El Treball de l'Input

1. INTRODUCCIÓ

Després de mirar i remirar entre la gran quantitat de programes d'INPUT de què disposa la biblioteca de la nostra Facultat, vam decidir sel.lecionar-ne tres, entre els quals es troba, evidentment, Sin, el documental que hem escollit per fer el nostre treball. Els altres dos eren Who's Hitler?, un programa danès, i Anything can happen, un documental polonès.
Who's Hitler? és un programa en què es ficcionava una conversa entre un ambiciós periodista, un extremista d'esquerres, un skin head racista i un veterà del moviment de la resistència durant la Segona Guerra Mundial, que havien quedat atrapats en una sauna. Ens va agradar aquest tipus de ficció perquè representava el que podria haver estat una situació real, on es veien diferents comportaments dels quatre personatges, i el que és més important: diverses opinions i actituds. A més, estava filmat de manera que semblava un curtmetratge, tot i que al final es descobria que èrem a un plató de televisió, on tot era ficció planejada, i se'ns mostrava com anaven desmuntant els decorat.
Anything can happen adoptava més la forma d'un documental típic, però ens va interessar la temàtica, el fet de com un nen anava preguntant a la gent gran sobre les seves vides, i aquests no posaven pegues a l'hora d'explicar-li sentiments i angoixes força impactants.
Tot i així, vam decantar-nos per Sin (Synti), programa fet a Finlàndia el 1996, perquè tot i que podem incloure'l en el gènere documental, és un programa molt trencador i atrevit, que adapta els cànons segons les necessitats dels autors. La seva temàtica és ben simple: es tracta d'un breu anàlisi dels set pecats capitals que cometem la gent, gairebé sense adonar-nos-en, i de la confessió d'aquests pecats davant la càmera, com si es tractés del confessionari i com si nosaltres fóssim, llavors, els sacerdots. El que més ens va impactar de Sin és la seva posada en escena que, juntament amb el seu contingut, fan que ens trobem davant de quelcom que ens sembla molt més distant del que en realitat és. Aquest documental té força, provoca un gran impacte visual, i fa que ens proposem si realment tots estem pecant a totes hores, com les persones que confessen els seus pecats davant la càmera. És un documental fet a consciència, i per remoure les consciències dels espectadors.

Per dur a terme el nostre treball, hem visionat diverses vegades el documental, analitzant pla per pla tant el contingut com la posada en escena. D'aquesta manera, ens hem format una opinió sobre el perquè d'aquestes imatges i d'aquest estil tan impactant i innovador.
Les fonts d'informació que hem utilitzat han estat sobretot Internet, mitjançant el qual hem pogut contactar amb els caps de documentals de la YLE (productora i cadena on va emetre's Sin), i d'on hem obtingut material per poder arrodonir el nostre treball. També hem consultat diversos llibres per ampliar els nostres coneixements sobre el gènere documental i sobre la realització en general.

2. FITXA TÈCNICA

-Títol del programa: Sin, a documentary on daily offences.
-Nom original: Synti, dokumentti jokapäiväisistä rikoksista.
-País de procedència: Finlàndia.
-Any de producció: 1996.
-Durada: 36 minuts.
-Format: 16 i 35 mil.límetres.
-Color i blanc/negre.
-Dolby sorround.
-Premis:
·Spurs of Criticism, Finnish Critic's Association (1996)
·Nordic Documentary Award, Nordisk Panorama (1996)
·Ex Post Quality Support, National Council for Cinema (1996)
·Best Nordic Film, Radio Uppland Prize, Uppsala International
Short Film Festival (1996)

-Guió, direcció i muntatge: Susanna Helke i Virpi Suutari:
·estudis universitaris de periodisme, fotografia i art
·altres films: Insolence (1993), Animal's hand (1994), Tree
stump (1994), Lover (1994), The idle ones (2001)
·altres premis: Ex Post Quality Support, National Council for
Cinema (1995) per Animal's hand i Lover
-Fotografia: Heikki Färm.
-So: Olli Huhtanen.
-Música: Tuomas Kantelinen.
-Productors: Lasse Saarinen i Kinotar Oy.

-Productora: Finnish Broadcasting Company (YLE):
YLE és la companyia de televisió pública de Finlàndia. Està controlada en un 99.9% per l'estat i és supervisada pel Consell Administratiu del Parlament. Està especialitzada en programes informatius, educatius, infantils i culturals. El seu share diari ronda el 42.2% de les audiències. Més de la meitat de la seva graella de programació és ocupada amb productes nacionals, dels quals un 19% són produccions independents i un 81% són de contingut europeu. YLE emet dos canals analògics i cinc de digitals que són:
·YLE TV1: notícies, documentals, ficció i programes per joves
·YLE TV1-D: versió digital de TV1
·YLE TV2: esports, entreteniment, programes infantils i
regionals
·YLE TV2-D: versió digital de TV2
·YLE Teema: cultura, educació i ciència
·YLE 24: 24 hores de notícies
·FST: contingut generalista en suec

