L’esperada 3a. edició de la Targa Florio d’slot veia el retorn de moltes cares conegudes a Badalona per disputar una de les curses més poc conegudes, però que comença a ser de tradició en el calendari scalextrista de cada any. Tanmateix una reproducció d’un Porsche tornava a aconseguir la victòria després de l’edició de l’any anterior on es van quedar a les portes. Cal dir però que a l’hora de fer les reproduccions a escala 1/32 continuava la preferència per la marca de la competència, o sigui Ferrari. Per tercer any també teniem nous guanyadors a afegir al palmarès de la prova, però el més important va ser el bon ambient que hi va haver en la major part del dia del passat 1 de Novembre. Aquí us intentem detallar el que va ser la jornada en sí, i comencem com és habitual pels :

ENTRENAMENTS LLIURES

Pocs eren els equips presents de bon matí al Casal Dalt la Vila de Badalona. I encara menys eren els que tenien els dos components de la parella al complert per tal de disputar els reconeixements al circuit i acabar d’arreglar o ajustar els petits detalls pertinents en el vehicle. Per tercer any la xifra d’equips inscrits havia augmentat en una parella, que curiosament va ser l’equip format per Joan Redón i Francesc Arpí, gens habituals del món de l’slot (de fet formen part de la Colla Castellera de Badalona) i que, tot i pagar la lògica inexperiència en aquestes competicions, van anar-se’n força contents del que havia estat la cursa. Va ser un dels primers equips a presentar-se a fer els entrenaments, però degut a la manca de preparació del seu cotxe es van estar una bona estona en "boxes" mentre un parell de voluntaris els hi donaven un cop de mà per tal de fer el Porsche 917 mínimament competitiu, o sigui que puguessin fruir del circuit.

Per no faltar a la tradició hi va haver equips que van matinar i a primera hora ja estaven preparats per començar a reconèixer el circuit, mentre d’altres preferien seguir enganxats als llençols durant una estona més (alguns una bona estona) i amb prou feines feien un parell de tandes d’entrenaments lliures. El que continuà no venint als entrenaments matinals, per no diferir d’altres anys, fou l’inefable Iñaki Roura, que es presentà a primera hora de la tarda i per tant sortia "al ruedo con lo puesto", cosa que es va reflectir en els cronos, sobretot de la primera etapa.

I com que seguim de tradicions, que d’això es tracta, ja en les tandes de reconeixement es produien incidents varis que afectaven les mecàniques dels vehicles (en altres paraules, que van haver-hi unes quantes "òsties" de les que sonen). Es varen endur la palma per això l’equip de Xavi Macián i Sergi De Juan que amb el seu flamant Ferrari 250 LM no podien ni tan sols completar la primera volta al circuit. Varen petar el suport de la guia, sense que hi hagués falta de potència "de frenada" per part del pilot que en aquells moments conduia l’aparell. Al final, després de que el director de cursa se n’anés a casa seva a busca’ls-hi una mica de llevat (Cómorrrlll ???) el prototip estava en perfectes condicions de sortir de boxes i van poder continuar els entrenaments lliures amb tota normalitat. De fet van marcar el tercer millor temps al finalitzar la tanda.

Ja en els entrenaments va quedar palès que hi hauria un grupet capdavanter que segurament lluitaria per la victòria final, ja que eren dels més compensats a nivell de pilots i havien preparat a consciència els seus cotxes. Aquests eren els formats per Enrique Peralta i Albert Jódar amb un preciós Porsche 917 K que els hi havia portat no pocs maldecaps per tal de complir el reglament, el March 74 S de Francesc i Ramon Termens que per tercer any consecutiu intentaven l’assalt a la victòria, i el BMW M1 de Miquel Sararols i Xavier Sabrià que tornaven a la cursa després de l’absència de l’any passat. Darrera d’ells l’armada Ferrari la formaven els equips Macián-De Juan amb el ja esmentat 250 LM, el 250 GTO dels nostres amics manyicos Miguel Meseguer i Toño Hernández, i el 250 GTO-64 dels germans Marc i Albert Sabrià, que cada any preparen la cursa amb més ganes i dedicació. La resta d’equips es dedicava a mirar d’ajustar més o menys els cotxes, i alguns es decantaven ja des del principi per la informalitat i conya total, com en el cas dels equips de Jordi Sobrevals (amb el seu espectacular 911 Carrera RSR) i Josep M. Massip (no es d’extranyar doncs ja sabien que sortirien amb 50" de penalització), el de Carles Bartés i el fogós Sergi Ramos, o el d’Iñaki Roura i Marcel Moix.

