Arguments Universals
Xavier Pérez

Avaluació: Treball + Examen.
Treball sobre 1 producte de ficció (peli, vídeo, teatre…). 8-12 folis màxim, intentar explorar l'obra a partir de la vinculació original amb obres anteriors.

Introducció:

Abans de començar aquesta assignatura ens hem de plantejar si totes les ficcions expliquen o no el mateix. Si, com deia Campbell, podem reduir totes les històries en una sola. Per exemple, les històries es redueixen a una escala elemental, sempre la mateixa. També podem dir que les històries estan estretament emparentades seguint un argument bàsic. Quantes històries originals podem aïllar?
Borges deia que podem distingir 4 relats:
Història d'un viatge a la recerca d'un objecte o tresor (Jasó i els Argonautes)
Dos pobles enfrontats a la guerra (Ilíada)
Algú que retorna (La Odissea)
Història d'un messies que es deixa crucificar a la muntanya
En teoria, aquestes quatre històries són aïllables, però també estan relacionades entre elles en algun aspecte. La manera d'aïllar són els motius argumentals que van apareixent i que apareixen al llibre "La llavor immortal".

Als anys 70, Hollywood estava encara en crisi, però a finals dels 70 hi va haver un intent de recuperar l'esperit del cine clàssic (d'aventures).
1977 "La Guerra de les Galàxies" canvia la percepció del cine èpic, es recupera el cine espectacle.
Èpica: La gran aventura heroica és necessària en tot moment i en tota societat.
"En busca de l'arca perdida" significa la recuperació de l'aventura èpica. Utilitza la convicció dels relats fundacionals. Crea un personatge nou; ha de presentar-lo com un clàssic. Spielberg no ens presenta res nou; ens presenta el rastre de la història de recerca, aventura.

Teoria del monomite de Joseph Campbell.
Totes les històries en són una de sola. El mite parteix del que és sagrat, primitiu, fundacional. Tot mite heroic reprodueix un ritual, un sistema de qualsevol societat per intentar explicar fets inexorables de qualsevol ésser.
Van Genuep, antropòleg diu que els rituals tenen 3 parts. Tota història mítica parteix de la idea que l'heroi és cridat, realitza proves i torna. Aquest viatge es basa en el moviment que té la vida. El viatge provoca transformacions. Si no hi ha acció no hi ha ficció. La ficció neix de l'intent de donar resposta a l'enigma del camí, la transformarà.
¿Totes les ficcions expliquen o no el mateix?
La ficció no podrà introduir noves, històries, nous arguments en tant que l'home no canviï radicalment la seva vida.
CAMPBELL: "la història del monomite. La ficció és com un arbre. Però podem establir una classificació menys unitària".
BORGES: 4 relats, viatge de recerca, dos pobles enfrontats, algú que retorna, messies que es deixa crucificar. Ho planteja com 4 històries, però de fet hi ha una relació cíclica. (arribem al monomite de Campbell).
Existeixen una sèrie d'arguments que en un marc determinat es materialitzen en una obra canònica que esdevé un punt de referència.

TEMA 1. EL VIATGE

La recerca d'un objecte (El Velló d'Or)

Jasó i els argonautes (de Don Chaffey i Harry Harrihausen) és el punt de partida d'aquest argument universal. Un poema del segle III aC recollit per Apol·loni de Rodes inspirat en Homer, l'autor més clàssic de tots, parla de la història de Jasó, el fill de Èson. El viatge que planteja un sistema d'oposicions, aquesta formulació èpica va des de:

GRÈCIA àMARàCÒLQUIDE (Àsia Menor, península d'Anatòlia)
Llar Estranger

El rei de Iolcos, Èson, va ser destronat i empresonat pel seu germà Pèlias. Aquest es va apoderar del regne, però un oracle va alertar-lo respecte un home amb una sola sandàlia que faria perillar el seu regnat, l'anècdota, profecia.
Jasó, el fill de l'antic rei, va ser educat per Quiró lluny de la seva llar. Així, va aprendre totes les arts per sobreviure i quan ja va ser adult, va emprendre el camí cap a Iolcos per alliberar el seu pare i ajudar-lo a recuperar el seu tro. Pel camí va perdre una sandàlia i quan va arribar a Iolcos, Pèlias es va alarmar. Jasó vol recuperar el tro i el seu oncle li promet que si torna amb el velló d'or, retornarà el regne a Èson. Aquesta promesa era quasi impossible de complir, però Jasó va començar el seu viatge a través de diferents aventures i escales en el viatge. Cada història pot tenir diferents trames o episodis autoconcloents que depenen de la inspiració del director i guionista, però les quals fan que el protagonista acumuli experiència i millori les seves qualitats. El viatge és un itinerari.

Després de varies aventures, Jasó, damunt de la seva nau d'Argonautes (perquè Argo la construeix), arriba a Còlquide. El rei d'aquest territori és Eetes i té el velló d'or guardat en una cova vigilada per un drac. Normalment, es segueix aquesta mateixa estructura a l'hora de guardar l'objecte buscat. Un animal o similar el vigila i està mig amagat.
Per aconseguir aquest objecte, Jasó haurà de seguir altres proves. Passar-les és quasi impossible, però rep l'ajut de Medea (filla de Eetes) i les seves arts màgiques. Jasó s'enamora de Medea i aquesta li dóna les instruccions necessàries per superar totes les proves, és ella la que adorm el drac i així Jasó no hi ha de lluitar. Aquestes ajudes tenen una condició: Medea vol marxar amb ell quan superin totes els obstacles. I així és, els dos junts, després d'agafar el velló sense permís, marxen cap a casa mentre el pare els persegueix. Per evitar la seva pressió, Medea mata el seu germà Apsirtos i el llança a l'aigua a trossos perquè el pare s'aturi a recollir-los. Les aventures de Jasó i els Argonautes a la seva tornada a la llar també és molt complicada.
Quan Jasó arriba a Ioclos, Pèlias es nega a donar-li el tro. Però Medea el torna a ajudar, quan va a veure les filles del rei i els diu que té un remei per fer jove el seu pare. Les enganya i aconsegueix matar el rei. La història de Jasó continua.

Sempre que s'utilitza aquest argument universal és molt important el viatge (entès com a un conjunt d'aventures que esdevenen autoconcloents) perquè proporciona maduresa i aprenentatge a la vida. De la mateixa manera, la figura principal acostuma a rebre l'ajuda d'una força interior (el donant), una força positiva que l'ajuda a combatre les forces negatives. Normalment es tracta d'ajudes per amor.
La majoria de les pel·lícules segueixen unes regles que coneixem, però que també es poden transgredir i modificar com es desitgi.
En el relat de Jasó, la figura del velló d'or representa: la riquesa material i la sublimitat espiritual (la puresa). Es tracta d'un objecte dual que serveix per buscar riquesa material o coses més interiors.
La història de Jasó és bastant trivial perquè el seu comportament ho és. A més, els ajuts que rep són místics i a sobre fa trampes. No és tampoc un home de paraula, ja que enganya a Medea al final. I la seva història no té un final feliç.
El tema final de la història és la qualitat de l'objecte buscat, que no té importància. Acaba sent res perquè obtenir l'objecte no significa res, només vol dir la superació d'una sèrie de proves que proporcionen experiència. Això queda ben palès a Indiana Jones en la búsqueda del preciat Graal, que no només significa riquesa, sinò que és alguna cosa més, més espiritual.. És més o menys el que coneixem com el McGuffin de Hitchcock. Un objecte que tothom busca i que sembla que té molta importància, però al final no és res. Només un objecte que serveix per moure els personatges. Per tant, la possessió de l'objecte no significa la possessió del poder. Això és també el que coneixem com el mite del Graal, un objecte sagrat buscat per molta gent, i que Indiana Jones busca a la seves tercera aventura. No té importància com a tal, però es busca el seu valor espiritual (viatges contemplatius = espirituals).
De cara al treball, s'ha de buscar la relació entre el personatge i l'objecte buscat, si està més aprop del sublim, del trivial, de l'espiritualitat o la riquesa.

Viatge d'anada i tornada, el retorn a la llar

Abans d'Homer, cada mite era una història, amb ell es van ajuntar molts mites i moltes històries. Crea 2 grans poemes: la Il.líada i la Odiessa, que és més atractiva i rellevant.
La Il.líada tracta la història de la Guerra de Troia, l'anada. Explica un fet concret, l'enfrontament per part del conqueridor, els grecs, i els autòctons de Troia, amb un "objecte" pel mig, una dona, Helena.

GRÈCIA àMARà TROIA
Llar Estranger

El rei Menelao està casat amb Helena, la qual és segrestada per Paris, el rei de Troia. La finalitat serà rescatar-la. Això ens porta a un altre argument, el segrest i posterior rescat de la princesa de la fortalesa, com passa a la "Guerra de les Galàxies" en què Obi One Kenobi i Luke Skywalker han de rescatar a la princesa Leia.

En canvi, la Odissea, tracta el mite d'Ulisses (Odisseu). Se situa quan la Guerra acaba de concloure i Ulisses ha de tornar. Normalment es silencia el viatge de tornada, com "Les mines del Rei Salomó", però és un error perquè tornar també és un argument en sí.
L'argument es basa en l'ex combatent que és repatriat. La Odissea planteja una dramatúrgia complexa i moderníssima, comença quan Ulisses està apunt d'arribar a Ítaca i la resta del relat és un Flaixback, per cert, el primer de la història, comença in media res (pel mig). Ulisses ha passat molts anys fora de casa allunyat de la seva dona Penélope i el seu fill Telèmac. Tothom es pensava que estava mort i degut a la quantitat de pretendents que té Penélope per aconseguir el poder diu que es casarà quan acabi de teixir una tela. Com que la desteixeix per la nit és impossible que l'acabi. Per la seva part Telèmac també l'espera.

Són els Déus qui inicien l'acció. Ulisses es troba a la illa de Calipses. Atenea cansada de jugar amb Ulisses li diu a Zeus que ja n'hi ha prou, aquest encomana a Hermes la tasca d'anar a l'illa i comunicar-li que torni a casa. Degut a això, Posidó s'enfada, provoca una tempesta i Ulisses naufraga i torna a despertar-se en una illa on hi ha una sèrie de noies, entre elles Nausika. A partir d'aquí es comença a explicar el viatge de tornada.

El poema està dividit en 24 cants, i el viatge de tornada ocupa els 12 primers, la resta del relat succeeix a Ítaca. Alhora aquests cants es poden dividir en diferents episodis que descriuen una història. En un dels episodis, el vaixell que transporta a Ulisses el porta a la illa dels Cíclops (ésser mitològic d'un sol ull). Polifem els tanca en una cova i els va devorant un per un. Ulisses, molt astutament l'emborratxa de vi i amb un pal li buida l'ull i aconsegueix fugir, ja que els altres Cíclops escolten els crits del seu cap i li pregunten: Qui et fa mal? I ell diu: Ningú! Ningú! Que és el nom pel qual es va donar a conèixer Ulisses quan es va presentar. En un altre episodi se'ns explica el suplici voluntari a què és sotmès. Quan passen pel costat d'una illa on unes sirenes canten angelical i hipnòticament per atreure als marines per llavors devorar-los. Ulisses diu a la seva tripulació que es tapin les orelles per no sentir-ho i que el lliguin al màstil, ell les vol sentir, per no caure en la mortal temptació.

