DOSSIER:
EL PANORAMA COMUNICATIU DE CATALUNYA

El panorama de la comunicació a Catalunya es manté força estable als darrers anys, amb una estructura consolidada però amb moviments importants sobretot en el mercat radiofònic, amb els projectes que han emprès els dos grans grups empresarials -Godó i Zeta-i les iniciatives dels editors de diaris locals, i tot això a l'espera del que succeeixi amb la televisió digital. D'altra banda, destaca també la major presència de l'oferta i del consum d'informació en català a la premsa escrita, mentre es manté encara el liderat dels mitjans públics en aquesta llengua a la ràdio i a la televisió. Aquest primer dossier vol passar revista a les dades principals del panorama comunicatiu a Catalunya, de forma global i forçosament limitada en la profunditat. En els dossiers següents s'anirà afrontant específicament els grans temes que conformen aquest païsatge.

Les pautes del consum mediàtic a Catalunya

Com a tot arreu, el mitjà més usat a Catalunya és la televisió, que al llarg dels anys noranta ha estat vista per entorn del 92% de la població, sense variacions significatives tot i el lleuger descens des de 1997 (taula 1). Ara bé, l'augment de l'oferta de canals temàtics a través de plataformes digitals pot incidir en un futur immediat no només en la fragmentació de l'audiència sinó també en l'augment del temps dedicat a la televisió.

El segon mitjà per nombre d'usuaris a Catalunya és la ràdio, que habitualment usa més de la meitat de la població. Les xifres globals d'audiència presenten una tendència semblant a l'apuntada per a la televisió: de l'any 1994 al 1996 el nombre d'oients havia anat augmentant -el 1996 va obtenir els millors resultats de la dècada dels noranta, un 60,7% de la població- però a partir del 1997 va començar a experimentar una davallada que va culminar el 1998 amb la pèrdua del 3% de l'audiència.

Pel que fa a les diferents modalitats radiofòniques, a Catalunya predomina de forma més destacada que al total espanyol la FM per damunt de l'OM, diferències que al llarg dels anys s'han anat accentuant tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat. Respecte al contingut radiofònic, la programació convencional ha estat seguida al llarg dels anys noranta per més de la tercera part de la població, mentre que les ràdio-fórmules a Catalunya han estat estabilitzades en poc més del 25%. No obstant, sembla que al final de la dècada aquesta tendència s'està modificant, atès que els oients de les ràdio-fórmules han augmentat i l'any 1998 es van situar pràcticament al mateix nivell de preferències que la ràdio convencional (29,6% contra 31,6% respectivament). Per contra, a escala estatal es manté una considerable distància entre el percentatge d'oients de programació convencional i de ràdio-fórmula (el 1998, 32,2% i un 24,6% respectivament).
**NOTA: convertir aquesta taula en il.lustració (gràfic o taula)

Consum de ràdio i televisió, 1998
Catalunya Espanya
minuts diaris, de mitjana
Ràdio 109 96
Televisió 239 222
Font: Estudio General de Medios (EGM)

La premsa escrita està per sota de la televisió i la ràdio quant a nombre d'usuaris, i en els darrers anys ha evolucionat de forma diferent en totes les seves modalitats. Al llarg del decenni els diaris han augmentat paulatinament la seva audiència, fins que l'any 1998 es va produir un descens (es va passar del 43,4% del 1997 al 41% de lectors). Els últims anys destaca el progressiu descens dels suplements dominicals i dels setmanaris, aquest darrer cas força acusat si tenim en compte que el 1991 tenien el 58,4% de lectors entre la població i el 1998 es van situar en el 39%.

El descens de l'audiència dels suplements dominicals ha fet que des del 1996 se situin progressivament per sota dels diaris en nombre de lectors. D'aquesta manera s'invertia la dinàmica des que van sortir al mercat, als anys vuitanta, tendència que a nivell estatal ja s'observava des del 1993. En contrast, l'audiència de les revistes mensuals ha augmentat progressivament i de manera considerable (a començaments de la dècada tenien entorn d'un 30% de lectors i l'any 1998 més del 40%).

L'oferta i el consum de la premsa diària a Catalunya

Les vendes de la premsa diària a Catalunya es concentren en dos grups multimèdia: el Grup Godó, propietari de La Vanguardia i de El Mundo Deportivo, i el Grup Zeta, que compta a Catalunya amb les dues versions de El Periódico i Sport, a més d'altres títols per la resta de l'Estat espanyol. Tant en termes de difusió com d'audiència els diaris dels dos grups competeixen per assolir el liderat en els segments respectius, i aporten el 84% de la difusió dels diaris editats a Catalunya, i el 67% de les vendes de tota la premsa diària a Catalunya.