3. GÈNERE

Quan vam decidir-nos en analitzar el programa Sin, vam veure des d'un primer moment que es tractava d'un documental, però va resultar un repte per a nosaltres definir quin tipus de documental estàvem tractant.
Com hem pogut deduir a partir de la diferent bibliografia que hem consultat, un documental és aquell tipus de pel.lícula que ofereix un testimoni de fets reals, de coses certes i verídiques. John Grierson el definí com "tota interpretació creativa de la realitat". És per això que el documental es filma en el lloc que es vol reproduir i amb les persones que hi viuen. Aquest fet es compleix en Sin, ja que la gent que explica o confessa els seus pecats, apareix en el lloc que els hi correspon: la seva casa, el seu jardí, el seu lloc de treball...
Cal remarcar que per norma general, el documental es desenvoluparà en exteriors, sense tenir les facilitats d'un estudi o plató, ja que el film es trasllada al lloc pertinent, per fer més fidel la realitat que s'hi reflecteix. Sin és un documental de producció exterior, i en ell té molta importància l'ambient en el qual es filma, ja que ens dóna pistes, ens ajuda a comprendre els personatges i a situar-los en la seva quotidianitat.
El motiu pel qual vam arribar a dubtar de la categoria de documental de Sin és la seva posada en escena. Aquesta és mil.limetrada, totalment calculada i preparada, on ens fa l'efecte que ens trobem davant d'actors que reciten un guió que pot allunyar-se de la història real de cada personatge. Per això és convenient destacar la controvèrsia que s'ha generat al voltant del concepte cinematogràfic de documental. Hi ha qui entén que un documental enregistra la realitat natural, sense intervenció de posada en escena (com Flaherty i Grierson); i hi ha qui opina (com Paul Rotha) que aquest gènere és una interpretació creativa de la realitat, on s'assumeix la intervenció de la càmera i s'accepta la posada en escena de la realitat, fins i tot amb actors i/o decorat, sempre que la primera intenció sigui fer prevaldre la verosimilitud i l'efecte de realitat.
Aquesta segona interpretació va reforçar el nostre concepte de documental, i així veiem clarament com Sin ho és, ja que la gent que hi participa explica la seva història o vivència real, tot i que els directors del film hagin volgut plasmar-ho amb una determinada posada en escena o amb un tipus de guió i d'interpretació que ens puguin fer pensar que estem davant d'una ficció. El que compta és que les narracions són certes, verídiques, i els personatges que ens ho expliquen ho han viscut ells mateixos, ja que, com hem pogut saber, el càsting es va fer mitjançant uns anuncis als diaris, que demanaven a la gent que expliqués els seus petits pecats. És cert que els realitzadors van triar aquests protagonistes d'entre moltes altres persones, fent aquest càsting, però no s'ha alterat substancialment les seves històries. Simplement, s'han adaptat en el guió perquè fossin afís a l'estil del documental.
Degut a que la posada en escena és molt peculiar, molt pròpia dels realitzadors, del seu estil i de l'aire que volien donar al film, Sin seria una mena de documental estètico-experimental, ja que el paper de l'estètica acolorida i sòbria alhora és bàsic en Sin per plasmar un estilisme determinat, i en ser un documental que s'allunya d'allò típic, que evita les converses properes i els moviments de càmera (molt més comuns en aquest gènere), ve a ser una prova, una expressió de creativitat molt més propera a un art abstracte i a un cert lirisme carregat de patetisme. És un experiment estètic que desafia l'espectador a sentir noves sensacions i a descobrir un tipus de documental que és nou per ell.
De fet, bé podríem dir que Sin s'aproxima al que són els migmetratges cinematogràfics, ja que va més enllà d'un simple documental. És molt menys periodístic, i en canvi molt més dramàtic i agosarat. S'atreveix a donar-nos un estil que sentim a quilòmetres de distància de la televisió de cada dia, estil que no pot comparar-se amb altres documentals o sèries documentals dels nostres dies, per la fredor de Sin i la proximitat d'aquests.
Sin fa evolucionar molt el gènere documental tal i com l'entenem últimament. S'hi controla molt la informació que se'ns vol donar, i la manera de fer-ho.
Finalment, volem destacar que a les televisions nòrdiques (Dinamarca, Finlàndia, Suècia...) es busca aquest tipus de documentals alternatius, innovadors, on es dóna accés a joves cineastes a produir aquestes obres experimentals. Són un reclam, una demostració que el gènere documental no està estancat, sinó que evoluciona.

