historia

UNA MICA D'HISTÒRIA...

ELS GOSSOS PENINSULARS I ELS SEUS ANTECEDENTS

El llop és la primera espècie que pateix un procés de domesticació, donant com a resultat el gos (Canis familiaris). A diferència de la majoria d’espècies que es domesticaran en moments més tardans, la domesticació del llop es du a terme en contextos de societats caçadores-recol·lectores durant el Paleolític Superior.
Principals efectes de la domesticació en l'escalet van ser:

- reducció general de la talla i de les dimensions dels ossos, vinculada a la pressió selectiva intencionada,
- escurçament de la regió facial, reducció de les fileres premolar i molar.
- disminució de l’agressivitat,
- canvi cap una dieta cada vegada més omnívora,
- avançament de l’edat de maduresa.
El gos arriba a Austràlia amb els grups caçadors-recol·lectors fa probablement més de 35000 anys.
També acompanya els primers pobladors d’Amèrica fa més de 13000 anys.
La domesticació del gos a partir del llop està il·lustrada amb la representació de les 13 mesures que permeten diferenciar Canis lupus de Canis familiaris
El dingo (gos cimarró d’Austràlia) comparat amb el llop escandinau actual.
Es presenten restes d'un dels gossos més antics de la Península d'abans de la adopció de l'agricultura fa més de 7000 anys.

El procés de domesticació
L’objectiu principal de les comunitats que s’han apropiat del Canis lupus no va estar el seu consum. A la Península Ibèrica aquest procés podria haver estat també autòcton. Les restes més antigues, trobades en jaciments de la Península, poden tenir una antiguitat de fins15.000 anys.
Tot i que la domesticació del gos no vol dir una disminució del seu tamany (com passa amb l’ovella, la cabra i el bou), ja en aquests moments s'han evidenciat exemplars de tamany significativament més petits que el de Canis lupus.
El Canis familiaris és una de les espècies animals amb major variabilitat morfològica.

Els canvis físics i els usos antics dels gossos
A través dels temps prehistòrics es veu com s'han utilitzat en el manteniment (gossos de guarda, companyia i atura però també pel consum carni i en el ritual.

Categories d’utilització potencial de Canis familiaris
Partint de la informació extreta en els jaciments, es pot inferir que hi ha:
- animals de companyia i manteniment (guarda, atura, cacera)
- exemplars que van estar sacrificats en contextos de pràctiques rituals,
- exemplars destinats pel consum alimentari,
- exemplars objecte d’ofrenes funeràries,
- exemplars enterrats de forma intencional, sense que formin part d’enterraments humans,
- exemplars en els quals les restes presenten alteracions atròfiques de difícil interpretació.

Al Neolític :
Existeixen ja dos tipus de gossos que es diferencien en base al seu tamany .
Al País Basc (fa 5500) tenen, a la creu, una alçada de 53 cm.
A Castella, trobem exemplars de tamanys petits en nivells antics i exemplars més grans en nivells recents.
A Portugal els gossos del Neolític són de tamanys diferents dins d'un interval de variació de tamanys petits d'entre 35 i 40 cm. a la creu.
A Barcelona es troben restes pertanyents a un exemplar de tamany mitjà/gran , i a València un gos de tamany mitjà.
Durant aquest període, els gossos són emprats secundàriament com a ofrena.

Al Calcolític :
S’amplia el seu espectre d’utilització. La majoria de restes indica la seva utilització per a tasques de manteniment però guanya importància relativa el seu cos com a ofrena. També se'n troben de derivades pel seu consum com aliment.

A l'Edat del Ferro i Període Ibèric:
Marcat per l’absència de restes relacionables amb el consum. S'inclouen en enterraments humans i en rituals. Es troben gossos de tamany gran.

Al Període Fenici:
En la seva gran majoria són de tamany petit. Es troben en necròpolis i es documenta el seu aprofitament com a recurs alimentari.

En Època Romana:
Existeixen evidencies de gossos de companyia i guàrdia, gossos d'atura i gossos de cacera.
Il·lustrat amb restes arqueològiques de diferents èpoques.

INFORMACIÓ RACES DE GOSSOS I FOTOS

Hosted by www.Geocities.ws