El 1999 la situació es pot considerar d'equilibri, o empat tècnic, entre els dos diaris d'informació general: tenen aproximadament la mateixa difusió i estan relativament estabilitzats en vendes, tot i que El Periódico té més lectors, segons l'EGM (921.000 contra 650.000 el 1998). Els diumenges, en canvi, l'avantatge és per a La Vanguardia. El 1995 i 1996 El Periódico va trencar la tradicional hegemonia de La Vanguardia i va aconseguir situar-se al capdavant dels diaris catalans (veure taula 2 i gràfic 1). De fet, no va ser fins a l'aparició de El Periódico el 1978 que La Vanguardia va començar a tenir competència directa. En termes de difusió, el 1994 La Vanguardia encara mantenia el primer lloc amb prop de 207.000 exemplars, mentre que El Periódico seguia el seu augment progressiu amb 193.000 exemplars. Malgrat que el 1996 La Vanguardia va patir una davallada en la difusió, en els últims anys s'ha recuperat, la qual cosa repercuteix en l'augment global de la difusió dels diaris a Catalunya. No obstant, les dades de l'EGM de 1998 matisen aquesta tendència: tots els diaris d'abast català, tant els d'informació general com els esportius, baixen en audiència.

Un fet remarcable en l'evolució de la premsa diària a Catalunya ha estat el llançament, el 28 d'octubre del 1997, de la versió en català de El Periódico de Catalunya, superant els altres títols en aquesta llengua, amb més de 80.000 exemplars diaris de difusió. Per la seva banda, el diari Avui ha patit un retrocés considerable en la seva difusió els darrers anys (ha perdut més de 8.000 exemplars des del 1995). L'altre competidor en aquesta llengua per a tota catalunya, Nou Diari, va tancar el 1994 sense haver assolit mai una xifra de vendes important.

L'altra gran competència la protagonitzen els dos diaris d'informació esportiva: Sport i El Mundo Deportivo. Sport continua com a líder en vendes a Catalunya, i entre els dos arriben als 450.000 lectors a Espanya. La premsa esportiva, que no ha deixat d'augmentar fins el 1998 en què va patir un lleuger descens en la difusió, representa més del 25% de la difusió dels diaris editats a Catalunya.

Amb tot, el nombre de diaris d'abast català continua essent reduït, i des del 1994 l'oferta des de Barcelona se situa en els nivells més baixos dels darrers decennis, després del tancament de El Observador i Nou Diari. A canvi, els diaris d'abast espanyol, tant d'informació general com esportius i d'economia, han augmentat la seva presència en el mercat català amb edicions específiques per a Catalunya.

El panorama es completa amb els diaris d'abast local, provincial o intercomarcal, que mantenen la seva bona implantació al territori català seguint la tradició i se situen com els més estables en termes de difusió. Un dels trets més remarcables en aquest sector han estat els intents de vertebrar projectes periodístics amb edicions locals múltiples, en bona part a partir de la concentració de capçaleres, com han fet Regió 7 (des de 1995, amb edicions amb seu a Manresa i a Igualada) i El Punt (des de 1994, a les edicions de les comarques gironines va anar afegint les del Barcelonès nord, Maresme, comarques tarragonines i, des de l'octubre d'aquest any, Rubí). L'expansió s'ha deixat notar en termes de difusió, amb un augment fins a assolir el 1998 la màxima difusió de la seva història: Regió 7, poc més de 9.000 exemplars, i El Punt, 21.700, sis mil més que l'any 1994.

La resta dels diaris locals han mantingut darrerament una trajectòria estable, buscant espais de col.laboració en alguns casos, però sobretot destaca l'aposta de Segre, líder destacat en vendes a Lleida, que l'11 de setembre de 1997 va engegar la seva versió en llengua catalana, i es convertia així en el primer diari de Catalunya que va fer dues edicions. L'oferta de premsa diària local es completa amb els d'àmbit provincial La Mañana a Lleida, Diari de Girona i Diari de Tarragona, i els de caràcter estrictament local-municipal Diari de Sabadell i Diari de Terrassa, als quals el 1995 s'afegí el pas a diari dels bisetmanaris de El 9 nou en ambdues ciutats, fusionats en una sola capçalera.