1a. ETAPA

I a les quatre de la tarda, amb la panxa ben plena es donava la sortida a la cursa amb la particularitat de que un equip havia de còrrer en solitari ja que el nombre d’equips participants era senàs. Així doncs els castellers Redón i Arpí inaguraven la cursa d’aquest any ja que l’ordre de sortida era invers a la classificació dels entrenaments lliures, per així fer que els millors equips corressin cap al final de l’etapa.

Tal com s’havia endevinat pel matí, des de bon començament els equips punters van apretar de valent, i sense importar gaire el còrrer per carrils diferents, es posaven al capdavant. Francesc i Ramon Termens treien una petita ventatja de quasi 5 segons als gironins Sararols-Sabrià, però tots dos equips corrien pel carril 1 que era una mica més favorable. En tercer lloc i només a 8 segons i escaig es col.locava la parella Peralta-Jódar, malgrat començar pel carril 2. I a només 12 segons dels primers es situaven els germans Sabrià, volent deixar palès que ells també comptaven per la victòria final.

Ja a una mica més de distància es col.locava un grupet format per Miguel Meseguer i Toño Hernández, la parella Macián-De Juan i els guanyadors de la passada edició, Jordi Cantos i Gori Forte que, malgrat pilotar un dels cotxes més bonics de la vetllada amb una reproducció molt acurada, aviat constataven que un cop posat en pista no era tan efectiu com l’Alfa Romeo de l’any passat que els va dur a la victòria. Un canvi de motor a darrera hora del matí, per això, els hi permetia fer el cotxe força conduible i intentar lluitar per una de les places capdavanteres. De tota manera, la falta d’activitat scalextrista de la parella, sobretot de Gori Forte, es va notar una mica (especialment al principi), tal com ell mateix reconeixia.

I ja seguidament es trobava el gruix de la resta de participants enfrascats en les seves lluites particulars, que en la majoria dels casos consistia més en una qüestió d’honor que no pas altra cosa. Això sí es van poder veure reproduccions de vehicles certament maques i amb bona mà per part dels planxistes-pintors, com el Porsche RS 60 de Julià Herrero i Josep Manel Moratona, el Ferrari 275 P de Marcel Moix i Iñaki Roura, el Porsche 911 Carrera Turbo de Jordi Sobrevals i J. M. Massip, l’AC Cobra de Enric Ripollès i Eva Giménez (una de les dues parelles mixtes participants en la prova, cosa que comença a ser bastant habitual en la Targa), o l’Austin Healey de Bartés-Ramos prestat per Eduard Nin (de Nin...Co) que lluia amb força en el parc tancat.

La lluita pel Grup N es va centrar des d’un bon principi entre les parelles Francesc Fernández-Frederic Garcia que aquest any es presentaven amb un Alpine Renault 2000 T, i la formada per David Martinez i Jordi Jordà que es turnaven al volant d’un Ford GT 40 que anava molt fí. En aquesta primera etapa només deu segons els separaven, tenint en compte que Fernández-Garcia havien corregut pel carril 1 i els seus principals adversaris pel 2, o sigui que tot quedava obert de cara a la segona etapa. Ja a força més distancia trobavem el solitari Ferrari 166 MM d’Angel Pelllicer i Jose Maria (Pin-pin) Guerra, però que semblaven més enfeinats a batre els protos de la resta de la gent d’Slot Clàssics que no pas inmiscuir-se en la lluita pel grup N.

2a. ETAPA

En la segona etapa es produia la compensació de carrils, o sigui que els equips que havien corregut en la primera etapa pel carril 1 ara ho feien pel carril 2, i a l’inversa. Resultat : que al final d’aquesta mànega tothom havia corregut pels dos carrils en les mateixes condicions i el mateix número de voltes, i la classificació general després de que els dos últims equips finalitzessin el seu recorregut posava a cadascú en el seu lloc.