El viatge d'Ulisses és com un espiral, no pas en línia recta com el viatge d'anava i tornada a la recerca de l'objecte. Explica la insatisfacció constant. Quan està aquí s'enyora i vol estar allà, i al revés. Tot el viatge i les seves aventures li han servit per preparar-se per ser rei. Al cant 12 quan ja es troba a Ítaca, es disfressa de captaire per no ser reconegut i espera el moment idoni per revelar la seva autèntica identitat en un sopar organitzat per la seva dona per triar el seu futur marit. La criva la farà mitjançant la prova de l'arc (com Robin Hood, només Ulisses té prou força per tensar-lo, ja que costa molt), cap aspirant reïx en l'intent i el captaire demana provar sort. Davant les rialles de tots els altres, se'n surt i és llavors quan es descobreix qui és. Tothom queda sorprès i meravellat i la seva família es fon davant un dels més impressionants happy ends de la història.
Ulisses és el ser més universal i personifica el viatge individual, la Odissea. Tb pot ser que algun sigui col·lectiu, on primi la identitat col·lectiva, però en general prima més la individual. El sentiment col.lectiu té més a veure amb la terra promesa i la fundació d'una nova pàtria, basat en l'Eneida.

La fundació d'una nova pàtria.

Com ja hem dit, Ulisses és el ser més universal i personifica el viatge individual, la Odissea però tb pot ser que algun sigui col.lectiu, on primi la identitat col.lectiva. El sentiment col·lectiu té més a veure amb la terra promesa i la fundació d'una nova pàtria, basat en l'Eneida o l'èxode de la Bíblia, on Moisès trasllada tot un poble israelí al Sinaí (idea de nomadisme). El viatge col.lectiu es relaciona el líder amb la resta del grup i està dotada d'una certa religiositat. Però l'obra clàssica és la Eneida, poema de Virgili que utilitza per exaltar el poble romà dotant-lo d'un origen diví. S'inspirà en el model Homèric, mitja obra s'assembla a l'Odissea (retorn) i l'altra mitja a la Il.líada (guerra). Els derrotats de Troia, dirigits per Eneas, i protegit per Afrodita, emprenen un viatge ple de dificultats en busca de la terra promesa, que es troba en la regió de LACI. Està en joc el destí d'un poble que necessita un líder. Són importants les relacions que s'estableixen entre el Líder i el Grup i entre el Grup i les Dificultats que es trobaran.

Argument:
1.- Derrota d'un poble.
2.- Aparició d'un líder, que inspirat pels Déus rep 1 missió.
3.- Viatge de conflictes interns i externs.
4.- Arribada al destí i guerra amb els autòctons.
5.- Victòria final, fundació d'1 nova pàtria.
Dins el 3.- i 4.-, trobem infinitat d'aventures.

El viatge inclou elements interessants. Com quan arriben a Cartago, són acollits per Dido q s'enamora d'Eneas i ell tb, però té altres obligacions. Aquest fet dóna dramatúrgia i interès per l'espectador.
El cine americà ha legitimat el seu poblament salvatge contra els indis mitjançant el western, ja q com q són els guanyadors de la pugna han de quedar bé. USA era la terra promesa plena d'oportunitats i purificació, com passa a "Horizontes lejanos" on apareix un home q va cap a l'oest per purificar-se de la seva vida corrupte. La conquesta col·lectiva va donar pas a 1 èpica més individual. Sorgeixen mites com "El llanero solitario", la fundació de la pàtria o retorn a la q ja està fundada. Més exemples són:
"Por el valle de las sombras" de Cecil Bo de Mille i "Cuando los mundos chocan", on el planeta terra sofreix un gran cataclisme i hi ha un debat per decidir quins privilegiats conformaran la tripulació (l'Arca de Noé) per poblar un altre planeta i salvar l'espècie.

Aquests són els 3 viatges essencials de l'èpica:
1.- Anada a la recerca de l'objecte, Jasó i els argonautes.
2.- El retorn a la llar, la Odissea.
3.- La fundació d'una nova pàtria.
Però n'hi ha més:
4.- Recerca i rescat d'un personatge segrestat que es troba en una fortalesa o en un castell. És diferent a la recerca d'un objecte. El cavaller va al castell i rescata a la princesa presonera. El referent és Orfeu q fa un viatge a l'infern per recuperar la dona perduda, Eurípide. "La Guerra de les Galàxies".
5.- Viatge contemporani, el laberint, sense sortida ni redempció. Actualment els viatges no són físics, sinò més interiors, del cor, tracten temes amorosos. Fins el s.XIX hi ha dramatúrgia (Inici, Nus i Desenllaç). Ara no ens trobem amb això. No hi ha possibilitat de solució, KAFKA, tot és hermètic, en el castell de Kafka entres però no pots avançar. "L'Ulisses de Joyce".

TEMA 2. LA COMUNITAT

L'intrús benefactor. El Messies redemptor.

Les històries de viatges les hem vist des del punt de vista del viatger, però a cada escala es troba amb una comunitat diferent. El personatge q hi arriba, la visita, i pot modificar-la.
Els moviments messiànics fan alusió a la figura del Messies, Crist, són fenòmens intermitents q es produeixen en la vida social:
els miessianismes :
· sorgeixen en moments de crisi
· tenen 1 origen religiós i es pot traslladar a la política
· s'encarna en 1 figura concreta, el líder, q irromp en la comunitat i la transforma
· sorgien en contextos religiosos molt tancats, tenen l'esperança q canviï el q està enquilosat
· El discurs messiànic es basa en 1 esperança d'alliberament després d'1 convulsió q significa 1 millora. Es construeix a partir d'1 forma q va existir però q ha desaparegut, parla d'1 primitiva edat d'or, en 1 paradís perdut. La comunitat espera q el Messies els torni la prosperitat i la felicitat, 1 renovació de la promesa.
Té una altra característica i és q són de tipus igualitari, en el seu inici, el Messies té 1 base proletària, pq prové d'1 classe social oprimida i reconstrueix 1 idea de grup. Passolini, cineasta i literat italià marxista heterodox, ho explicita molt bé a "Evangeli segons Mateu".

Característiques del cicle Messiànic complet, a cap peli hi apareixen totes, només alguna:
1.- Paradís perdut.
2.- Comunitat en crisi.
3.- Cicle de profecies/indicis d'alguna cosa q està apunt d'arribar, a les pelis laiques.
4.- Naixement prodigiós, acompanyat d'una persecució per part de la classe amenaçada, degut a les profecies. Exemple a Terminator 1 i 2, de James Cameron.
5.- Educació de l'heroi lluny de la comunitat. Quan torni serà 1 retorn.
6.- Retorn a la comunitat i actuació prodigiosa.
7.-Això genera 1 confrontació amb el poder.
8.- Sacrifici i mort de l'heroi.
9.- Resurrecció final i victòria però llavors marxa, partida, però alhora va acompanyat d'1 promesa d'1 altre retorn.
Quan marxa el Messies tot torna a entrar en crisi i, un altre cop, comença el cicle.

En aquest argument s'estan superposant 2 grans blocs de força importants:
· La història de l'heroi en sí.
· La història d'1 comunitat visitada.
La història completa de l'heroi pertanyeria al viatge (Jasó, Ulisses i Eneas) pq compleixen algunes de les característiques del cicle. Aquesta història vista des del punt de vista del Messies és 1 història de descobriment. Es potencia el descobriment de la missió q ha de complir, com si abans estigués ignorada. El protagonista no es pensa qui es pensa q era, s'autodescobreix i es destrueix la fase boy meets girl i es passa a la fase del boy meets father. Estem parlant del monomite campbelià. Té 1 vida amb els pares adoptius i llavors canvia de vida. Es reclama la vida a l'aventura, a diferència d'altres vegades, amb l'ajut d'algú sempre. Però això no vol dir q no li agrada viure i disfrutar de la vida, moltes històries comencen amb l'heroi disfrutant del seu temps lliure fins q és cridat a l'aventura, com ocorre al "Capità Blood" i de sobte descobreix la seva naturalesa. Les històries q viuen són èpiques, són figures noves seriades, el protagonista no es pot quedar en 1 lloc fix, quedar-se no té sentit. Exemple "El Fugitivo", q sempre resol el problema i marxa.
Primer sempre hi ha 1 REVOLUCIÓ a la qual la comunitat està assistint i després hi ha 1 REVELACIÓ del propi Messies q forma part activa d'ella.
A "Shane" ho trobem. És 1 western interferit per primers plans d'1 infant, és la revelació d'aquest pistoler q fa la revolució i marxa. La saga continua a "Ginete Pálido" de Clint Eastwood i també a "Sin Escape" interpretada per J. C. Van Damme.
En el cinema americà una conversió q es dóna molt és la de transferir els coneixements, del mestre a l'aprenent i aquest es converteix en mestre, com a "Descubriendo a Forrester".
L'amor podria actuar de la mateixa forma, funciona com 1 epifania (arribada de lo sagrat a 1 món circular), com 1 revelació q transmet el missatge. Amor com a vehicle de la revelació messiànica, hi ha 1 transformació sentimental. Regeneració de l'amor a través del misteri, com a "Viaggio en Italia" en q es ressucita el matrimoni. Què passa quan algú aporta 1 cosa nova a 1 comunitat? Es transforma. Dreyer és el director essencial en aquesta línia, a la recerca de lo metafísic, com l'amor. La ressurrecció o regeneració d'algú o alguna cosa (Abyss, Ordet, Viatje a Itàlia, …).

L'arribada del Mal. L'intrús destructor

A- NORMALITAT ÀMBIT QUOTIDIÀ

Sobrenatural Humana
· Vampirs Psicòpates Sobrenatural (ex. Freddy Krugger)
· Aliens (psicopaties) Humana (ex. Hannibal)
· Diable

El cinema fantàstic podria ser definit per la vinguda d'una anormalitat dins un àmbit quotidià. Aquesta anormalitat pot ser sobrenatural (vampirs, aliens, diable) o de natura humana (psicòpates).

SOBRENATURAL

VAMPIRS: Són fruit de la superstició del centre d'Europa i s'acaben trobant amb el moviment del Romanticisme a partir del qual començarà a tenir una imatge literària.
Una de les seves primeres aparicions on es comença a configurar el personatge és a un relat de Polidori. D'una reunió d'ell amb M.Shelley sortirà el relat de "El vampiro" on crearà el personatge a partir de la figura de Lord Byron, és a dir, serà un aristòcrata i un personatge negatiu que farà el mal perquè vol.
El segon relat vindrà proposat d'un futlletí anomenat "El festín de la sangre" on el personatge serà el comte Barley que té una obsessió per al mossegada al coll i la sang es convertirà en el seu leizt motiv.
La tercera aparició que el configura serà a "El extraño misterioso" on el personatge dorm en un taud sota una església maleïda.
Amb tots aquests elements B.Stoker crearà la seva novel.la "Dràcula", una novel.la molt ben construïda i treballada.

