Després de més de 20 anys d'espera tornava a celebrar-se la mítica Targa Florio, si bé en aquest cas en cotxes d'slot. Això ocurria el passat 16 de Desembre de 1995 al Centre Cívic Dalt la Vila de Badalona i era organitzada per l'escuderia A Sac!!! La intenció dels organitzadors de fer una prova fora del corrent on es puguessin veure cotxes inusuals i bonics, alhora que dins d'un marc de competició scalextrista, es va complir amb escreix si bé molts van ser els cridats i no gaires els que van respondre a l'hora de la veritat.
Però el que és més important: En el parc tancat de la cursa es va tornar a veure aquelles magnífiques màquines de competició inscrites pels més prestigiosos preparadors i pilots del món de l'slot: Porsche, Ferrari, Alfa Romeo, Jaguar, Mercedes, Alpine, Norma, Ford i un magnífic Abarth 1000 TC es presentaven a primera hora del matí per fer els entrenaments lliures i reconèixer el tortuós circuit de les Madònies reproduit per l'ocasió.
Bàsicament, aquestes tandes van estar presidides per la relaxació i l'anar fent dels participants, si bé qui més qui menys anava provant i ajustant petits detalls a les seves màquines de competició pel moment de la veritat. Els pilots van anar aprenent-se la pista , i com que es prenien temps de la volta ràpida per després configurar l'ordre de sortida ja es va poder anar veient quins eren els equips millors preparats per l'ocasió, bé fos a nivell de pilotatge o de preparació del cotxe.
Evidentment no van faltar els petits i no tan petits accidents. Victor Garcia es va endur la palma ja que, emprenyat com una mona perquè el seu company d'equip (pis, alegries, penes i carajillos) no s'havia presentat a l'hora convinguda (tindrà quelcom a veure que la nit anterior se'n va anar de farra fins les tantes?), va fer una caiguda lliure en vol rasant als pocs quilòmetres de començar ja que segons ell: "Estava trobant els límits de la pista" (frase feta popular per Iñaki Cordovilla quan corria per aquests mons de Déu fa uns quants anys). Bé, el resultat és que el preciós Abarth 1000 TC sofria uns petits desperfectes però encara estava en condicions de donar molta guerra.
Un altre equip que va fer de Cardús va ser el format per Jordi Romeu i Francesc Ullés, que es presentaven amb una increible reproducció del Ford C 100 de principis dels anys 80 i en veure que el cotxe era una mica llarg per la revirada pista van decidir que la millor manera d'escurçar-lo era arriant-li una castanya de les que fan època desde dalt a baix de la pista.
A destacar el fart de llimar pista que es van fer equips com els de Jaime Montero i Miguel Angel De la Casa, i també el de Sergi De Juan i Xavi Macián entre d'altres. Com que a aquests senyors no se'ls hi van enganxar els llençols i es van presentar a primera hora del matí, van poder fer vàries tandes d'entrenaments seguint això sí estrictament l'ordre donat per l'organització. Cap allà les onze van començar a arribar el reste de participants alguns dels quals mostraven la seva sorpresa per les escasses oportunitats que van disposar de reconèixer el circuit, però segur que en la propera edició ja s'espavilaran per arribar una mica més d'hora... Encara que en el cas d'alguns (residents a les comarques de més enllà del Tordera) ens sembla que això els hi és completament igual.
Després d'un bon dinar i l'arribada de l'entranyable Iñaki Roura, al qual agraim públicament que vingués a còrrer oblidant per unes hores la seva retirada del món de l'Scalextric, tothom estava més o menys a punt per l'inici de la cursa. Els primers en obrir el foc van ser l'equip de Carlos Segura i David Amaya amb un Ferrari F40, que per no ser menys que els altres també van llençar el cotxe a terra a les primeres de canvi.
El mètode de relleu de 2 pilots sobre un mateix cotxe es va produir sense problemes excepte en el cas d'alguns participants que deurien tenir les orelles a ca'l Ferrer mentre el director de cursa donava el briefing previ a l'inici. Els diferents equips van anar corrent i mentrestant ja es podia apreciar pels temps que el carril 1 era una mica més ràpid que el 2. Així els equips que van còrrer pel citat carril en aquesta primera etapa es van colocar en les primeres posicions de la classificació. El Norma Honda de Miquel Sararols i Albert Sabrià va agafar el liderat gràcies a un excel.lent motor i les mans dels qui portaven el cotxe. Darrera d'ells els inefables Jordi Cantos i Gori Forte feien una de les seves impressionants primeres etapes i al volant d'un Mercedes C-Klasse que anava com un tiro es quedaven a un segon i escaig del Norma de l'equip gironí. Els pilots d'A Sac!!! van treure un gran partit d'un cotxe que no havien tocat en sa vida ja que els hi va ser prestat el mateix dia de la cursa per Albert Herrero, al haver estavellat en entrenaments privats la nit abans a casa seva l'Alfa Romeo 33/3 TT que s'havien preparat per la cursa. Aquesta decisió del canvi de cotxe va ser incompresa per uns quants participants que consideraven que havien traicionat l'esperit de la cursa i feien cas omís a les explicacions de la parella. Aquesta actitut va crear una mica de polèmica deixant un regust amarg als organitzadors, però com que aquí veniem a passant-s'ho bé la cosa no va anar més enllà.