Així doncs en l’etapa es produia una aferradíssima lluita per la victòria parcial entre l’equip Peralta-Jódar i els gironins Sararols-Sabrià, que es decidia per l’estret marge de 95 centèssimes en favor dels primers, però tot s’ha de dir després de que repetissin la cronometrada. Aixó va ser culpa d’una errada elèctrica que havia succeït en la volta número 4 del seu torn degut a l’enfonsament d’una de les taules que soportaven el circuit per part d’una assistència un xic brusca. A Peralta i Jódar aquesta interrupció i la posterior repetició els hi anava de meravella ja que s’havien donat unes voltetes al circuit "de franc", i ho amortitzaven amb el bon temps que feien en la 2a. etapa. La parella Sararols-Sabrià es quedava sense el merescut premi de la victòria parcial però demostrant que havien estat els més forts de la cursa fins el moment i en la suma de les dues pistes s’enfilaven fins la primera posició de la general de cara a la tercera i definitiva etapa, això sí, amb un marge molt exigu sobre els seus dos principals competidors, els equips Peralta-Jódar i Termens-Termens, que estaven a 3 i 5 segons respectivament del BMW M1.

Darrera del tercet protagonista es situaven els joves germans Sabrià i el seu Ferrari GTO-64 però situats en una mica terra de ningú ja que els tres primers els hi treien uns 30 segons de diferència, mentre que ells al cinquè equip classificat els hi portaven una bona renda de 21 segons. Aquests eren ni més ni menys que l’equip Meseguer-Hernández que "a la chita callando" anaven per feina i es situaven en una molt bona posició en la general, sense esperar-ho d’un bon tros. A continuació l’altre Ferrari 250 LM dels ja habituals De Juan-Macián estaven a una distància de 13 segons prou bona com per plantejar-se un atac frontal a la cinquena plaça en la darrera etapa, que seria més llarga i exigent. I seguidament els guanyadors de l’edició anterior, l’Escorpí Team de Cantos-Forte que encara volia recuperar alguna posició en la general i lluir per la pista el flamant Alpine Renault A 443 que havia construit Jordi per la cursa. Només 8 segons els separaven de Macián-De Juan, però la veritat és que la feina s’endevinava complicada donat que el cotxe no permetia atacar com a ells els hi hagués agradat (i els que els coneixem ja sabem el que això significa).

En grup N una desastrosa etapa dels exiliats al Vendrell Jordà-David Martínez regalava el triomf, sempre i quan la mecànica els respectés, a l’Alpine de Fernández-Garcia. Si fins aleshores la diferència era de 10 segons, al finalitzar aquesta mànega es convertia en 54 segons, especialment després que en David aconseguís una espectacular volta ràpida de 1’30" (quan en la primera etapa havia fet un 1’16") el que demostra clarament que, a vegades, els carajillos no sempre són sinònim d’una gran actuació. Darrera seu Guerra-Pellicer intentaven salvar l’honor del Ferrari 166 de Ninco, que desde la victòria en grup N en la primera edició de la Targa en les mans de Macián-De Juan s’ha vist clarament superat per la competència.

I en la cua de la cursa continuava la gresca i conya entre els equips ex-Mini Clàssics mentre lluitaven aferrissadament per aconseguir una darrera posició que se’ls hi resistia ja que havia caigut en poder dels castellers de Badalona Redón-Arpí que no estaven disposats a deixar-la anar així com així.

3a. ETAPA

I després de la ja habitual pausa pel petit sopar, la cursa afrontava la seva darrera i definitiva etapa en la que el major número de voltes i l’esgotament que això podria produir en els participants s’adivinaven com la clau que podria decidir el guanyador final de l’edició més apretada fins la data de la Targa.