Pel que fa als suplements dominicals, els darrers anys s'ha produït un increment de l'audiència dels dos grans diaris catalans en detriment dels de Madrid, segons l'EGM. Així, El País Semanal ha patit un descens gradual des del 1992 (en què tenia un 11,9% de lectors a Espanya) fins a situar-se el 1998 amb el 8,2%; i el Mundo Magazine, que el 1995 tenia un 4,2% de lectors, va finalitzar el 1998 amb un 3%. El suplement del Grup Godó els anys 1996 i 1997 va patir una davallada en nombre de lectors però els acords amb altres editors per distribuir-lo va facilitar que el 1998 assolís els millors resultats: el 5,7% dels lectors espanyols. En canvi, el Dominical de El Periódico, que entre 1994 i 1996 dominava La Vanguardia en audiència, a partir del 1997 va baixar, fins al 4,6% de 1998.

La premsa no diària a Catalunya, subsidiària del mercat espanyol

En la premsa no diària tradicionalment l'àmbit espanyol és hegemònic quant a producció i consum, i les principals empreses catalanes hi estan integrades. A això s'afegeix l'existència d'un escàs volum d'editors de revistes que s'adrecen exclusivament al mercat català, amb una difusió molt baixa. És per això que a Catalunya s'ha desenvolupat sobretot la premsa no diària en castellà i els editors de revistes en català resten com un segment de mercat amb una posició feble.

L'oferta de premsa no diària d'àmbit català es concentra en la premsa més especialitzada, amb l'excepció del setmanari valencià d'informació general El Temps. La premsa del cor, femenina, o les guies de televisió són cobertes principalment per publicacions adreçades al mercat espanyol en castellà, que competeixen amb les capçaleres que s'editen a Madrid. No obstant, es compten més de vuitanta publicacions especialitzades adreçades al mercat català i escrites majoritàriament en aquesta llengua, que en alguns casos assoleixen unes xifres de difusió remarcables (Descobrir Catalunya, Cavall fort, Revista dels súpers).

Globalment, tal i com succeeix al conjunt d'Espanya, es detecta una davallada en les vendes i en el nombre de lectors de les publicacions de totes les especialitats, particularment acusada en les revistes d'informació general i les guies de televisió. Aquestes últimes han patit una crisi espectacular: l'any 1992, Teleindiscreta i Teleprograma tenien un 13,8% i un 11,3% d'audiència a Espanya, i el 1998 havien baixat al 2% i l'1,7% respectivament. A Catalunya, entre 1995 i 1998 la suma de la difusió (OJD) de les guies de televisió va baixar a la meitat (de 169.592 a 86.246), una proporció igual que a tota Espanya. Alguns dels motius que poden explicar aquest descens espectacular són l'estratègia de contraprogramació que practiquen les cadenes de televisió, i el fet que molts diaris ofereixen la programació televisiva de tota la setmana.

En les revistes del cor també es detecta una davallada, que va culminar el 1998 amb les pitjors dades de gairebé totes les capçaleres. Amb tot, Pronto, editada a Barcelona, continua essent la publicació espanyola de pagament de més difusió a Espanya: el 1998 tenia una difusió de 846.000 exemplars, superior al resultat de 1995, i una audiència del 9,4% dels espanyols. D'altra banda, cal destacar el cas de Lecturas, el setmanari que en percentatge té més difusió a Catalunya (el 41% dels seus 300.000 exemplars).

En aquesta visió general del panorama de la premsa no diària cal fer esment també de l'existència d'una trentena de setmanaris locals d'informació general, que aporten prop de 70.000 exemplars al consum total, i prop de 150 revistes locals de periodicitat diversa, a més d'una xifra semblant de publicacions gratuïtes i reclams publicitaris que han proliferat els darrers anys per totes les comarques.

El mapa de la radiodifusió

En el mapa radiofònic de Catalunya destaquen les emissores públiques de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV): Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música i Catalunya Cultura, que va iniciar les seves emissions el 1998 arran de la fi de la gestió de RAC105 per part de la CCRTV. Catalunya Ràdio manté el lideratge de la ràdio a Catalunya amb una audiència mitjana de 534.000 oients de dilluns a divendres, segons dades de la segona onada del 1999 elaborada per l'EGM.

També en el sector públic, el projecte COM Ràdio, creat el 1995, continua el seu creixement amb un important èxit d'audiència: en la segona onada del 1999 va tenir un increment del 27% respecte de l'anterior, el més alt de la ràdio a Catalunya. COM Ràdio emet la seva programació en OM i a través de més de 90 emissores municipals, entre les quals hi figuren les de Barcelona, Girona i Lleida.

