Encara no feia un any de la primera edició de tan particular cursa que la majoria de pilots que van participar-hi es tornaven a trobar en la línea de sortida del Circuit Medio Madonie construit per l'ocasió en el Centre Cívic Dalt la Vila de Badalona.
Sembla ser que el fet de que la cursa fos diferent de la gran majoria de les que s'organitzen per aquí els voltants va cridar l'atenció a alguns corredors que els hi feia gràcia veure com anava això de la Targa. Tampoc hem d'oblidar que els sandvitxos proporcionats per l'organització (i preparats per la soferta esposa del director de cursa), als quals se'ls hi va afegir un gelat de postre donat les altes temperatures reinants al local, deixen un bon record al fer balanç del dia.
L'armada Porsche es posava les piles i copava 3 de les 4 primeres posicions a falta de la darrera etapa, entre elles el 1er lloc, i semblava que un cotxe de la marca d'Stuttgart mantindria el domini en aquesta prova, ...però no va ser així, com més tard explicarem.
Per tots aquests i altres motius la veritat és que es va superar la inscripció del darrer any per ben poquet, però superada a la fi. I això malgrat les nombroses baixes de participants de la primera edició que per diversos motius els hi va ser impossible ser presents en aquesta segona. Casaments, curses de motos, feina, curses de 12 Hores, aniversaris, ... van impedir que gent de la talla de Pere Moratona, Miquel Sararols, Josep M. Massip, Josep M. Molins, Jesús de Tena, el gran Overvalleys, etc. animessin el parc tancat de la ja coneguda prova siciliana.
Déu n'hi dó quina diferència amb l'any passat! A les 9 del matí ja hi havia varis equips demanant tanda al cronometrador per intentar reconèixer la llarguíssima i tortuosa pista (112 mts. de corda) muntada pels organitzadors.
El bo d'en Carles Bartés s'enrecordava molt bé del despiste de l'any passat i a dos quarts de deu en punt feia acte de presència amb un Ferrari 330 P4 i el seu flamant fitxatxe a cop de talonari Sergi Ronaldo Ramos.
Un altre que no feia gens de tard aquest any era Marcel Moix que es presentava, a falta del seu company d'equip (Iñaki Roura), amb un dels dos Chaparrals 2D inscrits a la cursa.
Si fa no fa, tothom arribava bastant d'hora pel matí, sobretot els que ja van còrrer la cursa l'any passat. Ja que tal com varen comprovar les parelles Termens Father & Son, Macián-De Juan, i De la Casa-Montero entre d'altres, el fet de poder reconèixer la pista i acabar d'ajustar aquell plom que no anava massa bé o aquell motor que no acabava de tirar del tot, és una tranquilitat de cara a la cursa en sí.
A més a més incidents no van faltar. De bon principi Francesc Termens, en la primera volta de la seva primera tanda d'entrenaments, colava el Porsche 936 de l'any 1977 en el forat de la pista després del rasant poc abans d'arribar a meta, en una magistral demostració de com embocar un chip de golf sense pal i sense bola.