4. POSADA EN ESCENA

La posada en escena és el que més ens ha impactat de Sin. Com ja hem comentat, el documental consisteix en un seguit de persones que confessen els seus pecats davant la càmera, però no ho fan de qualsevol forma. La posada en escena és la base, és el que dóna el concepte d'estil al documental. Està completament calculada i preparada. Ens trobem davant de composicions molt simètriques, on hi apareixen un o més personatges, dels quals només un confessarà el pecat. Mai parlaran dues persones alhora. A més, sempre ens trobarem davant personatges immòbils , amb una quietud que transmet certa incomoditat a l'espectador, com si no sabéssim exactament què està passant, si ens trobem davant una realitat, o una ficció ben mil.limetrada.
Certament, els personatges són reals, a l'igual que les històries que ens expliquen. Són gent normal que se situen davant nostre per confessar-se, però alhora notem que són personatges marcats, amb unes mirades impactants que denoten solitud, que els realitzadors han sabut triar i posar en escena.
Quan confessen a la càmera, simplement pronuncien unes frases que semblen recitades, on l'espectador ha de buscar el seu significat, i ha de deduir quin és el pecat del personatge en qüestió. Així, és un documental que fa que qui el veiem ens introduïm en ell, que jutgem en certa manera la persona que ha pecat, i per tant que ens situem en el paper del sacerdot. Per tot això, el guió havia d'estar treballat. Els realitzadors, doncs, van agafar les històries verídiques d'aquestes persones, i les van reescriure de tal manera que impactessin i que fessin el públic reflexionar. No és una ficció; és una realitat estilitzada.
Les formes de la posada en escena són molt difícils d'aconseguir. A més d'aquesta quietud total dels personatges que ja hem comentat, en acabar de confessar-se, s'arriba un a silenci tens, on la càmera roman com una còmplice del pecador, donant amb aquest silenci temps a l'espectador per recapacitar sobre el que ha vist. Els personatges, en aquests segons que semblen més llargs del que són, deixen que els seus llavis tornin a quedar-se immòbils com abans de parlar, i a vegades insinuen un somriure, demanant la complicitat de l'espectador, demanant el perdó dels seus pecats. Així, s'allarguen més les escenes, se'ns deixa en tensió i reflexió, i se'ns mostra allò que no estem acostumats a veure, allò el.líptic que normalment se'ns amaga.
La posada en escena, així, fa que pensem que els realitzadors estan per sobre dels personatges del documental. Ens fa l'efecte que aquests es comporten com a titelles, seguint les instruccions del realitzador, esperant a que aquest els hi digui quan han de començar a parlar, com han de situar-se en l'espai, i quines gesticulacions o moviments (encara que pocs) han de fer. S'intueix la manipulació. Això transmet una sensació de fredor, com si la veracitat del que ens expliquen minvés, i prevalgués la figura del realitzador, com si es posés per damunt dels personatges que creen i formen el seu documental. Tot i això, no deixen de transmetre's els valors morals en Sin. L'únic que passa és que la posada en escena és totalment innovadora, trencadora i atrevida, i és per això que descol.loca l'espectador, tot i que podem afirmar que l'anima molt més a reflexionar sobre el que ha vist. Se'ns aproxima als personatges d'una forma totalment moderna. Ells no deixen de confessar-se francament; nosaltres hem de fer un esforç per entendre'ls en el context i forma en què se'ns presenten.
Anem ara a analitzar l'estructura del documental, la forma en què se'ns planteja, a banda d'aquestes aparicions i desaparicions "manipulades" que ja hem destacat. En primer lloc, dir que Sin comença amb un fons en negre, amb la veu en off d'un dels pecadors exposant de forma abstracta el seu pecat. El primer pla ens mostra un prat d'un verd intens, on apareixen successivament uns nens sense samarretes (s'enquadra les seves panxes), unes nenes i al final uns adults, que semblen recitar o cantar quelcom que no sentim. Tot seguit apareix sobreimprès el títol i el subtítol ("un documental d'ofenses diàries"), amb una breu explicació que ens indica que aquest documental està basat en els set pecats capitals: sobèrbia, ira, enveja, luxúria, avarícia, mandra i golafreria.
És curiós el mecanisme que fan servir els realitzadors per separar les intervencions de les diferents persones. Aquest mecanisme ja se'ns mostra després d'aquesta petita introducció: apareixen en escena unes cases que semblen surar al mar. La imatge no és nítida, i sembla virada a un to blavós. Torna a aparèixer una sobreimpressió, anunciant el pecat del qual es parlarà. El primer serà la golafreria. Després d'aquesta imatge de les cases al mar, ens impacta trobar-nos als primers personatges que es confessaran. Com ja hem explicat, la imatge és molt simètrica: apareix una parella, agafats de la mà, en el centre del pla, amb una columna esquerdada just darrere seu. En aquest cas, és ell qui parlarà.
Tot seguit, i després del silenci de rigor que ens sorprén després de cada confessió, ens trobem a uns bessons en el que sembla el jardí de casa seva. Els dos són al centre de la imatge, junts, i un d'ell confessarà l'ofensa o pecat que ha comés. Per no donar-nos totes les confessions seguides, els realitzadors utilitzaran aquest mecanisme del qual parlàvem: tornen a aparèixer les cases "surant" al mar. En aquest cas, la càmera es mourà, com si anés descobrint-les muntada en un vaixell que navega. Després d'aquests segons en que veiem les cases, que semblen un regal perquè l'espectador reflexioni sobre el que han dit els personatges anteriors, torna a aparèixer una altra persona, que confessarà el seu pecat a càmera, i al qual seguiran els segons de silenci.
Així, veiem que els realitzadors aniran intercalant imatges de paisatges, com la de les cases del mar, amb sobreimpressions que ens donaran més pistes sobre quins pecats se'ns estan confessant, i amb la participació dels personatges, dels pecadors. Entremig també hi haurà foses a negre.
Aquesta és la fórmula del documental Sin: paisatges, sobreimpressions, intervencions dels personatges, i foses.
Per no anar comentant escena a escena tot el documental, i allargar-nos excessivament amb aquest tema, posarem alguns exemples dels paisatges que s'inclouen a Sin i els interpretarem: hi apareixen boscos, amb els arbres movent-se pel vent; una carretera amb tot un seguit d'arbres frondosos als seus costats; un cel negre, amb una tempesta i llampecs inclosos; una carretera buida, on un home gran està corrent, però sense avançar; una platja de nit, amb les onades que arriben del mar; un bosc amb arbres sense fulles, amb neu; etc. Com veiem, són tots paisatges foscos, tristos i tortuosos, que ajuden a la reflexió de l'espectador, col.laboren en donar un cert estilisme líric, i demostren que el contingut del documental té molt a veure amb els paisatges que s'hi intercalen, ja que així com els pecats són quelcom del que ens hem d'apenedir, i quelcom gens fàcil d'explicar, de confessar, o de fer entendre, els paisatges que s'hi inclouen també són difícils i angoixosos, que ens transmeten el remordiment dels homes i dones que han pecat.
Pel que fa a les sobreimpressions, dir que aquestes apareixen sempre alhora que els paisatges. Aporten més confessions al documental, com si aquestes provinguessin de gent anònima, sense cares (no com a les altres confessions, on apareixen els personatges que les han viscut directament), i això ens fa pensar que potser tots hem comès aquestes faltes alguna vegada, que són més properes a nosaltres del que creiem, i així ens aproximen a la comprensió dels pecadors del documental.
Sens dubte, les intervencions d'aquests personatges són el més impactant del documental. A més de tot el que ja hem explicat sobre ells, cal remarcar que realment el lloc on es confessen és el lloc on ells viuen o treballen, és a dir, que els realitzadors els han situat allí per reforçar el realisme d'allò que expliquen. Així, la relació entre personatge i lloc de la confessió és molt íntima. És com si ens obrissin el seu espai, la seva casa, per deixar-nos entrar-hi, per fer-nos còmplices d'allò tan secret que ara s'atreveixen a declarar.
Sí que destacarem que en algunes de les escenes on apareixen els personatges es fa servir en la càmera un objectiu de gran angular, que accentúa la profunditat de camp i que deforma en certa manera la imatge, l'estira, i ens presenta els espais com a més íntims, més tancats, i així podem pensar també que és com si estéssim espiant els personatges. Tot i això, ens deixen estar allí.
Molts cops, el pecador se situa a una certa distància de la càmera, al fons de l'habitació, i juntament amb la quietud d'aquest, ens dóna la sensació que tot és molt distant, ja que el personatge es mostra fred en la seva intervenció, gairebé no gesticula. Això afecta a la percepció de l'espectador, que ho veu com quelcom llunyà, tot i que també hi ha molts primers plans, i quan reflexionem sobre el que ens diuen, ho trobem molt més corrent i proper del que se'ns ha volgut mostrar. És com una contradicció que forma part de l'estil del documental.
La intenció dels realitzadors no ha estat destacar uns pecats més que uns altres, ja que la posada en escena de cadascun d'ells és igual a tots els nivells. Encara que potser es parli més d'uns pecats que d'uns altres, la tònica de la posada en escena és la que ja hem explicat, per tots igual.
Pel que fa a la il.luminació, destacar que, en contrast amb la resta dels elements de la posada en escena, és del tot naturalista, minimalista. Mitjançant un tipus d'il.luminació mixta (combina la natural pròpia de l'indret on es fa la confessió, amb l'artificial: focus...) no es pretén embellir els personatges ni dramatitzar l'escena, sinó que es busca el màxim realisme i la captació més fidel de les imatges. Seria, per tant, una il.luminació neutra.
En darrer lloc, i no per això menys important, volem destacar l'admirable treball dels realitzadors i guionistes pel que fa al cromatisme que transmeten les confessions dels personatges. Ressalten molt els colors en tots elements que composen cada pla: el vestuari dels qui es confessen, l'ambientació de les habitacions o jardins on s'ha rodat, els elements decoratius de cada escena... És això que dóna a Sin una qualitat o condició de poesia abstracta i lírica alhora. És un tot ben composat, controlat fins a l'últim detall, i això no passa ni molt menys desapercebut per a l'espectador.

