Sorra
Aeroport
de BCN -Migdia de Dimecres-
A les 14 h
arribo amb tren a l`aeroport. per agafar un vol amb Air Algerie amb destinació
a Tinduf (Algèria). L´hora prevista de sortir s' havia avançat i amb les
presses apenes he dinat.
De seguida m´en adonc d' on queda la recepció del vol. Davant de la pantalla "Tinduf" 17:00, una ingent quantitat de paquets d' ajuda humanitaria de diverses associacions s' acolpa davant de la línia de facturació damunt de carretons.
Entre la
multitud de gent que acompanya tants paquets -hom destaca medecines, plaques
solars, generadors, mate-irals d´escola, etc..-, reconec a la Sussana, de la
associació ACAPS, persona que coordina tot el follòn i persona amb la qual vaig
haver-me de posar en contacte fa un mes per tal de fer els tràmits pertinents i
poder entrar dintre la llista de les persones viatjants.
El pes màxim
dels paquets individuals no pot superar els 20 Kg. Això ho sabia perque ho
havia llegit a la web de l'associació. Un noi se'm acosta i em demana si pot
colocar part del seu equipatge juntament amb el meu per tal de no tenir
problemes legals. Entro una mica en conversa i em diu que es la segona vegada
que va a Tinduf, que la seva famiília te un nen saharaui adoptat etc.. etc..
En un altre
"cantó" m`en adonc de certa preocupació d`alguns dels membres
d'Accaps. Ha d`arribar una mare i una
Tarda-Nit.
L`avió
sembla que s`ha retrassat una hora.
Xerradas amunt i avall.
L`avió; sembla que es torna a retrasar.
Ens ho prenem en calma. A les pantalles substitueixen la sortida del vol que ha d`anar a Tinduf per un que va
a Argèl. Res excepcional. Sembla que sortirem finalment a la 1 de la nit. La gent va al bar i sopa, però arriba la una
de la matinada i l`avió no apareix per enlloc. El cap d`escala d' Air Algerie,
el Sr Abdulah, diu que no en sap res,
que si ho sapigués ja ens hauria informat. L' ambient es comença a encrispar.
Al final ens diuen que l`avió ja no surt avui, que hi ha boira a Argel. Vet a
saber.
És Iberia
qui facilita a la gent que vulgi, anar-se'n
a dormir a un hotel de BCN de forma gratuita. Jo i uns quants
Matí
L´avió
finalment apareix però acaba sortint de BCN a les 11:30. Es un avió força gros amb series de 8
seients de banda
15:00
Tinduf-Dakla
Arribada a
l'aeroport militar de Tinduf.
Feina: Começem a suar. Ara és el
nostre torn:
Montem una
cadena humana i anem passant-nos els paquets facturats desde la pista fins la
sala interior per agilitzar el procés i no donar peu a que s´en ocupin els
algerians de tot això (per si de cas sels hi en va la ma).
A la porta
de sortida ens esperen els camions del front Polisario que ens portaràn, en
teoria, als campaments saharauies. Jo es el primer cop que hi vaig, no tinc pas
cap família que m´aculli i no hi ha cap comissió que s´en ocupi de les persones que van
per lliure com en un principi m' havien dit. Pregunto per les destinacions (els
campaments) -He d' anar a "algún
lloc"- i m´apunto a un camió que destinen
cap a Dakla. Deixem donç l´aeroport i
passem per la vi.la de Tinduf.
Tinduf és poc més que un complex civil-militar amb
edificis bastant ruinosos i nens que ens saluden llençant-nos pedres i cridant.
Després de
Tinduf arribem un moment a Rabuni on traspassem uns paquets d' un camió a un
altre. Rabuni és terreny de la R.AS.D. (Rep. Saharaui democràtica), ve aser
exàctament el centre administratiu de
la RASD i on es concentra la major part de la logística que te a veure amb els
campaments saharauis.