El vampir al cinema
Anys 20- Cinema Expressionista Alemany. F.W.Murnau dirigirà Nosferatu que és una versió pirata de la novel.la de Stoker. A la pel.lícula apareixeran les rates que fan estendre la pesta des de Bremen, serà la hª del Mal avançant cap a la civilització de manera conceptual, també és la lluita entre la Llum i les Ombres.
Anys 30- EE.UU.- Productora Universal. Pel.lícules amb Bela Lugosi al paper de Dràcula i dirigides per Tod Browning en un film amb els 20 primers minuts bons i la resta poc aprofitables. Veiem com apareix l'element eròtic.
Anys 60- Productora Hammer compra els drets dels monstres de la Universal i també de Dràcula, es configura una nova forma d'entendre el vampirisme . Trobem a Cristopher Lee que transmet un erotisme transgressor, la mossegada és una mena d'orgasme i un revulsiu contra l'erotisme victorià.
Anys 80- Dràcula amb F.Langela- El vampir és atractiu i s'enamora de la protagonista, tota la gent reaccionarà de manera reaccionària contra aquesta relació.
Novel·les de Stephen King i d'Anne Rice.
Anys 90- Entrevista con el vampiro, actors atractius com Banderas, Cruise,… Basada en la novel·la d'Anne Rice.
Dràcula de Bram Stoker de F.F.Coppola que segueix en la línia romàntica.

ALIEN: Aquesta figura sorgeix a partir dels anys 50. Comencen a haver notícies sobre gent que ha vist aliens, extraterrestres,… A més trobem també el comunisme i les armes nuclears- metafòricament els russos són els aliens, hi ha fantasmes (impactes socials). L'intrús ara ve dels cels i dels espais.
Als anys 50 es comencen a adaptar novel·les i contes de CF que van aparèixer a les revistes pulp dels anys 20. Dues històries seran importants:
· John W. Campbell: ¿Quién hay ahí?- Tracta sobre la possibilitat d'un extraterrestre que pot adoptar qualsevol forma, aquesta idea l'agafarà J.Carpenter a La Cosa.
· R.Henley: Titán ataca la Tierra- els extraterrestres s'agafen al cap i fan que els personatges siguin com titelles. Això ho veurem a La invasión de los ladrones de cuerpos. Tracta sobre la identitat i, indirectament, de la figura del comunista.
Un intrús típic de la CF dels anys 50 serà l'aranya que creix o l'home que és fa petit o gegant com a El increible hombre menguante, tot això són conseqüències de les mutacions derivades dels perills nuclears.
Alien, el octavo pasajero proposa una nova forma de veure el monstre i presenta les neures dels americans per les conspiracions.

DIABLE: Té el seu moment d'èxit als anys 70. R.Polanski dirigeix La semilla del Diablo on una dona embarassada porta dins seu el dimoni. Durant aquesta època també trobem aquesta figura a produccions com El Exorcista i La Profecía.
L'intrús destructor apareix dins la pròpia família, especialment en els més dèbils com els nens.

HUMANA

PSICÒPATES: Es comencen a donar a partir de la pel.lícula de Hitchcock Psicosis. Als anys 80 pren una doble via amb un home sobrenatural com Freddy Kruger que ataca els fills d'una comunitat endinsant-se dins els somnis. Viernes 13, Halloween.
I també trobem els serial-killers als anys 90- El silencio de los corderos i Harry, rtrato de un asesino.
Falsa seducción, Dobles parejas, La mano quemece la cuna- l'element negatiu pot ser el veí del costat.

Venjadors i màrtirs.

Llibre de referència: George Steiner Antígonas. Gedisa Ed.

Antígona és una obra sobre com s'estructura el poder en una societat que intenta ser justa. És una obra política que debat entre justícia i poder.
L'argument d'Antígona ve des de la Grècia Antiga i va ser tractat per Sòfocles que catapulta la figura d'Antígona agafant vincles d'altres històries. Hi ha una història que precedeix l'obra en sí: una guerra civil. En una mateixa comunitat s'han barallat Eteocles i Polinices, tots dos fills del rei Edip -rei de Tebes- que havia marxat deixant el poder. Polinices organitza un exèrcit de mercenaris que ataca la ciutat que està a mans del seu germà. Com a resultat de la lluita es produeix la mort de tots dos a l'entrada principal de la ciutat.
L'obra comença, doncs, amb un escenari nou: el camp de morts després de la batalla. Quan comença l'obra el seu oncle Creont és qui s'ha quedat amb el poder. El càstig és no enterrar Polinices i així castigar i alliçonar els vençuts, l'ànima de Polinices al no ser enterrada no podrà descansar.
Però el que Creont no ha previst és que les germanes de Polinices i Eteocles encara són vives, són Antígona i Ismene. Antígona desvetlla el desig de d'enterrar el seu germà Polinices, desobeint la societat i les lleis, i li proposa a la seva germana que vacil·la perquè sap que pot ser condemnada a mort. Antígona sap que l'agafaran però no pot reprimir el seus sentiments.
Apareix Creont que torna a recordar que Polinices no pot ser enterrat, llavors arriba un guarda amb la notícia de què la tomba ha sigut tancada. Antígona és descoberta i té una gran discussió amb Creont, Ismene diu que ella també té part de la culpa però Antígona la defensa i li diu que no cal que s'impliqui ja que ella no ha fet res. Antígona és tancada a la presó.
Creont té un fill anomenat Hemón que està enamorat d'Antígona i prega al seu pare que tingui pietat, s'enfronten però Creont decideix que Antígona sigui tancada en vida dins una cova amb el conseqüent enfat del seu fill.
Antígona i Creont es tornen a enfrontar abans de què ella sigui tancada. Creont rebrà la visita de Tiresies que és un endeví cec i savi i li diu que s'està equivocant perquè no respecta les lleis íntimes i les lleis autèntiques dels déus. Creont decideix llavors perdonar a Antígona per por a què li passi quelcom, se'n va cap a la cova on Antígona està a punt de ser sepultada.
Euridise és la dona de Creont que rep notícies del viatge de Creont i s'entera de què Antígona al final s'ha acabat penjant abans de morir, Hemón ha volgut matar al seu pare però ha acabat matant-se a sí mateix. Creont torna i Euridise que sap tot el que ha passat es trona boja. Creont, per tant, acaba sol en un món de cadàvers. Creont és l'única figura en l'obra que evoluciona, es transforma i arriba a rectificar.

El llibre de Steiner diu que en aquest argument apareixen els grans conflites dramàtics, aïlla 5 enfrontaments:

Ø HOMES - DONES És tracta d'un conflicte sexual. S'entèn que hi ha un caràter femení - Antígona- contra la llei masculina i masclista com és la llei de Creont. En l'obra se suposa que l'homes (masculí) parteix de l'ordre establert. ("Hem nascut dones i no podem lluitar contra homes" Ismene / "Mentre visqui no em desqualificarà una dona" Creont)
Ø VELLS - JOVES És un conflicte generacional. Creont és un vell tirà que s'enfronta a la generació jove d'Antígona i Hemón. Ell es refereix al seu fill dient que no ha d'aprendre res 'd'aquest jovenet'. El motiu d'engendrar fills és perque obeeixin els seus pares. Creont creu que és important mostrar-se dur amb la família com a exemple per a la Pàtria.
Ø SOCIETAT - INDIVIDU Conflicte social. Antígona es presenta com a ésser individualista que ataca a les lleis en un acte individual, va contra l'estructuració de l'ordre social. Apareix la diferència entre el pensar individual i el pensar únic/col.lectiu. Creont és un polític que pensa en els drets col.lectius i no en els individuals. Importa molt el bé de la ciutat. ("I no et fa vergonya pensar diferent dels altres" Creont).
Ø HOMES - DÉUS Antígona pensa que en el que volen els déus mentre que Creont pensa com els homes. Creont es nega a creure en la voluntat dels déus, en aquest cas en el culte als déus, crea una llei laïca, secular i no vols pressió religiosa. Antígona creu que els déus volen un culte metafísic i es revolta contra les lleis dels homes. ("T'has atrevit a violar les meves lleis?" "No són lleis perque no han estat escrites per Zeus." Creont i Antígona)
Ø VIUS - MORTS Planteja el tema de la memòria dels morts, de l'existència de l'ésser humà després de la vida, Antígona pren partit pels morts perque creu que formen part del seu univers. Antígona parla amb certa obsessió per la Mort perque creu que és millor que l a ciutat de Creont.

Dins de tot això hi ha una clara transcendència metafísica i política, malgrat el radicalisme de la figura d'Antígona. L'argument d'Antígona podria anar molt lligar a qüestions judicials com la defensa dels innocents, la figura defensora, … també en el cinema polític quan veiem el posicionament d'algú contra la Llei. Al llarg de la història hi ha hagut més històries d'Antígona, com la de Salvador Espriu un cop acabada la Guerra Civil i que trasllada un conflicte mil.lenari a la realitat de la postguerra, o Alemania en otoño de principis dels 80.

Un altre conflicte que també apareix dins la comunitat és la venjança, és un altre dels conflictes civils. El cas de la venjança és el de La persona que se sent ultratjada i s'oposa que l'organisme-Estat-Llei. És la venjança personal i el persontage es mou perquè s'ha fet una afronta contra ell o algú proper a ell. Això té unes implicacions polítiques que transcendeixen del fet personal.
La primera gran obra és l 'Orestíada i el primer venjador literari serà Orestes, és la primera gran obra de teatre, està escrita per Esquil al segle V a.C. i és l'única que es conserva completa ja que les obres gregues eren sempre una trilogia: Agamemnó, Les Coèfores i Les Eumènides. La primera part és l'assassinat i un crit a la venjança, la segona és l'execució de la venjança i la tercera és el que passa després de la venjança i quan es jutja al venjador.

L'oracle diu que Agamemnó ha de sacrificar a la seva filla per poder partir a fer la guerra. L'obra comença quan Agamemnó torna victoriós de la guerra i retorna a la seva ciutat Argos. Tiestes i Atreu havien estat barallats temps enrera i Atreu havia matat els seus nebots menys Egist i aquest el maleeix. És a dir, els odis venen de lluny.
Egist s'enrotlla amb Clitemnestra i a més odia a Agamemnó. Quan Agamemnó torna la seva dona el rep a palau i el mata. A continuació Clitemenestra es casarà amb Egist i són els nous reis.
La segona part té lloc uns anys després, quan Orestes ha estat educat lluny de casa seva i que per indicació d'Apol.lo ha de venjar la mort del seu pare. Retorna fent-se passar per estranger. L'ombra del seu pare Agamemnó li demana venjança. Orestes es presenta a la tomba del seu pare, apareix Elektra que és maltractada per Egist i espera la tornada del seu germà. Quan el troba prepara la venjança, Orestes entra al palau com a estranger que porta la notícia de la 'falsa' mort d'Orestes. Mata a la seva pròpia mare i Egist, culpables de la mort del seu pare.
Orestes ha de fugir perseguit per les Fúries de la Venjança, ja que ara és la seva mare qui demana venjança.
A la tercera part trobem un Orestes erràtic i perseguit per les Fúries, ell veurà que no és digne per pujar al poder ja que ha matat a la seva mare. Va al santuari de Delfos i Apol.lo li recomana que viatgi a Atenes on serà jutjat i en funció del que allà es decideixi, ell ho haurà d'acceptar. Oretes arriba a Atenes i es fa un tribunal. El resultat els jutges és d'empat i la deessa Atenea ha de decidir, la deessa vota a favor del perdó d'Orestes.
Les Fúries venjadores increpen Atenea i ella diu que seran transformades i es convertiran en les Eumènides, les deesses blanques i protectores d'Atenes.
D'aquesta manera s'explica que Atenes té una democràcia, un tribunal i no està fet per qui agafa la llei pel seu compte. Però és perdonat perquè s'accepta que hi ha un canvi, Orestes representa la llei del talió, la llei antiga però de la qual Orestes és l'últim representant que serà perdonat per poder fer el pas cap a la nova llei democràtica.
El que hi ha en joc és l'opció per una transformació entre la Llei Antiga i la Llei Nova. Té un humanisme encara actual ja que parla de com s'organitza la civilització, és una obra de propaganda sobre Atenes i sobre l'horror de la llei individualista. Explica el pas del matriarcat al patriarcat, queda legitimitzat el poder prendre el poder a la mare. En Esquil trobem la idea del destí, és com si els Déus haguessin dit el que ha de fer Orestes però és cert que la gent és qui ha de fer les accions i patir les tragèdies.
El venjador és la figura turmentada, vinculada a la nit, que no descansa, … Hi ha la figura del venjador que no té dret al descans fins que no faci l'acció que ha de fer. La paradoxa és que després de la venjança seguirà sent erràtic perquè tindrà remordiment.