5. CONTINGUT

Sin és un documental sobre les faltes i les transgressions comeses per la gent vulgar i corrent en el dia a dia de la vida. Donat que és de producció finlandesa, la pel.lícula retrata també a la societat de la Finlàndia actual. El film acaba essent un estudi d'allò quotidià, insignificant, fins i tot, vanal, ja que aquest és l'estil dels realitzadors: abordar temes importants mitjançant trivialitats que, encara que són accions i actituds comunes entre la gent d'arreu del món, no deixen de constituir ofenses, pecats. Precisament, aquest anàlisi està basat en els set pecats capitals, que són: la supèrbia, l'enveja, la ira, la mandra, l'avarícia, la golafreria i la luxúria. A les seves cases, a l'escola o al lloc de treball, els pecadors confessen, directament a la càmera, és a dir, a l'espectador, els pecats comesos per ells o contra ells, a vegades davant d'aquells que els pateixen o que els cometen (familiars, amics, companys, etc). Allò que apareix al film és una selecció d'entre totes les experiències recollides a través de campanyes de premsa, per tant, és verídic. Amb tot, a l'hora d'escriure el guió es va jugar molt amb l'ambigüitat i els múltiples sentits o significacions de cada frase: trobem algunes que en un principi semblen un pecat i acaben sent un de diferent; altres abarquen més d'un pecat capital segons interpretacions o punts de vista; etc. A continuació, hem volgut fer una classificació per pecats de les declaracions dels protagonistes del documental, no sense abans donar unes quantes definicions:

- Pecat:
· falta contra la llei divina (Diccionari de la Llengua Catalana, Santiago Albertí, Albertí Editor, Barcelona, 1975, pàg. 288)
· transgressió voluntària de la llei de Déu o d'un precepte de l'Esglèsia; destrueix la gràcia en l'ànima i fa l'home digne de la pena eterna (Diccionario Escolar Vox de la Lengua Española, Biblograf, Barcelona, 1992, pàg. 648)
· transgressió voluntària d'una norma moral o religiosa; qualsevol cosa que s'allunyi d'allò recte o just; excès, defecte o vici de qualsevol mena (Enciclopedia Multimedia, Editorial Planeta deAgostini, 1997)

- Els Set Pecats Capitals (agrupats segons la classificació de Dante Alighieri a la seva obra La divina comedia):

· amor pervertit:

> supèrbia: orgull presuntuós, arrogància, altivesa, vanitat; té a veure amb les aparences, la competitivitat i el desig de destacar per sobre dels altres; l'animal associat és el gall d'indi; el seu contrari és l'humilitat, és a dir, l'acceptació de com s'és i la renúncia a comparar-se amb els altres

