ÚLTIMS RAIGS

 

 

Abans de somniar-te per útim cop

et vull tenir de veritat.

 

Com una estrella de mar

al bell mig de la mar.

 

Joia d´estim instal.lada

sota el meu cor dolorit ambulant.

 

Tant si tu somrius com si no,

avui una lluna nova, em vindrà a despertar;

tant si tu vols com si no,

estels esclaus del cel deixondiràn

els seus últims raigs en aquest mar.

 

 

 

 

 

 


Escal.lant paisatjes inmensos ens donem compte de lo petits que som nosaltres. Som

petites “merdes”, dotades no obstant d´una il.lusió -en canvi- d´anims trascendentals.

I en l´esforç per assolir-hi una fita (qualsevol imaginable fita), de vegades assistim també

a una mena de “concursos orgiàstics” de molts dels nostres plaers i dolors

que aquí es barreguen -tot també dintre de nosltres- de manera un tant paradoxal.

Malgrat tot, no obstant, ens podrem acabar sentint “orgullosos” -si tot ha anat “bé”-

car la muntanya haurà esdevingut mirall i diana perfecte de l´única cosa que desde

la nostra miseria com persones d´eix mon ens atrevim o creiem posible projectar.

 

 

 

 

 

CONTINUUM

(mientras escucho a 10 m

a mi “amigo” Joy Division)

 

 

Ladeamos experiencias

(que nunca llegaremos a comprender)

en las colinas desiertas

donde todos los rebaños

de antaños pastores

fueron sacrificados

al gran dictador del porvenir.

 

Mientras giramos, constantemente la cabeza,

mientras respiramos el polvo

después de cada pisada que parece

-naturalmente-

igual que la anterior.

Y mientras nos repetimos, también constantemente

quienes somos, que queremos y que coño soñamos:

Poder seguir respirando, los vagos aromas; jodidos,

que circundan nuestra ultratumba interior.

 

 

 

 


 

 

 

 

M´ENCOMANARÉ

 

 

No se per on he de sortir,

tal com semblo pertanyer de fa temps

a tot un munt de runa

(runa social).

 

Inevitable com tota febre

que incèndia prematurament el que no neix,

no per això, no obstant devaluaré, gratuitament

el goig en mi perdut.. per un estim absent.

 

I si no se; per on he de sortir:

¡M´encomanaré a la lluna,

m´encomanaré als estels,

aquesta fosca i freda nit de Setembre

Car vull que siguin ells..

els qui em portin , -cegament-

.. vers l´infinit ¡Vers l´univers!

 

 

 


 

 

 

 

 

 

 

 

MERÇÈ 2000

 

 

Como una serpiente me he movido,

esta pasada noche

-“aparentemente” tan vital-.

Serpenteaban en silencio

un montón de “locuras”.

Las calles del Raval en plena fiesta

mientras yo estaba como cautivo

de una inexpresividad casi fatal.

Serpenteaban ; como podian. Sí.

Emociones apegadas a la tierra.

Serpenteaba, toda la fiebre de todas las cosas,

que en mi ya no cabia. -tan sincera-

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SACRE

 

No se que puc trobar,

contemplàn un pou de glaç.

No se que coll podré esbrinar

¡¡Però no puc deixar-lo de mirar!!

 

Inscripció latent

...Sense paraules m´en adonc,

d´un misatge talment

potser secret.

Sembla jaure fossil però encara es penitent

 

Ho sento ..al meu cor. Ho sents tu al teu?

..La incineració sagrada de l´amor

de tots els nostres deus?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


LA VOZ “AMIGA” (Relato)

 

 

Una voz anónima;

una “extraña voz, de una chica anónima”;

parece que me está diciendo algo

pero yo no la escucho.

La oigo ..Pero yo no la escucho.

Me sigue hablando y yo la sigo sin escuchar.

(Quizás hay demasiada música siniestra de por medio)

Finalmente. Logro poner atención..

mas en ese momento, ella decide IRSE

Y yo ..entonces; cuando ya ha marchado

lejos de mi;

entiendo una palabra , acaso la única palabra:

D e s o l a c i ó n.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


AMOR ESSENCIAL

 

 

Avui he decidit que no estic per tu.

Avui no estic per ningú.

Avui, si pogués ..m´encomanaria

només als estels.

¡Als estels errants!

M´uniria a la pols còsmica

¡entre milers de milions d´espelmes!

que alumbren “l´inútil” pas del temps.

 

 

Ho he decidit aquesta nit...

Entre l´ofec ridícul d´altres llums..

-Les de ciutat- que s´encenen i s’apaguen constantment.

Ho he decidit però no se si podré, es clar,

tan “organitzat” com estic; en un “cos”

i sempre “temptat” ..¡i sempre esclau!

d’ alguna “funció” ..i necessitat.

 

 

 

 

 

 

PUNTOS SUSPENDIDOS

 

 

Soy el vestigio de una pasión,

enfermo camino,

sin razón ni destino.

 

Miles de noches son las que cabalgan

enteras sobre mi;

recuerdos que gimen sin llegar nunca a sonreir

y tu que pasarás pronto la página

para poder continuar.. lejos del mal,

lejos de mi.

 

Mas ..¡No te das cuenta.. tu!

cual serás ..una voz más: “tu”, entonces,

como yo la que ayer fui,

cadencia de puntos suspendidos,

vagando locos, buscando siempre un porvenir.

 

 

 


 

 

 

 

 

 

 

 

DESTÍ (Breu)

 

Encrespada ona.

Mira que altiva;

s´aixeca com ninguna,

abans de morir

..com totes

sobre la llarga platja

de petits grans de sorra.

 

Encrespada i forta

com tot crit de VIDA”

enfrontat irremediable

a l’ invisible estisora.

 

 

 

 

 


Hosted by www.Geocities.ws

1