Com entra la figura al cinema?

X-Files és la posada de la història d'Orestes a TV.
El melodrama és una seqüència d'actes que no es preocupa pel significat del crim en sí, la tragèdia es pregunta per la significació de les accions i què mou als personatges.
El venjador sempre està fora de la Llei, viu en una plena obsessió i està fora del que seria el món quotidià, no pot ser un cavaller, cabdalitza l'odi i pateix incertesa. La metàfora de l'insomni suposa que la quotidianeïtat de l'ordre desapareix i tot es fa més complicat. La figura s'adapta molt bé al gènere d'aventures perquè són molt insistents i no descansen fins que es venien.
Molts cops trobem la figura del venjador de sang, que és el més venjatiu. El pirata negro - un aristòcrata passa a ser un pirata a causa de l'assassinat del seu pare.
També trobem la figura d'algun condemnat injustament. El Conde de Montecristo o el món dels gàngsters o la Llei Antiga de El Padrino.
Los Vengadores / Batman - a partir dels 80 es fa una figura tràgica amb l'assassinat dels pares després de sortir del cine i veure El Zorro.
El dolent també actua de vegades mogut per venjança.
Cara a cara - el bo i el dolent intercanvien el rostre convertint-se en allò que més detesten per aconseguir la venjança.
El venjador pot ser un obsés i passar tota la vida maquinant una venjança. El barril amontillado- E.A.Poe
El western actualitzarà aquest model.

El venjador dubtós, Hamlet

Hamlet és una obra que ha suscitat molta més literatura i és la obra mestre de Shakespeare. No s'acaba mai en la seva interpretació, hi ha tants Hamlets com lectors. És un argument molt poderós i peculiar, només gira sobre ella mateixa. Shakespeare és molt contemporani, sembla que et parli de coses succeïdes ahir.
Fou representat per primer cop al teatre al 1601, per tant fou escrita uns anys abans, té més de 400 anys i la va escriure pq se li va morir un fill que es deia Hamlet i tb morí el seu pare.
És una tragèdia de venjança clàssica q pren l'argument de l'Orestíada:

L'obra comença amb l'aparició de l'espectre del Rei Hamlet q se li apareix a Hamlet fill dient-li q ha sigut víctima d'una conspiració contra ell per part de Claudi, l'amant de la seva dona, amb la complicitat d'aquesta. Junts el maten i ell li demana a Hamlet q el vengi, però q deixi en pau a la seva mare Gertrudis. Després de la mort del Rei Hamlet se celebra immediatament la boda entre Claudi i la vídua Gertrudis.
Aparentment sembla la típica història de venjança, un personatge rep una ordre i l'ha de complir, i pel camí se suposa q es trobarà amb diferents obstacles, però Hamlet és diferent, en un principi dubta, va contra totes les expectatives q et pots esperar. No agafa l'espasa de seguida i mata Claudi.

Des de l'aparició del seu pare es torna una mica foll, bé, es fa el boig. Té un comportament estrany, rebutja a Ofèlia, q està molt enamorada d'ell, i ell d'ella, llegeix llibres, fa grans jocs de paraules, inquieta a tothom... Mica en mica el dubte s'apodera d'ell, no sap si allò q ha vist és real, no mata immediatament, primer se'n vol assegurar i llavors actuarà. Hamlet no és un home d'acció, és 1 intel·lectual, dubta, fa el boig (to be or not to be, that's the question), i mentrestant va estudiant la manera d'esbrinar la veritat.

Alertats pel comportament inhabitual de Hamlet, Claudi fa portar 2 amics seus de la universitat, Rosencratz i Guildenstein, ells tampoc poden deduir el q li passa. L'han d'espiar. Hamlet té una altra característica i és q és una obra on fa una apologia al espionatge, tothom vigila i és vigilat. Poloni vigila els encontres de Hamlet i Ofèlia, tb espia a Hamlet i Gertrudis, per això és assassinat per accident, …

Com q dubta, té la genial idea de representar una obra teatral amb tot el q ha passat (teatre dins el teatre), i el seu objectiu serà espiar a Claudi, aquest s'exalta i es descobreix la veritat, de seguida el vol matar, però com q el veu resant torna a dubta i espera pq si el mata, llavors anirà al cel. No el mata i congela novament l'acció.
Entremig de tot aquest embolic trobem Horaci, l'únic amic de veritat de Hamlet, q és l'únic q a la postre viurà i és tasca seva explicar-ho, ell ajuda a Hamlet a descobrir l'assassí.

Si no estava prou tocada pq Hamlet passava d'ella, la mort del seu pare, Poloni, la fa embogir per complet i s'ofegarà. Hamlet torna de Londres i veu el panorama, Ofèlia morta i Laertes q la vol venjar i pacta amb Claudi per acordar un duel. És un duel d'esgrima on una de les espases està enverinada, hi ha un embolic, es canvien les espases i tots 2 moren, per si això era poc, un dels vasos per si fallava l'espasa tb estava enverinat i Gertrudis en veu i tb mor. Claudi tb mor. El final és molt embolicat.
L'únic q triomfa és el fill del Rei Fortimbràs de Noruega, q el seu pare fou assassinat pel Rei Hamlet de Dinamarca, es fa amb el tro.
Hamlet és una obra sense gaire sentit, però la més gran de modernitat, parla de la idea de l'absurd polític, de l'espionatge, de la guerra, les relacions internacionals, l'amor… a més va contra el moviment natural de venjança, pq Hamlet el paralitza. És tb una crítica a totes les obres de venjança escrites fins el moment. Les q arriben fins al final, aquesta, d'alguna manera no és consumada del tot.
Les versions en el cinema més famoses són les de Lawrence d'Olivier, Zefirelli i Kenneth Brannagh.

TEMA 3. EL CONFLICTE AMORÓS

L'amor prohibit, Romeo i Julieta

En aquest argument, Shakespeare complica la història, comença amb unes paraules de Romeo q li diu a Bembolio: "Diga'm el nom de la dona més bella i jo te'n diré un altre q la supera". A l'inici de l'obra, q comença in media res, Romeo està enamorat de Rosalinda, però ell vol preservar la seva virginitat i castedat, molt egoista per part de Romeo. I també s'inicia amb les 2 famílies barallant-se.

Romeo i Julieta és la història de 2 amants l'amor del qual és prohibit pel diferent origen de les seves famílies, hi ha una guerra entre 2 grans famílies de Verona, però Romeo està al marge de la guerra. Romeo ens confessa q està completament enamorat de Rosalinda i aturat (amor cortès i sublimat al màxim, l'amor ideal, es parla de l'amor q sents quan no tens a la teva estimada, però quan la tens també s'ha de parlar d'amor), mentre els seus amics es barallen i diverteixen. Els fills arrosseguen l'odi i l'enemistat dels pares, però amb +frivolitat. Romeo no entra en aquest joc pq està en un altre món. Ell parla de l'amor q sent per Rosalinda, al principi en rima, i al final en decasíl·labs blancs, q no rimen.

1r encontre BALL: Romeo enamorat va a una festa de disfresses dels Copuleto, hi va a desgana pq no pot consumar el seu amor petrarquesc, però no sap el q l'espera, la sorpresa serà majúscula quan vegi a Julieta (intercanvi amorós), ell diu: "Els meus ulls estaven cecs si creien q estaven enamorats". Es queda prendat i ella ha de marxar pq se l'emporten.

2n encontre= BALCÓ: A la mateixa nit, després d'haver descobert q eren de famílies enfrontades, la torna a trobar al balcó, s'expressen l'amor q senten amb versos petrarquescos plens de comparacions molt elaborades, retòriques. I en aquesta segona trobada, ja acaben promesos, ell jura per la Lluna, en canvi ella és més prudent i contesta q demà ja li dirà.

Al segon dia, (3r encontre) es casen, només s'han vist 2 cops i ja es casen per l'església, Romeo diu q ara va en serio i queden per veure's a la nit. Però entremig hi ha alguna maquinació de Romeo i una escaramussa entre les 2 famílies, hi ha 2 morts i 1 el mata Romeo pq ha mort al seu millor amic. Per aquesta raó Romeo és desterrat.

(4t encontre, en off): nit de noces, se suposa q follen sense parar, jeje i ja ens trobem al matí, al seu llit. Ell ha de marxar per obligació, l'expulsen i Julieta és casada amb Paris, pels pares.
I això és la gran història d'amor entre ROMEO i JULIETA, només es veuen 3 vegades en vida, només 3 converses!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Julieta s'ha de casar i el capellà li dóna un verí pq vagi a l'església aparentment adormida (morta pensa Romeo), Romeo se n'assabenta per carta, no se n'adona q és una maquinació i pensa q és morta i es suïcida. Poc després ella es desperta, 5è i últim encontre, LA MORT. És l'amor immortal, el + important d'OCCIDENT.
Té un punt clarament adversatiu, ple de discussions, però en el bon sentit pq no acaben malament. Es van enriquint amb la seva dialèctica. També discuteixen si és Nit o Dia. Ella és molt més adulta q ell, es mou per la passió i ho espatlla tot, té un punt d'incontinència emocional molt fort (com Antoni i Cleopatra, q sempre es tiren els plats pel cap, estan contínuament discutint, però per sobre de tot s'estimen). El seu amor es converteix en immortal. El treball temporal de l'obra és molt accelerat. Ell és precós i s'avança a totes les coses, per això no funciona. Romeo es transforma, fa un viatge i se sent cridat a l'aventura. (viatge de descobriment de l'amor q es pensava q sentia però q no sent). Ell mata a Paris, però se n'adona q era noble i q tb estimava molt a Julieta.