''Quan estem separats durant més de dues hores, ja no me'n recordo del meu germà''
''Jo era el cap de marketing d'una gran companyia. Admirava al meu cap, fins i tot copiava la seva manera de parlar i de caminar. També em feien por els ascensors. Durant vuit anys, vaig pujar a peu a l'onzé pis. Vaig mentir als meus colegues dient-los que era per la circulació de la sang''
''Em produeix satisfacció veure com els més dèbils son tractats com a part d'un grup, així no han d'esforçar-se tant''
''M'han dit assassina per dur un abric de pell. Els vaig dir que a casa tenia un de més gran encara. No he matat un guillot en la meva vida''
''Una dona hauria de ser com un eriçó: llançar-la contra la paret i que s'agafés amb les ungles''
''La nostra vida no és tan patètica, encara que no anem agafats de la mà. El meu marit sempre va cinc metres per davant meu''
''Quan cuino un pastís, la meva dona diu que no és tan bo como el seu. També he fet pa, però tampoc és comparable amb el seu. A vegades he rentat els plats, ho admeto no gaire sovint, però la meva dona pensa que no queden nets. Normalment, els torna a rentar un altre cop''

> enveja: anhel de posseir quelcom que té l'altra gent; el seu contrari és l'estima, és a dir, la voluntat de fer i desitjar el millor pels altres

''Envejo les cases amb grans lavabos i amb porxos més grans que els nostres''
''He experimentat l'enveja del meu cap. Una vegada un client em va mirar més que a ell. Després d'això, va prescindir de mi a les reunions. Una altra vegada, a una festa, vaig parlar després del seu discurs. Dos anys més tard, em va preguntar per què havia volgut ser millor que ell''
''Un parent em va dir que deixara de menjar, que semblava un porc. Quan em vaig aprimar, em va dir que semblava que tingués càncer''
''Quan sigui gran seré metge. El meu germà serà granger. Els adults m'han dit que mai seré metge i que el meu germà no serà granger. Diuen que no sóm suficientment intel.ligents''
''Hem estat redecorant la casa durant anys. Envejo als que no tenen que fer això. Odio que la gent es sorprengui perque continuem fent-ho. Només vull que la casa quedi enllestida i tenir fills aquí''
''Llancen escombreries al nostre pati. Quan neva no netegen el nostre aparcament. Diuen que sóm problemàtics. Ens miren per la finestra, per això tanquem les cortines. Han intentat aïllar-nos, però encara tenim molts amics. Cada any enviem seixanta felicitacions de Nadal''

> ira: còlera, enuig; pot ser una emoció - quan hom decideix treure a fora la seva ràbia com a mitjà per descarregar tensions - o una actitud - quan el que pretenem és jutjar algú i castigar-lo per alguna cosa que ha fet que creiem que és reprobable; el seu contrari és la bondat, és a dir, la paciència, la compasió i l'afecte pels altres

''Vaig començar a estudiar amb quaranta anys. El meu marit començà a atormentar-me aleshores. Va amagar el despertador. Sovint desenroscava la bombeta del lavabo perque tinguéssim que anar a les palpentes''
''Sóc vegetariana. Ho sóc des de fa quasi un any. No m'agrada la carn perque és dolenta. La carn triturada em recorda gats penjats. Però no sóc un monstre de la naturalesa. Protegeixo la natura com qualsevol persona''
''He intentat ensenyar a la meva filla a no acceptar res de desconeguts i a no marxar amb ells''
''Quan arribo tard, la meva mare té por de que m'hagin violat i tallat a trocets''
''Ja no cuino per la meva filla perque no se què menja''
''La Terra és pura. El sòl no té nutrients. La societat ha destroçat els recursos. Si el menjar és saludable, és ple de microbis''
''Una vegada ell estava rentant els plats. Ho feia amb aigua calenta. Portava uns guants que havien estat utilitzats per altres coses. Cada dit va deixar la seva empremta al cul del plat''
''A vegades sento que no tenim res en comú excepte la roba interior i els mitjons. Ell diu: la meva casa, el meu cotxe. Llavors pregunta si tenim mitjons nets. Quan estic enfadada li dic que agafi les meves mitges''
''Durant anys vam utilitzar un pesticida que es deia Blatan. Ella va amagar una mica i després d'una baralla va amenaçar amb empassar-s'ho''
''Quan arribo a casa trobo joguines, llibres, roba i coberts per terra. Cada vegada que la meva dona se'n va a comprar, porta joguines pels nens. Y després estan els productes de Yves Rocher que encarrega i mai utilitza, que acaben també pel terra''
''Tinc por de que la meva dona trobi un home que pugui parlar i que no sigui tan cruel amb els nens com jo''
''Un individu passa un paper per sota la porta d'un altre. L'altre menja escombreries, per tant menja paper també''
''Un individu alimenta a una persona indefensa amb bolets verinosos; li diu que són bons, que els tasti''
''Un individu li dóna pa a un altre que no pot mastegar i que està acostumat a prendre menjar triturat''
''Un individu destroça unes plantes. Quan li pregunten qui ha estat, acusa a algú que no pot parlar''

· amor insuficient:

> mandra: actitud de no fer res o de no prioritzar les coses en la seva mesura; també apatia o manca de sentiment; concern allò espiritual - depressió - i allò físic - cansament -; el seu contrari és l'ànsia, és a dir, la predisposició entusiasta a fer coses