En tercera posició, i ja a alguns quants segons dels líders, el bellíssim Porsche 908/3 Made in Miguel Meseguer/Julià Herrero de Pere Moratona i Esteve Herrero, que corrent pel carril 2 van fer el que després es demostraria com un magnífic temps, però que en aquesta etapa no els va permetre pujar més enllà del tercer lloc. Darrera seu l'equip mixte d'Albert Herrero i Elisabet Asensio treien un gran partit a la "màquina presidencial", un Jaguar XJR 8 prototip 4x4 que anava enganxat a terra com una mala cosa (curiosament en aquest cas ningú els hi va tirar en cara que anessin amb un cotxe modern). Ja a una distància més considerable es colocava el Ferrari 348 de Montero i De la Casa en una molt bona primera etapa, el Porsche 917/10 de Termens & Son, i darrera seu el maquíssim Porsche 906 de Josep Manel Moratona i Josep Maria Molins (el qual va tenir el seu primer contacte amb el cotxe i la pista en aquesta primera etapa ja que se li havien enganxat els llençols) que demostraven estar en un gran estat de forma malgrat haver estat allunyats de les carreteres durant més d'un any.
En grup N Xavi Macián i Sergi De Juan es començaven a destacar de la resta de competidors gràcies a un pilotatge molt seriós i centrat del seu Ferrari 166 MM, i darrera seu es colocaven els Pujol Bros. amb un 911 de l'any 1974 en el que fou un altre esperat retorn d'Oriol Pujol al món de les curses després de quasi 5 anys. Tancant la classificació Jordi Sobrevals i Francesc Lacasa montats en un Alfa Romeo 8C 2900 que despertava admiració per allà on passava però que va sofrir un espectacular accident en les llargues rectes sortint de Cerda on va perdre molt de temps i que el va fer passar per boxes al finalitzar l'etapa.
Després de la primera escomesa, els Porsche van començar a rutllar de debò aventatjant en quasi 20 segons a la resta d'equips punters. En aquesta etapa els equips corrien pel carril contrari on ho havien fet en la primera passada, i això es va notar a l'hora dels temps. En primer lloc l'equip d'Esteve Herrero i Pere Moratona van fer un excel.lent temps que els va permetre pujar fins el liderat de la cursa gràcies a un gran pilotatge. Darrera seu i a un segon i mig el 917/10 de Francesc i Ramon Termens va fer una gran etapa que els colocava a les portes d'un pòdium amb el que començaven a somniar, i amb raó.
Els fins ara líders, més conegut com "No em cullonis" - team, encapçalaven el tercet de favorits que corrien pel carril lent (el 2) però perdent força temps respecte el Porsche 908/3 en aquest mateix carril i deixant l'emoció per la victòria fins l'última etapa. L'equip d'Albert Herrero i Elisabet Asensio es mostrava molt regular i continuava en la quarta posició en el que es prometia un "pique" espectacular pel tercer lloc del pòdium amb els Termens i l'Escorpí - team. Aquests (Jordi Cantos i Gori Forte) empraven la seva tàctica habitual de "Després de en la primera etapa haver-vos acullonit a tots, ara començarem a fer el burro i caure llocs en la general.", i efectivament es quedaven en tercera posició a falta d'una darrera etapa on tindrien una altra oportunitat de baixar encara més llocs.
Seguint el grup capdavanter es situaven Josep Manel Moratona i Josep Maria Molins deixant palès que eren els que més bé s'havien adaptat al canvi de circuit per ral.li (exceptuant Pere Moratona, és clar) i pujaven fins la sisena posició de la general. Josep Maria Massip i Marcel Moix començaven a concentrar-se en la feina després d'una primera etapa no gaire exitosa i treien força partit del preciós Alfa Romeo T33 de Moix. Darrera seu el primer grup N, que no podia ser un altre que el Ferrari 166 MM de Xavi Macián i Sergi De Juan continuava causant una gran impressió als espectadors de la cursa. Ja a més distància el petitó però poderós Abarth 1000 TC de David Martinez i Victor Garcia s'imposava sorprenentment a uns quants cotxes més potents i millor adaptats al circuit que el seu. Això era gràcies a una conducció molt fina i segura (sembla un anunci de compreses això i no una crònica d'una cursa). Tant l'equip d'Iñaki Roura i Xavier Xampeny com el de Jaime Montero i Miguel Angel De la Casa perdien molt de temps en aquesta etapa i retrocedien força llocs en la general. No tants però com l'únic equip femení present en la cursa, el de Nani Lluch i Èlia Rodríguez que paraven molta estona a boxes per culpa de problemes de tracció en el seu Alpine amb la consegüent esbroncada als seus preparadors (marits, mecànics, maromos, fills, i un llarg etcètera), i que les feien caure a la darrera posició amb una diferència de temps insalvable respecte els de davant.