Ara bé, els que s'enduien la palma van ser l'equip guanyador de l'any passat, Esteve Herrero i Josep Manel Moratona, ja que si fa no fa van estar parats als boxes reparant el cotxe més estona del que van còrrer sobre la pista. En la primera tanda, Herrero no va veure el fatídic rasant ja comentat anteriorment i després d'una aterritzada forçosa pels voltants de la pista arribava amb prou embranzida arrant de barranc com per acabar de saltar pels aires en el més pur estil James Bond. La carrosseria no va sofrir cap desperfecte (encara) però el tope de la guia basculant va dir Yo de aquí me salgo, que este tío está loco i va abandonar el cotxe momentàneament. Directament cap a boxes i a reparar és dit, aprofitant per provar un canvi de motor, que posteriorment no va acabar de convèncer la parella que el pilotava. Fins aquí bé, però resulta que en la segona vegada que Moratona prenia el volant del cotxe en la segona volta es va sentir un Òstia!!! a tota la sala el qual precedia el conseqüent Patam!!!!!!!!!, que indicava que el Porsche 911 GT2 continuava amb les seves pràctiques de caiguda lliure sense ales des d'una pista d'Scalextric. I aquesta vegada va resultar tot el contrari : mecànicament el cotxe va resistir però la bonica carrosseria decorada en blanc i vermell, que tanta feina havia portat al taller de pintura (léase Julià Herrero), es va partir en dos a l'alçada del portó traser i deixava enlaire tota la part mecànica trasera... Cap al box una altra vegada i amb Loctite per aquí, Loctite per allà, Miguel Meseguer per aquí i Josep Manel Moratona per allà el cotxe va estar en condicions d'almenys tornar a sortir a pista per intentar fer algun temps decent, malgrat quedava poc per acabar els entrenaments. La pole position l'aconseguien l'equip dels Termens amb un marge important sobre els segons classificats que no eren altres que Albert Aliart i Xavi Braña al volant d'un Porsche 911 RS ... de grup N !!! , fet que feia tremolar bastants els Prototips i Producció preparats per la cursa.
De fet, una de les frases que es van anar sentint durant la tarda-nit de dissabte era Encara va davant nostre el grup N ? Tio, va, apreta, que no pot ser que ens guanyi ! com si no tingués res a veure les manetes dels que el pilotaven... En tercera posició dels entrenaments es col.locava el Chaparral del president Albert Herrero i la seva muller Elisabet Asensio, fent honor al dorsal que portaven, i just darrera d'ells les restes del Porsche 911 GT2 d'Herrero i Moratona que en la única volta sencera que van completar van fer un més que remarcable temps. A una curta distància tot el grup d'afamats corredors amb ganes de fer-ho bé com Abel Pujol i Vanessa Puigcarbó, l'Escorpí team de Cantos i Forte amb l'Alfa Romeo 33 T3/3 reconstruit de l'any passat, i l'equip Xavi Macián i Sergi De Juan amb un molt ben decorat Jaguar "D". En les darreres places trobàvem als qui havien arribat tard a entrenar, que curiosament coincidia amb el fet de ser el primer any que disputaven la cursa. Així Francesc Fernández, els germans Peralta, Oscar Ortega, Xavi Saladrigas i Fede Garcia tenien poques oportunitats de reconèixer la pista i això es notava en els seus temps de volta ràpida, si bé aquesta només servia per determinar l'ordre de sortida de la primera etapa, apart de donar una lleugera idea de com podia anar la cursa.
A les 4 de la tarda, després de la volta del cotxe 0 i el posterior briefing en el qual es detallaven una mica més en profunditat les particularitats de la cursa, es donava la sortida a la prova.
Després de que corressin tots els equips la classificació donava la primera posició a Cantos-Forte amb el bonic Alfa Romeo 33 T3/3 de l'any 1971 en categoria de prototip. Darrera seu però ja a 16 segons de distància el Porsche volador d'Herrero-Moratona que feien una molt bona etapa i, tot i ser un cotxe de la categoria producció s'encaramaven fins la segona plaça. I en la tercera posició, amb una mica de sopresa per part de tots, estaven els Termens Father & Son i el seu Porsche 936-77 pintat de color vermell. I diem sorpresa perquè després de la demostració que havien fet pel matí arrasant en els entrenaments lliures semblava difícil que se'ls hi escapés la primera posició.
Tot s'ha de dir però, i tal com es va demostrar després, que el carril 1 era una mica més fàcil que el 2, així que els que corrien per aquest en la primera tanda sortien amb una mica de desavantatge. I això és el que els hi va passar als Termens, a part d'un "pique" una mica fraticida amb el Porsche de Braña-Aliart que corria per l'altre carril i que no va afavorir gens a cap dels dos equips al sortir-se més del normal per voler-se lliurar de l'altre competidor.