Dins el grup que optava a la victòria, l’equip Termens-Termens eren els primers a prendre la sortida. I ho varen saldar amb un bon resultat gràcies al gran temps fet per Francesc en el carril 1 i un de prou bo per part del seu pare Ramon per l’altre carril. Això els feia tenir esperances de cara a la victòria a falta de que corressin els dos primers equips classificats. I d’aquests dos, el primer i principal favorit pel triomf, l’equip Sararols-Sabrià quedava molt aviat eliminat de la lluita. Pilotant Miquel Sararols, en la seva segona volta, el motor del BMW M1 deia prou i es parava en la zona muntanyosa del circuit. Després d’examinar-lo detingudament i arreglar la fallada mecànica (això sí, amb l’habitual escridassada i nervis histèrics per part dels integrants de la parella) van poder reprendre la marxa i completar tot el recorregut del carril 2 sense arribar al temps màxim imposat per l’organització. En el carril 1 Xavi Sabrià es quedava a només 4 segons i mig de Francesc Termens, tot i que la motivació no era evidentment la mateixa. I l’equip Peralta-Jódar ? Doncs un cop adonats que els fins aleshores líders de la cursa quedaven fora de tota opció per la victòria, Enric Peralta feia un gran temps en el carril 1 que el deixava a 2 segons de Francesc Termens. Així només quedava que Albert Jódar rematés la feina pel carril 2. I Jódar sortia a córrer potser amb una mica massa de pressió i la veritat és que aconseguia superar l’altre Termens per només dos segons i escaig després d’una etapa no gaire afortunada, tot al contrari del que havia fet fins aleshores. Així doncs els nervis creixien a falta del resultat oficial donat per la calculadora i l’ordinador. I aquest era d’una diferència de només 2 segons i 61 centèssimes a favor de Peralta-Jódar, quan el total de la cursa fet per l’equip guanyador havia estat de 1677 segons i 41 centèssimes. Realment és difícil superar en menys tal diferència entre guanyador i segon classificat, amb el regust amarg pels Termens, a més, ja que és la segona vegada consecutiva que es queden a les portes del triomf i se’ls hi escapa per tant poc.

La caiguda en la general de l’equip Sararols-Sabrià (del primer lloc passaven a la novena posició final) feia que els equips que els seguien en la classificació pugessin un lloc en la mateixa. Tanmateix els germans Albert i Marc Sabrià salvaven l’honor gironí i s’enduien una esplèndida tercera posició final molt merescuda. Com també ho va ser la quarta dels nostres amics manyos la parella Meseguer-Hernández als quals els hi volem agraïr la seva presència, primera al venir de tan lluny, i segona perquè ho van fer en uns dies en que la tristesa els acompanyava en silenci. Tots dos equips no tan sols van aguantar sinó que encara van augmentar la seva diferència sobre l’equip que els perseguia. Aquest era finalment el Ferrari de De Juan-Macián, que aconseguien aguantar la posició tot i la pressió de l’Alpine de Cantos-Forte que intentava guanyar encara algun lloc, no va poder ser. Però el que sí es van endur, i de carrer, va ser el premi decoració otorgat per votació popular, gràcies a la magnífica reproducció del cotxe guanyador de les 24 Hores de Le Mans de 1976.

I en setena posició es classificava finalment, i amb una gran actuació, el guanyador del grup N l’Alpine de Francesc Fernández i Fede Garcia. Tot i gaudir d’una ventatja comfortable respecte el segon classificat del seu grup, no es conformaven i continuaven en la lluita per una millor posició scratch. Felicitats per ells, així com també per l’equip Ripollés-Giménez ja que per primera vegada aconseguien la primera posició en la categoria oficiosa de les parelles mixtes, i ho feien amb un AC Cobra preparat per l’Enric que anava molt bé, a part de ser molt bonic.

Darrera seu venien tota la troupe que batallava per la Copa Pelotilla, o sigui els Porsche 356, Porsche RS 60, el Ferrari 166 de grup N, ... amb un infiltrat, per això, que no podia ser un altre que l’equip Romeu-Ullés amb un BMW 320 Turbo que tenia uns quants anys a sobre.

Finalment destacar que els castellers Redón-Arpí van defensar amb ungles i dents la seva destacada darrera posició final tot i els atacs de l’escuderia Mini Clàssics en ple, i sobretot dels infortunats germans Procas que amb un intent desesperat van fer un temps màxim en la darrera etapa al trencar els cables per veure si al menys aconseguien el "farolillo rojo", però noi, no hi va haver manera. Hauran d’esperar a una propera oportunitat en la pròxima edició de la Targa.

Doncs això va ser tot, esperant que tots passessiu una jornada agradable i ben distesa, només ens queda donar-vos les gràcies a tots els participants, els patrocinadors i col.laboradors en nom de l’organització i recordar-vos que ja podeu anar preparant la quarta edició de la Targa Florio que es celebrarà enguany el darrer cap de setmana de Setembre. Fins aleshores, a reveure !!!