Maleïda Tècnica

Es pot afirmar amb tota seguretat que una bona part de la despesa en regals de nadal s’ha dedicat a la compra d’aparells tècnics. Petits i grans electrodomèstics, estacions multimèdia, consoles, mòbils, televisors, cotxes, motos, podríem enumerar fins a quedar-nos muts tots els diferents obsequis que són, en essència, objectes tècnics. Els nous profetes es refugien en la capacitat d’aquests colonitzadors dels diversos espais de la llar per fer-nos la vida més “fàcil”, “còmoda”, en una estranya apologia de l’estat del benestar.

La moral pràctica imposa una acceptació forçosa dels elements que ofereix la tècnica en el seu avenç indestructible. Hom pot qüestionar-se si realment es tracta de fer millor la vida dels consumidors d’aquests productes, però aquest dubte estarà fora del diàleg públic, de les qüestions a l’ordre del dia en l’agenda social. No interessa que s’intenti desprestigiar la tan preuada tècnica des de cap sector de la societat; ni des de la política (tots els polítics, sigui quin sigui el seu color, s’omplen la boca de “noves tecnologies); ni des de la gran massa social, que és la que, amb la despesa en compres, la legitima; ni des dels empresaris, que són els qui saben treure-li profit; ningú, ni les altes esferes del pensament i l’art, aquelles que s’han afincat en trons de riqueses i comoditats silenciadores, s’atreveix a anar en contra del fluxe d’acceptació de les brillantors evanescents de la tècnica. 

La vida. Mort, pensaments, entranyes, opinions i creences, tremolors, lluites i vivències. Els camins tortuosos de l’home pel món. La tècnica, freda, feta per a una teòrica esclavitud sumisa, ens ha de fer més senzill el caminar. Tothom té acces, millor o pitjor, més ràpid o més lent, a un món inacabable d’objectes que vibren, brillen, ploren i riuen, es mouen a velocitats vertiginoses, per al confort i el plaer immediat. A curt termini, tots som feliços, d’una manera fàcil i ràpida. Quan més feliçitat, menys dolor, i així anem entrant en l’oblit dels temps, alienant-nos lentament, fent-nos més receptius als missatges de pau i calma, que poc a poc ens seden. No es tracta de fer-nos “millors persones”, ni tan sols des de la moral judeo-cristiana que impregna la nostra cultura. Es tracta de debilitar-nos, de convertir-nos en autòmates imbècils al servei del poder. 

El poder (polític, ideològic, econòmic) és el veritable receptacle dels beneficis de la tècnica, en tots els sentits. La joventut creix competint per la possessió de petites i grans meravelles: mòbils, motocicletes, consoles, i altres substitutoris del valor humà. Potser aquest és el pitjor problema, el fet que demostra la veritable dificultat del moment. Fa uns anys, l’escola, l’institut i la universitat eren els pilars del saber, i alhora provocaven reaccions contra el sistema, per a millorar-lo, revolucions utòpiques d’un poble en lluita per alguna cosa. Avui, pocs són els qui empunyen l’arma de la paraula, del gest o de l’acció. Una mena de calma tensa envaeix les vides grises, mentre els somnis es projecten en aparells i estris, en les màquines del plaer, la comoditat i l’arrepenjament.

El domini tècnic provoca canvis profunds en les persones. La manera de viure es modifica, prenent una velocitat incomprensible. Es fa necessària la comunicació, però una comunicació buida, de paraules retallades i frases curtes, a mig fer. Les cases prenen moviment, i desprenen llum i energia. En un núvol d’imatges, vibracions i timbres, els valors perden sentit. La tècnica, ara per ara, només es critica per la possibilitat de fer-nos agafar càncer; quan aquesta dificultat quedi pal.liada, potser serem, d’una vegada per totes, i per sempre, feliços, ignorants, propietaris de moltes hores de satisfaccions tecnològiques, però adolescents sempre d’un gran buit interior. En l’era de la reproductivitat tècnica no hi ha espai, contràriament a allò que sen’s repeteix, per a les persones; només per als ens, alienats, que caminen joiosos cap a la feina, per, a finals d’any, comprar telèfons i televisors i percutors i cadenes de música i de ferro, per a lligar-se, amb tota la indignitat de l’univers, a la manca de sentit de tota la tristor del gris món que, amb un somriure i un cotxe i roba de marca i un mòbil tan petit com el seu seny, habita, parasita, transforma en quelcom fràgil, susceptible de trencar-se en qualsevol moment.

Xesc Cabot