Darrera del tercet que encapçalava la cursa trobàvem al citat equip de Braña i Aliart, que evidentment eren els primers de grup N, amb un marge estratosfèric respecte els segons. Els seguien l'equip mixte d'Abel Pujol i Vanessa Puigcarbó amb un Alfa 155 de producció. I just darrera seu els nostres amics manyos Miguel Meseguer-Toño Hernández amb un preciós Ferrari 333 SP molt baix i espectacular construit de forma totalment artesanal, que cuatllaven una molt bona primera etapa al conseguir ajustar els reglatges del cotxe d'acord al que la tortuositat de la pista requeria.
La parella A. Herrero-Asensio vivien el seu calvari particular al sortirse una roda de l'eix traser dues vegades en aquesta primera etapa, degut a un petit sabotatge en el Loctite del president que va ser canviat per un compost mixte d'aigua i ximixurri espés que donava el pego com a adhesiu sense que Albert se n'adonés.
Ni cal dir que hi ha una investigació llençada a gran escala portada a terme per el FBI amb col.laboració amb Scotland Yard i la Interpol per trobar el criminal, i la veritat, jo d'ell resaria perquè no l'arribin a trobar mai, ... ja que el mínim que pot esperar és la cadira elèctrica!
En categoria producció després dels 2 primers equips ja citats es col.locava l'artesanal Renault Spyder dels germans Sabrià, que mica en mica s'anaven adaptant al cotxe i la pista i començava a aconseguir bons temps de cara a les següents etapes. Enric Ripollés-Eva Jiménez i De la Casa-Montero completaven la classificació d'aquesta categoria però ja a molta distància de les primeres places.
I en grup N la veritat és que no hi va haver color des de la primera etapa. Albert Aliart i Xavi Braña estaven en un altre planeta i pilotaven més pensant en la posició scratx que de cara al seu grup, ja que després dels 45 segons d'avantatge que treien als segons classificats, poca cosa més hi havia a fer per a la resta que lluitar per la segona posició.
L'armada Porsche es posava les piles i copava 3 de les 4 primeres posicions a falta de la darrera etapa, entre elles el 1er lloc, i semblava que un cotxe de la marca d'Stuttgart mantindria el domini en aquesta prova, ...però no va ser així, com més tard explicarem.
En aquesta etapa es corria pel carril contrari al que s'havia fet en la primera, per tant al final d'aquesta tots els equips ja havient corregut per tots dos carrils i el resultat de la classificació contemplava la suma del carril ràpid i el menys ràpid. O sigui que a falta de l'etapa més llarga i definitiva les coses estaven de la següent manera: En la primera posició s'imposava la lògica dels entrenaments lliures i trobavem els Termens amb el seu Porsche 936-77 després de realitzar una magnífica etapa on batien tots els temps i treien, en el còmput global de temps, 14 segons i escaig a Cantos-Forte i el seu Alfa 33, que havien estat els primers líders de la prova. Aquests s'estaven mostrant molt combatius i seriosos en el seu pilotatge, però es varen veure incapaços de frenar el vendaval del Porsche que els passava d'una forma clara. La ventatja, tot i ser contundent, no era definitiva i eren els únics que encara podien aspirar a lluitar per la victòria.
Baixava a la tercera posició el Porsche 911 GT2 d'Herrero-Moratona, al ser superats també pels Termens i fer una no gaire bona etapa, ja que es trobaven a la parella Braña-Aliart i sobretot als seus rivals per la lluita de la categoria producció Pujol-Puigcarbó a poca distància darrera seu. I és ben sabut que en aquesta cursa deu segons d'avantatge és realment poca cosa com ja s'ha demostrat en les dues edicions disputades.
En l'apartat de remuntades cal destacar dos equips: en primer lloc el maquíssim Jaguar D de Macián-De Juan aconseguia la sisena posició scratx i la tercera provisional de la categoria Prototips per la qual estaven lluitant amb Meseguer-Hernández i Saladrigas-Fede García, tots fent un pilotatge molt concentrat i mantenint una diferència prou curta com per donar emoció a la lluita pel tercer lloc del podi en aquesta categoria fins el final.