Quant a la ràdio municipal, actualment hi ha 190 emissores repartides en poblacions de les quatre províncies catalanes, tot i que més de la meitat operen en la província de Barcelona.

El mapa de la radiodifusió pública a Catalunya es completa amb les emissores de RNE, de les quals Ràdio 4 continua emetent des de 1976 les 24 hores del dia en català i per a Catalunya, tot i que amb una audiència escassa. Ràdio 1 i Ràdio 5 durant algunes hores al dia fan desconnexions en català.

En la ràdio privada el més destacat dels darrers temps és la reestructuració de l'oferta fruit de la concessió de noves emissores i la renovació o no renovació d'altres. De les diferents iniciatives per dur a terme projectes radiofònics d'abast nacional i en català, Flash FM-Ràdio Flash Back va ser la primera a acostar-se a aquest model -després de la fallida de Cadena 13- que també han intentat RKOR i parcialment Onda Rambla (associada a Onda Cero).

Recentment, i a l'empara de les concessions i de les agrupacions d'emissores independents, però, s'han iniciat noves accions per a fer realitat una cadena privada potent que sigui capaç de competir en català amb les cadenes que emeten en llengua castellana. Els projectes són el que vertebren Ona Catalana i el Grup Zeta, que parteix de la unió d'emissores privades locals i noves concessions d'una i altra empresa per acabar abastant quasi tot el territori de parla catalana (21 emissores); i el projecte iniciat pel Grup Godó per a explotar RAC105 (de Ràdio Associació de Catalunya) i les emissores que li van ser concedides per mitjà de Radiocat 21 SL. Prèviament a l'acord entre Zeta i Ona Catalana del passat mes d'octubre, pel qual la primera passa a tenir el 35% del capital de la segona, aquesta cadena havia mantingut contactes amb el Grup Godó i Planeta (que el mateix octubre havia adquirit RKOR). És generalitzada la idea que a Catalunya no podran subsistir tantes cadenes privades de ràdio i que s'imposa la unió entre adjudicataris de llicències.

Una altra novetat recent en el sector radiofònic català ha estat la creació de World Wide Radio (WWR), que emet només a través d'internet. El Grup Estradé Nadal va començar les transmissions de prova a Barcelona el 15 de novembre de 1999. Aquesta cadena on line concebuda des de Barcelona i que emet en castellà i en català constitueix una experiència radiofònica pionera a Europa.

Quant a l'audiència a Catalunya de la ràdio comercial, SER (amb 377.000 oients), COPE (249.000 oients), Onda Rambla (245.000 oients) i Onda Cero (224.000 oients) són les emissores/cadenes convencionals més escoltades, sempre per sota de Catalunya Ràdio, segons l'EGM. No obstant, el volum de l'audiència de ràdio convencional a Catalunya (1.755.000 persones) ha baixat un onze per cent respecte a l'enregistrat al període febrer-març del 1999. A nivell estatal també s'ha produït un descens del volum de l'audiència xifrat en un 0,9%.

Respecte a les ràdio-fórmules, les principals emissores/cadenes mantenen les seves posicions a Catalunya en la segona onada de 1999, segons l'EGM: segueix líder Cadena40 amb 464.000 oients, xifra molt superior al de l'onada anterior en què tenia 325.000 oients; en segon lloc es troba Flash FM (187.000 oients), seguida de Cadena Dial (157.000) i RAC105 (107.000). C100 va patir un descens del 33% respecte a l'onada anterior, amb 92.000 oients.

Cal assenyalar també que, fruit de les actuacions administratives dels darrers anys i de la voluntat de molts ajuntaments de mantenir les emissores municipals, el territori de Catalunya és força ben cobert per l'oferta radiofònica, malgrat que encara queden comarques sense veu pròpia (mapa 1).

Conflicte a la ràdio de FM a Catalunya (**NOTA: obrir finestra)

El maig de 1999 la Generalitat va concedir 33 de les 39 emissores de FM comercials que va treure a concurs públic l'octubre de 1998, en una resolució no exempta de polèmica. Pel que fa a les sis emissores restants, el govern de la Generalitat ha optat per ajornar la concessió a l'espera que es resolguin els recursos presentats contra l'adjudicació.

