ELS MOLINS

Els molins fariners hidràulics de la Vilanova

El molí de Carlos o de Blasco

B. Barberà

Després del molí Travero, riu amunt vers la capçalera, apareix la silueta impressionant del molí de Carlos o de Blasco. De Carlos, perquè Carlos Bellés Chillida fou propietari i moliner. Morí l'any 1948. De Blasco perquè es relaciona amb la finca i el mas de Blasco. Gabriel Blasco, era notari i personatge importants de la Vilanova de finals del segle XV i principis de XVI.

El molí es troba al marge esquerre del riu a la partida dels Gatells. És propietat de Carmen Bellés Saura.

El costat dret del molí

El molí vist des del riu estant

Cristòbal Bellés Bellés, Vicente Bellés Calaf (morí el 1912), Carlos Bellés Chillida (morí l'any 1948, als 79 anys), foren moliners d'aquest molí. L'últim fou Manuel Bellés Saura (morí l'any 1993, als 94 anys).

El molí deixà de moldre al voltant dels anys 1900-1920. El cabal hídric anava minvant i la família Bellés se'n van fer un de foc a l'entrada de la Vilanova. Lloc conegut com l'Hostal de Carlos, d'accés molt més fàcil. Una parella de moles foren emprades en aquest molí de foc. Amb tota seguretat es tractava de moles franceses, atès el testimoni que ens diu que eren de pedra pedrenyera o pedra foguera, és a dir, de sílex. Jaume Ostal s'encarregà del transport amb el seu carro de les esmentades moles, des del molí hidràulic al molí de foc.

Carlos Bellés tenia tres fills i tres filles. A hores d'ara, tots s'han mort. Emilio, Manuel i Joaquín, els fills acompanyaven son pare en les feines del molí. Cada matí, tots quatre baixaven des de la Vilanova.

El senyor Carlos era mestre en repicar les moles. Aquesta tasca la feia al seu molí i on requerien els seus serveis.

Conten que era molt cert, seriós i alhora molt faceciós i fàcil d'acudit. Un dia estava al molí amb dos homes més, passant l'estona i xerrant. Quedaren en formular cadascú un desig. Un d'ells va exclamar: -¡Voldria que aquest tossal que és al davant nostre es tornara una muntanya de blat!-.

L'altre, que era una mica borratxo digué: -Jo somnio amb què aquest doll d'aigua que surt del càrcol fora de vi.

Com que el senyor Carlos res no en deia, li van preguntar: -I, vosté què anhela?. Tranquil i sorrut els va dir: -Jo voldria que els vostres desitjos s'acompliren, ésser el vostre hereu i que us moríreu tots dos ara mateix.

La façana del molí ens fa palès dues construccions. La més vella podria ésser del segle XIV-XV. I una reforma posterior que podria ésser dels segles XVII-XVIII. Un cop dins del molí s'aprecien dues voltes. Una de pedra amb el terra una mica més elevat que podria ésser magatzem per al gra que s'hauria de moldre. L'altra, la de la sala de moldre molt més gran i amb un eficaç reforçament, el magnífic arc apuntat que embelleix força l'estança. En fer la transformació, sobre les esmentades voltes van bastir un petit habitatge per al moliner i un colomer. La reforma també va afectar al cup, realçant-lo al voltant de un metre. Al menys és el que puc deduir després d'una deturada observació de son reforçament exterior i interior. Les últimes pedres emprades son més tosques i sense el picat acurat de la resta.

És un cup de molta alçària i més que suficient per dur les dues moles. Les dovelles que el forment combinen unes celles deixades ad hoc per facilitar l'entrada i eixida. La porta d'entrada té els costats de pedra i la llinda de fusta. Cal fer un xicotet esment del finestró, molt antic, que dóna una mica de llum a l'indret on és la volta petita.

De qualsevol manera, aquest molí és remarcable per la seua construcció i reformes. I obri un vast camp d'estudi per als entesos.

L'arc de mig punt reforça la sala de moldre

Era molí de dues moles, -les franceses ja he dit que les van treure, les catalanes encara hi són-, amb una característica molt especial. És la primera mola volandera que he vist amb ancoratge doble per a la nadilla.

Una mola sotana

Una mola volandera

Al càrcol, malgrat que mig ensorrat, tanmateix s'hi pot entrar. Hom disposa de 50 cm. per gatejar-lo. El desguàs del molí roman esborrat per les aportacions del riu.

Al costat d'aquest molí, hi havia un estable. Per la pedra emprada el degueren bastir en fer la reforma. No queda més que una paret amb els forats quadrats on es recolzaven les bigues.

La bassa era petita, però gaudia de l'excel.lent cabal hídric que fornia la sèquia. Aquesta es pot seguir en molts trams. Encara que se n'hi troben de malmesos pels aprofitaments agrícoles i ramaders de la zona. El safareig cobert, que l'any 1912 va bastir per al poble el senyor Carlos a prop del pont no és més que un eixamplament rectangular i constrït acuradament, de la sèquia. Té una entrada i una eixida que es podia tancar i obrir a voluntat. Cal dir que, a hores d'ara, del safareig no queda més que la bassa i algunes restes de les parets que l'aixoplugaven. Aquesta zona va veure's afectada per la construcció de la carretera. Després del safareig, la sèquia recollia l'aigua del barranc de la Carrasqueta. Encara es pot veure la paret. Passava per davant del molí del Notari, que hi vessava l'aigua i seguia fins arribar a l'assut del qual encara es conserven restes.

L'assut del molí de Carlos

Aquest assut formava un toll, on les dones de la Vilanova, amb ases i someres anaven a fer la bugada, ans de la construcció del safareig suara esmentat.

Publicat al nº 58 (pàgina 12) del periòdic local "Tossal Gros" de les Coves de Vinromà

This page hosted by Get your own Free Homepage