De Rabuni però, paseem a agafar una pista de terra
que segons sembla, és la que ens porta fins a Dakla; això si, ens
Dakla
Baixem dels
camions totes les motxilles i mterials que resten al temps que arriben altres
vehicles que distribuiran la
El noi que m' havia portat, de nom Ahmed s´en va,
però aviat arriba un altre germà, en Bahim que també entén i parla castellà
arran d´una estança que va tenir fa 3 anys també, a l´illa de Cuba (acollit per
el règim de Fidel Castro).
M'explica
el tipus de vida que fa i em pregunta per la meva. Apareix al cap d'una estona
una altra germana seva una mica més gran i que es presenta a si mateixa amb el
nom de Sahara. Li dono la ma i em
prepara un sopar. Em sorpèn la hospitalitat d' aquesta gent i la seva constant
atenció envers tot el que per ells sembla que tinc interès. En el sopar, que és força bo, no obstant menjo
sol. M' en adonc de que la condició d'invitat, aquí no implica que els demés
partici-pin de comensals. Ahmed s´en va a menjar al centre de Protocol, les noies es veu que sopen a la haima (una tenda saharaui anexe a la casa de fang)
amb el seu pare i la seva mare i només
en Bahai sopa amb mi, al cap d’una estona després.
Sortim a
donar una volta nocturna per contemplar el cel i fer necessitats i tornem cap
dins. Sahara m'ha preparat un
Em desperto
bastant d'hora, pocs minuts després d' haver besllumat el sol i sentint els
galls. Em poso les sabates
Vestit de
Saharaui, surto amb Bahai novament de la casa, el qual em porta a veure una
petita botiga que te ell oberta a uns 15 minuts caminant (aproximadament).
Pasem també per una Haima on em retrobo i saludo a una persona de Saragossa que
diu que hi que ve cada any i que te una nena adoptada. Bahai obre la tenda però
al cap de mitja hora de no vendre res es cansa i la torna a tancar (ja ha
"treballat" prou aquest matí).
Poc a poc em començo a adonar de com funciona la vida als campaments.
Van ser
només dos dies sencers que vaig estar a la daira d' Ain Beda amb la família
Mohamed Lamin (el nom del
LA VIDA ALS CAMPAMENTS. Les "economies".
200.000
son el nombre de refugiats saharauis que aproximadament es calcula que viuen
als campaments, es a dir, quasi un quart de milio de persones que porten
vivint-hi ja, més de 25 anys. Primer van arribar sense res, corrent per el
desert i fugint dels bombardejos de l’aviació marroquina. Fàtma m' explicà, que
ella mateixa i el seu marit van estar-se 3 mesos migrant en busca d'un lloc
segur. Va arribar a Dakla embarassada
de Bahim i amb el nen Ahmed colgat a l'esquena, sense menjar ni bueure res durant 3 dies seguits i encara
l´exercit continuà bombardejant els saharauis, a més de 200 km. de la frontera
que separa el Marroc d' Algeria.
A poc a poc
però, (i especialmentt a partir de 1991, un cop resolt un pla de pau promogut
per l' ONU) la situació
La precarietat no obstant és evident. Però també val a dir també; és una precarietat de tots per igual (mes o
menys). La distribució d`aliments i materials de construcció i reparació va a
carrecs d´uns comités del Front Polisario; comités que s' encarreguen de fer una
distribució equitativa dels recursos entre la població dels campaments. Si posteriorment n’apareixen algunes
diferències, sol deure’s en molts casos
sobretot a l`ajuda de particulars extranjers a algunes families determinades.
Allí per exemple .. Un que te 1 placa
solar, l'altre que en te tres, o el qui
te una nevera o el qui corre amb una bicicleta. Car el que crida mes l`atenció es potser la quasi
absoluta falta de disponibilitats enèrgètiques. La meva “família” te una placa solar que dona unes dues hores com a molt,
de corrent elèctrica al dia (sinó està ennuvolat), estona durant la qual la
família s'acolpa a un televisor i escolta les notícies d´Al-Jezira o la TV
Mauritana. També tenen un fluorescent
que engeguen només quan el TV és apagat, per no malgastar la poca corrent de
que disposen. Les conexions amb
l'exterior ..en son absents. No hi ha cablejat de comunicació telefònica i
trucar amb un mòvil tampoc esdevé possible.