: Vídeos adaptatius de Shakespeare:

: Versió Hollywood, de Kukor, els personatges s'ajusten als cànons dels 30. Potser els actors són massa vells. Ja evocava a la impossibilitat, amor relacionat amb la mort.
: Cap als 50 hi va haver diferents versions d'Italians com R. Castellani, R. Freda.
: 1968 Franco Zeferelli, treu la càrrega oculta de l'obra. Ho posa en contacte amb la llum natural, amb la vida real, molta lluminositat, actors de 15-16 anys, tracta als pares, cures, vells amb una certa antipatia.
Com a West Side Story, la juventud agitada està portada molt a l'extrem.
Zeferelli fa una obra esquemàtica. Hi ha un element de perill a la baralla, però els nois s'ho prenen com una broma i riuen. No aparenta ser una confrontació civil, més aviat és una delectació juvenil. No sospiten el que pot arribar a passar, desconeixen les regles del joc i no es preocupen per res, Romeo vol aturar el conflicte i per culpa seva Tibalt mata a Mercuccio (ell i Bembolio són els millors amics de Romeo) per accident. Algú volent fer el bé fa el mal. Els altres no se n'adonen i no se'l creuen fins q veuen la ferida, Romeo carregat i embogit d'ira va corrents a matar a Tibalt.
La joventut de la peli arrossega la ira i fúria de les generacions anteriors i no en volen saber res. Oposició joves-vells.
Els personatges són complexos, contradictoris. La llum clàssica i el vestuari cobra gran importància.
: Versió actual de Bas Lurman, on apareix Leonardo di Caprio.
S'inicia la peli amb un paisatge melancòlic amb la llum de l'alba.
Romeo i Julieta s'enamoren a través d'una peixera, l'aigua fa de pla-contrapla, boy meets girl, l'aigua, l'amor i la mort juguen un paper molt important, ens els presenta, es coneixen a la peixera, cauen a la piscina,… com TItànic. (llibre de Gaston Bachelart, "El agua i la muerte") L'imaginari del forat negre, l'aigua estancada. Oliver Stone és un director molt Shakespearià.
Aquesta peli no té en compte a Paris, no el considera i quan surt el ridiculitza.
Romeo i Julieta és una obra q es fa sempre, en algun moment de conflicte, sobretot. És llavors quan es pot parlar de pau, entre 2 enamorats. Tb té moltes lectures, la versió de la mort, de la ingenuitat juvenil…

TEMA 3- L'AMOR

Shakespeare tracta el tema de l'amor juvenil i de la vulnerabilitat del sentiment amorós amb la seva dificultat de concretar el desig. Aquest laberint de sentiments venen des de la comèdia romana i passaran pel tractament de la 'comèdia del arte'. Shakespeare demostra el conservador que és el desig no satisfet i el mutable del desig satisfet.
La més gran comèdia de Shakespeare és El somni d'una nit d'estiu, un extraordinari posat de forces sentimentals caracteritzades per la seva inestabilitat, un estudi del comportament amorós de la parella.
Tot té lloc a Atenes, al voltant d'unes noces entre Teseu i la Reina de les Amazones Hipòlita. Teseu explica al públic que Hipòlita ha estat conquerida per la força però que es vol casar. Apareixen personatges: Hermia i Lisandre que estan enamorats i el pare Egeu no vol que es casin ja que ella estava promesa amb Demetri que també està enamorat.

Demetri encara continua enamorat però Hèrmia ja no ho està d'ell. Hèrmia té una amiga anomenada Helena que si està enamorada de Demetri.
Hèrmia i Lisandre dexideixen fugir al bosc. Hermia li diu a Helena que se'n van al bosc i així ella aconseguirà l'amor de Demetri. Helena explica el que ha passat a Demetri i ell decideix marxar al bosc i Helena també marxa darrera d'ell en direcció al bosc.
Al bosc també hi ha dos reis, Oberon i Titània, reis dels follets. Oberon i Titània també estan barallant-se però s'estimen, es discuteixen per un esclau de Titània que agrada a tots dos i cadascú es separa a una part del bosc. Oberon marxa amb Puck mentre que Titània s'endú el seu esclau i el seu sèquit.
Oberon descobreix a Helena perseguint a Demetri que cada cop sembla estimar més a Hèrmia. Demetri humilia tant a Helena que Oberon ordena a Puck que posi un filtre d'amor a Demetri quan dormi i ell s'enamoraria. Però a qui Puck troba és a Lisandre i el primer a qui veu és Helena i llavors de cop s'enamora d'ella. Ens trobem llavors amb que no hi ha ningú que s'estimi entre sí.
Puck descobreix que s'ha equivocat i posa la flor a Demetri que veu a Helena i també s'enamora d'ella, ella no s'ho creu que tots dos estiguin enamorats d'ella de cop i volta.
Al final de la nit Lisandre es queda amb Hèrmia i Dementri amb Helena gràcies al filtre d'amor.
A l'obra apareix una companyia de teatre que celebra les noces de Teseu, van a fer un assaig al bosc, Puck per divertir-se converteix un actor en un ase. Titània amb un filtre d'amor es troba amb l'actor i s'enamora arribant al llit (referències zoofíliques).
Tornen a Atenes i ens trobem amb més noces: Teseu & Hipòlita; Lisandre & Hèrmia i Demetri & Helena. L'obra representada per la companyia passa de tragèdia a comèdia degut a què ho fan molt malament.

Aquesta obra és l'origen de les comèdies de caire sentimental. Tot és com un comiat de solter, hi ha l'ordre de la parella, estan al llindar de les noces i només ens trobem amb el desordre que contrasta amb l'ordre que suposadament dóna la boda.

ATENES BOSC
Raó Irracionalitat
Diürn Nocturn
Sol Lluna
Ordre Desordre
Convenció Transgressió
Palau Laberint
Humanitat Bestialitat
Distinció Confusió
Apol.lo Dionís
Vida Somni

Una gent que està a punt de casar-se, es fa una reflexió sobre el tema però amb uns joves que arrosseguen la passió i on es confon l'estabilitat dels sentits. En Shakespeare el somni és més real que la pròpia vida, el desordre és més cert que l'ordre, etc.
El desig sembla que sempre és per imitació, la gent estima per enveja. La psicoanàlisi diu que el desig és inaferrable, Shakespeare planteja l'esfera del desordre i com les noces suposadament ho aturen.
Shakespeare era un barroc i barreja les gèneres, només li falta la idea del travestisme. Shakespeare ho desordena tot per trobar, potser, una experiència sobre la realitat.

La Ventafocs és un conte de temàtica amorosa però que també mostra la barreja de l'amor amb d'altres elements, p.e., d'història social. Utilitza l'amor però no és la discussió central de l'obra. La Ventafocs és un relat triomfal: es passa de la pobresa a la riquesa. És el conte de fades amb més variants, apareix a totes les cultures, sembla que inicialment l'origen era oriental degut al fetitxisme cap al peu d'aquesta cultura - especialment a Xina-. Hi ha moltes possibles lectures i formes de senyalitzar-ho.
És un conte educatiu, que dóna notícies que després seran importants durant la transformació de nen a adult. En certa forma tots aquests contes tracten sobre l'acceptació de la sexualitat. També té una lectura social ja que mostra pobres i rics, a més de tractar el pas de la pobresa a la riquesa. Hi ha moral: es poden treure beneficis de coses poc valuoses com la cendra i que ha d'haver una esperança en la transformació.
Trobem la idea de la satisfacció dels humiliats, si saps patir sempre tindràs una recompensa (a través del miracle) que en cinema de vegades és més sàdic com a Pretty Woman o Superman II quan al final Superman torna amb els poders al bar i es venja de qui l'han humiliat.
La burla a qui ha humiliat primer és molt comuna i convencional com a Cantando bajo la lluvia o Armas de mujer.
És un relat d'ambició, la Ventafocs vol anar al ball i li encanta convertir-se en princesa i poder anar a palau. Se surt de la pobresa a través del matrimoni amb un home ric.
Les versions més conegudes són de Perrault i dels germans Grimm. La primera és molt sofisticada i barroca, en el conte es repeteix molt més l'escena del ball, apareix la metamorfosi de la carbassa, els ratolins, … també té la idea de la premonició de les 12 hores -valor comú de què les noies no arribin tard- això dóna suspens a l'obra. En el conte de Perrault no hi ha crueltat final, al dels Grimm les germanes s'amputen els dits. Amb Perrault són perdonades i amb els Grimm els ocells piquen els ulls i els buiden.

Esquema del conte

· EDAT D'OR (PARADÍS INICIAL/PERDUT) És la mort de la mare de Ventafocs i ella es queda amb el pare vidu que es casa amb una altre.
· PÈRDUA DEL PARADÍS
· DEGRADACIÓ + HUMILIACIÓ Ella fa les feines més brutes.
· ESPERANÇA Marcada per la invitació al ball.
· AJUTS SOBRENATURALS - METAMORFOSI
· ENAMORAMENT - BALL
· FI DEL SOMNI 12 Hores/Pèrdua de la sabata.
· RECERCA DIFICULTOSA
· RETROBAMENT / RECONEIXEMNT
· CÀSTIG ENEMICS / PERDÓ

La rivalitat fraterna permet desenvolupar un sentiment d'independència. La versió cínica d'això seria la caçafortunes, en aquest cas el context és social.
Quan ens trobem amb una recerca dificultosa pot venir -per les germanes- una idea de la usurpació de mèrits on normalment l'heroïna calla.
A través de la pèrdua dels pares i la llar, es produeix la maduració.
Per arribar al sexe hi ha un temps de provatura fins arribar al cerimonial on cadascú dels dos membres de la parella intercanvia la seva sexualitat quan ell dóna la sabata i ella el peu -ella s'introdueix en ell-. És la pèrdua de la por a la sexualitat després d'un procés de negociació.
Amb l'honestedat es pot arribar a escalar socialment (idea palesa al cinema americà).També trobem al idea de la falsedat de les aparences, en la persona més humil hi ha la bondat. La humiliació és un pas previ a l'afiliació, allà on posa príncep cal llegir patriarcat.
Ventafocs no fuig de casa, accepta el treball esperant la salvació, però és realment una salvació el casar-se amb el príncep?
Tenim, doncs, una dualitat. Persona víctima o ambiciosa social. Hi ha pel.lícules sobre una víctima o bé sobre la història d'una caçafortunes.
Víctima: Rebeca, Cantando bajo la lluvia
Caçafortunes: comèdies de B.Wilder o comèdia negra: Medianoche.
Relació Ventafocs i cinema sobre una prostituta que ho vol deixar: Pretty woman, cinema japonès.

La Bella i la Bèstia en aquest conte l'amor sí que té una preminència, ja que explica la força que té l'amor per conciliar contraris i redimir les diferències. En aquesta història tot es basa en la diferència. Aquest patró serveix en històries alternatives, sobre la transgressió, trobem una diferència de sexes: dona-forma part de la convenció i home-representa la bestialitat.
La història d'Europa parteix d'aquest mite, de Zeus metamorfosat, quan un brau sorgeix del mar i totes les noies fugen menys Europa. Finalment la bèstia es tracta de Zeus metamorfosat i porta a la noia a les costes del que serà Europa. D'aquestes històries també ve el culte a l'illa de Creta.
Aquesta llegenda que explica el sacrifici d'una donzella que mor a mans de la bèstia fa que aparegui un guerrer encarregat de rescatar la noia capturada pel monstre.
El conte prové d'un altre cicle de llegendes anomenat cicle de l'animal nuvi, que es troba a totes les cultures, té moltes variants i es basa en la idea de què en algun lloc una bèstia segresta a una noia, la porta a la seva llar però no li fa mal. Ella respecta la bèstia però sent melangia per la seva llar i demana a la bèstia poder tornar a casa. Aquí apareixen possibles variants:
-La bèstia es nega i la noia afa servir una estratègia per fugir, per exemple, dins un paquet de regals.
-La bèstia accepta, aquesta pietat fa que la noia acabi tornat amb ell.
-Ella es queda amb la bèstia, tenen fills i creen una nova raça.
La bella normalment té germanes grans, és segrestada per la bèstia que de fet és un príncep encantat, aquest model es desenvolupa al s.XVII-XVIII inspirat pel narrador italià Scaperolo.
Molts cops les germanes desapareixen i així trobem una història de dos.
La història és la d'un comerciant que recupera diners, la seva filla més bella li demana una rosa. Ell acaba sense diners i un dia va a una casa i es troba amb la taula parada però sense ningú. El pare troba una rosa i l'agafa, però apareix la bèstia que li recrimina el fet de tallar una rosa. La bèstia demana que la noia vagi a veure'l, la noia hi va. Al final els dos viuen junts, però ella a través d'un mirall màgic veu que el seu pare està malalt. Marxa a cuidar el pare i després torna amb la bèstia que està trista, es fan un petó i es converteix en príncep.
Tot és una ajuda a trencar amb el pare, és un pas per perdre la virginitat, tot s'ha de fer per etapes a través d'un període d'acceptació i negociació, és la superació de la por.
Tot això està vinculat al tema de les falses aparences del matrimoni.
Barba Blava Sota l'aparença de la figura bondadosa hi ha un monstre, és el mateix però a la inversa. Idea de prohibició.
Darrera ens podem trobar amb un monstre o una figura bona.
La història de figures amb un defecte físic que viuen sota les falses aparences i que són castigades per la societat són molt abundants: El Geperut de Notre-Dame, El Fantasma de l'Òpera, Cyrano de Bergerac.

