El Parc Natural del Montseny es troba a la Serralada Prelitoral Catalana. Engloba molts municipis de tres comarques (Osona, La Selva i el Vallès Oriental). Es troba limitat per la riera d'Arbúcies, els cursos alts de la riera Major i del riu Geuri, el Congost i la plana vallesana. Aquest parc forma part del MAB (Man and Biosphery) de la UNESCO.
 
 
 
 
   La geomorfologia i les característiques de les roques tenen un paper decissiu en els cicles biogeoquímics i on la disponibilitat de nodriment per les plantes i en depenen els intercanvis químics entre diferents punts del perfil topogràfic, com en depenen de la disponibilitat i la distribució de l'aigua. També és un factor important l'aïllament del massís d'altres i la seva alçada.
 

   El massís (1714 metres d'altitut en el Turó de l'Home) és format per roques silíciques sobretot (des de les pissarres i materials intrusius fins argiles). També hi ha zones calcàries que serveixen de reducte s'algunes espècies. Així solen ser sóls àcids.
 

   Els sóls del Montseny, tant a l'avetosa com a l'alzinar i la fageda, són relativament pobres.
 

   Com qualsevol muntanya el Montseny presenta un gradient altitudinal de descens tèrmic i una variació de les precipitacions, encara que a la cara que dóna cap a la plana de Vic ens trobem amb una situació d'inversió climàtica (fa més fred a baixa alçada). També la presència de molts rierols, alguns fins i tot soterranis.
 

   Els boscos d'alzines (Q. ilex) presenten una clara vegetació sotabosc o substrat herbori caracteritzada per: plantes enfiladores (Hedera helix, que s'enfila per poder florir canviant el tipus de fulla que és diferent a les bassals), plantes espinoses (l'esbarcer -Robus ulmifolius- i els cards), lianes i plantes tòxiques, que sobretot es troben en la part marginal del bosc i fa la funció de protecció, ja que fa impenetrable l'alzinar només en els casos que estigui ben constituït, i les zones que només hi ha una sola espècie (Q. suber).
 
 

   Els boscos de fagedes no presenten una vegetació sotabosc degut a què hi ha deficiència de llum i èsser un microclima més estable i d'elevada humitat (boira) i la majoria en forts pendents.
 

   També hi ha rouredes, on destaca el roure de fulla gran (Q. petraea) i el roure martinenc (Q. pubescens), i boscos de sureres amb alguns pins pinyoners.
 

   Els elements més notables són l'avet i el faig: l'avet perquè és al Montseny on té l'extrem més al sud d'Europa; els faigs perquè formen boscos densíssims. A més hi ha gran quantitat d'arbres d'altres espècies com: Castanea sativa, Tilia platyphyllos, Quercus suber, Pinus pinea, Ilex aquifolium, ... . Com a arbusts trobem: Arbutus unedo, Erica arborea, Cystus salvifollius, Spartium junceum, Genista scorpius, ... . De plantes herbàcies trobem: Viola bubanii (endèmica del Montseny), Potentilla pyrenaica, Antirrhimum majus, falgueres (com la Osmunda regalis), Narcissus poeticus, ... .
 

   Al Montseny trobem tres zones o casquests de vegetació importants: (ordenades de més a menys alçada)

           - Mediterrània nord (vora del camí d'ascencs al Montseny).
 
           - Euro-siberiana (igual que la zona d'Olot).

           - Alpina (igual a la zona de la vall de Núria).

 
   La zona MEDITERRÀNICA NORD presenta unes condicions climàtiques humides. Aquesta zona és el territori del bosc d'alzines (Quercus ilex, de fulles coriàcies, petites i per sota una mica peluda per a conservar l'aigua i de color més clar),
 
 

 
 
i encara que és l'espècie predominant també es veuen algunes lianes i enfiladores (Hedera helix), algun castanyer (Castanea sativa) i zones on hi han pins de substitució i algunes coníferes per aprofitar la llenya i com a ornamental.
 

   Com a plantes destacades d'aquesta zona trobem a part de les ja mencionades a Coriaria myrtifolia, Smilax aspera (liana espinosa), Asparagus acutifolius, Clematis vitalba (enfiladissa), Ruscus aculeatus, Euphorbia cyparissias, Quercus humilis, Ramnus alaternus, Lamium album (ortiga blanca usada en dermofarmàcia), Rumex acetosella, Cistus salvifolius (estepa), Hypericum perforatum (Hipericó foradat, que viu a hàbitats rurals i nitrificats), Arctium lappa, Lonicera xylosteum, Ranunculus bulbosus, Plantago lanceolata, Artemisia verlotiorum, Crataegus monogyna (arç blanc), Ulmus campestris (o U. minor) (om), Umbilicus pendulinus (o U. rupestris), ... .
 