Les famílies rebén correu postal només si arriben cooperants voluntaris
encarregats de fer aquesta tasca i buscar per les daires a les families a les
quals els remitents s'en volen adressar.
Petites
microeconomies no obstant hom troba sempre d' alguna manera. Petits mercats,
botiguetes i fins i tot algún
Quitxalleria
Mauritana, arreu també bastant apreciada i que el poble Saharaui se l'ha ha fet
seva i la ven com a
Un gran
sector de la població de Dakla (i de tots els altres campaments per extensió)
no han viscut mai a la seva terra original. Els campaments, que primer foren "refugis", cada cop, -per segons qui- poden acabar essent una
mica "pressons" si hom avantposa certes ambicions a la
"causa" patriòtica. La
“llibertat del Sahara”. És un tema per
pensar.
Al marge de
les petites botigues de mercat intern de compra-venda, als campaments hi ha qui te un vehicle...
-em diu en Bahim-- i qui te vehicle pot
anar per exemple, a Rabuni i ampliar d'aquesta manera una mica, l`abast del
negoci i el marge dels beneficis. Si
hom és atrevit, a més a més, -em diu
ara en Bahim, posant la vista alta ..envers l'horitzó- pot arriscar-se a
emprendre la pista de Mali (a 800 Km de sorra i pedres), tornar-hi després i
fer-ne contraband.
-La
Situació de les dones.
Abans de
venir tenia entès que la dona saharaui -com a excepció i a diferència de totes
les altres dones dels altres païssos del mon musulmà- tenia un gran paper en el govern i que tenia, sinó
mes drets, sí per lo menys els mateixos, que podien tenir els homes. Havia
llegit que que als campaments manaven les dones i en part, havia vingut
encuriosit per veure això a la realitat.
Em vaig
adonar... que sí i ..que no. Que efectivament, hi han wilayes i Daires
en les quals la primera persona encargada de fer-ne la gestió de la distribució
dels aliments i les altres ajudes es efectivament una dona. Això m'expliquen, però certament no pas a tot arreu. A la daira d'Ain Beda per
exemple, el cap es actualment un home, El pare de la família.
Al carrer,
a nivell de base, els rols de les dones son uns altres i dona la impresió qui
hi viuen molt condicionades per
.. Estant a la haima. ..Tota la familia reunida obrint algunes cartes que havien rebut.
Algunes d´elles eren per Maaisha (una de les filles); cartes que li havia
enviat una amiga d´europa. Malgrat entendre una mica el castellà escrit, les
cartes eren llegides en públic per un dels germans a tota la família. Després surto amb Ahmed, amb la llinterna
i també amb aquesta germana. Ahmed vol
parlar amb una noia que viu a una haima amb la família. Ahmed vol que la noia
surti ..però és Maaisha qui aconseguirà
que la deixin sortir amb l'excusa de que és ella qui
"represen-ta" vol parlar
amb ella. La noia surt en secret i es troba amb Ahmed, un moment. Ahmed em diu
que ¡Sobretot apagui la llum de la llanterna!, que no és "correcte"
que una noia surti sola a parlar amb un noi al mig del carrer i que si algú
s'en entera... malament.
Les dones
saharauies poden anar a estudiar a fora (Libia, Cuba, Espanya) si la
"família" es mostra conforme, però una dona sola no està ben vist per
exemple, que monti una botiga i es posi a vendre. A Ain Beda hi ha un carrer
d´artesants i comenrciants i en ell no hi ha cap dona. ..Les dones, poden sortir soles al carrer
(a traslladar-se "d'un lloc a un altre") però no està ben vist que
vagin amb la cara destapada etc.. Situacions que formen part de la vida cotidiana.