El cinema fa d'aquest argument un motiu primordial, a part del que serien les versions directes dels contes. A la Disney incorporen la figura del nuvi creant una mena de triangle.
Sempre és la noia qui troba la bèstia, hi ha pocs exemples d'un noia-bèstia degut a la cultura patriarcal. El cine ha proposat un cert pas en la concepció de l'argument, en les primeres aparicions la bèstia és un monstre (Nosferatu) però amb el temps la bella és una intermediària, el monstre no es criminalitza tant i en les últimes versions és el monstre qui està contra la societat patriarcal. Entremig trobem King Kong (1933) que és una pel·lícula subversiva i poètica. En aquest film trobem una relació entre un goril·la i una noia. Es veu el territori del pare i el territori del monstre. Un director de cinema viatja a un continent perdut on viuen monstres, allà trobarà a Kong. És la història d'un amor impossible. Kong pateix una transformació. Primer és una bèstia en un espai on no transcorria el temps, però que coneix la noia, s'enamora i quan ella mor s'humanitza i rep el coneixement de la mort. És també una crítica al mercantilisme de Hollywood.
La mujer y el monstruo.
Anys 50- La noia comença a tenir més veu. Produccions de la Hammer.
Anys 70- El Dràcula de Langela és més atractiu i actua contra la societat victoriana, la noia s'enamora de Dràcula que és un heroi romàntic.
Anys 90- La noia està a favor del diferent i contra la societat que critica. La Bella i la Bèstia, Dràcula (F.F.Coppola), Eduardo Manostijeras. Enfrontament entre el nuvi (representa la comunitat) i el monstre. Els mites als 90 són revisats.
El silencio de los corderos.
Més enllà del cinema fantàstic, també es pot traslladar el mite a un melodrama, ales dues cares del marit a Sospecha -la noia no sap si està casada amb un marit bo o amb un monstre. La puta del rey -melodrama històric contemporani que aplica les coordenades de la bella i la bèstia, és la història d'un rei que sent atracció per una dona de la cort casada i que el seu marit vol que sigui l'amant del rei. El rei l'agafa com a amant, ella és estàtica però ell s'enamora i ho deixa tot per ella i ella s'acaba enamorant just en el moment en què ell la deixa ja que ho té tot en contra.

Arguments q tenen l'amor com a eix central:
· amor prohibit
· canvi de sentiments
· contes de fades (ventafocs, la bella i la bèstia, dràcula
· Don Juan

Don Juan, el gran seductor, enganyador, també allibera

Don Juan, encarna un personatge q agafa molt protagonisme. És la història del seductor per excel.lència, de la figura q al llarg del temps, està buscant una cosa q mai no acaba de concretar-se i q no troba enlloc. Com per exemple enumerar les conquestes (gadgets del seductor). És una figura d'alliberament mitjançant el sexe.
Don Juan és un personatge barroc i teatral, un mite q neix en el teatre (com Faust), un seductor q va de dona en dona, bàsicament és un argument occidental, europeu, fonamentalment espanyol, q apareix a la contrareforma. Parla d'un mite normatiu q crea la societat per protegir-se de la transgressió. El missatge q defensa és l'endogàmia i el matrimoni. Serà tractat per Molière i el romanticisme espanyol, Zorrilla, la primera obra és de Tirso.
Don Juan de Zorrilla, el més romàntic, però molt bo. Don Juan es condemna, ja q és un mite normatiu, pq actuarà contra el matrimoni. Altres autors defensen q Don Juan origina una societat tancada i enclaustrada, això lliga amb el vampir seductor i la societat victoriana, per tant el Donjuanisme té una doble lectura: com un revolucionari anti-sistema o com a un masclista-monstre.
En l'obra de Tirso, Don Juan és expulsat de Nàpols i cau a una platja on sedueix a una pescadora de Sevilla, després té relacions amb una soltera aristocràtica (Doña Inés), té relacions amb una pastora casada, … La història no progressa, tot són històries de relacions sexuals, només destaca l'enfrontament amb el condemnador però sense trascendència dramàtica.
La convicció q tens quan llegeixes Don Juan és q ell tracta a totes les dones igual, independentment de si estan casades. Ell utilitza els cossos i li és igual quins siguin. La societat clàssica diu q la dona s'ha de sotmetre a l'home i li escullen marit. Però Don Juan trenca aquests esquemes. Quan el condemnen, al final pot anar al cel, el perdonen. Zorrilla proposa q Doña Inés salva a Don Juan i aquest pot anar al cel i es redimeix en l'amor etern.
Si acceptem aquesta dualitat, la trascendència dramàtica de Tirso és una obra itinerant, amb el temps es dóna la possibilitat dramàtica de la redempció final del seductor, acaba trobant l'amor autèntic. (argument molt utilitzat al cine, la majoria de cops s'acaba redimint).
Sovint s'ha parlat d'un complex edípic de Don Juan, la recerca de la mare, l'únic objecte q no ha pogut aconseguir, per això tracta a totes les dones com a putes, però sense pagar, sinò seduint-les.
Ës una història de l'absurd, podria aparèixer el crepuscle del Casanova, el q no troba mai el q està buscant, a pesar de q ho ha tingut tot. No ens porta a enlloc.
: Peli, "Casanova" de Fellini, darrera el moviment no hi ha res. Engranatge matrimonial per mantenir el desig, darrera el moviment sexual h i ha una gran frustració. Les amistats perilloses, el sexe és usat com una màquina de poder, com a El marquès de Sade.
L'argument de la dona seductora (mite d'USA) sempre és criminalitzat i pertany més al mite de l'intrús destructor. La Lulu és un model més contemporani, s.XX. Eva, Lilith són només antagonistes del personatge masculí degut a la cultura patrimonial. La seductora és una destructora.

La dona adúltera, Madame Bovary

L'adulteri és la història de l'engany i/o tb d'alliberament per una situació injusta. Dependrà de les èpoques. La cultura d'on venim és masculina i canalitza la tensió femenima la qual cometrà adulteri i anirà en contra de la llei patriarcal, l'homa ja podia tenir diverses dones (poligàmia).
Helena de Troia, casada amb Menelao, se'n va amb Paris i és una de les primeres adúlteres, Clitemnestra casada amb Agamemnó s'ho farà amb Egist quan el seu marit va a la guerra. Tb és adulteri la pel.lícula Casablanca.
La dona pot tenir els seus motius per contradir la veu patriarcal.
Aquest motiu argumental està a totes les ficcions, a totes les cultures. Argument burgès del s.XIX a través d'una sèrie d'obres famoses q tracten sobre noies adúlteres. Troben en l'adulteri la seva realització. Elizabeth Frenzel pensa q el matrimoni és una possessió més de la societat burgesa.
La primera novel.la va ser Madame Bovary de Flaubert, q no fa una novel.la polititzada, la seva grandesa és q tracta la quotidianeitat. Té un marit mediocre i ignorant, ella llegeix un munt de llibres i idealitza l'amor, per tant serà infeliç. Flaubert s'inspira en un fet real.
La història és un home q es casa amb una dona, queda vidu, i llavors coneix la filla d'un malalt seu, pq era metge, i pacten el matrimoni. Emma Bovary comença a prendre protagonisme a la segona part en detriment del seu mediocre marit metge. L'escriptor ens l'explica des de fora, hi ha una gran distància respecte els personatges, més cinisme. Ens explica d'on és ella i d'on li ve la frustració. És infeliç. Fou educada en un convent i està farta de llegir llibres.
Madame Bovary contraresta les novel·les romàntiques igual q el Quixot de Cervantes contraresta les de cavalleries.
Flaubert fa un flashback, explica d'on ve i què pensa. Anirà apareixent una altra vida més mundana, va coneixent altres homes, i creu q la vida està en un altre lloc. Queda embarassada però la criatura li és igual. Conflicte estètic, imitant els llibres. No sap si està enamorada. Es canvien de poble i coneix un altre home, un notari, León, amb qui no comet adulteri, ell no li fa cas, marxa i llavors Emma el troba a faltar. Apareix un altre amant, però entremig se'ns presenta una imatge d'una dona malgastadora. El nou amant és Rudolph i amb ell si q comet adulteri i queda realitzada literàriament (obra metalingüística). Ell marxa, Emma es posa malalta, llavors torna León però s'aprofita i juga amb ella, entra en una depressió i lenta decadència, s'intenta suïcidar, però al final amb l'ajuda del seu marit Charles la perdona. És la història d'una dona de província.
De la història destaquen una sèrie de constants q apareixen a altres novel.les:
Anna Karenina de Tolstoi, La Regenta de Clarín, Efibrist de Theo Fontaine, Laura de Miquel Lloc. Totes expliquen més o menys el mateix.
A Anna Karenina, ella està casada amb un alt funcionari, l'enamorament primer és idealista, llavors amant, abandona el fill i la casa. L'home ha jugat amb ella però se n'adona més tard, ella desesperada se suïcida a les vies del tren.
A La Regenta trobem un duel entre marit i amant.
Pelis q tracten el paper de la dona a la societat decimonònica. I q tracten més o menys el tema de la dona i de l'adulteri (món d'interessos burgesos).
: "La edat de la inocencia", la rebel·lió de la obra.
: Peli "Carta d'una desconeguda" basada en la novel·la de S. Zweig. Completa el tema de la noia al s.XIX ideal i el paper del seductor al final de la seva vida q té un duel amb un dels amants.
La dona adúltera acaba sempre sola i es suïcida és una idea bastant moralista.
Aquestes històries es donen també en contextos de cine negre, és a dir, obra q utilitza la sexualitat com una temptació per tal q aquest l'ajudi a cometre el crim del seu marit. L'adulteri és com la fase adulta de les comèdies, és una mena de tipus DEL SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU.