''La meva mare va morir a la 1pm. El dia següent, Gagarin va volar al voltant de la Terra. Durant molt de temps, vaig lamentar que deixàrem el cap de la meva mare una mica torçat al taüt''
''A vegades els meus fills passen per aquí i em truquen des del mòbil per dir-m'ho. Jo els demano que parin i ells em diuen <<ja veurem>>''
''Alguna cosa important ha d'ocórrer perque em mogui''
''La meva feina consisteix en escriure informes. Abans formulàvem estratègies, ara informes. Als informes escribim coses com desenvolupament sostenible, descentralització del govern, integració. Puc escriure un informe de qualsevol tema en qualsevol moment. Puc també escriure propostes que se que mai seran acceptades''
''Un pacient demana que l'acompanyin al lavabo i li diuen: <<vas fer caca ahir, hauràs d'esperar a demà>>. A vegades, l'equip es menjava el dinar dels nens i aquests passaven gana. Els lligaven al sofà perque no fessin entremaliadures''
''El meu marit no té gaire temps lliure. Sovint li fa mal el cap quan ha de passar una estoneta, mig dissabte, amb mi''
''A vegades, quan res especial ha succeit des de fa temps, no tinc ganes d'aixecar-me. Però quan m'aixeco, trobo moltes coses a fer''
''Per sort, vaig convèncer al meu marit perque llancés un sofà molt lleig. Em vaig sentir millor després d'això''
''Em fico en una relació i després no tinc energia per trencar-la. Espero a que l'altre es cansi i la trenqui (...) Crec que moriré sol''
''L'hivern és un veritable obstacle. No m'agrada sortir a l'hivern i no ho faig de totes maneres''
''Vaig donar la meva roba vella a Sarajevo. També la de la meva mare, que li havia quedat petita. Li vaig dir que havíem de reciclar els cartons de llet. Així la vida tindria sentit. Però la meva mare estava en contra perque sabia que hauria de portar-los a la botiga ella mateixa''
''Prenc suplements de calci i de magnesi. M'ajuden a dormir''
''A vegades, el silenci dura tres setmanes. Però ens deixem notes si anem a algun lloc. Com que sóc dura d'orella, el silenci no em molesta. Al contrari, no he d'esforçar-me tant per entendre el que hem diuen''
''A vegades vull anar-me durant un dia i una nit, però llavors no se a on marxar''

· amor excessiu pels plaers terrenals:

> avarícia: desig obsessiu d'acumular poder i bens materials - diners, propietats, objectes, etc -; reforça la sensació d'haver aconseguit l'èxit a la vida; es pot utilitzar per intimidar als altres; respon a un sentiment d'impotència i de por enfront d'allò imprevisible i incontrolable; el seu color és el verd; el seu contrari és la generositat, és a dir, donar sense intenció de rebre res a canvi

''A vegades tinc malsons de pànic al corral; 15000 pollastres es barallen i la majoria moren''
''He estat a tots els continents excepte l'Antàrtica. Encara m'agradaria veure els pingüins. M'agradaria també caçar un gran búfal a l'Àfrica''
''Em guardo tot el que trobo. Si veig un osset de peluix al carrer, li dono als infants, encara que estigui robant perque no és nostre''
''No pots sortir a la ciutat sense diners. Pensen que ets boig si surts només a prendre l'aire''
''Vull demostrar que un home qualsevol pot aconseguir-ho. A vegades tinc por de quedarme a McDonald's per sempre''
''M'agradaria tenir un petit gimnàs propi, amb un gran mirall, una càmara, un video. Faria aerobic, disco i la dança del ventre. Portaria roba bonica, mitges, mocadors de seda''

> golafreria: excés de qualsevol cosa; desig d'obtenir més plaer de l'apropiat; l'animal associat és el porc; el seu contrari és la temprança, és a dir, l'acceptació dels límits naturals dels plaers i la preservació del seu equilibri

''Hi ha una persona a la feina que es menja el dinar dels nens. Diu que és bo poder menjar a la feina. Si algú entra, amaga el plat''
''Vull morir quan acabi la diversió. És divertit quan pots menjar, romandre estirat i parlar per telèfon tant com vulguis''
''Prenc vitamines cada dia. Les prenia quan estava embaraçada. Quan va néixer el meu fill, la llevadora va dir que tenia un color molt maco, no aquell vermellós de tots els bebés. Ara estic esperant el meu segon fill. L'infermera m'ha dit que he d'evitar les llaminadures, així el nen no será massa gras''
''No tinc por a la malaltia. Caure malalt depén dels gens, no del que menges''

> luxúria: desig desbordant, descontrolat i destructiu per tot allò que proporciona plaer (el sexe, el poder, els diners, etc); esclavitza l'home i mostra la seva part més animal; el seu contrari és la moderació, és a dir, el control d'aquestes pulsions

''No ens disculpem, però tenim bons moments: oblidada la discusió, vaig al llit a cercar el meu ocellet''
''La meva dona encara cuidava al nou nat quan va tornar a quedar-se embaraçada. La vaig posseir quan encara li dolia la vagina del primer part. Ella cridava, plorava i em deia bèstia pel meu goig''
''Vaig tenir una crisi als cinquanta anys, no tan greu com per suicidar-me: no tenia relacions sexuals. Va durar tres mesos i em va fer pensar en lo transitori que és tot''
''Per la nit, deixo als nens dormint i preparo el sopar al meu marit. Llavors, em dutxo i em pentino, i em poso alguna cosa bonica i sedosa''
''El més trist és que després de tot encara l'estimo''
''L'enviava una postal cada dia per dir-li quant el trobava a faltar. El vaig idealitzar. Vaig tenir problemes perque em gastava els diners en menjar per ell''
''Si el meu marit no mostra suficient interés sexual en mi, el castigo, no cuino per ell, em menjo les seves llaminadures, li agafo diners''

Sin ens mostra, per tant, una societat propensa a l'ira (15 experiències relacionades amb ella), mandrosa (14), supèrbia i luxuriosa per igual (7), també avariciosa i envejosa (6), i poc golafre (4), on l'amor pervertit (28) supera de bon tros a l'amor excessiu (17) i a l'insuficient (14). Tractant-se de Finlàndia, sorpren que la ira, la mandra i la luxúria ocupin llocs elevats, ja que sempre s'ha parlat del caràcter més aviat fred i distant, d'altra banda treballador, dels nòrdics. La supèrbia, l'avarícia, l'enveja i la golafreria sí estan a l'indret que, per lògica, els correspon, cap a baix, ja que els finlandesos viuen prou bé i són suficientment assenyats com per no caure sovint en aquests pecats. Hem pogut comprobar, també, que l'amor que es professen no és ni molt ni poc, per tant, es mantenen en un terme mig - cosa positiva -, però s'ha d'anar en compte, perque aquest està força pervertit - sigui el que sigui el que Dante va voler dir amb aquesta expressió -.