No es pot
parlar en absolut donç de matriarcat a nivell familiar. En rao d' això sembla
ser que el paper polític
La llibertat
i/o els deures morals... línes per la
reflexió:
La llibertat de poder sentir, desitjar tal o qual cosa i els deures de privarse d'alguna cosa o hasta de determinades maneres d' entendre o de viure. ...El "deure" de buscar el sentit a la vida o el deure de deixar-se trobar per ell, per un sentit "prefixat" per la comunitat de la que formem part. Car sovint , entre ambdues coses hi ha la "tradició" i és sobretot respecte a ella on hom ateny el seu comportament, car representa un marc molt més definit i sencill per a fixar-ne els paràmetres de tot el que te a veure amb la vida social. Homes i dones estàn enmarcats per igual en la tradició de la que en formin part, sia la que sigui (tots els homes i dones del mon, es clar); les dones però, a més a més d´estar enmarcades en una cultura determinada, el que passa sovint es que estàn, a més a més, explícitament restringides per la mateixa. Per exemple: No està gaire ben vist que un home vagi per aquí i per allà, amb una dona primer, després amb una altra... i per una dona tampoc (obv). Les consequències no obstant, "d'anar" d'aquesta manera, resulten a la pràctica (per el que em va semblar d`allò que he explicat abans), bastant pitjor per a les dones que per als homes.
*La gran presencia d´elles de vegades respòn també
al fet que la major part de la població dels campaments son
LA CONCIENCIA SOCIAL I
POLÍTICA
L'optimisme o l'esperança. Malgrat ja son 26 els
anys d'exili i estar, el rei Mohamed VI de Marroc, cada cop més
Bahai per
exemple em porta a veure l'hospital,
amb el sostre ple de plaques solars. Una de les persones d'allà em
Un altre
tarda m'en vaig amb Dady i uns altres nens; A les enfores del campament hi ha
un recinte de pedres molt
La població està bastant concienciada,
certament, i les oNgs que hi treballen també, pero la RASD... Trobo que podria
fer molt més. Altres persones també ho opinen. A nivell de reivindicacions, de
manifestos, conferencies... Hi ha un
pla de pau del any 1991, una espera de si s'aprova o no el pla Baker, Hi ha una
comissió europea per al Sahara però el Front Polisario ni movilitza més ni
desmovilitza mes enllà, del que deu considerar “estrictament légitim”.
Els campaments cada cop s'estan sedentaritzant més i
malgrat imperar una política que freni precisament això (vull dir que no es
promou per exemple l'edificació o els plans agropecuaris per als campaments
...Perque aniria en contra del que ha de ser un camp de refugiats, etc.) tampoc
s'ofereix una alternativa de lluita per acabar amb tot això.
La gent
adulta es troba amb dificultats si pretén sortir del païs, a menys que sigui
per extrema necessitat mèdica.
Els estudiants que han anat a Cuba , Libia o
Espanya; molts han tornat però també
molts s`hi han quedat. La precarietat dels campaments és incompatible (per
molta ajuda que pugui arribar-ne) amb unes perspectives poc definides.
ALTRES
TEMES: La Pluja. Els pous. les mosques. El vent.
La higiene.
Curiosament la mateixa primera meva nit al desert va i es posa a ploure. Son 4 gotes però per la tarda del mateix dia tornaren a caure algunes mes i l'últim dia no puc marxar de Tinduf per culpa de la pluja (un lleuger txirimiri però persistent) que provocà contantment averies i talls de corrent a les torres de control de l'aeroport.
Apart
d'aquestes plujes em van dir que si no estic jo, no hi plou; vaja, vull dir que no és gens normal. Que fa molt
temps que ningú recorda una pluja.
La vegetació -prova evident d´això- és absolutament inexistent a Dakla
(deixant de banda un mini oasi amb 10 o 12 palmeres) i rodalies, però en canvi si que hi ha aigua al
subsol. La gent n´extreu aquesta aigua
de pous, alguns d'ells d'aigua salada però d'altres (de vegades ¡quasi tocant
els uns dels altres!) d'aigua
algeriana i de no menjar dàtils (que els
saharauis"renten" amb l'aigua dels pous). Jo em vaig descuidar això
últim.