El pas del temps

El temps sustenta la ficció narrativa. Vinculada amb l'intrús destructor tot i q no sigui una figura antropomòrfica.
El pas del temps és un argument molt rupturista q no està reconegut pq no té una representació figurativa concreta. El trobarem, per tant, en multitud de pelis. P.ex: : El quart manament d'O. Welles.
La presència del temps en la família hi és sempre, és inevitable. Els pares es fan vells, els fills grans hi és inherent q hi hagi enfrontaments… són relacions humanes complicades precisament per això, per la diferència d'edat/temps.
En el món de la èpica, el pas del temps és com una subtrama de les històries. P.ex: l'heroi q lluita contra el pas del temps, l'heroi q venç el caos i imposa l'ordre.
Idea del temps, representada en les cultures, monstres q encarnen el temps: la aranya q teixeix fils… El temps però pot vèncer la capacitat de resistència dels herois, com Jasó.
Sempre q hi ha un canvi d'època important hi ha un gran salt en el temps i melancolia. Allà on hi ha un canvi hi ha algun element q canvia per un altre i es generaran ficcions melancòliques. A vegades, la previsió del canvi ja genera una dramatúrgia.
Txeckhov tracta la decadència de la família, un model q ve del realisme romàntic de la 2º ½ del XIX. Txeckhov és autor de La Gavina, Les 3 germanes, L'oncle Verre, L'hort de les cireres. L'estructura és inexorable, sempre és la mateixa, la família està en decadència. Es fan reunions socials q són petites històries domèstiques i enfrontaments entre personatges per interessos econòmics, embolics amorosos, amors no correspostors…. (100 años de soledad, G. G. Marquez i Mirall Trencat de M. Rodoreda) són també novel.les q es tracta el pas del temps.
A l'hort de les cireres la classe aristocràtica deixa pas als especuladors burgesos.
Preguntes q es fa Txeckhov: ¿pq hem de patir? Algun dia deixarem de patir? Què apareix en aquest argument?
1. Edat d'or passada.
2. Figures persistents: el romàntic, aquell q no vol canviar, q es nega a marxar, com els especuladors
el camaleònic, aquell q s'adapta al canvi, és un idealista.

: El gato pardo de L. Visconti. És una gran pel·lícula del pas del temps, tu el notes. Un príncep aristòcrata sicilià passa per una guerra napoleònica. Ho explica tot per mitjà d'un ball q dura gairebé ¾ d'hora.
: Qué verde era mi valle! És una història de transformació del paisatge, de desenvolupament de la família. El pas del temps es pot tractar o bé amb pessimisme absolut (com el cas de Visconti) o bé com una redempció, és a dir, purificant-se. La retòrica del record a la peli, és un flashback. Al final es recupera a la família, s'ha rememorat del temps passat, però com q és una redempció es salva. És una veu q rememora. El subjecte del drama és capaç de rememorar, és la solució a través del record.
Llibre important= "La recerca de temps perdut" de Prust, és com una enciclopèdia.
: El hombre q mató a Liberty Balance.
: Titanic seria molt diferent sense el Flashback. Ella rescata el seu record, d'alguna manera ressucita. Ho recorda tot i ha sobreviscut al temps. A través de la mirada de la vella entrem en la història.
: Sunset Boulevard = El crepusculo de los dioses, de B. Wilder. Fa un flashback a partir de la mort, és a dir la veu narrativa està morta. Hi ha un metallenguatge en el cine, es parla del propi cinema. Pas del temps a partir de la mort del cinema, encara q també poden aparèixer figures numantines q no es volen moure, com Gloria Swanson.
Sembla q avui en dia estiguem en decadència pel q fa a les pelis, però segueixen fent-se pels formidables.
: Missión Impossible de Brian de Palma, és crepuscular, hi ha la impossibilitat de tornar al paradís del cinema clàssic.
: Jackie Brown.
Pas del temps és un argument q trobarem en moltes pelis, com s'explica el pas del temps?
a) Amb la vellesa.
b) El subjecte q comença a viure s'enfronta a la maduresa d'altres. Recuperació de l'educació sentimental a partir de la maduresa. La relació amb els pares més grans.
Flaubert ens obsequia amb una obra mestre, va idealitzant constantment la persona estimada.

El pas del temps (Enric IV)

Un dels arguments més importants és la ruptura amb el pare (rei, monarca) que es troba en diverses dramatúrgies. Els fills marxen de casa i això genera un conflicte, el fill pròdig deixa la comunitat i marxa (Paràbola del fill pròdig dictada per Crist.)
Model rus de Dostoievsky, els germans Karamesov- 2 fills, un es queda i l'altre marxa. El pare fa una festa quan torna i l'altre fill té enveja.
Trobem 4 esdeveniments:
- 1.- Conflicte entre pare i fill, marxa per algun motiu.
- 2- Conflicte entre germans, Cain i Abel.
- 3- Enyorança de la pàtria.
- 4- Oposició entre llar i viatge.
En el primer, trobem l dea del fill rebel contra el pare, en termes de negació de la llar paterna. Hi ha totes les possibilitats del fill. Es crea una rivalitat, la substitució del pare té un origen mític. Aquesta rivalitat té molt a veure amb el pas del temps.
La idea del conflicte entre pare i fill es resumeix en Shakespeare, que ha resumit i treballat molt bé la idea, a una obra paradigmàtica: Enric IV (I, II).
Campanadas a Medianoche- O.Welles.
Enric IV : idea del gran monarca modèlic aparentment. Enric ha arribat a la corona per maquinacions. Ell té enemics (altres aspirants) i conspiracions. Hi ha una batalla per la substitució per aplacar els exèrcits enemics i per assegurar que el príncep Henry - Enric V estigui ben preparat i Enric Iv es convertirà en un cràpula, en un gamberro, món de putes, tavernes,… és també un drama sobre l'amistat. El príncep està destinat a ser rei "Quan siguis rei no deixis que se'ns anomeni lladres", diu Falstaff personatge que viu amb ell.
Hi ha una tensió ja que Enric IV està ple de remordiments per com ha arribat al tro i Enric V té males companyies. Enric IV mor al llit i Enric v és coronat i l'amic Falstaff el va a rebre i Enric V no li fa cas, és a dir, trenca l'amistat, la confiança. Falstaff no s'ho creu. És el preu que ha de pagar per ser rei, i ell és un monarca explèndit (És paradoxal).
Enric V- Com és que quan és príncep està a favor de Falstaff i quan arriba a ser rei canvia? Hi ha un canvi de rol, una rebel·lió contra el pare i ell no vol agafar el rol de rei.
El rei quan arriba al poder- corrupció- Macbeth.

Shakespeare i la lluita pel poder

Lectura recomanada: Elder Olson, Tragèdia i teoria del drama, Q.Crema.

Molts polítics i filòsofs han llegit Shakespeare per tal d'arribar a comprendre bé la poètica de Shakespeare. Les obres sobre el poder serien totes les històries dels monarques anglesos i les guerres medievals per la corona. El Rei Lear toca el tema de la lluita generacional i la lluita fratricida (entre germans), és una obra molt moderna (O.Welles la volia portar al cinema). Kozinstev, autor rus va fer el Rei Lear quan era una persona gran, és com un llegat a la nova generació. Kurosawa també té la seva versió del Rei Lear a Raw.
El Rei Lear- Existia una llegenda que Shakespeare coneixia i que donarà una volta i convertirà en tragèdia. Un rei té tres filles - Regània, Gonerila i Cordelia-i quan es fa gran reparteix el seu regne a canvi de què li demostrin el seu amor i fins a quin punt l'estimen. Les dues germanes grans diuen que el seu pare és meravellós i els hi dóna part del regne. La filla Cordèlia diu que l'amor no es mesura en paraules i el seu pare s'enfada molt.

El pare no vol tornar a saber res més d'ella, és la única que no està casada,. El rei de França se l'endú de Bretanya cap a França per què veu que és una injustícia.
El regne queda dividint en dues parts i el rei les visita en parts iguals. El conseller Kent diu que s'ha equivocat per què la seva filla l'estima i ell l'ha expulsat.
Les filles intenten silenciar el pare i acaben expulsant-lo dels dos palaus i el rei Lear es queda en solitari, només acompanyat pel seu joglar foll que li diu les veritats. Les filles queden enfrontades.
Cordèlia i el rei de França decideixen ajudar el pare amb un exèrcit.
Trobem una sensació de destrucció general del codi d'honor i del respecte.
Tempesta: el rei Lear es troba a una plana desèrtica, sol i desfet. S'adona que les seves dues filles l'han tractat fatal. Es veu el món de les grans guerres del segle XX. Mostra la potència de la traïció, que preval sobre el sentiment d'amor.
Subtrama: veiem el duc de confiança de Lear, Gloucester que té dos fills: Edgar -legítim- i Edmund - il·legítim-. Els tracta als dos igual però Edmund té enveja i crea una calúmnia per perjudicar a Edgar. Gloucester s'equivoca i expulsa el seu fill fidel que és Edgar. Guanyen els conspiradors i es converteix en tragèdia.

L'amor de Lear es provar de quantificar l'amor i quantificar el repartiment, llavors la tragèdia el porta a fer un viatge per descobrir què és l'amor enmig d'una nit de tempesta.

Macbeth

Es tracta d'una obra molt primitiva que consisteix en un enfrontament entre forces del Bé i del Mal. L'estructura està possiblement basada en un ritual de pas. És la idea de la mort d'un rei i la seva resurrecció, són elements pagans, però a més a més , cristians (pecat,..).
L'obra comença in media res, en un estat de guerra. El protagonista de l'obra és Macbeth, un home de confiança del rei d'Escòcia (Duncan).
Macbeth és un virtuós, les seves qualitats el porten a la desgràcia, aquestes qualitats van amb una ambició inevitable.
Macbeth troba bruixes que li fan una profecia (que contenen l'engany):primer li fan una i després li diuen que serà rei ja que mor el que tenia el càrrec.
Com que la primera es compleix, Macbeth creu que serà també rei. La dona de Macbeth l'anima a fer coses per què guanyi el tro, és a dir, que mati al rei d'ara.
Macbeth decideix acabar amb l'ordre monàrquic amb l'ajut de la dona. De manera molt traïdora, el maten i netegen les proves. Tot això serà explicat per Shakespeare amb un clima de comicitat. Macbeth, matant al rei, destrueix l'ordre natural.
L'obra és plena de metàfores. Arriba a d'alt matant i quan està a dalt ha de seguir matant per mantenir l'ordre. Els fills de Duncan preparen una guerra per recuperar el tro.
L'obra és el mite de la primavera i de la regeneració.
S'ha comès un crim contranatura i això després es solucionarà.
Malcom mata a Macbeth, un home que va ser arrancat del ventre de la mare abans d'hora, les bruixes ja ho deien.
Al llarg de l'obra veus: un personatge amb molts valors, que té poders i ha de passar pel crim; ambició.
La dona embogeix pel remordiment ja que algú pot fer el mateix amb ella.