Els més beneficiats en el concurs van ser el Grup Godó i Ona Catalana, i es va produir la conflictiva no renovació de diverses llicències, entre les quals tres de la COPE. El grup editorial Planeta també en va sortir perjudicat perquè no se li va atorgar cap de les 33 emissores que havia demanat, i el grup Zeta només en va obtenir tres. Com a conseqüència de la resolució del concurs s'ha generat un desequilibri important entre els dos principals grups periodístics catalans, Godó i Zeta, que aquest darrer ha pal.liat integrant-se a Ona Catalana.

El resultat del concurs permet entendre que la Generalitat ha apostat pel foment dels grups multimèdia com a millors garantidors de la viabilitat de la ràdio privada, el reforçament de l'espai comunicatiu català en detriment de l'espai estatal i de l'espai local, i el foment de l'ús del català així com de les manifestacions culturals catalanes.

La política seguida per la Generalitat ha estat novedosa. Per primera vegada es van treure a concurs les llicències en acabar el termini de la concessió anterior, donat que fins al moment s'havien renovat automàticament. Les associacions espanyola i mundial de ràdio comercial i els principals grups espanyols van protestar en anunciar-se el concurs, i encara més un cop resolt. En les respostes del sectors radiofònic i polític es va fer una petició per a que canviï el sistema de concessions i passi a mans d'una autoritat independent com ja succeeix en d'altres països.

Entre els factors considerats per a adjudicar les llicències hi va haver importants novetats, i es contemplava la vinculació del licitador a altres mitjans de comunicació a Catalunya, el foment de les manifestacions culturals catalanes, l'emissió en català almenys el 50% de la programació (el 30% per a les que s'integren a xarxes espanyoles), la quota del 25% de les emissions musicals d'intèrprets catalans, la producció pròpia, la vocació històrica del candidat al servei de la ràdio a Catalunya, i es tenia en compte la trajectòria d'ús del català.

Anteriorment altres Comunitats Autònomes havien fet el seu concurs d'adjudicació de llicències de ràdio en FM i també es va resoldre amb polèmica, ja que en molts llocs els principals beneficiaris van ser la COPE, el diari El Mundo i altres diaris ideològicament propers al PP.

En aquest escenari, a més, comença a emergir la ràdio digital, amb la qual es passarà del sistema de concessions al d'atorgament de títols habilitants (llicències o autoritzacions) per a operar aquesta nova modalitat, d'abast espanyol, local o de comunitat autònoma. Abans del 31 de gener del 2000 el Ministeri de Foment anunciarà els adjudicataris de les deu llicències de ràdio digital previstes per al sector comercial, que s'uniran a les dues que té reservades RNE. Per la seva banda, les comunitats autònomes podran arbitrar els procediments per a adjudicar les que li corresponen. Amb el nou sistema digital gairebé no hi haurà problemes d'escassedat de freqüències; en conseqüència, si la ràdio digital s'imposa en pocs anys, el conflicte de les concessions quedarà disminuït en la seva transcendència política, comunicativa i econòmica.

El panorama televisiu a Catalunya

En l'estructura televisiva a Catalunya competeixen els canals d'àmbit estatal, català i les múltiples televisions locals. Dins l'oferta estatal, pública i comercial, hi ha les cinc cadenes terrestres, les plataformes digitals per satèl.lit i en fase experimental des del novembre de 1999 la plataforma digital terrestre, a Madrid i Barcelona.

Totes les televisions estatals es caracteritzen per la concentració d'activitats a Madrid. No obstant, en els últims anys s'ha produït una certa descentralització, per les incipients desconnexions d'Antena 3 i Tele 5 per a serveis informatius -que se sumen a l'erràtica política de desconnexions de TVE des de Sant Cugat del Vallès- i la producció de canals temàtics per a les plataformes, a càrrec de Media Park, des de Catalunya.

La televisió d'àmbit català es limita a la iniciativa pública, amb Televisió de Catalunya (TVC) i les desconnexions del Circuit Català de TVE. Respecte a TVC, a part dels seus canals terrestres (TV3 i Canal 33), els darrers anys ha augmentat l'àmbit d'operacions amb dos canals via satèl.lit per a l'exterior -que ofereixen una programació extreta dels dos anteriors canals-, la producció de canals per a l'emissió a través de plataformes digitals i l'entrada al capital de Via Digital i al centre de producció Media park.