Fà milers
d'anys però, l'aigua abundava. Gran part del terirtori estava inundat i
proves d'això son uns fossils de
Les mosques; son uns altres elements que abunda força
excepte quan bufa el vent o baixa la temperatura. No obstant, les mosques
saharauis (i el que diré no m´ho invento) sembla que els hi agrada més posar-se
a sobre la roba que a sobre la pell. Pots tenir 100 mosques a les mànigues i
que només una o dues busqui la teva ma o la cara per passejar-s'hi,, (es un
detall curiós per part d´elles). N'hi
havien molt poques el dia que hi vaig arribar perque havia bufat una bastanta brisa
el dia anteiror. Quan el vent del desert és molt fort aleshores és parla de
Sirooc és causa moltes molèsties, tant entre el bestiar com entre les persones.
Quan colpeja els ulls erosiona poc a poc els iris i provoca problemes de vista
a la gent gran, quan porta sorra vers les orelles i aquestes tenen alguna
petita ferida que sínfecta, la pols i la cera formen taps que de vegades costa
força de que s´en vagin i el vent, també,
com que és extremadament sec moltes vegades (humitats per sota del 5 o
10%) asseca l´epidermis i les vies respiratories.
L' eixutesa
extrema es positiva no obstant també, en el sentit que no facilita el cultiu
i extensió d'epidemies i no son
menester vacunes per viure sense perills als campaments, com seria en canvi
d´esperar, en un clima més humit donç per el que fa a d´altres factors si que
resultarien afavrides. Parlo de la bruticia obviament. De les deixalles que
s'acumulen alrededor de cada daira i on tots els homes i dones van a fer-hi les
seves necessitats. L'ambient és tan sec que desprenen molt poca olor. Malgrat
això hi ha gent que te algún tipus de infecció o alèrgia i algunes famílies
d´aquestes (en el cas de Dakla per lo menys),-seguint la recomenació que en fan
de vegades els metges de l`hospital- s'han anat a viure a uns 3 Km lluny
del campament i han format una altra
comunitat de haimes on poden respirar un aire mes sa i net. Son famílies, que de vegades també han
tingut, o tenen, problemes de convivencia amb els seus antics veins i
aconsegueixen així trobar, una major soletat que els permet viure en pau.
L´Hospital, Les escoles .. Les presons
Rabuni -que es la "capital" política de la
RASDS a l´exili i te un hospital genereal.
Cada wilaya però, te també un
Per el que
fa a les escoles, Visito 3 escoles amb Bahai. Una d´elles és una escola de
noies d`uns 15-18 anys, una
S´imparteix
la ensenyança de la llengua espanyola (és la segona llengua que s'estudia) però
sovint la dicció es queda sols en aprenentatge d`unes poques paraules. De
vegades arriben projectes de cooperació a nivell educatiu d´altres païssos
i s´amplia el programa d´ensenyança d'
alguns dels centres. Recordo una parella de nois de Malgrat de Mar, que han
vingut al Sahara per primer cop i que per lo que m'han dit, s´han encolomat la
tasca (misió en que vol parti-cipar l´ajuntament de Malgrat) de crear uns
tallers de jocs infantils en alguna de les wilayes del Front Polisario. A la
tornada mel´s he tornat a trobar i m´han dit que estan contents perque en
principi sembla que no han tingut problemes amb els tramits pertinents que havien
de fer primer a Rabuni. El proper cop que tornin (d´aqui 15 dies) ja portaràn
amb si tot el material que creuen que necessitaràn.