I com era d'esperar el Chaparral 2D de A. Herrero-Asensio posava fi als seus problemes d'ensamblatge en l'eix traser i pujava del tretzè fins el desè lloc de la classificació general però ja a molta distància dels llocs d'honor i amb escasses possibilitats de lluitar per les medalles. Malgrat tot, la ràbia de qui vol demostrar que el tercer lloc de l'any passat no havia estat una casualitat els va fer seguir lluitant fins el final.
En la categoria de producció, tal com ja hem esmentat, la lluita per la victòria es decidiria a la darrera etapa entre les parelles Herrero-Moratona i Pujol-Puigcarbó, ja que els Sabrià boys ocupaven una còmoda tercera posició en terra de ningú. És a dir a molta distància d'aconseguir el segon lloc però també amb els quarts classificats Ripollés-Jiménez una bona pila de segons per darrera.
I en grup N la diferència de Braña-Aliart respecte els segons classificats Francesc Fernández-Enric Peralta era ja de 85 segons, el qual parla amb claredat del domini aclaparador que exercien en aquesta categoria. A destacar que dels 4 cotxes inscrits en aquesta categoria 3 eren Porsche 911 RS Scalextric, intentant el solitari Ferrari 166 de Sergi Procas i Ivan Blai salvar l'honor de la marca Ninco. Esperem que de cara a properes edicions la categoria de grup N s'animi força, ja que es preveuen importants novetats de models clàssics per part dels fabricants de les marques d'Slot.
I arribem al gran desenllaç de la prova. Després de la pausa per sopar, que aquest any va estar acompanyada d'uns gelats com a postre i que van ser rebuts amb gratitut pels participants degut a les altes temperatures que rondaven pel local, els pilots es disposaven a enfrontar-se amb l'etapa més llarga de la cursa on cada equip s'havia de repartir els dos carrils entre els dos pilots, ja que a diferència de les dues etapes prèvies no hi havia relleu durant les voltes a realitzar.
En la màniga final, la de la lluita per la victòria absoluta, la parella Termens sortia com ja hem comentat amb un avantatge de 14 segons que semblava suficient, més que pel temps en sí per la superioritat que havien demostrat a nivell de conjunció amb el cotxe durant els entrenaments i la segona etapa principalment. Així doncs corrien pel carril 1 Gori Forte amb l'Alfa 33 i pel carril 2 Francesc Termens amb el Porsche 936. Com era de suposar van batre tots els temps fets fins aleshores degut a l'alt grau de concentració que portaven, sobretot Gori al competir amb un cotxe amb tracció només a les dues rodes traseres contra el seu rival que era 4x4. Al final del relleu Gori només havia tret 4 segons i mig a Francesc, el qual va fer un magnífic relleu tenint en compte que corria pel carril menys ràpid, i deixaven el seu lloc a Jordi Cantos i Ramon Termens respectivament, però amb el conseqüent canvi de carril el qual afavoria clarament al Porsche pel fet de còrrer pel carril 1. La diferència estava situada llavors entorn als 10 segons. Arranca en primer lloc Termens i abans d'arribar al segon rasant situat relativament a prop de la sortida ja havia sofert dues sortides de pista que l'havien fet perdre força temps. Després d'uns deu segons va sortir Jordi Cantos amb l'Alfa i en poc més d'una volta ja havia atrapat Termens. Aixó significava que en aquell moment estaven empatats i quedaven encara 4 voltes per disputar. Algunes sortides es van anar produint degudes al frec a frec el qual feia pujar l'emoció fins límits insospitats, ja que la victòria semblava que podia caure en qualsevol dels dos costats.
Però finalment els nervis van trair Ramon Termens i degut a alguns errors de conducció, Cantos es va anar separant mica en mica però amb seguretat per acabar entrant a meta amb una mica més de 8 segons de ventatja respecte el seu rival. I allà es va produir l'esclat d'alegria per part de la parella de l'Alfa, ja que s'unia el fet de remontar la cursa d'una manera tan seriosa amb una gran dosi de concentració que des de feia molt de temps no se'ls hi veia a la parella doncs portaven 3 anys sense guanyar una cursa.