6. ESTIL D'AUTOR

En base a la bibliografia consultada, hem deduït els tres pilars bàsics que conformen l'estil de tot documental: que aquest sigui un testimoni de la realitat, fidel, rigurós i veraç; que sigui el resultat d'una preparació intensa; i que compleixi amb la seva funció de compromís social. Aquestes tres característiques es donen en Sin però filtrades pel propi estil dels realitzadors.
Pel que fa a la veracitat d'aquest documental, podem dir que, tot i que mecanismes com la dramatització dels actors, la reconstrucció de les experiències i les estratègies implicatòries com la de la mirada a càmera (que interpel.len directament a l'espectador), no donen aquesta sensació, el film no deixa de ser un testimoni de la realitat, ja que els personatges que hi apareixen i les seves històries són reals. Com ja hem comentat, van ser escollits mitjançant un càsting promocionat a través de la premsa.
El que és indubtable és que sí que hi va haver una preparació intensa per part dels realitzadors-guionistes, com així ho demostra la posada en escena. Per posar un exemple, la direcció d'actors: és evident la seva manipulació, tant pel que fa a la seva posició i escassa gestualitat com pel que fa al seu discurs. Per suposat, el guió va ser adaptat per causar major impacte a l'espectador. D'aquí la gran densitat i el gran condensament de la informació en dues o tres frases xocants, que a més donen peu a ambigüetats intencionades i plenament conscients.
Tot i ser un documental tan innovador, Sin no deixa de banda un fort component de compromís social, no solament a nivell de la societat finlandesa, sinó també arreu del món, degut a que el tema que tracta és universal, tothom peca, i la forma en què se'ns transmet no deixa indiferent a ningú.
Per tot això, veiem com els realitzadors han seguit els cànons del documental típic, però l'han adaptat a un estil més d'autor, com podem apreciar en determinats plans que adquireixen un to fotogràfic (càmera fixa, pla estètic...), i fins i tot en el so, que es caracteritza per ser simple, ja que pràcticament només sentim les veus dels personatges, però alhora carregat de força expressiva, especialment els silencis.
Pel que fa al muntage, comentar que es van incorporant algunes foses durant el documental, potser amb la intenció de fer una breu pausa enmig de tantes confessions. És també una relaxació visual per l'espectador, després de tanta tensió transmesa per les imatges. El documental acaba també en una fosa a negre, repetint-se, a l'igual que a l'inici, la veu en off d'un dels personatges. En general, la forma de transició d'un pla a un altre és el tall. Això fa créixer el ritme del documental, que alhora és forçat per l'allargament de les escenes, ja que el pla que es fa servir més reiteradament és el pla seqüència.
En determinades ocasions, els realitzadors es decanten per ralentitzar o accelerar les imatges amb finalitats estètiques i per causar més impacte i contrast, cosa que no és adient en els documentals i que potencia l'estil d'autor de Sin.
D'altra banda, comentarem el punt de vista o emplaçament de la càmera, igualment indefinits, com la resta d'elements comentats en aquest treball. Hem estat discutint sobre si es tractava d'un punt de vista objectiu o extern, pel fet de mostrar-nos una realitat aliena, des de fora de l'acció, amb fidelitat, assumint el paper d'un espectador ideal, amb una mirada omniscient; o d'un punt de vista subjectiu o intern, on la càmera es converteix en un personatge més de la situació, aquell qui escolta les confessions dels pecadors.
Pel que fa a les angulacions i moviments de càmera, cal dir que són escasses. Les preses són quasi sempre frontals o amb un lleuger escorç, cosa que accentúa la dialèctica entre personatge i espectador. Els moviments són inexistents durant la major part del documental, o no tenen rellevància per a la narració, com per exemple a l'escena en què surt un home vell corrent però sense avançar. A l'última seqüència, els realitzadors trenquen amb l'estil que han estat seguint a tot el documental, en moure la càmera de forma inesperada i inexplicable.
Tot això demostra que estem innegablement davant d'un documental d'autor. Tant s'immiscueix l'espectador en aquesta convicció que arriba a creure que és l'única manera possible de presentar-ho, deixant de banda les típiques entrevistes, recreacions ficcionals, etc.

7. ALTRES PROGRAMES TRENCADORS

Per a la realització d'aquest treball, hem visionat també els altres dos programes inclosos a la sessió del dimarts 25 de novembre de 1997 del MINIPUT de la Universitat Pompeu Fabra. Ens van cridar l'atenció pel seu caràcter innovador i atrevit, d'altra banda típic en aquests programes d'INPUT.
El primer d'ells, McFeast: Breasts, un programa australià sobre el càncer de mama, ens va semblar totalment trencador per l'apropament humorístic en el tractament de temes tan delicats com aquest. És una manera alternativa de realitzar divulgatius, de conscienciar a la societat sobre la importància de les revisions mèdiques periòdiques en aquests casos. Va comptar amb la col.laboració i suport de diversos personatges coneguts en aquell país, cosa que va augmentar la seva notorietat i el seu impacte. Personalment, creiem que tot i l'estètica dinàmica, desenfadada i de videoclip del programa, que realment és el que el fa innovador i amè, el tema en si queda una mica diluït entre la vanalitat de les imatges.
L'altre programa era Supermaterialisme, una producció danesa dirigida i protagonitzada pel mateix noi, un individu que utilitzava les seves patologies com a font de creació artística. A banda de l'estil dinàmic i de competició que transmetia, allò que més interès va suscitar per nosaltres fou el caràcter verídic de l'experiment.
Els punts comuns entre aquests programes i Sin els trobaríem en la gran capacitat creativa dels autors i la contundència dels seus missatges. Ens han fet veure que ens podem allunyar dels estereotips i que podem desenvolupar un llenguatge propi, com ells han fet. La innovació i el trencar motllos són quelcom a tenir en compte en el futur.