Després d'una petita i agraida pausa per endrapar els bocates facilitats per l'organització (i alguna guerra de papers de plata en plan criatura total), els pilots recuperaven forces i es disposaven a afrontar la tercera i darrera etapa. Aquesta va ser amb diferència la més llarga de totes però amb la particularitat que en aquesta tanda els pilots no es rellevaven sobre el mateix cotxe sinó que es repartien els dos carrils, corrent-ne un cadascú. Així doncs l'elecció de quin pilot correria cada carril cobrava certa importància tal com es va demostrar després.
Ara bé, abans de començar l'etapa saltava la notícia de la penalització de 20 segons a l'equip gironí de Sararols - Sabrià per portar les rodes davanteres més petites del permès i això els feia caure fins la 3a posició i perdre totes les opcions a la victòria que potser haguessin conseguit de no constar la penalització. (Irregularitat que va ser denunciada pels propis pilots afectats, en un gest molt esportiu que en molts altres casos no es donaria).
El Porsche 908/3 de Herrero i Moratona doncs tenia el camí lliure cap a la victòria, i la va aconseguir malgrat una etapa no gaire afortunada dels seus pilots, que es van veure superats per dos equips degut a uns quants errors de pilotatge. En el seu cas, potser van fer una mala elecció del carril ja que Pere Moratona va perdre més temps del previst en el carril 2 i va fer còrrer massa a Esteve Herrero pel carril 1, cosa que el va fer sortir-se més del compte.
La segona posició va ser finalment per Sararols i Sabrià, siguent els guanyadors en el còmput total d'aquesta tercera etapa. Sararols en particular va fer un gran temps pel carril 2, al qual només Albert Herrero s'hi va poder acostar però deixant a la resta d'equips més de 20 segons enrera.
I la lluita pel tercer lloc es va decidir en favor del citat Albert Herrero i Elisabet Asensio gràcies al ja mencionat excel.lent temps d'Albert pel carril 2 i al més que notable relleu d' Elisabet pel carril 1. Merescut tercer lloc doncs per l'equip presidencial just per davant de Francesc i Ramon Termens. L'esvalotat "Mariwoki" va deixar de banda els seus impulsos i va fer el millor temps de tots pel carril 1 on va conduir rossant la perfecció i on a sobre es va anotar la volta ràpida de la cursa deixant-la en poc més de 57 segons. Per no faltar a la tradició l'Escorpí - team va baixar fins la 5a. posició final demostrant la seva imbatibilitat en la Copa Cangrejo d'slot. Menció especial per l'impressionant castanyot de Gori Forte fent volar el Mercedes d'Albert Herrero més de 2 metres en longitud i anant a aterrar precisament als peus de ... el propi Albert Herrero!!! mentre Gori s'amagava sota la taula implorant clemència al president de la seva escuderia. (Sort que ja som conscients del que segurament passarà quan els hi deixem un cotxe a aquesta parella de ximples).
Josep Manel Moratona i Josep Maria Molins aconseguien amb molt de mèrit la sisena posició final encapçalant tot el grup de pistards, cotxes de Producció i els de grup N. Victòria incontestable en aquest grup per Xavi Macián i Sergi De Juan amb molt marge de diferència respecte els segons classificats, els Pujol Brothers amb el Porsche 911. En la categoria producció segons van ser Jaime Montero i Miguel Angel De la Casa just per davant dels excel.lents Victor Garcia i David Martinez amb el seu petitó Abarth 1000 TC.
En el grup de cua les coses van seguir com estaven, essent només destacable el bon temps de Jordi Romeu (per fi!!!) pel carril 1 amb el Ford C 100 que li donava esperances de cara a una pròxima edició. De tota manera el cotxe va ser guardonat amb un dels dos premis decoració otorgat per l'organització, siguent l'altre i guanyant per votació popular el magnífic Alfa Romeo 8C 2900 de Jordi Sobrevals.
Doncs res més, esperant que la cursa fos de l'agrat de tothom us emplacem per la propera edició on esperem que tots ens ho puguem passar com a mínim tan bé com en aquesta. Volem donar les gràcies als participants, a en Joan de Jugueteria Duñó i evidentment a les cases Tyco, Ninco i Hisinsa per la seva important colaboració en els premis de la cursa. A reveure!!!