ÚLTIMS RAIGS
Abans de somniar-te per útim cop
et vull tenir de veritat.
Com una estrella de mar
al bell mig de la mar.
Joia
d´estim instal.lada
sota el meu cor dolorit ambulant.
Tant si tu somrius com si no,
avui una lluna nova, em vindrà a despertar;
tant si tu vols com si no,
estels esclaus del cel deixondiràn
els seus últims raigs en aquest mar.
Escal.lant
paisatjes inmensos ens donem compte de lo petits que som nosaltres. Som
petites “merdes”, dotades no obstant d´una il.lusió
-en canvi- d´anims trascendentals.
I en l´esforç per assolir-hi una fita (qualsevol
imaginable fita), de vegades assistim també
a una mena de “concursos orgiàstics” de molts dels
nostres plaers i dolors
que aquí es barreguen -tot també dintre de nosltres-
de manera un tant paradoxal.
Malgrat
tot, no obstant, ens podrem acabar sentint
“orgullosos” -si tot ha anat “bé”-
car la muntanya haurà esdevingut mirall i diana perfecte de l´única cosa que desde
la nostra miseria com persones d´eix mon ens atrevim o creiem posible
projectar.
(mientras escucho a 10 m
a mi “amigo” Joy Division)
Ladeamos experiencias
(que nunca llegaremos a comprender)
en las colinas desiertas
donde todos los rebaños
de antaños pastores
fueron sacrificados
al gran dictador del porvenir.
Mientras giramos, constantemente la cabeza,
mientras respiramos el polvo
después de cada pisada que parece
-naturalmente-
igual que la anterior.
Y mientras nos repetimos, también constantemente
quienes somos, que queremos y que coño soñamos:
Poder seguir respirando, los vagos aromas; jodidos,
que circundan nuestra ultratumba interior.
M´ENCOMANARÉ
No se per on he de sortir,
tal com semblo pertanyer de fa temps
a tot un
munt de runa
(runa social).
Inevitable
com tota febre
que incèndia
prematurament el que no neix,
no per això,
no
obstant devaluaré, gratuitament
el goig en
mi perdut.. per un estim absent.
I si no se; per
on he de sortir:
¡M´encomanaré
a la lluna,
m´encomanaré als estels,
aquesta fosca i freda nit de Setembre
Car vull
que siguin ells..
els qui
em portin , -cegament-
.. vers
l´infinit ¡Vers l´univers!
![]()
MERÇÈ 2000
Como una serpiente me he movido,
esta pasada noche
-“aparentemente” tan vital-.
Serpenteaban en silencio
un montón de “locuras”.
Las calles del Raval en
plena fiesta
mientras yo estaba como
cautivo
de una inexpresividad casi fatal.
Serpenteaban ; como podian. Sí.
Emociones apegadas a la
tierra.
Serpenteaba, toda la fiebre de todas las cosas,
que en mi ya no cabia. -tan sincera-
No se que puc trobar,
contemplàn un pou de glaç.
No se que coll podré esbrinar
¡¡Però no puc deixar-lo de mirar!!
Inscripció latent
...Sense paraules m´en adonc,
d´un misatge
talment
potser secret.
Sembla jaure fossil però encara es penitent
Ho sento
..al meu cor. Ho sents tu al
teu?
..La incineració sagrada de l´amor
de tots els nostres deus?
LA VOZ “AMIGA”
(Relato)
Una voz
anónima;
una “extraña voz, de una chica anónima”;
parece que me está diciendo algo
pero yo no la escucho.
La oigo ..Pero yo no la escucho.
Me sigue hablando
y yo la sigo sin escuchar.
(Quizás hay demasiada música siniestra de por medio)
Finalmente.
Logro poner atención..
mas en ese momento, ella decide IRSE
Y yo
..entonces; cuando ya ha marchado
lejos de mi;
entiendo una palabra , acaso la única
palabra:
D e s o l
a c i ó n.
AMOR
ESSENCIAL
Avui he decidit que no estic per tu.
Avui no estic per ningú.
Avui, si pogués
..m´encomanaria
només als
estels.
¡Als estels errants!
M´uniria a la pols còsmica
¡entre milers de milions d´espelmes!
que alumbren “l´inútil” pas del temps.
Ho he decidit aquesta nit...
Entre l´ofec ridícul d´altres llums..
-Les de ciutat- que s´encenen i s’apaguen
constantment.
Ho he decidit
però no se si podré, es clar,
tan “organitzat” com estic; en un “cos”
i sempre “temptat” ..¡i sempre esclau!
d’ alguna “funció” ..i necessitat.
PUNTOS SUSPENDIDOS
Soy el vestigio de una pasión,
enfermo camino,
sin razón ni destino.
Miles de noches son las que
cabalgan
enteras sobre mi;
recuerdos que gimen sin llegar nunca a sonreir
y tu que pasarás pronto la
página
para poder continuar.. lejos del mal,
lejos de mi.
Mas ..¡No te das cuenta..
tu!
cual serás ..una voz más: “tu”, entonces,
como yo
la que ayer fui,
cadencia de puntos
suspendidos,
vagando locos, buscando
siempre un porvenir.
DESTÍ (Breu)
Encrespada ona.
Mira que altiva;
s´aixeca com ninguna,
abans de morir
..com totes
sobre la llarga platja
de petits grans de sorra.
Encrespada i forta
com tot crit de “VIDA”
enfrontat irremediable
a l’ invisible estisora.