NI TANT SOLS
DAVANT DELS DEUS
Una virtut incandescent
creua amb gran velocitat el cel.
És el meu anhel
..d´apoderar-me del no res.
És només el meu anhel;
sí. El meu únic i
insalvable anhel
d´apoderar-me del no res (com dic)
..i no sentir-me
apoderat per ell.
Car malgrat tot, de tal paradoxa l´esser neix,
buscant la fí ;
sempre en sí mateix,
arreplegant llenya,
per fer incendi
de tot allò.. que tot i essent-ne propi,
no compren.
O C A
S O
Bajo la sien,
que yo recuerdo,
entre unos ojos desamados
gravita aun
, la acometida.
Verbo amargo,
aun en trànsito.
Huella que
resigo.
Papel en blanco.
Papel sucio en blanco.
Papel muy sucio,
aún en
blanco.
Donde yo no estoy;
donde yo siempre me hallo,
extraño placer,
en el ocaso.
EL
PASSATGER INCONSCIENT
Si aparegués d´antuvi
...com la primerenca rosella,
prendria jo sense dubtar dejuni.
Dejuni de paraules.
Dejuni de pensaments.
Dejuni de memories falses
..i de displisencies
malgastades
..o inconvenients
¡I voldria tornar a besar!
enmig la nova nit obscura
la freda estàtua..
“Jo”.. que em dic: Sepultura
però cadent passatger
alhora..
d´una passió
que d´altra banda no
s´atura.
PREFIERO
Intentando vencer la rabia
ahogada.
Intentando cruzar las
fronteras, de todos los ensueños.
Intentando hollar un punto
reluciente
enmedio de un vacío siempre tan maldito.
Lo que hallo -Son solo tus ojos.
Tus dos ojos siempre rojos,
perennemente incombustibles,
entre un todo, cual
paradójicamente
cada vez está más
desprovisto de sentido.
Y me ahogo cada vez mas, en este vacío,
y me tiento mientras deliro
..mas PREFIERO entonces
ser incendio
(de esto que aquí ,
ahora digo)
CONTINGÈNCIES DEL SENTIT
Quan hom veu sempre
la il.lusió com inoportuna
és que potser hom....
tem la il.lusió -propiament-.
Quan la mar s´agita.
Quan el vent s´arremolina.
Quan hom creu percebre en la natura
l´epicentre de la follia
Quan hom mateix però... no
s´en adón...
i ve a ser, en canvi llavors .. “una fulla”
-una “simple fulla”alhora com una altre-
Quin sentit te aleshores..
el desig o la pregunta?
CADA VEZ MÁS
Cada vez más
todo se parece más a todo;
cada vez más
quizás comprendo menos
y ansío nadar
como un feto revulsivo
en el mismo vientre
de cierto satanás.
Cada vez más, si; cada vez
más
..todo se parece más a todo.
Todo va “pareciendose”, sin
duda,
pues todo se siente
perecer;
en la noche diluida , sin
querer
donde fràgiles
estrellas tan solo
ya iluminan, restos acólitos
del ayer.
VETLLADA
En la críptica vetllada -aparent-
que res del mon en sí
desvetlla.
Estimbo el meu vaporós
somriure
i la meva càndida
il.lusió ara deserta.
La llenço, com pedra que
sostinc
posant ènfasi en el que
penso i el que ara dic
car no obstant essent
conscient també,
de que res major s´afina
si el que sostinc ..no és el teu vel
..desprengut crípticament -iamb greu anhel-
com el silenci alhora pres, de la mateixa nit.
¿TANTO NOS
IMPORTA?
No se que busco,
pero te sigo.
Aun te sigo.
No se que quiero,
pero se que me arrastran
passiones enfermas,
Me arrastran hacia ti..
Y me dejo llevar
porque no puedo hacer otra
cosa;
porque no puedo imaginar
..nada, NADA verdadero,
fuera de ti.
Esas olas gigantes.. Sí
¡¿Por qué siempre he de
fingir?
¿Por qué? ¿..Tanto nos importa sobrevivir?!
R E S
En l´angle greu.
En l´angle suau,
busco-busco-busco
seguir, seguir.. Sent
capital.
Intentar discernir el “quit”
en cada passa en fals.
Intentar trobar la RAÓ
en cada conjunt de “nous
colors”.
..Intentar, mitjançant l´execució,
arribar a perforar l´absurd
i deleitar-se aleshores també amb el seu excés
quan hom arribi a creure, que res significa res.