El centre de "Protokol" és la direcció central de la wilaya de Dakla i on arriben les principals mercaderies. Es també el lloc on els cooperants i la gent extranjera acollidora arriben desde Rabuni. El segón dia que porto al campament acompanyo a Ahmed, que treballa al Protokol i estant-ne una estona per allà, xerrant entre la gent, m´en adono de que una persona que fa de cuiner d’aquest centre te accent francès. Una estona després, al sortir de nou, Ahmed em comenta que el noi és un presoner de guerra marroquí. Un tipus que ja porta uns anys treballant amb ells.
-Un presoner? ¡Si es fa amigable am tothom.. ..Si l´he vist sortir d´aquí abans.
-Si; un presoner -em diu Ahmed-
Hi han uns
quants presoners a totes les Wilayes, però passen molt desaparceguts car la
majoria d´ells porten una vida totalment "normal".
-Com es que no marxen? Que no proven d´escaparse?
-Marxar ells? Cap on? -em respòn Ahmed senyalant
qualsevol horitzó-
-.... Centenars de Km de desert a totes bandes.-
Em diuen que si; que alguns, malgrat tot ho han
intentat robant alguns vehicles però que el front polisario, al cap d´unes
hores, quan s´en adón de la seva absència ho notifica als controls i aquests
fan parar aleshores, l´unic vehicle que veuen circular per el desert. A mes a més, si arribesin al Marroc molts
d´ells no serien ben rebuts. El govern
d´aquell pais -diu- elimina els historials dels soldats que el front polisario
en captura.
Els
marroquins -continua Ahmed- no ens tracten a nosaltres com nosaltres els
tractem amb ells. Molts dels saharauis
-Alguns apunts de la tornada, El refugi al campament de Tiffarit (Asmara) i
el vol de regrés.
Sortim Diumenge a les 11:00. La nit abans, la mare Fatma m´ha ofert una serie de robes i d´altres regals perque jo regali a la meva família (¡I ells no els coneixen de res!) i que per favor, ho acceptés. Sahara, la filla gran, em va posar Gena a les mans i jo em vaig apuntar algunes frases en arab per poderles recordar quan torni algún dia.
En el moment
de la marxa, a la mare li mig salten les llàgrimes, (No se fins a quin punt
m´he de creure tot això, ¡És
Marxem cap
a Rabuni a tota ostia, els vehicles fent carreres entre ells, circulant en
paralel per el desert , fora de pista, camp a través. Estona després m´entero
que un dels cotxes que transportava gent de castella ha tingut un accident.
Arribem a un cuartel de Rabuni. Els militars ens
ofereixen uns plats de llenties com a menjar, pero jo passo perque no em trobo
gaire bé dels intestins. Avui faré dejuni, com si fos un creyent , -com Ahmed i
el seu pare aquests dies- vet aquí. En
un bar del costat sona música festiva saharui i vet per on, comença a ploure. No he dormit en tota la nit i camino una
mica com un "zombi" però be; És el que toca. Entro en conversa amb un tio del polisario
que vaig coneixer dos dies abans a Dakla i li pregunto sobre els perills i
problemes que podria tenir un hipotètic viatge als campaments per la via de
Mauritania i em desfà els anims una mica.
Parlant amb Bahim, anteriorment li havia comentat que tenia un cotxe a
BCN. Un 4x4 que jo tenia intenció de
regalar a algú. Que després, em passar per el cap regalar-ho al front polisari
peró que potser quedaria millor -després vaig pensar- regalar-li a ell. Però es clar. Per això havia que de fer el
viatge: BCN-Illes Canaries-Nuadibohu (Mauritania)-Rabui (Algeria) donç si ho intento per la ruta del nord (es a dir,via Oràn o Algèr) és quasi segur
que no m´ho deixaràn passar. Bé; ja
veurem el que faré. -m'acabo responent-.
De moment, com deia, estic a Rabuni...amb altre gent
de catalunya. esperant que arribi el
camió que ens ha de portar a tots plegats cap a l´aeroport de Tinduf.
-¡Que!.
Com va? Preparat per dormir a l'aeroport un altre cop? -Li pregunta un a un
company fent conya-
- Si!; amb
la mare que et va parir -li respòn un
altre-
- Escolta.