 
    Vora Campins tamé és un àrea d'influència mediterrània, però el substrat és esquistós (sóls àcids) i allà vam trobar un alzinar d'alzina surera (Quercus suber, molt més resistent al fred que l'alzinar de Q. ilex) i vam poder observar que la densitat del bosc era més clara i a part l'escorça s'usa per fer suro (aquest arbre no es cultiva i tot el que s'explota és silvestre, i només cada 10 anys es pot tornar a agafar l'escorça). A l'haver-hi menys densitat de bosc, aquest passa a ser heliòfil on plantes com Cistus salvifolius poden penetrar dintre del bosc.
 

   Allà trobarem plantes com Lavandula stoechas, Coriaria myrtifolia (tòxica i que provoca problemes gastrointestinals sobretot en nens petits que confonen els seus fruits amb els fruits de l'esbarcer), Calycotome spinosa, Libodorum abortivum (orquidia), Dorycnium hirsutum i Antirrhinum majus.
 
 

   En una zona de trànsit entre la zona mediterrànica nord i la zona eurosiberiana trobem els primers caducifolis propis de la zona eurosiberiana. També veiem més nombre de castanyers, autòcton de la mediterrània oriental, també Quercus petraea (roure de fulles gegantines), Corylus avellana (avellaner), Pteridium aquilinum (és una falguera), Viola alba (medicinal com a portector hepàtic), Polygala calcarea, Calluna vulgaris (planta medicinal amb flors semblants a les ericàcies), Erica arborea, Prunella vulgaris, Vicia cracca, Ajuga reptans, Taraxacum officinalis, ... .
 

   La zona EUROSIBERIANA presenta una espècie predominant que és el faig o Fagus sylvaticus i on gairebé no hi ha vegetació de sotabosc (no hi ha estrat arbustiu ni lianes, i l'estrat herbaci és també molt pobre, degut a què no hi ha gaire llum i fa fred, i a part es troba en pendent, on hi ha més difícil creixement, i aquí l'aigua rellisca i no es fica cap a l'interior del terra), però en els marges de la carretera i en la roca podem observar algunes espècies com Valeriana montana, Cornus sanguinea, Ilex aquifolium (boix grèvol, protegit legalment a Catalunya), Saxifraga vayrdana (trencarroca, planta endèmica del massís del Montseny juntament amb la Saxifraga genesiana, i que té propietats balsàmiques i es troben  a la roca), Stellaria holostea, Hepatica nobilis, Spartium junceum, ... .
 
 

   Darrera la fageda les condicions són més dures i la fageda no resisteix i allà trobem l'equivalent a la brolla, que és una formació arbustiva on predominen ericàcies (Calluna vulgaris i Erica arborea) i papilonàcies de flors grogues (Serotamnus malacitanus). També trobem Juniperus communis, Fragaria vesca, Viola bubanii (endèmica del Montseny i localitats dels voltants). També vam observar una repoblació amb coníferes.
 
 

   Després de dinar vam veure impresionats els magnífics "secuollas" (Cardamine pratensis), i també vam trobar encara no florida a l'herba de les berrugues (Chelidonium majus) i observarem en la carretera a Aquilegia vulgaris que és de gran bellesa.
 

   La zona ALPINA presenta unes condicions molt dures de temperatura més baixa, vent més fort i neu. Allà vam trobar coníferes (Juniperus communis subesp. nana), prats de pins, bosc de Abies alba (abet europeu), i altres plantes com Festuca eskia,  Tulipa australis, Saxifraga genesiana, Rizocarpum geograficum (liquen), Sedum dasifilum (amagada entre les roques), Anemone hepatica (protegida dintre d'un Juniperus communis del fred i del vent) Aquilegia millefolium (planta aromàtica que presenta moltes fulles i d'aquí el seu nom), Sempervivum tectorum (d'ús medicinal en cremades), Viola tricolor, Thymus serpillum (farigola de muntanya), Taraxacum officinalis, Sonchus tenerrimus, Urtica dioica, ... (i tot en sóls esglaonats degut al moviment de masses de gel amb sól, fenòmen de la solifluxió).
 
 

Per la tarda vam pujar per la muntanya a peu per observar de prop l'única espècie d'abets europeus (Abies alba) que creixen més al sud d'Europa i que es reconeixen perque tenen les pinyes erectes. Fins i tot ens vam fer una foto per la posteritat i inclús un grupet es va perdre i vam estar força estona buscant-los, però el dia va acabar bé.