8. BREU RELACIÓ AMB LA PEL.LÍCULA SE7EN

Degut a que el documental Sin es va realitzar poc després de l'èxit de la pel.lícula Seven (1995), vam creure que hi podríem trobar algun tipus de relació, donada la temàtica comuna. La semblança més evident, doncs, seria aquesta, però en una de les intervencions del personatge de Kevin Spacey al final del film es troba sintetitzat l'esperit de Sin: "We see a deadly sin on every street corner, in every home, and we tolerate it. We tolerate it because it's common, it's trivial." Tot i les exagerades accions dels personatges d'aquest film, al final se'ns acaba dient que tothom comet pecats i que no per aquest motiu hem de trivialitzar-los, o potser sí? Aquesta és el dilema que finalment planteja Sin.

9. CONCLUSIÓ

És evident que Sin és un documental que no deixa indiferent a ningú: o t'encanta o l'odies. A nosaltres, particularment, ens ha fascinat la capacitat que té per connectar amb l'espectador, tot i l'aparent fredor i distància de la posada en escena: escenaris silenciosos, personatges estàtics, abundància de pauses i de temps morts - cosa del tot impensable i innovadora a la televisió -, etc. Això queda compensat per la manera, directa i sense embuts, en que els pecadors confessen, mirant a la càmara, mirant a l'espectador.
Des d'una perspectiva religiosa - de fet, és de la Biblia d'on prové tota la parafernàlia dels Set Pecats Capitals -, nosaltres sóm els confessors, els capellans que escolten, amb benevolència, les entremaliadures que els expliquen els éssers més mundans. I nosaltres decidirem, al final, quina serà la seva penitència, fruit de la nostra immediata reacció. Per ells, serà una mena de redenció, una confessió catàrquica: ja ho he dit, ja m'he alliberat d'aquest pes que m'oprimia l'ànima.
Des d'una perspectiva laica, nosaltres sóm els jurats que escolten les al.legacions d'uns acusats no gaire conscients de quin és el seu crim, i que hauran d'emetre un veredicte, fruit d'una llarga i profunda reflexió. Les realitzadores es converteixen, pel seu costat, en una mena de jutges, que regulen les diferents intervencions durant el judici. Un judici, d'altra banda, atípic, ja que es produeix en el lloc del crim: a les cases, les escoles o els llocs de treball dels pecadors.
Sigui quina sigui la nostra decisió final, no podem evitar implicar-nos en els casos explicats, segurament en uns més que en uns altres. D'alguna manera, ens veiem reflectits, ens indentifiquem amb allò que pateixen els personatges o amb allò que cometen i que no haurien de cometre. D'aquesta manera es crea una complicitat amb l'espectador: ens adonem de quins són els nostres pecats i de quins són els pecats que els altres cometen respecte nostre, i també ens arrepentim de les nostres accions i busquem les disculpes de la resta. En qualsevol cas, ningú queda lliure, tothom és culpable.

10. BIBLIOGRAFIA

LLIBRES:
- Barroso García, J.
- Millerson, G. Técnicas de realización y producción en televisión. Madrid: IORTV, 1994.
- Soler, Ll. La televisión: una metodología para su aprendizaje. Naucalpan: Gustavo Gili, 1988.

DICCIONARIS ENCICLOPÈDICS:
- Albertí, S. Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Albertí Editor, 1975.
- Varis autors. Diccionario Escolar Vox de la Lengua Española. Barcelona: Biblograf, 1992.
- Varis autors. Enciclopedia Multimedia. Barcelona: Editorial Planeta DeAgostini, 1997.

PÀGINES WEB:
- www.yle.fi
- www.rushman.org
- www.us.imdb.com

DOCUMENTS AUDIOVISUALS:
- Fincher, D. Se7en. Estats Units, 1995.
- Helke, S. i Suutari, V. Sin=Synti. Finlàndia, 1996.
- Supermaterialisme. Dinamarca, 1996.
- McFeast: Breasts. Austràlia, 1996.

ANNEX

Aquesta és la carta que vam enviar per e-mail a les responsables de documentals de YLE:

Dear Miss Sirpa Liponen/Katja Solla,
We are writing to ask you for some information about one of your productions, the documentary called Synti=Sin (1997). We are students of Audiovisual Comunication in the Pompeu Fabra University of Barcelona (Spain) and we are working on a research paper about that film. We would like to make you a few questions about it:
- Have you ever produced any other documentary similar to that one? Are these programmes common in YLE?
- Which was the intention of this film?
- Which were the conditions of shooting (budget, timing, etc)?
- Did you ask the directors to make the film or was it their idea?
- Was the script really based on the people testimonies or was
it modified?
- Which was the audience reaction?
- Does the documentary have any link with the movie called
Se7en?
We know that's maybe too much but we would be infinitely thankful if you help us answering some of these questions. If you can't, please send us the e-mail adress of the film directors or of anybody who could help us. Thank you.

Yours faithfully,
Cristina ([email protected]) and
Patricia Fernandez ([email protected])

I aquesta va ser la resposta que vam rebre:

I will be out of the office starting 15.02.2002 and will not return until 15.03.2002. I am taking a few days off and then attending BBC Showcase. I will respond to your messages once I'm back.