Realment la cara que se li va quedar a Ramon Termens era tot un poema ja que és molt dur perdre en l'últim moment una cursa que tenia pràcticament a la butxaca. En canvi al que se'l veia relativament tranquil era a l'altres vegades massa impulsiu Francesc Termens potser degut a que ell havia complert amb el paper que li tocava, pulveritzant el record de la pista 2 i guanyant per segon any consecutiu el trofeu de la volta ràpida (per la pista 1 en l'etapa anterior), i poc es pensava al acabar la seva tanda que aquesta cursa se'ls hi pogués escapar. Però vaja, com s'acostuma a dir en termes esportius les carreres són així (i unas veces se gana y otras se pierde, frase també bastant famosa, i queda molt de campionat, encara... però millor paro perquè si no això no acabaria mai). Així que ànims i a preparar una bona màquina per la propera edició.
Pel tercer lloc del podium i per la lluita absoluta en la categoria producció es va viure una bonica lluita entre els Porsche 911 GT2 d'Herrero-Moratona i l'Alfa 155 de Pujol-Puigcarbó.
En aquest cas va ser favorable al Porsche que va poder mantenir el lloc que havia estat ocupant durant tota la tarda del dissabte, gràcies a que el relleu d'Esteve Herrero va compensar el d'Abel Pujol, siguent els dos els puntals dels seus respectius equips, si bé en el cas d'Esteve té una mica més de mèrit ja que corria pel carril nº 2.
La tercera plaça en aquesta categoria va ser finalment per Ripollés-Jiménez degut al minut llarg que van perdre els Sabrià boys al tenir problemes amb el motor del seu Renault Spyder davant la desesperació de Marc que en aquell moment era el que pilotava
. Ara bé, no se'n van anar de buit ja que van aconseguir un dels dos premis decoració, l'otorgat per l'organització, gràcies a la laboriosa reproducció del cotxe, sobretot tenint en compte que estava tret d'un Alpine Renault 2000 d'Exin.
En cinquena posició scratx quedaren finalment Xavi Braña i Albert Aliart a menys d'un segon dels quarts, malgrat no varen realitzar una etapa especialment brillant, sobretot en el cas de Braña. Així i tot, la ventatja respecte Fernández i Peralta (segons classificats de grup N) va ser finalment de 135 segons, quedant ben palès el perquè deiem que estaven en un altre planeta.
I darrera d'ells trobavem finalment els senyors Macián i De Juan que continuant amb la seva serietat (a l'hora de pilotar és clar, perquè fora de la pista és una altra cosa) aconseguien un meritori tercer lloc en prototips i el reconeixement de la seva gran conducció, perquè la veritat és que el xassis no feia pinta de ser precisament una màquina...
A continuació els manyos Meseguer-Hernández que no varen poder recuperar la posició que havien perdut en la primera etapa però que arrasaven en el Trofeu decoració popular (i no era per menys), seguits de l'agradable sorpresa protagonitzada per l'equip Saladrigas-Fede García amb el Porsche 917/10 ajustat a ultimíssima hora.
Després venia el Chaparral 2D d'Herrero-Asensio que finalment van ser novens i l'altre Porsche 917/10 de Romeu-Parro (el clan dels Jordis) que a base d'anar remuntant un lloc per etapa demanaven als organitzadors que es celebressin 10 etapes més per tal d'arribar al lloc més alt del pòdium. No cal dir que la proposta no tan sols va ser desestimada sinó que va haver-hi amenaces per part de l'organització a la parella concursant de deixar-los sense sopar el proper any com continuessin treinent-se tals idees del barret.
I aixó més o menys va ser tot. Agraint la no sempre visible però imprescindible tasca de Joan Guillén de Jugueteria DUÑÓ, la desinteressada col.laboració de Josep Manel Moratona en la cessió de material, i la obviament importantíssima aportació feta per les cases patrocinadores TYCO, HISINSA i NINCO amb uns premis que van ser molt apreciats pels participants, no ens queda res més que desitjar-vos que acabeu de passar un molt bon any i que ens agradaria retrobar-vos a tots el proper any en la que llavors serà tercera edició de la Targa Florio. A reveure!!!