El mapa televisiu català es completa amb l'oferta tant pública com privada de televisions locals: 114 en total segons el cens de l'Associació d'Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC) i 77 segons la Direcció General de Radiodifusió i Televisió (DGRTV). La província de Barcelona és la primera d'Espanya en nombre de televisions locals, amb més de seixanta de les 741 comptabilitzades a tot l'Estat, segons l'AIMC. El mapa 2 recull la distribució territorial per les comarques d'aquestes televisions locals segons la DGRTV, on es pot detectar com encara hi ha comarques sense imatges pròpies.

A l'espera que es resolgui definitivament les concessions de televisió local, per les discrepàncies entre els governs espanyol i català, els promotors han anat establint les seves pautes de funcionament, entre les quals destaca el fet que el 1998 tretze televisions locals catalanes van crear el Canal Local Català per compartir i coproduir programes i estratègies.

En termes d'audiència, els últims tres anys TV3 s'ha situat líder a Catalunya (taula 4), desbancant Antena 3 i TVE-1, que abans del 1997 superaven la televisió autonòmica catalana. Això no obstant, els mesos d'octubre i novembre de 1999 ha perdut la primera posició a favor d'Antena 3 d'acord amb les respectives quotes de pantalla mesurades per Sofres, encara que en el comput gener-octubre TV3 es troba al capdavant (22,3%), seguida per Antena 3 (22,0%), Tele 5 (20,2%) i TVE1 (18,1%). Per contra, a Espanya TVE es manté com a líder absoluta.

Cal destacar també la diferència de quota de pantalla que va obtenir TVE a Espanya l'any 1998 (el 34,4% entre els dos canals) i a Catalunya (el 25,2%), una distància que s'ha anat incrementant progressivament els darrers anys.

Una altra tendència que s'observa és que a Catalunya la quota de mercat de la televisió privada (el 43,6% el 1998) se situa per sota de la mitjana del conjunt del territori espanyol (45,6% el mateix any), mantenint la tendència dels darrers anys.

El consum diari de televisió per persona no havia deixat d'augmentar des de l'entrada al mercat de les televisions privades, però el 1997 es va detectar un descens tant a Catalunya com al conjunt d'Espanya. Des del 1997 el resultat de Catalunya (206 minuts diaris) és inferior al d'Espanya (209 minuts), tot i que el 1998 va tornar a augmentar el consum en ambdós casos (208 per 210 minuts respectivament).

L'evolució de l'audiència de televisió a Catalunya mesurada per l'Estudio General de Medios (taula 5) també mostra un descens del consum de TVE, per bé que l'any 1998 va experimentar una lleugera millora.. Quant a les televisions privades, des del 1994 Antena 3 ha anat perdent protagonisme a Catalunya en favor de Tele 5, que el 1997 va obtenir els seus millors registres d'audiència i es va situar com el segon canal més sintonitzat a Catalunya. Aquest augment d'espectadors de Tele 5 a Catalunya va coincidir amb el canvi empresarial del 1996 i la nova orientació de la programació. El canal de pagament Canal Plus el 1998 havia guanyat entorn d'un 1,5% d'audiència a Catalunya respecte del 1994, tot i que havia baixat considerablement respecte de l'any 1997.

Des del 1994 el consum de TV3 a Catalunya havia augmentat progressivament, però a partir del 1997 va patir una lleugera davallada, mentre que Canal 33 ha experimentat una evolució més irregular: després d'haver obtingut els millors resultats el 1996 i el 1997, l'any 1998 registrava pràcticament les mateixes xifres d'audiència que tenia el 1994.

Per completar l'anàlisi de les dades de l'EGM, cal afegir que a Catalunya hi ha un consum de televisió una mica més elevat que al conjunt de l'Estat. A més, es confirma la idea que TVE-1 obté menys audiència a Catalunya que al conjunt d'Espanya: el 1998, el 36,8% i el 47,3%, respectivament. El consum de La 2 també presenta unes dades lleugerament inferiors a Catalunya. De fet, el 1998 es mantenien les mateixes tendències que s'apuntaven l'any 1997: Antena 3 i Canal Plus tenen menys audiència a Catalunya; Tele 5 és la única cadena de televisió privada que és més vista al territori català que al conjunt de l'Estat, i TV3 és manté com el canal sintonitzat diàriament pel major nombre de persones (el 47,2%) xifra pràcticament idèntica a la que obté TVE per al conjunt de l'Estat (el 47,3%).