Que has vist el que tenen, en aquesta botiga? Son els mateixos tapiços que em
va regalar la familia
-Si?
Carai. Jo els veig cada dia, em sembla, al mercadillo de les Rambles.
-Quines
ganes tinc aquesta nit quan arribi, de ducharme amb la meva dona.
-Uff...uff...Uff...uff...u f f f
-Un que està en un racó i ja està dormint-
-Vinga,
desperta a aquest pavo. ¡Que marxem!.
Arriba el
camió i enfila l´asfalt cap a Tinduf. Després de 3 controls de la policía
algeriana arribem a l´aeroport.
Passen dues hores llargues abans no passem tots els
paquets per la màquina registradora, les alarmes no paren de
La sala de
dins és ben bé a rebosar. Arriba la hora de sortir però naturalment ...l´avió no hi és. Surt, això sí, un
Es fa fosc.
A fora plou. Cap a les 9:00 pm, la
presunta avaria continua. Arriba aleshores un comité del polisario ,
Te nassos la cosa. Te nassos i això fa -era d'esperar- que es tensin les
cordes bucals de molta gent i apareixin encesos portaveus.
-"¡Que
ens tornin els diners del viatge! ¡Que ens paguin les hores de feina que
perdrem l´endemà! "
-¡LLamemos
a TV5 y A3 en socorro de nuestra situación! -diuen uns de Murcia- ¡No hay
derecho! ¡Por dios!
¡Esto es
un secuestro!
-El ministro,
hay que llamar al ministro. .. Que si
el ministro Piqué, que si el consulado..
-Jo d´en
Piqué no acceptaré res. Que voleu?. Que
ens façin un chantatje encara mes gran o que? -Intervé The coord-
-¡Escuchad
todos!. A ver. Por favor. ¡Vamos a hacer una cosa! -Un membre del polisario- Escuchad, escuchad:
¡Vamos a
ir a Smara con camiones!, Pasamos la noche allí y mañana ...ya veremos.
-Ah, si? Y
esto? Quien lo ha decidido? Tu?! Pero
que derecho tienes? -interpela un altre-
La crispació
d´un sector de la gent és ostensible.
-A veure si
ho arreglem. El que vulgui quedarse que es quedi però que sàpiga, Que sàpiga,
que aquí no podem fer
No
batalleu per presentar denúncia a ninguna autoritat algeriana. No foteu, ¡no
foteu!. Que encara podem
-¡¡Egoistas!!
¡¡que sois unos egoistas!! -Un que
crida (però que ja no se, -ni ell crec que sàpiga tampoc-
El
Polisario comença a fer-nos arribar la caravana de camions que ens han de
portar a uns campaments, car ens indica que és l´opció mes recomanable. La majoria s´uneixen, ...Altres s´obstinen
en quedarse ...a esperar un avió fantasma o a montar una rebelió contra els
militars algerians. Uns altres més no estan per això últim però els fa rabia
tornar, massa son també (i fred) per agafar ara un camió descobert i passars-hì
una hora fins arribar... i greu, per tot el
Jo no se ben
be on estic; tot al final ..Una mica "surrealista". Peró
paradoxalment, malgrat tot el que pugui haver i
..Penso: ..Si el temps es
detingués en aquests moments... És curiós.. A mi no m´importaria.. O que
¡s´allargués indefinidament.
Les línies discontinues de l´eix de la carretera se succeeixen a ritme
trepidant, ..¡S´allunyen! com voldria que de vegades s´allunyés: TOT de
mi. Sense veure res, tots apretats
... però jo, paradoxalment bé: Com si estigués ..enmig d'un oasi ,en un desert.
El camió
trepitja sorra, trepitja pedres... Arribem a Smara:
Baixem com
si fosim bestiar d´un camió vingut de la Segarra o de la Noguera, però no:
Reconeixo cares, cares de
Deuen ser les 4 de la matinada, no se. La gent va
essent assignada a diverses famílies. Entre nosaltres apareix una
Son també de la seva famiília.