Faust

Faust és una figura completament occidental, com Don Juan.
Prové d'una llegenda, i és verídic, va existir realment durant els segles XV i XVI. A finals del 1500 ja hi ha un llibre editat a Alemanya. Faust era un astròleg, mig xerraire mig endeví. De seguida va aparèixer una versió literària de la seva vida.
És la història del pacte amb el Diable, amb el dimoni Mefistòfil. Tingué una vida amb experiències esotèriques, deambulant, amb relacions sexuals amb Helena de Troia, fins q finalment Mefistòfil se l'emporta a l'infern.
Entra en la tipologia dels mites, era un savi religiós q no en tenia prou amb la cultura cristiana i pacta amb el Diable. I aquest és un tret comú en la literatura fantàstica del s.XIX, on sempre hi ha un monjo temptat per una dona q és la reencarnació del diable. (Hoffman i "El monjo" d'H. P Lewis i "Manuscrit de Zaragoza" de J. Potoki). Faust s'alia amb el diable per aconseguir algun privilegi o benefici carnal, sexual i degut a això la dona tb es converteix en diable.
La història de Faust és coneguda per una tragèdia de Christopher Marlow (rival-amir de Shakespeare en la Anglaterra Elisabetiana) escriu la obra "Faust". És una tragèdia descreguda, atea, amant de la naturalització, lo religiós no hi cap. No hi apareix la clàssica història de Margarita q s'enamora de Faust però si apareix Helena i la possibilitat de controlar i viatjar pel temps. Es generen grans escenes de comicitat teatral, per això hi ha un capítol on Faust es torna invisible. Faust vol ser molt poderós, igual q Déu, però per ser ell comporta renegar-en. El pacte amb Mefistòfil dura 24 anys, q seran d'absoluta llibertat i llavors se l'emportarà per sempre a l'infern. En els seus últims minuts de llibertat fa un gran monòleg.
L'obra de Goethe, és divertida, emocionant, encara q poc representada teatralment tot i q resulta relativament fàcil fer-ho, però és com una bogeria i s'emmiralla en la seva pròpia vida. (de Goethe). Al principi és molt romàntic, però després és més clàssic.
Goethe va més enllà de voler tenir poder. Faust és un savi científic, s'exclama i indigna per la incapacitat de la ciència per desvelar els seus problemes, ell vol saber-los. Davant la impossibilitat de saber-ho, decideix suïcidar-se però sent les campanades i s'ho repensa, llegeix l'Evangeli (se'l sabia de memòria). Fa un culte a l'acció, el verb ha de significar acció, tot allò q demana, ho tindrà. Faust és un complet insatisfet. Té l'origen amb el pacte, q es basa en la idea de q quan estigui per un cop satisfet se li podran emportar l'ànima. (Star Trek, recull la idea de Faust i el comte Arnau, és un gran conte fàustic català).
Goethe acaba culminant-lo en una obra política, es dedica a l'urbanisme, concretament q està proper al mar, q són les canalitzacions del poble. Tb vinculada a Don Juan, hi ha algun episodi d'amor.
Ell imagina tota aquesta obra urbanística, arquitectònica i troba la plenitud, culminació de la seva vida (una utopia urbanística), Faust mor imaginant el moment suprem.
Al final és una obra triomfal, on es redimeix pq acaba amb la seva insatisfacció pel bé comú, una utopia.
Aquest argument normalment està reduït a la primera part, menys a les pelis actuals. Es pot convertir en una peli política o de terror. Generalment tracta el tema de les males companyies q mostren una altra cara de l'existència.
Kubrick agafa la idea en Eyes wide shut.
Hitchcock tb té una perspectiva fàustica. Com a Vértigo, on controla sobre el temps i la mort.
Brian de Palma tb tracta aquest tema en El fantasma de paraíso.

Edip

La figura d'Edip la trobem a l'obra de Sòfocles "Edip Rei" i també és tractada per Sigmund Freud, el mite d'Edip té una cronologia però Sòfocles la comença pel final.
Llibres de referència: "Mito i tragedia en la Grecia antigua", de Vernant i Vidal-Naquet.
Cal diferenciar l'argument del mite i l'argument q proposa Sòfocles. El mite és l'explicació del destí, prové de la maledicció del seu pare Laios, Rei de Tebes, q havia seduït el fill de Rei Pèlops, aquesta maledicció s'arrossegarà generació rera generació.
Un oracle anuncia q el seu fill el matarà i es quedarà amb la seva dona, llavors el q fa és fer-lo fora de palau i serà recollit per un pastor q el portarà a Corint.
Anys més tard, es trobarà amb el seu pare enmig d'un camí i el matarà sense saber qui és, després arribarà a Tebes on es troba amb un esfinx q mata els q no resolguin un enigma. Edip el resol ja q es veu reconegut i identificat en l'enigma: Ell és avi, pare i fill. (Quin és l'animal q camina a 4 potes quan és petit, amb 2 quan és adult i amb 3 quan és vell?). Edip rep com a premi per resoldre l'enigma a Iocasta, la seva mare, amb qui es casarà.
Anys més tard, hi ha una peste a Tebes, aquí és on comença l'obra de Sófocles, en aquesta història veurem un viatge cap a la veritat, que semblava ignorada, Edip té un problema com a monarca, la peste, i envia a Creont pq descobreixi un oracle (profecia), la profecia diu q la peste desapareixerà quan l'assassí de Laios sigui expulsat de la ciutat, llavors ell buscarà l'assassí sense saber que ha sigut ell. La catàstrofe, parteix del coneixement de la veritat, és el mite de l'origen desconegut i la vida en aparença.
: Desafio total, descobreix la culpabilitat, és un viatge cap a la reconstrucció de la memòria.
: El cor de l'àngel i Memento.
Aristòtil diu que el més efectiu possible és quan la peripècia ve acompanyada per un reconeixement, com en el cas d'Edip. Al final demostra q el q ho havia fet tot i havia alliberat Tebes de la pesta, entra en absoluta tragèdia.
La pregunta és: De quina forma es pot recuperar el descobriment de la veritat?
La tragèdia grega permet l'expiació, no és nihilista, a la continuació d'Edip, s'explica com s'arrossega, cec, ja q s'havia tret els ulls després de la mort de la seva mare i esposa, i quan mor acompleix un destí benefactor.

El jo i el doble

Dr. Jekyll i Mr. Hyde.
El tema del doble té moltes variants, es pot utilitzar de moltes maneres. En el món de l'aventura, la ficció heroica té continguda la idea el doble. L'heroi descobreix que no és ell, que és l'altre. Es descobreix la naturalesa heroica amagada. Tota l'èpica recull la idea de la duplicitat, molts cops el personatge deixa de ser ell i passa a la fantasia com a Desafío Total.
El superheroi també té una relació amb la vida quotidiana: Indiana Jones (professor i aventurer). Molts cops porten una vida doble, amb una doble personalitat: Superman, Batman, Spiderman,…
En la novel·la clàssica apareix la figura de l'heroi poc ociós, que es fica en un embolic i acaba sent un altre. El prisionero de Zenda - un home farà de doble del rei i acabarà sent el rei. Un altre presentació d'aquest motiu la trobem en la idea de l'home ric i l'home pobre.
La comèdia també farà servir la duplicitat, generant confusions, per exemple, en les histories de bessons.
El tema del doble també és tractat des de la inquietud, la por i el terror., ja que la idea en sí té quelcom de terrorífic. Normalment, va associat a la idea de vida i mort, que també són dobles. Un cadàver és una entitat que no és ni persona ni objecte i que genera una pregunta sobre la consciència de l'existència. La imatge funerària ha fet reflexionar, molts cops l'estàtua de la mort cobra vida i es casa amb algú per portar-lo a la mort.
La fuerza de su mirada - Tim Powers.
Mi novia es un zombie - hª d'un enterrador.
El sexto sentido.
Narcís també conté la idea de la mort després de contemplar la seva pròpia imatge. Com que tot ser humà conté la mort, si mires dins teu la pots trobar.
També tenim els còmics de Dilandoc sobre un investigadors de fets sobrenaturals que sempre juga amb el doble.
Quan tractem el tema del desdoblament, parlem de 3 tipus:
- Per fusió: quan dos que estan lluny s'apropen i es fusionen. El Doble- Dovtoiesky, William Wilson- Poe.
- Per fissió: d'un surten dos. El reflex en el mirall o l'ombra. També quan una part del cos actua diferent a la resta.
- Per metamorfosi: Jekyll i Hide, quan hi ha un l'altre no hi és. Està treballat com un conte policial amb sorpresa, als anys 50, hyde serà més seductor que el propi Jekylll. Idea de travestisme a El Doctor jekyll y su germana Hyde.
Dualitat d'universos paral·lels - viatge en el temps - es crea una història alternativa com a Regreso al Futuro i també porta la idea de l'infinit, es poden generar molts mons.
La dualitat en termes de creació artística i general. La creació de vida artificial:
Frankenstein: en sí el conte conté clarament la idea del doble. Quan M.Shelley escriu Frankenstein, ho planteja com un debat entre vida i creació, toca la mitologia de Prometeu que a més de crear la tecnologia, també ha creat vida artificial- és la idea de què l'home i déu tenen una relació de doble. Planteja una preocupació sobre la tecnologia que vindrà. Inclou una obra dins una altra- és un joc de miralls. Tot creador acaba parlant també d'art i aquí també apareix el doble.
Tot el projecte fàustic, prometeic i frankenstenià arriba als nostres dies amb la realitat virtual.

El somni de Pigmalió

Pels temes de creació -tecnològica, científica, artística- trobem el llibre de Ana María Leyra i el de Pilar Pedraza: Máquinas de amar. Secretos del cuerpo artificial.
A la Metamorfosi d'Ovidi ens trobem amb el relat de Pigmalió. L'artista desconfia de les dones perquè les considera a totes unes putes però com que no suporta la soledat crea una estàtua amb formes femenines, la comença a estimar i li agrada tant vestida com nua (referència a l'onanisme-masturbació). Hi ha una voluntat de vitalització i Afrodita li dóna vida a la figura(que en la tradició posterior a Ovidi s'anomena Galatea). Pigmalió s'assegura la noblesa de la dona, ja que no és creada genitalment sinó per l'intel·lecte.
També ens podem trobar amb l'intel·lectual que s'enamora de la seva alumna, l'intel·lectual modela més enllà del cos, té un element de puritanisme. Nacida ayer, La gatita y el buho, Buscando a Rita. Hi ha una relació estètica.
La crisi a Pigmalió es dóna quan la model decideix tenir veu pròpia, té un criteri, i que quan un cop estimulat l'intel·lecte, es revolta i vol anar més lluny. El Pigmalio és en realitat un assassí- petrifica la vida de tant que la modela (El Retrato Oval. E.A.Poe).

L'artista. L'argument d'Orfeu.

J.J.Jiménez: Cuerpo y tiempo

D'Orfeu ja havíem parlat en el seu viatge a l'Infern, però en aquest viatge és també un artista. Viatja fins a l'Infern per recuperar una dona, convenç a l'Hades (Plutó) de retornar. Ell accepta, però no ha de mirar el camí cap a la Vida. En un moment, Orfeu s'alarma, es gira per veure si la dona el segueix , mira i en aquell moment la dona torna cap a l'Infern.
Orfeu no és un soldat, sinó un poeta cantor que acompanya els Argonautes, és un artista capaç de seduir a les divinitats de l'infern a través del seu cant i així arriba a l'Infern i convenç a Persèfone i Hades perquè alliberin a Eurídise. És a través de l'art que aconsegueix fer-se escoltar, la relació entre vida-mort i amor-art s'introdueix en el mite.
Ell està enamorat , es gira i la mira. Això lliga amb d'altres històries, mirar les coses de front pot ser perillós (Eros i Psique), també és una prohibició bíblica(la dona de Lot que mira per veure la destrucció de Sodoma).
Qui passa de la vida a la mort és perquè té facultats superiors a altres humans, està vinculat al tema artístic i funerari.
En el viatge a l'infern Orfeu obté tots els secrets del poder artístic, és gairebé un missatger entre móns. Orfeu passa per un marc homosexual i ens adverteix que l'iniciat pot transitar entre els dos sexes, les Menades l'ataquen i es converteix en un mite de regeneració. Apol.lo el rescata i el divinitza.

S'ha acabat! El Jordi i jo volem agrair la lectura (si és que la feu) i esperem que serveixi d'algo per fer el treball i sinó guardeu-lo per l'any que ve. A estudiar!