Les agències de notícies a Catalunya

Les principals agències de notícies a Catalunya són EFE i Europa Press, les dues grans agències espanyoles. Agència EFE presta serveis des de Barcelona per a Catalunya i la resta de l'Estat des de 1940, i Europa Press l'any 1979 va fundar Europa Press de Catalunya. Ambdues ofereixen serveis per a premsa, ràdio i televisió bàsicament en llengua castellana, però els darrers anys han començat a treballar també en català.

Al costat d'aquestes dues grans agències i les petites empreses especialitzades existents, cal destacar la creació de l'Agència Catalana de Notícies, amb voluntat de servei als mitjans locals. Fou constituïda el 1998 per diversos ajuntaments, totes les Diputacions excepte la de Barcelona i alguns Consells Comarcals, i va entrar en funcionament a l'estiu del 1999.

D'altra banda, la Diputació de Barcelona, conjuntament amb la productora Atlas Catalunya -creada a parts iguals per La Vanguardia i Tele 5- i Lavínia TV, ha creat el Circuit de Televisions Locals que ofereix un servei diari de notícies, en format vídeo, a una dotzena de televisions catalanes. A més, la Diputació de Barcelona, com a una de les institucions que forma el consorci de Comunicació Local, ha impulsat i patrocinat la iniciativa d'un canal digital de Catalunya, La Malla, gestionat per Lavínia. Lavínia TV va nèixer com una productora clàssica però s'ha especialitzat en la creació de continguts informatius per la televisió i elabora reportatges per a clients de televisió d'arreu i realitza la producció d'Atlas Catalunya a Media Park per als informatius de Tele 5 a Catalunya, així com els temes que aquesta agència de televisió sumministra a diferents canals temàtics. A més és una de les empreses pioneres en la creació de vídeo i àudio per internet.

El panorama lingüístic

Actualment el panorama lingüístic en els mitjans de comunicació a Catalunya és més favorable per al català que els darrers anys i en els hàbits comunicatius de la població cada cop més hi entra el consum en aquesta llengua. El balanç de l'evolució lingüística durant els darrers anys en els mitjans es pot analitzar tant des del punt de vista de l'oferta com des del consum efectiu per part de la població.

En l'oferta, tot i les diferències que presenten els mitjans de comunicació, el català segueix en desequilibri respecte al castellà, per bé que es multipliquen les iniciatives per dur a terme projectes d'àmbit català i en llengua catalana en els diferents sectors. La presència d'aquesta llengua és dominant en l'espai local, per l'existència d'un nombre considerable de diaris i revistes, emissores de ràdio i canals de televisió que l'utilitzen. Per contra, entre els mitjans que competeixen per cobrir tot el mercat de Catalunya, tant per al territori català com per al conjunt de l'Estat, la presència proporcional del català és molt menor. Un fet positiu, però, és que les empreses que produeixen en català han pogut mantenir-se malgrat l'augment de l'oferta de mitjans de comunicació des de l'espai espanyol en premsa diària, ràdio i sobretot en televisió, que s'uneix a l'hegemonia estatal en el camp de la premsa no diària.

En premsa diària, el balanç de l'oferta es decanta a favor del castellà. Els diaris de Catalunya escrits en català són: Avui, Diari de Girona, El 9 Nou, El Punt, Regió 7 i les edicions d'El Periódico de Catalunya i Segre. La resta dels diaris locals són bàsicament en castellà, igual que La Vanguardia i les edicions catalanes dels diaris d'abast espanyol. En la premsa esportiva, els dos diaris de Catalunya són escrits en castellà.

Al mitjà radiofònic és on existeix més oferta en llengua catalana. A les quatre programacions de les emissores de la CCRTV (Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música i Catalunya Cultura) i COM Ràdio, que emeten íntegrament en català, s'afegeix des de RNE l'emissió ininterrompuda de Ràdio 4, les cinc hores diàries de desconnexió de Radio 5 i una hora de Radio 1. Les cadenes estatals privades de programació convencional també emeten part de la seva programació en català, aprofitant les hores de desconnexió dels circuits estatals, encara que habitualment fora dels horaris de més audiència, mentre que a les radio-fórmules estatals, com ara Cadena 40, no hi és present. En canvi, les cadenes d'àmbit català o més restringit emeten majoritàriament la programació en català: Flash FM i RKOR íntegrament i Onda Rambla en les dues llengües a parts iguals. A més, els nous projectes privats faran decantar l'oferta radiofònica a favor d'aquesta llengua. De la múltiple oferta de ràdio estrictament local, la majoria d'emissores emeten en català, per bé que algunes combinen el castellà i el català en la seva programació.

