J o r d i   B o f i l l

La trobada amb l’escultor Marcel Martí a l’edat de setze anys i un fort desig per expressar-se mitjançant la imatge, inicialment el còmic, fan decidir Jordi Bofill a dedicar-se a l’art. El desig no serveix si no va acompanyat d’una formació que permeti a l’artista creador fer ús del seu potencial expressiu. És així que, després d’uns anys d’estudis programats, Jordi Bofill s’adonà de la seva capacitat autodidàctica i no va voler continuar sotmès a cap tipus de regla acadèmica que l’incités a anul·lar les possibilitats creatives i originals que havien de regir la seva carrera professional.

La formació que pot donar l’escola depèn de la individualitat que l’ha de rebre. Els tradicionals estudis del natural amb els valors de proporcions, matisacions cromàtiques, perspectives i tants i tants altres poden formar certs esperits, però moltes vegades hem vist com capacitats imaginatives i potents s’han aniquilat per la submissió a formes i regles que, altra banda, sense cap mena de dubte, poden servir a certes individualitats. Van ser els esperits de recerca i d’investigació els que determinaren el desenvolupament professional d’aquest pintor, un procés introspectiu presidit per una constant observació i reflexió.

Avui, els processos formatius de les tradicionals escoles d’art han canviat radicalment pel fet que l’art segueix camins allunyats de les anomenades belles arts. Tot i això, certes línies didàctiques conformen els seus estudis sota aquests criteris, doncs, vulguem o no, hi ha qui manté el dret d’estructurar la seva plàstica sobre principis llargament establerts en el temps. L’obra de Jordi Bofill s’allunya del concepte simplista d’obra bella per assolir el d’obra amb contingut sensitiu; una obra plena de poesia.

Tot i la seva joventut, Jordi Bofill és un pintor format i en constant producció. Un pintor que ha assolit la seva personalitat en l’àmbit de la pintura per mitjans propis. El seu món ingènit és ple d’espais onírics i astrals. Un món que ell sap transformar plàsticament en imatges potents que permeten a un ventall molt ampli d’espectadors gaudir de la riquesa de formes i objectes que emplenen els seus quadres.

Els individus en general i els artistes en particular, ara i aquí, estem sotmesos a les nostres pròpies individualitats i Jordi Bofill com molts altres creadors ha sabut trobar en la pintura les condicions que li permeten l’eclosió personal, un home que vol i, així ho manifesta, mantenir el somni despert, el somni que incita constantment al creador a seguir el seu camí. Sí, l’artista és un somniador, un ésser que veu més enllà de la realitat perceptiva de l’entorn, un ésser capaç de transformar la realitat que l’envolta en idees farcides d’ideologies, d’impulsions sensitives dominades per il·lusions.

Les formes són fàcilment percebudes a la pintura de Jordi Bofill, però cal l’espai sensitiu i reflexiu no racional de l’espectador per a penetrar el quadre i assolir així la seva complicitat. Quan el discurs que proporciona l’obra i el propi espectador es fan còmplices, s’assoleix aleshores la ressonància que eleva el diàleg en obra d’art.

Tots tenim pares, avis i besavis en el món de l’art. No hi ha ningú, per més que ho vulgui, que es pugui alliberar del món en què viu i es desenvolupa. Jordi Bofill ha begut del món imaginatiu, ric i oníric que derivat de les propostes freudianes van esberlar el món del subconscient. És dins d’aquesta línia que l’artista ha trobat la seva personalitat com a pintor. És doncs del món del subconscient, del de la irracionalitat controlada, que beu la seva pintura. El subconscient esdevé així el mitjà creatiu, sense oblidar certs valors cerebrals, privats dels quals no es podria configurar l’obra.

La natura, i l’univers en general, conformen les seves formes: cels, terres, cèl·lules, pedres, llunes i tota mena d’astres, entre altres que, ell transforma en formes pictòriques i personals. Tot i això, no és la figuració en ella mateixa la que interessa a l’artista, ni tan sols el propi objecte, sinó la càrrega de transmissió d’emocions, creadora d’induccions sensitives que pot generar en l’espectador. Sota aquest principi, la imatge es transforma en energia per esdevenir una mena de joc erràtic entre l’espiritualitat i la metafísica.
Elements astrals i del zodíac canalitzen el procés de creació formal i cromàtic. Un procés que depèn directament dels signes astrals en el moment de crear l’obra. La relació constant entre els estats d’esperit, els temps i els signes permeten a l’artista de generar formes amb significat còsmic.

Tot i que el seu esperit creatiu és lliure i imaginatiu, el seu procés de treball és metòdic, gairebé sistemàtic. Un cop iniciat el procés de creació de l’obra, els propis espais de la tela li suggereixen objectes que poc a poc prenen consistència formal. A vegades la idea apareix apriorísticament abans de començar l’obra, d’altres, és el propi procés el que va determinant els elements formals que conformaran l’obra acabada.

Com molts altres artistes, Jordi Bofill treballa en sèries. Una primera obra es pot generar casualment, o bé per efectes de la recerca d’un contingut plàstic o ideològic determinat. A partir d’aleshores una nova idea pren cos i, ella mateixa li exigeix l’inici d’un altre quadre. Aquest procés es repeteix fins que l’artista ha assolit el resultat desitjat. La unitat de cadascuna de les sèries es produeix per les formes, els colors o pels objectes representats.

Hi ha en tota la seva obra un fort contingut psíquic. La coneguda frase coneix-te tu mateix es formula aquí per la traducció en valors pictòrics de l’essència del creador. Es tracta d’una recerca constant entre el jo i el món còsmic, tenint a la pintura com a mitjà de diàleg.
Una simple observació dels valors formals i cromàtics en la pintura de Jordi Bofill mostra la inexistència d’angles rectes: formes corbes i arrodonides amb predomini de colors freds, blaus, grisos, terres, etc. A vegades, però, algun color càlid apareix per combinar i contradir la unitat dels freds, confirmant així que els colors revelen estats anímics personals.