesa social de l'humà,
que només es pot realitzar plenament en la societat,
culmina l'ordre de les virtuts morals amb la Justícia.
9.
La Política
Aristòtil
defineix l'humà com a "zoon politikon" un animal
polític o social per naturalesa.
Segons
aquesta definició l'humà hauria de ser feliç
vivint en societat, però en l'època d'Aristòtil
no és així.
Aristòtil considera que en la societat en la qual li
ha tocat viure no hi ha justícia ni felicitat. Aleshores
amb l'objectiu d'explicar com s'ha arribat a aquesta dramàtica
situació fa un estudi de l'origen de la societat i de
com aquesta ha anat evolucionant. ( El mateix faran al s. XVIII
J.J.Rousseau i T. Hobbes )
La
intenció d'Aristòtil és la de trobar quina
és l'essència constitutiva de la Polis i estableix
que la primera forma de comunitat fou la família, la
qual servia per a satisfer les necessitats més elementals.
Però, va arribar un moment en el qual la família
ja no era autosuficient i va tenir la necessitat d'unir-se a
altres famílies formant petits poblats o llogarrets on
els era més fàcil el treball i on podien satisfer
les seves necessitats bàsiques. Aquests llogarrets varen
anar creixent fins a esdevenir el que es coneix com a Polis,
la qual tenia com a finalitat garantir la felicitat dels seus
ciutadans (polites) i permetre la seva realització com
a tals.
És
gràcies a la Polis que l'home es constitueix com a tal,
perquè és en la polis on neix el llenguatge el
qual permet la bona comunicació entre els ciutadans i
el qual dona lloc al mateix humà. Per Aristòtil
el llenguatge ha estat fonamental en el nostre desenvolupament
com a humans i sense aquest no hagués estat possible
la humanitat. Així, gràcies al llenguatge i a
la Polis neix l'individu. D'aquesta manera Aristòtil
afirma que la Polis és anterior a l'humà.
Si
la finalitat de la Polis és la de fer feliços
als humans, com és que en l'època d'Aristòtil
això no és així ? El que ha passat és
que s'ha oblidat el sentit originari de la Polis, el qual era
el de procurar pel bé de la comunitat i la seva felicitat
la qual s'ha de fonamentar en l'Amistat.
Aquesta
pèrdua de sentit ha estat provocada per la manera de
governar, que no ha estat correcta, sinó que ha procurat
només pels interessos particulars d'uns quants i no de
tothom.
Aristòtil
fa una classificació de les formes de govern correctes
i de les incorrectes:
Formes
correctes de govern / Formes incorrectes de govern
Monarquia.....................................Tirania
Aristocràcia................................. Oligarquia
Politeia....................................... Demagògia
La millor forma de govern seria la Politeia on governaria la
classe mitja. Per Aristòtil l'Estat o Polis Ideal seria
aquell on dominés el terme mig. Ni massa gran ni massa
petit, equilibri en les lleis i en la Justícia la qual
es entesa com a Distributiva : recompensació segons els
mèrits realitzats; Commutativa : equilibri en les penes.
Aristòtil
considera important que cada ciutadà tingui els seus
propis bens, és a dir, defensa la propietat privada,
a diferència de Plató més d'acord amb el
comunisme. A més Aristòtil considera necessari
mantenir la diferència i desigualtat entre els ciutadans
o Polites i les dones i els esclaus els quals no tenen els mateixos
drets i llibertats.
PRÀCTICA:
TEXTOS ARISTÒTIL
TEXT
1
"I
com que la Política es serveix de les altres ciències
pràctiques, i com que a més estableix lleis sobre
què cal fer i de què cal abstenir-se, el fi d'aquesta
ciència englobarà els fins de les altres; d'on
es dedueix que el fi de la Política serà el bé
propi de l'humà. En efecte, fins i tot si hi ha identitat
entre el bé de l'individu i el de la ciutat, amb tot
és una tasca manifestament més important i més
perfecta la de conèixer i salvaguardar el bé de
la ciutat; perquè el bé és segurament una
cosa estimable fins per a un individu sol, però és
més bell i més diví aplicat a una nació
o a ciutats."
Ètica a Nicòmac A, 1094 b
Preguntes:
1.
Comenteu el text, es a dir, poseu el text en relació
amb el pensament de l'autor i de la seva època, tenint
en compte les influències principals que l'autor hagi
pogut rebre. (Recordeu que no es demana que desenvolupeu un
tema, sinó que comenteu el text.)
2.
Què és més important el bé públic
o el bé privat? Explica, quin dels dos predomina més
en la societat actual i quines són les seves conseqüències.
*(Has d'exposar, de manera raonada i seguint un ordre, el que
tu penses tenint en compte les possibles crítiques que
et poden fer altres que podrien no estar d'acord amb el que
tu exposes. Pots posar com exemple el pensament sobre el tema
d'algun filòsof estudiat.)
TEXT
2
"Em
refereixo a la virtut moral, que és aquella que té
relació amb les passions i amb les accions humanes, que
són les que connoten excés, defecte o just mig.
Per exemple, els sentiments de temor, de confiança en
sí mateix, de concupiscència, d'ira, de pietat,
en una paraula de plaer o de dolor, poden afectar-nos molt o
massa poc, i en ambdues circumstàncies de manera defectuosa.
Però, si experimentem aquests sentiments en el moment
oportú, per motius satisfactoris, respecte a les persones
que els mereixen, per fins i en condicions adients, ens mantindrem
en un excel·lent terme mig, que és allò
característic de la virtut."
Ètica a Nicòmac II, 6
Preguntes
1.
Posa un títol al text.
2. Comenteu el text a partir de les següents preguntes
:
a) Què és la virtut moral per Aristòtil?
Té el mateix sentit la virtut per Sòcrates? i
per Plató?
b) A què es refereix quan parla de "just mig"
? Ho podries explicar a través dels exemples que exposa
el text? Posa altres exemples que ajudin a entendre millor el
que vol dir.
c) Quan "ens mantindrem en un excel·lent terme mig"?
d) Què és el que caracteritza la virtut?
e) Per què Aristòtil es refereix a la virtut?
A què condueix la pràctica de la virtut? Quina
relació té amb la seva teoria Ètica?