En la televisió, durant molt de temps s'ha produït el desequilibri més clar en la llengua d'emissió en favor del castellà. A part dels dos canals de Televisió de Catalunya i del circuit català de TVE (que a TVE1 emet 8 hores setmanals en català i 12 més a La 2) no existeix més oferta en aquest idioma. No obstant, en els darrers mesos s'ha produït un increment de programació en català amb les desconnexions d'Antena 3 i Tele 5. Canal Plus, pel seu costat, ofereix la possibilitats de la versió en llengua catalana d'algunes pel.lícules d'origen català.

Des de la perspectiva del consum, es constata un augment en tots els mitjans del nombre de persones que inclouen el català en les seves pràctiques comunicatives, mentre que el nombre d'usuaris en castellà, que tradicionalment han estat majoria en la premsa, la ràdio i la televisió, no ha augmentat.

En diaris, poc més del 20% del consum es fa en català, des que hi ha versió de El Periódico i Segre en aquest idioma. Per contra, el segment de la premsa no diària és el més desfavorable, atès que gairebé totes les publicacions de gran difusió que es consumeixen a Catalunya són en castellà. En ràdio, el consum en català està estabilitzat entre el 25 i el 30%, i en televisió aproximadament el 30% del consum es fa en llengua catalana.

Revista MASS-MEDIA 21 nº1, GENER-FEBRER 2000

PRINCIPALS GRUPS EDITORS DE PREMSA A ESPANYA
PRISA (El País, As, Cinco Días)
CORREO (El Correo Español, La Verdad, El Diario Vasco)
RECOLETOS (Expansión, Marca)
GRUPO ZETA (El Periódico -de Catalunya, Aragó, Extremadura-, Sport +Interviu)
PRENSA ESPAÑOLA (ABC)
GODÓ (La Vanguardia, El Mundo Deportivo)
UNIDAD EDITORIAL (El Mundo + edicions de Catalunya i el País Basc)
PRENSA IBÉRICA (Diario de Las Palmas, de Ibiza, de Mallorca, de Girona)
GRUPO VOZ (Diario 16, La Voz de Galicia)

GRUPS MULTIMEDIA
TELEFÓNICA MEDIA (Vía Digital, Antena 3, Lolafilms, Endemol, Onda Cero, Radio Voz, Hispasat, Audiovisual Sport)
PRISA (a través de Sogecable controla Canal Plus, Canal Satélite Digital, Unión Radio (SER), CNN+)
CORREO (Tele 5, COPE)
RECOLETOS (Vía Digital, Antena 3)
PLANETA (Tele 5, RKOR, Onda Digital, productora Zeppelin TV)

Estructura de la ràdio a Espanya
TITULARITAT
NOM
PROGRAMA

Cadenes públiques

*D'àmbit estatal
RADIO NACIONAL
Radio1 (C)
Radio 2/3
Radio5 (F)

*D'àmbit autonòmic
Catalunya Ràdio
Canal Sur Radio (Andalusia)
Radio Galega de Galicia
Radio Euskadi
Radio Nou
Onda Madrid


*D'àmbit local (unes 2000 emissores)
Cadenes Privades

*D'àmbit estatal
UNIÓN RADIO
(Prisa/Godó)
SER
(C)
F(40 Principales)
Cadena Dial (F)
M80
Radio Olé

COPE
(C)
(F)

ONDA CERO
(C)
(F)

CADENA IBÉRICA
Radio España

RADIO VOZ
Radio Voz(c)

Estructura general de la televisió a Espanya
TITULARITAT
NOM
COBERTURA TERRITORIAL

Cadenes públiques

D'àmbit estatal
TVE1
TVE2
Tot l'Estat
Tot l'Estat

D'àmbit regional
TVC-TV3 Canal 33 Catalunya Catalunya
ETB1 ETB2 País Basc País Basc
TVG Galícia
TVM C.A.Madrid Canal Sur
Canal 9 P. Valencià Punt 2 P. Valencià
Canal Canarias I. Canàries

D'àmbit local
900 iniciatives a tot l'Estat (229 a Andalusia, 114 a Catalunya, 97 a la Comunitat Valenciana, etc.)

Cadenes privades

D'àmbit estatal
Antena 3 Canal Plus Tele 5

Tot l'Estat
TV Digitals terrestres
NET TV Veo TV

Tot l'Estat

Plataformes digitals via satèl.lit
Canal Satélite Digital Vía Digital

Plataformes digitals terrestres
Quiero TV (Retevisión)