hoy SIN TÍTULO

 

 

Hoy; 8 de Junio, por poner una fecha,

he experimentado otra vez la nada;

la nada inintencionada,

la nada profundamente desubicada,

la nada, la nada..

Esa nada, que está en todas partes.

Esa nada, que no está en ningún sitio.

Esa nada que es todo el mundo.

Esa nada que solo soy yo.

¡Esa nada!; esa profundísima nada

que ni siquiera da cuenta de los objetos,

de la faz de los rostros y de las miradas

que siempre separa.

 

 

 

 

 

 

 


LA ESPERANZA DEL MORIR -mal me pese-

 

 

La felicidad es un mal lugar para mendigar.

Es mucho mejor pedir limosnas a la tristeza.

Arrastrarse como una serpiente hacia la gloria...

hacia la PRESUNTA ALEGRIA , es mucho mas miserable

que cualquier forma posible imaginable de suicidio.

Cuando el ser entero de uno no es mas que un nudo,

Un gran nudo... de penas y alegrias juntas.

Un gran nudo donde se intima

el propio odio con el propio hedonismo

y cualquier gracia con cualquier tragedia íntima,

no queda mas remedio que sonreir..

-m.m.pese- a la esperanza del morir.

 

 

 

 

 

PODERÓS

 

 

Si tingués el poder avui

per destruir-ho tot;

si tingués una flama potent

que ho pogués deflagrar tot en un instant;

si tingués allò que vull , realment..

Si tingués prou voluntat -pertinenent-

si tingués el que s´escau suficient..

El poder de l´accés i la luxuria vers l´excés

..començaria per mi mateix

i acabaria en mi mateix

-i sense cremar res mes-

 

 

 


 

 

EL FIN DE UNO MISMO

 

 

Hacia donde me dirijo.

Hacia tu sueño.

Solamente hacia tu sueño;

tu sueño donde fijo..

una presunción evanescente.

 

Donde hago experimentos de mis influjos.

Donde capto la ilusión de tus senos.

Donde torturo mis propios anhelos.

Donde busco el incendio

... el incendio final ..

de todos mis pensamientos.

Tu eres la materia prima perfecta

para conseguir todo esto.

 


 

 

MISTERI

 

 

¿Per què?

 

M´arrimo

a un no res inexistent;

a un somriure.

 

M´imagino

Un estel, volant sobre una platja.

Uns ulls que el segueixen (els ulls d´un infant)

vers una trajectoria disbauxada en un no res;

 

car a pesar d´això no obstant: Comprenc.

Comprenc el que no volia comprendre potser

y sento el que no era abans, capaç de sentir.

 

Expreso un brutal somriure

-desigual-

...i l´univers sencer

llavors.. s´arrima a mi.

¡¿Per què?!

¿Algú m´ho sap dir?

 

 

 

 

 

 

 


 

 

 

 

...Escriure..

Em limito a escriure.. lo inevitable.

¿Qués és per mi de vegades lo inevitable?

Allò que aporta sentit a les coses

abans que aquestes apareguin i es manifestin.

Allò abstracte que condiciona la naixença de les mateixes

i la seva ulterior fatalitat.

Allò que te no obstant sempre temença a la mort definitiva

i està per tant en una perenne i desesperada transformació,

en el sentit mes ampli que càpiga donar a aquesta paraula.

 

 

 

 

 

 

 

¿JUSTÍCIA?

 

 

Solo desde el último horizonte

te puedo ver, como si no hubiera pasado nada.

Solo desde la última raya

Mi última raya quebrada.

 

Te invito a un falso recuerdo.

Imagino por mi parte un cándido beso

pero a la vez te brindo, sin querer,

..todos mis recuerdos verdaderos;

 

y cuando te das cuenta de eso

llamas a las nubes, llamas a los dioses

para que descarguen fieras, barro y piedras

sobre mi sufrido inocente cuerpo.

 

 

 

 

 


SENSE ESPERANÇA DE RESPOSTA

 

Si hom desconfiés del comprendre;

si hom desconfies dels sentiments,

bulliria la il.lusió, desesperadament

i es confirmaria alhora, el brill d´alguns estels.

 

Hom es preguntaria llavors el per què sí,

com hom es preguntaria el per què no

i en l´encegada il.lusió del comprendre

bulliria l´anhel insatisfet en tots els cors;

 

car no obstant caminaria..

seguiria caminant sempre,

l´eterna pregunta orfe ,

per sotjar un nou vers.

 

emés

 

 


EQUIDAD

 

 

Resiguiendo

antiguas huellas en ceniza.

Resiguiendo hacia poniente,

luces fulgurantes, que agonizan..

Resiguiendo a toda prisa

largas sombras, ¡Como crecen!

Parecen largos velos,

parecen altos cipreses

acostados como están

tanto mas parecen .. Hoy

amar igual la vida como la muerte.

 

 

 

 

 

 

 

 

 


ESCLAU DELS MIRATGES

 

 

Si no volgués jo “forçar” la vida;

si no volgués .... forçar l´alegria

no la forçaria tampoc mai a expresar-se.

No buscaria el llum! en cap paisatge;

no suspiraria i no escriuria ;

no temptaria el son salvatge!

i no m´exprimiria perquè sí

..En anhels irremediables

I tanmateix, si no volgués –fer-se expresar “la vida”-

lluirien... Seguirien lluint, al marge de mi ,

estels ingobernables..

tals com jo seria un d´ells -també-:

un “esclau” més dels seus miratges.

 

 

 

 

 

 

 


SIN PORQUE YO QUIERO

 

 

Si pudiera entrelazar

tus labios con el horizonte

estrellas asesinas dejarían caer

millones de lágrimas vencidas.

 

Si pudiese hundir con amor

...todos los crepúsculos

del silencio inane emergerían

formas graves y huidizas,

mas si pudiese trasnochar la noche auténtica

yo sería como el sol , ansiando

perpetuamente,

ser eclipsado por la luna.

 

 

 

 

 

 

L Í M I T E

 

La existencia solo se materializa gravemente

en cuanto se transgrede al amor.

 

Cuando toda oportunidad no es ya mas que el eco putrefacto de una ilusión...

la conciencia intenta recuperar desesperadamente la inércia

de la condición instintiva.. Como buscando regresar a las propias raices para perpetuar el anhelo mas profundo, que es a la vez la sinceración de la desolación con uno mismo;

aquello que a uno le mueve hacia lo uno , que es ...

a la vez , siempre, la figura del límite.

 

 

 

 

 

SOLETAT

 

Pensament de mi, descregut,

de present i de futur;

anhelant un no res desesperadament,

com si en una olla fos, de ben segur,

alguna cosa així.. com un bullir candent.

 

Pensamente de mi en tu:

¡Salvatge aconteixement!

¡on morfemes i fonemes

es persegueixen incandescents!;

I pensament del tot en el no res,

 

on creua amb gran energia

la soletat ; .. que mai fingeix.

 

 


 

 

 

 

 

 





Hosted by www.Geocities.ws

1