-Salam
-Salam
-Keifa
jaaluk?
-Aner
e-bes.
-Sukra
Ens
asseiem als coixins i al cap de molt poc les noies ens començen a portar uns
tes.
El primer
te, diuen els saharauis "és amarg com la vida" el segón "dolç
com l´amor" i el tercer "suau
com la mort"
-Maais
muck?
-Lara
-Marc
-Maais
muck?
-Adrià
-Maas
muck..
-.......
La son
s´apodera de nosaltres i ens costa de respondre. Ells no obstant, força aixerits; sembla que hagi començat ja
el nou dia. Un nen ens explica que demà va a l´escola i que demà te un
exàmen... ens ho explica content i ens contagia la alegria.. a les 5 de la
matinada. Aquesta és la major riquesa
del Sahara, -sens dubte no hi ha una altra- ,
La son... La
son ens venç.. Sobretot a mi, ..que
porto més de 48 hores sense dormir. Estirats per el cantó de la haima
No ho
se... Mai l´he arribat a llegir.
...Si pogués llegir-la en els llavis
Clareja la llum rera la haima. Despunta el sol, el vell Orió ja deu ser de nou a casa. I quasi sense adonar-me'n em sorprenc a mi
mateix prenent de nou el primer te. ...
A continuació, hauria de prendre
el segón ...però no el prenc.. i prenc a mitjes, el tercer. ¡No
vull; No em crec res. Vull tornar a
dormir.. ..Si pogués reempendria el
camí d´aquella nit imaginaria i ja no baixaria ja mai mes. Somni que es desfà
..en un anar i un revenir d´infinites
onades de sorra. Mai sabré el perque. Mai.
A fora de
la haima fa vent i alguns de nosaltres sortim a fer un passeig. La Lara busca
un turó alça el movil un cel. No hi ha contacte.
Deuen de ser
les 12 de matí. Torno altra cop a la haima... i descanso una estona mes. Poca, car hom sent un pregó que llença el
polisario per mitja d'uns altaveus i anunciant-nos que un avió ha arribat a l´aeroport de Tinduf.
-Ma ah Salaama -ens
despedim una mica a correcuita de la
Galia Said i la seva familia tan simpàtica-.
M´hauria
agradat coneixer el mercat d´Asmara i un petit oasí que m´han dit que hi ha,
però per lo vist no hi ha temps tampoc. -O hi ha temps ..si m´oblido de tornar a bcn, es clar- ..Pujem de nou a les camionetes i al cap
d´una hora arribem al lloc de sempre. El lloc de sempre que és l´aeroport.
Aquest cop curiosament no hi han controls i passo la matxilla sense cap mena de
supervisió ni dels aparells ni ser registrat per cap funcionari (Hauria pogut
passar un carregament de goma2 o una metralleta amb tota normalitat). Ens asseiem de nou i esperem. Un noi es desmaia però sembla que no és
greu. Recollim el passatge de l´avió i finalment ..Sí, ¡finalment! Sortim cap
allà les 6 del vespre. Ens enlairem i toquem terra, després de donar unes
quantes voltes sobre la ciutat (també vam haver d´esperar per aterrar).
Baixo del
avió, em "despedeixo" d´una persona, recollo paquets, em despedeixo
d´una altra i busco un BUS. Troley-
troley -com deia en Salavador Pappasseit en un dels seus llibres- Troley
Troley fins bcn.
L´endemà..
Que faig l´endemà? Donç anar a
treballar. Em passo el matí col.locant llums nadalenques sobre uns platans a la vora d´un llac artificial. Ostres tu. Te
d´allonse la cosa. LLums de nadal, ...”Wats” de corrent per aquí i per
Fum Fum .....................fum.
----------------------------------------------- F í ----------------------------------------------------------------
(*) Keifa Jaaluk / Com estàs?
Aner e
bes / Estic be (estem be)
Sukra / Gràcies
Maais
muck / Com et dius?
Ma ah
Saalama / Fins la propera
